“Quan el desig és més fort que la certesa,
l’abisme commou”
Anna Gual, fragment d’“Avís” al poemari Ameba.
“No entrem dins el foc 
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més”

Jaume C. Pons Alorda, poema “Consagració” dins Riu, bèstia.

A Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) li han dedicat els darrers anys qualificatius com ara fervorós, torrencial, entusiasta, salvatge, impetuós... Però com que els adjectius sovint són enemics de la bona literatura i el momentum s’ho val, també se’l pot considerar un poeta de fe. Una veu que proclama una vitalisme que no es pot permetre sucumbir, que albira un món on la vida ho domina tot, una voracitat que combat la gana a cop de queixalades. Poeta, narrador, traductor, professor i lector; tots els papers de l’auca en una trajectòria que reuneix poemaris, com la trilogia de Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), Era (LaBreu Edicions, 2018) o el seu darrer cant biopolític, Riu, bèstia (Lleonard Muntaner, 2021). I les novel·les Ciutat de mal (Angle Editorial, 2019) o traduccions èpiques i premiades, com la de Fulles d’herba de Walt Whitman (Edicions de 1984, 2014), són només dos exemples més d’una ferocitat literària que inundarà el temple modernista.

La serenor rotunda d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) arriba al mateix oracle de les arts després d’explorar el camí que va de l’úter a la mística. Una poesia que neix del propi cos com a magma de vida, que es fon en una poció de paraula, matèria i esperit i que es projecta, endavant i enrere, amb els vincles que relliguen els cordons umbilicals. Llum i tenebra amb carn i visions. Des del seu debut amb Implosions (LaBreu Edicions, 2008), aquest arrelament amb el cel i suspensió sobre la terra ja és evident en títols com ara Molsa (AdiA Edicions, 2016), El tubercle (Editorial 3i4, 2016) i Altres semideus (LaBreu Edicions, 2019). Amb Ameba (Llibres del Segle, 2020) ja no només explora l’absolut de la maternitat, sinó també la seva connexió amb allò que la precedeix, amb un patrimoni: “Els ossos no són peces mortes / Els ossos estan més vius / que tots nosaltres”. Aquesta festa d’exhumació i flamarades, de tot allò gaudit i que encara s’obre davant les nostres passes és la pròpia celebració de la poesia i de la música. La celebració de la vida sempre fidel a la seva cita.

Concerts relacionats

Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda, poetes convidats