El Palau de la Música Catalana és una joia arquitectònica del Modernisme català i l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997). Actualment, l’edifici s’ha convertit en un punt de trobada ineludible de la vida musical i cultural de Catalunya. A més, constitueix un patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.

La Sala de Concerts del Palau de la Música −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys l’escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.

Sala mística i paradoxal, es troba plena de figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a un costat i un de Beethoven a l’altre, i elements de la natura, com flors, palmeres o fruits.

Una petita joia de l’interior del Palau de la Música és la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català. Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que es troba just a sobre, es caracteritza per unes grans columnes, vitralls i decoració típica del Modernisme català.

La façana del Palau, situada al carrer Sant Pere Més Alt, va ser l’únic accés a l’edifici fins a l’any 1989. Amb l’angle que forma amb el carrer Amadeu Vives, s’hi resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, obra de l’artista Miquel Blay i reproduïda a una mida superior a la natural per Frederic Bechini. Hi és representat sant Jordi sota una figura femenina al centre, concebuda com un gran mascaró de proa i al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els pagesos, l’ancià i els infants. Aquest conjunt és considerat la culminació de l’obra de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Segons consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser sufragat pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i inaugurat el dia 8 de setembre de 1909. 

La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements arquitectònics destacats de l’exterior del Palau són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d’aquestes columnes hi havia les taquilles originals. Al primer pis s’estén un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb un dibuix diferent. Al segon pis hi ha els bustos dels músics, sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d’esquerra a dreta hi ha Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner, ja al carrer Amadeu Vives. 

A la part superior de la façana, un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la bandera de l’Orfeó, obra d’Antoni Maria Gallissà, i al centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover, amb música del compositor Amadeu Vives, una de les peces més interpretades per l’Orfeó i que des del 1996 és l’himne oficial de Mallorca.

Un altre espai representatiu del Palau és l’emblemàtica Sala Lluís Millet, un gran saló −concebut com a sala de descans i trobada− dedicat al mestre Millet, fundador de l’Orfeó Català. La sala, de dues plantes d’alçària, està tancada per grans vitralls adornats amb motius florals, d’un efecte extraordinari. I encara més excepcional és el balcó que s’observa a través d’aquests, amb una doble columnata de coloració i ornamentació característiques.

També és un escenari privilegiat el Foyer del Palau, que admet una nombrosa concurrència que ocupa cadires i taules, tant quan hi ha audicions com quan s’utilitza com a restaurant-cafeteria independent. Els amplis arcs de maó combinats amb ceràmica vidrada de color verd i flors també ceràmiques, rosades i grogues, confereixen a aquest espai una tonalitat singular i molt particular.

El Palau de la Música va ser concebut com una síntesi de les arts. Lluís Domènech i Montaner va coordinar ceramistes, escultors, vitrallers i altres artesans per aplicar tècniques decoratives pròpies del Modernisme català, projectant un espai de convivència per a la funció i l’estètica.

Descobreix-ne més

El modernisme català va ser un corrent artístic estretament vinculat a la identitat cultural catalana, que promovia la integració de totes les arts, des de l’arquitectura i les arts plàstiques fins al disseny gràfic i l’interiorisme. Al Palau de la Música assoleix una de les seves expressions més completes, on totes les arts dialoguen en harmonia.

Descobreix-ne més