Cantar és potser una de les activitats més completes que podem practicar. Involucra l’activitat física, la intel·lectual i l’espiritual o emocional. Conté, doncs, la paideía grega, l’ideal de formació integral, cercant l’harmonia entre cos, ment i esperit. Si, a més, podem compartir aquesta activitat col·lectivament, els beneficis personals i socials són evidents i demostrats científicament.

La utilitat de l’inútil: l’art com a necessitat humana

La part espiritual ha estat tradicionalment descuidada, improvisada, a voltes minimitzada o directament reprimida. En canvi, és ben cert que la primera necessitat humana és transcendir les necessitats animals. Allò que Nuccio Ordine titula “La utilitat de l’inútil” , manifest on reivindica tots aquells sabers que van més enllà d’una finalitat utilitària: per això se n’ha dit humanisme. Sens dubte, un d’aquests sabers “inútils” són les arts, que contenen valors que no es poden pesar ni mesurar. Que desafien la llei mercantil, ja que s’enriqueix igualment el qui dona que el qui rep.

Molts polítics i gestors exigeixen una utilitat social de l’art. I és cert que pot tenir-la, però cal recordar que l’obra d’art neix perquè sí. Sense una utilitat específica. Com un nen, que neix per viure, encara que després la societat l’obligui a ser útil, i fins i tot li faci creure que el treball el farà lliure... Cap artista pot oblidar aquest origen de l’art, perquè és justament aquest gaudi inútil el què defineix l’essència de l’obra d’art. Allò que fem sense pensar en cap lucre, aquesta actitud amateur (aquell qui estima el què fa) és el què marca la diferència amb un producte de consum.

L’art com a gaudi pur

Per això l’obra d’art només és coneix estimant-la, com deia Goethe. No es deixa prendre ni amb diners, ni analitzant-la tècnicament, ni comparant-la amb un bast patrimoni de cultura general. Perquè, com deia Montaigne, és el gaudi i no la possessió el què ens pot fer feliços.

Tots podem gaudir de l’art, sols o en col·lectiu, en el nostre temps lliure, com fan molts cantaires de cors, per exemple. La qüestió és quan volem fer-ho amb una excel·lència que requereix inspiració, temps, tècnica i saviesa. Llavors ens calen artistes professionals, que es dediquin exclusivament a la creació i siguin retribuïts.

La utilitat social de l’art i el valor de l’excel·lència

És en aquest moment que hem de donar una utilitat social a l’art, que pot ser el gaudi dels oients/espectadors, l’enriquiment de les seves vides quotidianes, el cultiu dels valors humans col·lectius - escolta, tolerància, reflexió -, la integració d’altres cultures, l’ascensor social, etc... En el moment que s’inverteixen diners públics, cal exigir aquesta utilitat de l’art, sense renunciar a aquella inutilitat originària.

El problema sempre és com es mesura aquesta “utilitat social”. Quantitativament o qualitativament? Polítics i gestors tendeixen a la mesura objectiva de la quantitat: com més gent rep aquell fet artístic, millor inversió pública. Naturalment, els paràmetres qualitatius són del tot subjectius, però cal reivindicar un art minoritari que mereix existir perquè sí, independentment de l’interès social. O fins i tot diria que cal encara promocionar-lo més per tal que sigui menys minoritari.

Eric Whitacre, de la vivència a l’infinit

I això no eximeix als artistes professionals que treballem per arribar al màxim de públic, perquè en realitat compartir aquell gaudi és la més gran satisfacció personal, professional i artística. Però en el moment que creem amb finalitat lucrativa i comercial, estem traint l’essència de l’obra d’art, que no és ni la bellesa ni la lletjor, ni l’alegria ni la tristesa, ni la modernitat ni la tradició, sinó el gaudi d’aquesta inutilitat que es fa estimar.

The sacred veil: la música com a consol

Pocs compositors al món han aconseguit trobar aquest equilibri entre el gaudi personal de compondre i la utilitat que els permet viure d’això. Fer útil per a molta gent aquella inutilitat originària. L’èxit d’Eric Whitacre (que tants recels desperta) no és passatger ni purament estètic.

En The sacred veil la profunditat de la vivència d’una mort propera, d’una malaltia com el càncer, ens arriba al fons de l’ànima. Aquell relat d’una passió contemporània, que viuen milers de famílies, i que ens connecta amb experiències que, de més lluny o més a prop, formen part de la nostra experiència personal, ens emociona.

Però no és el relat el què ens consola. El què realment ens serveix és aquella música, que ens remou i ens fa treure el més profund del dolor, que ni les pastilles no curen.

Eternity in an hour: posar música a l’infinit

Amb Eternity in an hour, Eric Whitacre experimenta amb el so, amb les textures corals, amb la interpretació i d’un text breu de quatre versos, convertit en una meditació d’una hora.

Un mantra contemporani que, en aquest món d’alta velocitat i de rendiment material, ens és útil per parar, escoltar, respirar i estar una hora amb nosaltres mateixos. Allò inútil es converteix en la millor inversió humana: ens enriquim cantant junts, respirant junts, escoltant alhora i vivint la música en comunitat.

Com diu el text, ens convida a valorar les petites coses del present, a mirar el món en un gra de sorra, a abastar l’infinit en el palmell de la mà o copsar l’eternitat en una hora. La música, l’art del temps, ens hi convida.