“BARCELONA SEMPRE HA ESTAT UNA META ARTÍSTICA I EMOCIONAL PER A MI”

-Debutarà a casa nostra convertida en una estrella reconeguda arreu del món i el públic català té moltes ganes de rebre-la. Ho sap?

-Això que diu significa una gran alegria perquè Espanya i particularment Catalunya sempre han tingut un lloc especial en el meu creixement. El meu pare, que té molts amics aquí, sempre em parlava de Barcelona com un lloc màgic i utòpic on l’art té una presència important, per la gran quantitat d’artistes que hi han viscut i tot l’historial de col·laboracions que s’hi han produït. Per això, Barcelona sempre ha estat una meta artística i emocional per a mi.

-No deixa de ser curiós que de­buti en dues de les nostres principals sales de concerts en un lapse tan breu. ¿Es tracta d’una casualitat?

-Sí, perquè un projecte no té res a veure amb l’altre, però ha coincidit el fruit dels esforços de molts anys amb el meu agent a Espanya per intentar visitar els llocs més emblemàtics. Amb l’OBC ja havíem intentat trobar una data en dues ocasions anteriors fins que ara ha estat possible, i el concert al Palau de la Música arriba en el marc d’una gira de la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen, que és una orquestra amb la qual m’uneix una llarga relació. Fa temps que em pregunto per què no treballo més a Espanya, que és un país que té tants lligams amb Mèxic.

-Tot i que vostè viu habitualment a Berlín, on la música clàssica ja té una presència significativa en la societat, un dels seus objectius és fer-la encara més popular...

-La música clàssica sempre ha estat popular, perquè aquest terme simplement vol dir que és música per a la gent. El proble­ma és que la denominació no reflecteix el que realment és: un període important de la música per a concert que engloba estils molt diversos. Fa molts anys que corren teories que parlen de la mort de la clàssica, però en realitat mai no ha mort! El que ens ha de preocupar és compartir-la amb la major quantitat de gent possible perquè tingui un efecte positiu en les seves vides. I per­què això passi, n’hi ha prou d’escoltar-la, no cal ser-ne expert, haver-la estudiat, haver-la començat a sentir de petit o tocar un instrument... Tot això hi ajuda i enriqueix l’experiència, però la clàssica és realment per a tothom.

-Molts l’han converti­da en un referent entre les dones directores. ¿Se sent un model?

-Jo soc molt feliç de ser dona i de fer servir en la meva professió totes les qualitats femenines que em dona el fet de viure com a dona, però també faig servir les característiques masculines, que són molt presents en la meva vida artística. Tots som una mescla de femení i masculí i de les nostres experiències, l’herèn­cia dels pares, la nostra manera de pensar, la nostra intel·ligència, etcètera. Som únics i irre­petibles, i és molt bonic que no hi hagi ningú igual. Ser dona és part d’això, però n’és només una part, perquè som molt més complexos. So­vint em volen posar en un compartiment amb altres dones directores simple­ment perquè som dones i és clar que ho som, però no sé si tinc gaire a veu­re amb una o altra, que poden ser molt bones, i en canvi moltes vegades em sento més afí a altres directors homes amb els quals m’uneix una personalitat similar o una aproximació similar a la música i que, per cert, també fan servir el seu costat femení en la di­recció. És ridícul que existeixi la categoria de dona directora, però dit això, em sembla molt bé que institucions diverses facin esforços per­què la igualtat de gènere estigui més present en la nostra societat.