El gest, el temps i la matèria

L’exposició presenta una selecció d’obres d’Isabel Servera que parteixen de processos manuals i de la recuperació de sabers artesans, on el gest, el temps i la matèria són centrals. A través d’accions lentes i reiterades —teixir, cosir, acumular—, el cos pren un paper determinant, i és en el moviment, la repetició i l’esforç on el procés pren forma. Aquest fer reiterat esdevé també una pràctica ritual: una acció que, a través de la repetició conscient, construeix sentit i vincle amb el temps.

El procés com a registre i transmissió

Les obres que conformen Moviment continu no es presenten com a objectes tancats, sinó com a registres de processos. En obres com Vetleria (2023) i en el projecte Llatrar (2022), el treball manual esdevé un espai de transmissió i continuïtat. A través del gest repetit i del contacte directe amb la matèria, les peces activen sabers que es mantenen vius gràcies a la pràctica compartida i a l’experiència col·lectiva.

Sabers tradicionals i contextos contemporanis

D’altra banda, en obres del projecte Ripunts (2023–actualitat), Isabel Servera reconstrueix documents d’oficina triturats utilitzant patrons de la cistelleria tradicional mallorquina. Les tires de paper, trenades a mà i cosides a màquina, remeten a sabers heretats vinculats al treball manual, adaptats a nous contextos de producció. El projecte aplica aquests patrons a materials provinents de les relacions laborals actuals, establint una continuïtat entre processos artesans i formes de treball contemporànies.

L’art com a ritual

Moviment continu proposa una lectura de l’art com a pràctica sostinguda i ritualitzada, vinculada a formes de coneixement que es transmeten a través del fer. Aquest procés conjuga plenament amb la temàtica de la temporada del Palau: els rituals. Un fer que pot ser solitari o compartit, íntim o col·lectiu, però que sempre implica una relació directa amb el cos, amb el ritme i amb la matèria.

Diàleg amb el Palau de la Música Catalana

La presentació d’aquest treball al Palau de la Música Catalana estableix un diàleg natural amb un espai on el temps, el moviment i la repetició són elements essencials. Així, l’obra d’Isabel Servera ressona amb el Palau com a lloc de rituals compartits, on la repetició del gest i del so construeix comunitat i memòria viva.