Com es va construir el Palau de la Música Catalana?
El Palau de la Música Catalana és un dels edificis insígnia del Modernisme català i una obra fonamental de l’arquitectura del segle XX a Barcelona. Construït com a seu de l’Orfeó Català, l’entitat cultural fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives el 1891, el projecte va unir arquitectura, música, cultura i arts decoratives en un mateix espai.
La construcció del Palau va començar el 1905 a partir del disseny de Lluís Domènech i Montaner, que va concebre l’edifici com una sala de concerts oberta a la societat, lluminosa i profundament vinculada a la vida cultural catalana. El resultat va ser un edifici innovador en tots els aspectes, des de la seva estructura fins a la seva ornamentació.
Qui va dissenyar el Palau de la Música Catalana?
L’arquitecte del Palau de la Música Catalana va ser Lluís Domènech i Montaner, un dels grans noms del modernisme català, contemporani d’Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.
El 1905, Domènech i Montaner va rebre l’encàrrec de construir la seu de l’Orfeó Català, que havia d’incloure una sala de concerts, espais d’assaig i dependències administratives. L’arquitecte comptava aleshores amb una sòlida reputació professional. Ja havia realitzat projectes com l’Institut Pere Mata de Reus i l’Hospital de Sant Pau, així com el Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, actualment conegut com el Castell dels Tres Dracs, al Parc de la Ciutadella.
La trajectòria com a arquitecte de Domènech i Montaner va anar acompanyada d’una intensa activitat política i cultural. Va presidir la Unió Catalanista, va ser diputat a Corts per Barcelona i va ser membre actiu de diverses entitats. El seu prestigi també es reflecteix en els nombrosos reconeixements que va obtenir. En tres ocasions va rebre el premi de la ciutat al millor edifici artístic, una d’elles pel projecte del Palau. També va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona.
Per tant, en aquest context, l’elecció de Domènech i Montaner per a construir el Palau responia a l’àmplia experiència i prestigi que havia assolit. Juntament amb Gaudí, formava part d’una generació d’arquitectes que van transformar profundament el perfil urbà de Barcelona. Però, on l’obra de Gaudí presentava un llenguatge més experimental, Domènech i Montaner havia consolidat una arquitectura solemne i funcional, que s’adequava a les expectatives d’una institució cultural com l’Orfeó Català.
Context històric i cultural del Palau de la Música
La construcció del Palau s’inscriu en un moment de gran activitat cultural i urbana a Barcelona. L’Orfeó Català s’havia convertit en una institució important per a la difusió de la música coral i de la cultura. La seva seu havia de respondre a aquest propòsit i proporcionar l’entorn adequat tant pels assaigs com les actuacions.
L’emplaçament del Palau, al barri de Sant Pere, també tenia un motiu pràctic. Molts membres de l’Orfeó Català vivien a la zona, de manera que la proximitat facilitava l’accés als espais d’assaig.
El projecte també coincideix amb les transformacions urbanes de la Barcelona de principis del segle XX, entre les quals destaca l’obertura de la Via Laietana. Domènech i Montaner hi va estar fortament implicat. Al mateix temps, Catalunya sortia del període de la Renaixença, que havia impulsat la recuperació de la llengua i la cultura catalanes i havia afavorit la creació de nombroses entitats relacionades.
La primera pedra del Palau es conserva encara al paviment de la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català, situada sota l’escenari, i es pot veure durant la visita guiada. Es va col·locar el 23 d’abril de 1905, dia de Sant Jordi, i conserva una inscripció amb el nom de l’Orfeó Català i la data d’inici de les obres en números romans.
Elements clau de la construcció del Palau
L’aixecament del Palau va durar oficialment dos anys i deu mesos, entre 1905 i 1908, tot i que alguns elements ornamentals es van incorporar posteriorment.
El repte de la llum natural
Un dels principals reptes del projecte va ser el seu emplaçament. El Palau es va construir en una cantonada formada per dos carrers estrets, amb una il·luminació natural especialment limitada. Domènech i Montaner va convertir aquesta dificultat en un dels eixos de la seva proposta: fer arribar la llum a tots els espais interiors del Palau. Ho va aconseguir incorporant grans mampares de vidres de colors, elements translúcids i, sobretot, la gran claraboia central de la sala de concerts. Tot i la dificultat de tenir la perspectiva frontal completa, donat l’encreuament irregular on es trobava l’edifici, Domènech també va decidir tractar amb la mateixa profusió d’elements decoratius les dues façanes.
A l’interior, la sala de concerts del Palau ocupa el primer pis i s’hi accedeix mitjançant una gran escalinata que divideix l’edifici en dues parts. La planta baixa es va reservar principalment per a les funcions administratives. L’escala profusament decorada tenia també una dimensió social: era compartida pels diferents sectors de la societat que assistien als concerts, sense establir un accés diferenciat.
Un esquelet de ferro per sostenir el Palau
Des del punt de vista constructiu, un dels aspectes més innovadors de l’edifici és la seva estructura de ferro, solució que permetia crear espais amplis i relativament lliures d’elements estructurals, carregant el pes de l’edifici sobre un esquelet metàl·lic.
Perquè es pogués apreciar aquesta innovació, Domènech i Montaner va decorar les baranes amb balustres de cilindres de vidre translúcid, que deixaven entreveure l’ànima interior de ferro. També es pot veure l’estructura de ferro que sosté la claraboia central de la sala de concerts.
El Palau com a obra d’art total
L’arquitectura del Palau no es pot entendre sense la seva decoració. Per la naturalesa del projecte, Domènech i Montaner va comptar amb la participació de nombrosos artesans i artistes especialitzats. Escultors de renom de l’època van crear els diferents elements de la façana i l’interior, mentre que altres especialistes van intervenir en els vitralls, la ceràmica, els mosaics i altres acabats.
N’és un exemple el grup escultòric de la façana principal, obra de Miquel Blay, que fa una al·legoria a la cançó popular. Les valquíries de Wagner, de Pablo Gargallo sobresurten de les parets de la Sala de Concerts, mentre que les muses dissenyades per Eusebi Arnau envolten l’escenari en referència a músiques i instruments universals. Hi ha un bust d'Anselm Clavé a una banda de l'escenari, i un de Beethoven a l'altra.
L’edifici també està replet d’elements florals, amb milers de flors representades a les parets, el sostre i els elements estructurals i decoratius, especialment a la balconada de la Sala Lluís Millet. També abunden les referències a la identitat catalana: la senyera, Sant Jordi o Montserrat hi apareixen representats. Per a Domènech i Montaner, l’ornamentació no era un afegit, sinó la culminació de l’obra arquitectònica.
Visitar el Palau i la seva Sala de Concerts
La construcció del Palau de la Música Catalana va donar lloc a una obra global en què estructura, ornamentació, arts aplicades i funcionalitat formen una unitat.
Durant la visita al Palau es poden observar amb detall la gran escalinata d’accés, les columnes i mosaics, les escultures de les façanes, l’esquelet de ferro i, especialment, la sala de concerts, presidida per la gran claraboia que filtra la llum natural. També es poden conèixer alguns dels principals esdeveniments en la història de l’edifici i entendre les solucions constructives que fan del Palau una obra singular del Modernisme català.
Pots descobrir tots aquests espais tant en la Visita lliure com en la Visita guiada. Algunes modalitats de visita més específiques, com la d’Els herois en la construcció del Palau i Estructura i planificació del Palau, analitzen més a fons les tècniques decoratives i les solucions arquitectòniques que Domènech i Montaner va dissenyar.