La senyera de l’Orfeó Català, emblema d’identitat
L’any 2016 la senyera de l’Orfeó Català, complia els 120 anys de la seva confecció, per aquest motiu es va decidir restaurar la peça amb uns resultats que ara es poden apreciar a la vitrina del Foyer del Palau de la Música, on es troba exposada permanentment.
Des de l’inici del naixement de molts orfeons, la majoria d’ells tenien i encara tenen una senyera (a voltes també anomenada bandera, ensenya o estendard) que els acompanyava en les seves actuacions, presidint-les. D’aquesta manera, des de l’any 1896 la senyera ha estat sempre companya de viatge de l’Orfeó Català, i ha estat present en tots els seus viatges i actes, una senyera estretament vinculada amb el famós himne de l’Orfeó, El cant de la senyera, que es cantà per primera vegada durant la benedicció de la senyera a Montserrat l’11 d’octubre de 1896.
Des del punt de vista artístic, ens trobem amb una peça modernista, pròpia de l’època de la construcció del Palau de la Música Catalana. Tot i que l’arquitectura és un dels elements més rellevants del modernisme, aquest estil també es va interessar per les altres arts, i va incloure elements com mobiliari, mosaic, escultura, paviment hidràulic, vitralls, i fins i tot l’art tèxtil. En aquest sentit, molts arquitectes es van dedicar en algun moment de la seva carrera a crear dissenys per a teixits, tant dins de l’àmbit domèstic com també fent peces per a entitats, com ara penons i estendards, que van esdevenir peces úniques d’autor. La decoració d’interiors va tenir un paper destacat en el modernisme i especialment el teixit, que es va manifestar amb gran esplendor.
L’estendard de l’Orfeó Català va ser dissenyat per l’arquitecte Antoni Gallissà. Pel seu disseny, l’entitat li va entregar un diploma de soci honorari per tal d’agrair-li. Fou en aquest moment d’important auge del modernisme que es va crear el disseny de la senyera, una tradició que seria seguida per molts altres orfeons que també dissenyarien i beneirien el seu propi estendard. Gallissà va ser un bon amic de Domènech i Montaner, que el va posar al capdavant del seu taller al Castell del Tres Dragons a la Ciutadella, revitalitzant d’aquesta manera les arts aplicades.
- La iconografia de l’obra
Tal com ens descriu el musicòleg Jordi Ballester en el seu estudi iconogràfic sobre la senyera, el dibuix dissenyat per l’arquitecte Gallissà consisteix en un motiu central format per l’escut d’armes de Catalunya, consistent en quatre pals de gules, sobre un camp d’or i una armadura coronada amb una lira de tres cordes. En aquesta iconografia hi podem observar alguns dels components ideològics del modernisme català, els quals quedaran assumits dins la ideologia fundacional de l’Orfeó Català. En aquest sentit, s’hi projecta la idea de nació catalana simbolitzada per l’escut d’armes, en referència a un mític passat medieval, època originària de la nació, i també fa una evocació a la música a través de la lira, la qual està vinculada a la figura mitològica d'Orfeo, que era el cantor per excel·lència, el músic, el poeta i el nom del qual es troba a l’arrel etimològica del nom del cor.
Dins el butlletí de l’Orfeó Català de l’any 1982, on es recull el resum d’unes conferències en motiu del 90è aniversari de l’Orfeó, hi surt present la conferència que donà l’arquitecte Antoni Moragas –el besoncle del qual va ser l’arquitecte Antoni Gallissà–, en què parlà extensament de l’origen de la senyera. Segons explicava, sembla que Gallissà, per a la realització del dibuix de la senyera, es va inspirar en un calendari de Munic de l’any 1895 que tenia al seu despatx i que presentava un escut del gran duc sobirà de Baden. El dibuix present en aquest calendari tenia nombrosos paral·lelismes i, segons ens explica Moragas, es va substituir l’escut per les quatre barres i les banyes del dibuix original les va canviar per una lira. Així doncs, Gallissà es podria haver inspirat en l’heràldica alemanya adaptant-la tot seguit a l’ideari de l’entitat, segons les seves arrels catalanes, i el propi nom d’Orfeo, al·ludint a la intenció de l’entitat de propagar el nacionalisme militant per mitjà de la música. De fet, tal com ens comenten les historiadores Sílvia Carbonell i Josep Casamartina, Gallissà va desplegar un estil propi que reinterpretava el medievalisme d’una manera lliure i agosarada; Puig i Cadafalch va ser alumne seu i en va rebre una gran influència.
La confecció de la senyera va anar a càrrec de la junta de dames i de la secció de senyoretes de l’Orfeó Català, les quals brodaren la peça i el domàs, i el teixit de seda el va fer l’empresa Fills de Malvehy. S’ha pogut localitzar també dins les actes de la junta de l’Orfeó Català la llista de la secció de senyoretes que participaren en el brodat. A més, de la senyera original, a l’Orfeó se’n conserva un dibuix a tinta i aquarel·la fet pel mateix Gallissà, on es veu la senyera amb un portant, per donar-ne l’escala humana.
També Miquel de Moragas i Spà (germà de l’arquitecte Antoni Moragas) conserva en la col·lecció privada de la família de Moragas i Spà una pintura al guaix sobre tela de la senyera a escala de l’original, obra del mateix arquitecte Antoni Gallissà.
- El brodat i la benedicció de la senyera
Com era costum entre les institucions corals, un cop s’havia confeccionat la senyera representativa, s’organitzava un acte festiu, per tal de beneir-la i, a més, s’estrenava paral·lelament un cant propi dedicat a la senyera i a l’Orfeó, del qual n’és símbol. Aquest acte de benedicció en què també s’estrenà el conegut Cant de la senyera, va tenir lloc l’11 d’octubre del 1896 amb motiu de la festa de l’Apostolat de l’Oració a Montserrat. A l’interior del temple del monestir es feu la cerimònia de benedicció i el comte de Güell i la seva filla Isabel van apadrinar l’estendard. Fou en aquest acte on es cantà per primera vegada l’himne El cant de la senyera, amb música de Lluís Millet i Pagès i lletra de Joan Maragall. L’obra va impressionar fortament els assistents a l’acte. Des de llavors, la senyera va presidir tots els actes i ha simbolitzat l’obra i l’esperit de l’Orfeó Català.
Tal com explica la premsa de l’època, aquell dia els trens de cremallera pujaren centenars de visitants, i molts carruatges arribaren per la carretera. A les vuit del matí amb l’arribada dels trens ja hi havia gran concurrència de gent, i a les nou les gralles i els timbals cridaren l’atenció, per donar la benvinguda a l’Orfeó. Els mossos d’esquadra anaven obrint pas entre la multitud per tal que l’Orfeó entrés dins el temple. La comitiva va entrar al temple i l’orgue va tocar una solemnial marxa. L’il·lustre bisbe de Vic, el doctor Morgades, esperava l’Orfeó assegut al presbiteri i l’Orfeó es va col·locar en el clos que es feu al peu del presbiteri, i la senyera al mig. Aguantaven els cordons Isabel, filla d’Eusebi Güell, i el mateix Eusebi Güell, que apadrinaren la senyera. Es cantaren els goigs a la Verge del compositor Brudieu, s’agenollaren tots els orfeonistes i el senyor bisbe va beneir la senyera. Tot seguit es va cantar El cant de la senyera. Acabat el cant, es va col·locar la senyera a la barana del presbiteri, i l’Orfeó va pujar al cor a cantar la gran missa O quamgloriosum est regnum a quatre veus de Victoria. El detall d’aquesta memorable diada a Montserrat ha quedat extensament documentat a través d’un recull de premsa conservat al fons de l’arxiu històric del CEDOC.
Durant molts anys, tal com es pot veure en nombroses fotografies de l’Orfeó, la senyera va acompanyar tots els viatges i concerts que feia simbolitzant d’alguna manera la seva pròpia identitat. Amb el temps, però, pel deteriorament de la peça es va decidir fer una nova rèplica de l’obra, que ara és la que s’exhibeix públicament en els concerts. Des d’aleshores, la senyera originària es pot veure en la vitrina expositiva situada al vestíbul del Palau de la Música Catalana, juntament amb un esbós del disseny original d’Antoni Gallissà.