Stefan Zweig explica al seu cèlebre assaig biogràfic El món d’ahir com en la tarda del 28 de juny de 1914, mentre llegia plàcidament a un parc de Baden, li arribava la música d’una banda que, sobtadament, va cessar de cop. Als músics que desallotjaven el quiosc d’orquestra els van rellevar una multitud que es concentrava al voltant d’un telegrama: l’hereu al tro de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran, havia estat assassinat a Sarajevo. Així és com la història irromp i atura la música.

El món, que era quelcom segur i permanent, s’abocava a esdeveniments insospitats que desembocarien en la Primera Guerra Mundial, traumatitzant tota una generació i plantejant un repte majúscul als artistes: com crear i viure en un món que es trenca de forma abrupta.

La il·lusió d’un món estable fet miques va trobar en Fritz Kreisler un exemple paradigmàtic: prodigiós violinista, figura d’una Viena ideal(itzada) musicalment, que va acabar formant part d’un regiment que es va dirigir a l’Est durant els primers compassos de la Gran Guerra. Kreisler va passar d’una Viena dolça, melòdica i immortal, a titular les seves memòries com a “Quatre setmanes a les trinxeres: la història de guerra d’un violinista”. Les Alt-Wiener Tanzweisen, les seves velles danses vieneses, acaben sent una postal de lirisme nostàlgic d’un món que s’acomiada. O, més aviat, de la imatge d’un món que es trobarà a faltar.

Una tradició que també abraça Erich Wolfgang Korngold amb música que es refugia en una teatralitat vital que el portaria, ja als anys 30, a compondre bandes sonores al primer Hollywood daurat. La música incidental, que va fer somriure Viena en temps del cant de cigne, és diametralment oposada al trencament que evidencia Anton von Webern i la idea que la música ha esclatat en partícules. La continuïtat amb la gran cultura europea del shakesperià Molt soroll per no res de Korngold enfront la fractura i el món que es comprimeix de les Tres petites peces de Webern. Els grans relats exuberants que sedueixen l’oïda contra la crua reducció a l’essència que venia anunciant la modernitat del canvi de segle. Ambdues són estratègies conscients que s’adapten a un escenari nou, que es troben en la cruïlla històrica i creativa, dues formes d’habitar el món.

Al cap i a la fi, La novena elegia de Duino de Rainer Maria Rilke, iniciada el 1912, interrompuda durant uns anys i ja publicada després de la Primera Guerra Mundial, ja reflexiona sobre tot allò que és efímer, únic i rotund, amb el decisiu vers “Hiersein ist viel”. Ser-hi és molt. Sovint, ser-hi és el màxim desafiament que es pot assumir.

Si algú representa l’elegia vital de l’artista amb la mateixa idea de ser-hi, atrapat en el seu context, aquest és Dmitri Xostakóvitx. En el seu cas, és la resistència personal quan la catàstrofe no és només pública, sinó que és una amenaça privada. El vell món ha desaparegut i ha estat substituït per una història que torna a irrompre amb severitat i obliga l’artista al joc d’equilibris amb el poder. La música no només testimonia el món, sinó que pugna per existir mentre li passa per sobre.

Més enllà de la catàstrofe

A la Primera Guerra Mundial, però, li acabaria succeint un lloc pitjor: la Segona Guerra Mundial. “Ja no hi haurà temps” declama l’Apocalipsi de Joan. “No hi haurà més retard”, en algunes altres traduccions portant a un sentit matisat diferent. No és, en qualsevol cas, una cita gratuïta per introduir el fervent catòlic i músic genial que és Olivier Messiaen. El temps històric llangueix davant l’eternitat. El llegendari i convuls Quartet per a la fi dels temps, estrenat precàriament al camp de presoners VIII-A, proclama que l’horitzó, tal com el coneixem, ja no és possible o, si més no, imaginable. La trencadissa desborda i la contemplem com qui escolta els ocells que tant adorava el Messiaen ornitòleg. El límit semblaria que és aquí. La fi d’un temps musical (ritmes convulsos i irregulars) que connecta amb la fi del temps del món en si mateix.

Però fins i tot així la música s’obre pas i troba l’escletxa entre el ciment. Sense deixar el territori de la Fe, Arvo Pärt proposa l’oportunitat d’una comunió. Davant la fi del temps messiaènica, el compositor estonià construeix des d’un rigor espartà una fórmula estricta per retrobar-se. Els seus tintinnabuli són diferents veus i eixos que generen variacions, permanència i una idea gairebé de religiositat musical circular. El seu Fratres (Germans) neix el 1977 i s’insereix en les acaballes d’un període de crisi creativa que el va portar a mirar enrere, al món medieval. Una retrospectiva en el temps per reconciliar el present.

Després de tanta ruptura, i de nou revisant l’espiritualitat, el Salm 133 podria ser un pòrtic perfecte per al seu Fratres: “Mireu que n’és de bo i agradable que els germans visquin junts i units”.

Potser la música no aconseguirà plasmar un món perfecte però intenta tancar el cercle fràgil que ens porta al cor de l’experiència humana i musical: trobar-se músics i públic per compartir un temps. Mai pacífic, però potser fraternal. Fer música és una forma d’estar junts i fer possible el punt de trobada.