Joan Seguí: “Busco la flexibilitat de l’orgue, explotar al màxim els recursos de l’instrument del Palau”

-El novembre passat, el jurat t’escollia guanyador del premi corresponent a la 23a edició del cicle El Primer Palau. Què ha significat aquest reconeixement en la teva vida com a intèrpret?

-D’entrada, el més immediat ha estat notar una responsabilitat afegida. A partir d’ara, cada cop que toco, on sigui, he donar la talla d’un primer premi d’El Primer Palau. Sí que és un pes que portes a sobre, però en realitat és una arma de doble tall, perquè també t’ajuda i et manté alerta dient-te: “no pots baixar d’aquí!”.

-Vas debutar a la Sala de Concerts del Palau amb una obra tan exigent com la Fantasia i fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam”, S. 259 de Franz Liszt. Com vas afrontar aquest repte?

-Sí, va ser tot un repte! Aquesta obra la vaig muntar el meu darrer any a l’ESMUC i la vaig utilitzar al concert de fi de grau; per tant, puc dir que la vaig preparar amb bastant temps, tot i que és tan monumental –de les més monumentals que he tocat mai– que en realitat tot el temps que hi destinis mai és suficient. Tocar-la al Palau era un repte afegit sobretot per dos motius. El primer és el fet que els organistes estem molt acostumats a tocar amagats dins l’orgue; el que passa allà dins ningú ho veu i això et dona certa tranquil·litat, i potser sentir menys la pressió del públic. Però al Palau toques sol al mig de l’escenari! El segon motiu no és que fos pensat d’entrada, però penso que finalment va valer la pena. Em refereixo a atrevir-me a tocar-la de memòria. Tampoc és una cosa a la qual els organistes estiguem gaire acostumats: sempre necessitem un assistent i, com que hem de tocar instruments molt diferents, pocs cops ens hi atrevim. La consola del Palau, però, no és gaire ergonòmica per a l’assistent que hi hagi, i per això m’hi vaig decidir... Era el primer cop que tocava en públic de memòria!

“Amb les transcripcions vull mostrar amb l’orgue allò que per a un pianista és tan difícil d’ensenyar”

“Trobo la sala del Palau una de les més boniques del món, en un sentit estètic total”

-Com bé dius, aquest orgue troba la seva identitat en el repertori romàntic. Ben aviat et tornarem a veure tocar al Palau, en el concert de cloenda de l’edició d’enguany del cicle, amb un programa en què alternaràs Bach i Schumann amb autors del segle XX: Ligeti i Messiaen...

- Sí, la idea principal del programa és la combinació de Bach amb Ligeti. En un concert d’orgue hi ha d’haver Bach! Per tant, era una manera de fer-li un homenatge, però a través d’una lectura més moderna. En combinar-lo amb Ligeti, posat enmig d’una de les seves grans obres, es crea una mena de suite nova amb aquests materials que ja existeixen. En aquesta suite, l’obra de Bach es toca en un instrument que potser no és ideal per la seva música, i la de Ligeti, de fet, tampoc, perquè es tracta d’una composició en origen per a piano... El que busco, doncs, és treballar la flexibilitat de l’orgue. De fet, tot això és una construcció nova, que estic fent ara mateix, amb algunes parts de la Musica ricercata que he triat i que crec que funcionen molt bé en orgue, tot permetent explotar al màxim els recursos de l’instrument del Palau. Per tant, és un programa que, tot i no estar pensat directament per a aquest instrument, crec que s’hi adaptarà molt bé. En aquesta línia, també he volgut incloure música romàntica, que és la que agrada molt al Palau, però lligant amb la mateixa idea de les transcripcions de Ligeti. Així, he inclòs els quatre Esbossos de Schumann, que en realitat també estan escrits per a piano, en aquest cas piano amb pedaler. Com que pianos així no se’n troben gaires, és una obra que acabem tocant més els organistes que no pas els pianistes. Aquest diàleg entre el segle XX i el repertori més organístic culmina amb Messiaen i el seu Dieu parmi nous. Així he trobat la manera de quadrar una unitat que a primera vista no sembla un programa per a orgue.

-Tu mateix has fet la transcripció de la Musica ricercata... ¿Com entens la translació a l’orgue d’aquesta peça? ¿Adquireix així una nova vida?

-Tot sorgeix de veure la partitura i escoltar l’obra, que conec bastant bé com a oient, i pensar: això amb l’orgue ha de quedar molt bé! No només s’hi poden traslladar certs recursos pianístics, sinó que fins i tot hi escauen recursos que al piano no són possibles i que és una llàstima que s’estiguessin perdent. El que vull, doncs, és mostrar amb l’orgue allò que per a un pianista és tan difícil d’ensenyar. Això funciona molt bé en certes parts, mentre que en d’altres no tant, i seria directament una aberració; per això he fet una selecció i no la transcripció de l’obra sencera.

Fotografia d’entrada de Joan Seguí: © R. Buscà