Un cop encaixonada la fallida Segona Simfonia, Schumann es dedica, en la mateixa mesura que comença a créixer la seva família, a la música de cambra. Un cop consolidat el gènere i estesa la prole, les simfonies i les obres de més envergadura instrumental i coral són del seu interès. En aquesta segona xerrada revisarem tant la Segona Simfonia de 1846, com la Tercera "Renana" i la transmutació de la fallida Segona en forma de Quarta Simfonia. Totes són exemples de fondre la severitat bachiana amb la fogositat beethoveniana. No obstant això, Schumann sabrà posar la seva pròpia qualitat estètica imaginativa que ho fan tan estimat i admirat, per més que la bogeria s'hagi entestat a triomfar sobre la seva ambivalent vida.