La directora francobritànica, principal directora convidada de l’OBC, s’ha consolidat com una de les batutes emergents més destacades de l’escena internacional.

El concert oferirà un programa eclèctic que inclourà obres de Lili Boulanger, Joan Guinjoan, Juli Garreta i Jean Sibelius.

El pròxim divendres, 22 de maig (Sala de Concerts, 20 h), el Palau de la Música Catalana acollirà el debut a la sala modernista de la directora francobritànica Stephanie Childress, que dirigirà l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb un programa que transita entre el repertori francès, català i escandinau en un concert del cicle Palau 100. La vetllada combinarà l’univers ombrívol i intens de D’un soir triste de Lili Boulanger, la força simbòlica de Fantasia del trencadís de Joan Guinjoan, l’evocació mediterrània de Les illes Medes de Juli Garreta i la monumental Simfonia núm. 1 de Jean Sibelius.

Actual principal directora convidada de l’OBC, Stephanie Childress s’ha consolidat en pocs anys com una de les directores emergents més rellevants del panorama musical. Nascuda a Londres, va obtenir projecció després de guanyar el segon premi del concurs La Maestra l’any 2020 i des d’aleshores ha desenvolupat una carrera ascendent tant en l’àmbit simfònic com operístic. Ha treballat amb la St. Louis Symphony Orchestra, Cleveland Orchestra i Los Angeles Philharmonic, i ha dirigit produccions a Glyndebourne i Staatsoper d’Hamburg. L’any que ve debutarà a l’Opéra National de París amb una nova producció de Don Giovanni. Reconeguda per la seva mirada transversal i innovadora sobre el concert simfònic, Childress destaca també per l’interès envers els projectes interdisciplinaris i una programació oberta als repertoris dels segles XX i XXI.

El concert proposa un recorregut per paisatges sonors de forta càrrega evocadora i emocional. La primera part s’obrirà amb D’un soir triste de Lili Boulanger. Boulanger va ser la primera dona que va guanyar el prestigiós Premi de Roma, la beca d’estudis concedida per l’Estat francès per residir tres anys a la capital italiana. L’obra D’un soir triste va ser escrita entre el 1917 i el 1918, poc abans de la mort de la jove compositora el 15 de març de 1918, amb només vint-i-quatre anys. Com explica el musicòleg i professor de l’ESMUC Joaquim Rabaseda al comentari del programa de mà del concert, l’obra “forma un díptic amb D’un matin de printemps. Les dues peces expliquen el pas d’un matí assolellat a una tarda nuvolosa. Per això D’un soir triste comença amb el tema D’un matin de printemps, que deriva en un ambient dens i encapotat, marcat pels instruments de vent-metall i la percussió. Després de diferents moments d’alta intensitat sonora, de dissonàncies i dinàmica forta, l’obra acaba en una calma abatuda, sense esperança. Lili va orquestrar les dues obres al mateix moment, en aquell darrer hivern del 1918, els últims dies abans d’una primavera que no va arribar mai”.

La seguirà “Fantasia del trencadís”, un ballet situat al principi del segon acte de l’òpera Gaudí de Joan Guinjoan que ha esdevingut un dels fragments orquestrals més reconeguts de l’obra. La peça pren el nom de la tècnica modernista del trencadís, basada en la unió de fragments de ceràmica, vidre o marbre per crear una nova realitat artística, una metàfora que Guinjoan trasllada també al terreny musical. Concebuda com una síntesi simbòlica de l’òpera, la fantasia representa l’esquerda social i espiritual que empeny Gaudí cap al misticisme. Per construir aquest univers sonor, el compositor incorpora diferents cançons tradicionals de Riudoms, el seu poble natal, que comparteix així amb l’arquitecte un mateix paisatge emocional i mediterrani. Completarà la primera part del concert Les illes Medes de Juli Garreta, poema simfònic estrenat per l’Orquestra Pau Casals al mateix Palau l’any 1923 i construït a partir d’una evocació lírica del paisatge mediterrani.

La segona part s’endinsarà en l’univers nostàlgic finlandès amb la Simfonia núm. 1 de Jean Sibelius. Sibelius no va escriure una simfonia fins al 1898, quan ja havia compost més d’una dotzena d’obres orquestrals i una òpera. La va estrenar l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki el 26 d’abril de 1899, dirigida per ell mateix. “La Simfonia té una estructura habitual de quatre moviments, amb un segon moviment lent i un tercer de ritme àgil. Tanmateix, el primer moviment comença d’una manera sòbria i sorprenent: un solo de clarinet amb el rerefons d’una timbala en trèmolo. El mateix tema obre el quart moviment, però en aquest cas amb una instrumentació més completa i forta. A més del clarinet, tant el violí i la viola com el violoncel tenen diferents intervencions de solista. El gust per cercar aquest so més íntim es troba també en els moments en què l’arpa sobresurt en l’acompanyament i gairebé assoleix el protagonisme típic dels conjunts de música de cambra”, explica Rabaseda al comentari del programa de mà.