Programa de mà
OBC & Childress
—Boulanger, Garreta, Guinjoan i SibeliusPalau 100
Divendres, 22 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts


Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Stephanie Childress, directoraI
Lili Boulanger (1893-1918)
D'un soir tristeJoan Guinjoan (1931-2019)
Fantasia del TrencadísJuli Garreta (1875-1925)
Les illes MedesII
Jean Sibelius (1865-1957)
Simfonia núm. 1 en mi menor, op. 39Andante, ma non troppo - Allegro energico
Andante, ma non troppo lento
Scherzo: Allegro
Finale (quasi una fantasia): Andante - Allegro moltoDurada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 45 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#simfònica #patrimonicatalà #aniversarisPoema
Pancratium maritimum
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vidaaixí voldria jo una biografia
Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i la directora Stephanie Childress. El conjunt català i la batuta francobritànica aconsegueixen en cada actuació una complicitat evident, gairebé fent música entre amics, anant tots a l’una. Formada primer en musicologia, és principal directora convidada de l’orquestra amb seu a L’Auditori de Barcelona i plegats han explorat repertoris tan diversos com autors russos, francesos o escandinaus, amb debilitat especial per obres del segle XX. L’OBC es troba en un moment especialment dolç, amb una plantilla consolidada i amb primers faristols que fins i tot podrien fer carrera com a concertistes.
Quines són les claus del concert?
El programa viatja per tres repertoris especialment estimats per Childress. El francès, amb D’un soir triste de Lili Boulanger, escrit entorn de la Primera Guerra Mundial i original per a trio de cambra. L’escandinau, amb la Primera Simfonia del finlandès Jean Sibelius, del 1899, just a tocar del segle XX. I el català, amb un fragment instrumental de l’òpera Gaudí de Joan Guinjoan i amb el poema simfònic Les illes Medes, del sardanista Juli Garreta, una peça que ens trasllada a la Barcelona del 1923, quan l’Orquestra Pau Casals la va estrenar en aquest mateix escenari.
A què he de parar atenció?
El programa visita estètiques amb una certa càrrega melancòlica. La Primera de Sibelius, amb olor postromàntica, lluita per imposar una veu pròpia finlandesa davant l’opressió tsarista, mentre que la peça de Lili Boulanger respira atmosferes ombrívoles que perduren en la versió per a orquestra. Les dues obres catalanes miren dues personalitats locals de reconeixement internacional: Les illes Medes porten a l’actualitat el gran Pau Casals i el seu projecte simfònic truncat per la Guerra Civil, i l’obra de Guinjoan, “Fantasia del trencadís”, és potser el fragment més interpretat de l’òpera que va escriure inspirant-se en el gran arquitecte Antoni Gaudí.
Sabies que...
D’adolescent, Stephanie Childress sovint faltava a classe i passava les tardes veient els assajos d’escenari i d’orquestra a l’English National Opera del seu Londres natal. Amb setze anys va començar musicologia a la Universitat de Cambridge. Va ser una de les primeres directores a unir-se a l’Académie de l’Opéra National de París, on el 2027 dirigirà una nova producció de Don Giovanni de Mozart.
Veure l’OBC tocar al Palau és sempre un fet emotiu, ja que l’escenari modernista va ser-ne la seu des que el 1944 la va fundar el mestre Eduard Toldrà. El conjunt simfònic va oferir en aquesta sala les seves temporades anuals fins a la inauguració de L’Auditori, el 1999.
Comentari
Lili Boulanger va ser la primera dona que va guanyar el prestigiós Premi de Roma, la beca d’estudis concedida per l’Estat francès per residir tres anys a la capital italiana. Tenia vint anys i una salut molt delicada. Hi va anar al principi del 1914. Però l’inici de la Primera Guerra Mundial la va obligar a tornar a París uns mesos després. Encara va tornar a Roma breument el 1916. Conscient que li quedaven pocs anys de vida, es va dedicar completament a les composicions, sovint de gènere religiós i temàtica trista. Va morir el 15 de març de 1918, amb només vint-i-quatre anys.
D’un soir triste és una obra escrita entre el 1917 i el 1918. En va fer tres versions: per a violoncel i piano, per a trio de violí, violoncel i piano, i per a orquestra. Forma un díptic amb D’un matin de printemps. Les dues peces expliquen el pas d’un matí assolellat a una tarda nuvolosa. Per això D’un soir triste comença amb el tema D’un matin de printemps, que deriva en un ambient dens i encapotat, marcat pels instruments de vent-metall i la percussió. Després de diferents moments d’alta intensitat sonora, de dissonàncies i dinàmica forta, l’obra acaba en una calma abatuda, sense esperança. Lili va orquestrar les dues obres al mateix moment, en aquell darrer hivern del 1918, els últims dies abans d’una primavera que no va arribar mai.
Gaudí és una òpera en dos actes amb llibret de l’escriptor Josep Maria Carandell. Joan Guinjoan la va compondre entre els anys 1989 i 1992 per encàrrec de l’Olimpíada Cultural de Barcelona. Però no es va estrenar al Gran Teatre del Liceu fins al novembre del 2004. L’obra contraposa dues idees associades a l’arquitecte. Per una banda, l’entusiasme de dur a terme els propis ideals estètics i creatius; per l’altra, el recolliment d’una vida de sant, dedicada a la pobresa, la penitència i la pregària. En el rerefons de l’argument hi ha l’impacte ocasionat pels atemptats anarquistes que van marcar el tombant del segle XX a Barcelona i els incidents de la Setmana Tràgica del 1909.
“Fantasia del trencadís” és un ballet situat al principi del segon acte. L’escenografia envolta Gaudí d’un trencadís que representa l’esquerda social que el porta definitivament al misticisme. La fantasia esdevé un resum de la trama de la mateixa òpera, una realitat trencada que genera una nova realitat artística, talment com si fos el resultat d’aplicar la tècnica modernista del mateix nom, la unió amb argamassa de fragments reciclats de vidre, de ceràmica, de marbre i d’altres elements constructius. El compositor va voler donar alhora un simbolisme cromàtic i natural concret a la música i representar l’ascensió espiritual del protagonista a partir de quatre colors bàsics: de la tonalitat fosca de la terra al blau transparent del cel a través del tronc gris dels arbres i el verd oxigenat de seves fulles. Guinjoan va utilitzar com a material de treball diferents cançons tradicionals del seu poble natal, Riudoms, a pocs quilòmetres de Reus. Amb aquest vincle, el músic reforçava el paisatge de la infància que compartia amb l’arquitecte protagonista de l’òpera.
Les illes Medes proposa una altra metàfora natural ben diferent. Juli Garreta era un enamorat del mar. Li agradava fer excursions amb barca per la Costa Brava, per les cales al sud de Sant Feliu de Guíxols, o en direcció al nord, cap a Roses. La idea d’aquest poema simfònic es remunta a uns dies passats a Begur l’estiu del 1907. Després d’un passeig marítim havien desembarcat a la platja de Sa Riera. Allí el compositor havia escrit una peça vocal sense lletra que van cantar davant la visió romàntica de les illes, sota la llum càlida del sol a la posta. Més d’una dècada després, el record d’aquella anècdota musical i biogràfica va guiar l’escriptura de Garreta.
L’Orquestra Pau Casals va estrenar el poema simfònic el 18 d’octubre de 1923, en la sèrie de concerts que organitzava cada tardor, quan Casals tenia el costum de programar les noves composicions de Garreta. L’obra comença i acaba amb la mateixa sonoritat plena i vertical del mar contra els espadats del cap de Begur. Però el contingut bàsic de la peça és un fragment quasi coral que toquen els instruments de corda i amplien els instruments de vent amb filigranes i ressonàncies delicades. Sembla com si Garreta hagués guardat a la memòria la peça vocal del 1907 i l’hagués completat amb un discurs d’evolució lenta i emoció creixent, que esclata just abans de tornar als acords del principi.
Jean Sibelius no va escriure una simfonia fins a l’abril del 1898, quan ja havia compost més d’una dotzena d’obres orquestrals i una òpera. La va estrenar l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki el 26 d’abril de 1899, dirigida per ell mateix. Tot seguit va revisar la partitura. La versió definitiva es va interpretar l’1 de juliol de 1900. La Simfonia té una estructura habitual de quatre moviments, amb un segon moviment lent i un tercer de ritme àgil. Tanmateix, el primer moviment comença d’una manera sòbria i sorprenent: un solo de clarinet amb el rerefons d’una timbala en trèmolo. El mateix tema obre el quart moviment, però en aquest cas amb una instrumentació més completa i forta. A més del clarinet, tant el violí i la viola com el violoncel tenen diferents intervencions de solista. El gust per cercar aquest so més íntim es troba també en els moments en què l’arpa sobresurt en l’acompanyament i gairebé assoleix el protagonisme típic dels conjunts de música de cambra.
La primera idea de Sibelius havia estat crear una simfonia programàtica, és a dir, amb un tema narratiu o una evocació poètica a cada moviment. Però finalment no va realitzar aquest pla i va compondre una obra de discurs bàsicament formal en què els motius i les melodies es desenvolupen i relacionen d’una manera quasi lògica, sense efectismes descriptius. A diferència de les tres obres anteriors, peces de moviment únic i caràcter evocatiu, la Simfonia és una composició que es vol centrar només en la música, sense referències externes.
Joaquim Rabaseda Matas, Escola Superior de Música de Catalunya


Biografies
Biografies

© May Zircus

© May Zircus
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Amb una llarga trajectòria, fundada el 1944 per Eduard Toldrà, l’OBC és actualment un instrument compromès amb el gran repertori simfònic, el patrimoni musical català i la nova creació. Un altaveu de la modernitat musical al sud d’Europa amb un fort compromís social i fortament arrelat a la seva ciutat.
Durant la temporada 2022-23 l’orquestra inicià una nova etapa amb Ludovic Morlot com a nou director titular, i la temporada 2024-25 la francobritànica Stephanie Childress ha passat a ser-ne la directora convidada principal.
Al llarg de la seva història, l’OBC ha estat dirigida per batutes tan destacades com Sergiu Celibidache, Valery Gergiev, Christopher Hogwood, Mariss Jansons, Jesús López Cobos, Witold Lutosławski, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Kent Nagano o Heitor Villa-Lobos, entre d’altres.
L’orquestra col·labora habitualment amb grans artistes del panorama internacional, com Lang Lang, Janine Jansen, Mischa Maisky, Frank Peter Zimmermann, Arcadi Volodos, Vilde Frang, Pinchas Zukerman, Martha Argerich, Steven Isserlis, Patricia Kopatchinskaja, Renaud Capuçon, Yuja Wang, Khatia Buniatishvili i Hilary Hahn, entre molts d’altres.
El seu compromís amb la nova creació l’ha dut a encarregar obres als creadors més destacats a escala nacional i internacional, com Hèctor Parra, Bernat Vivancos, Thomas Adès, Joan Magrané, Ramon Humet, Benet Casablancas, Raquel García-Tomás, Luca Francesconi, David Lang, Lisa Streich, Olga Neuwirth o Cassandra Miller.
Des de fa uns anys l’OBC desenvolupa una ambiciosa estratègia de posicionament internacional per mitjà d’una intensificació de la presència en entorns digitals, a la vegada que projecta gires com les que l’han dut a actuar en sales tan icòniques com el Musikverein i Konzerthaus de Viena, Concertgebouw d’Amsterdam, Royal Albert Hall de Londres, Carnegie Hall de Nova York o Suntory Hall de Tòquio. La temporada 2023-24 l’OBC va actuar a la icònica Elbphilharmonie d’Hamburg i a la històrica Konserthuset d’Estocolm, i el 2025 ho va fer al Festival de Pasqua d’Ais de Provença, Auditorium de Lió i Concertgebouw d’Amsterdam, i també tornarà a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.
En el marc del projecte discogràfic de L’Auditori, l’OBC disposa d’un catàleg d’àlbums simfònics publicats en forma digital i accessibles gratuïtament a la plataforma L’Auditori Play, entre d’altres. En destaca el projecte d’enregistrament de la integral de l’obra simfònica de Maurice Ravel en mans del mestre titular Ludovic Morlot, de la qual ja aparegut el primer volum, amb una molt bona acollida de la crítica especialitzada: “Poques vegades Ravel ha sonat tan màgicament encantat i tan subtilment orquestral” («Rondo Magazin»), “Cada època té els seus referents, no hi ha dubte que aquesta [edició discogràfica] formarà part del paisatge discogràfic del nostre temps” («Crescendo Magazine»).
L’OBC ja ha publicat àlbums de compositors catalans, com Robert Gerhard, Núria Giménez Comas, Hèctor Parra, Bernat Vivancos o Miquel Oliu, entre d’altres. També ha obert una línia editorial de compositores amb les quals l’orquestra manté una relació artística estreta, com és el cas de la canadenca Cassandra Miller, la nord-americana Gabriella Smith o la catalana Raquel García-Tomás.
Biografies

© Karolina Heller

© Karolina Heller
Stephanie Childress, directora
Nascuda a Londres en una família no musical, de jove sovint faltava a classe per passar les tardes observant assajos escènics i orquestrals a l’English National Opera, fins que finalment va deixar l’escola per estudiar musicologia a la Universitat de Cambridge amb només setze anys. El 2020 va obtenir reconeixement internacional en guanyar el segon premi al concurs de direcció La Maestra. Anteriorment havia fet una residència a la Villa Albertine, una xarxa d’arts i idees entre França i els Estats Units, i és membre del programa Franco-British Young Leaders. Va ser directora assistent de la St. Louis Symphony Orchestra, sota la direcció de Stéphane Denève, entre el 2021 i el 2023, i una de les primeres directores a formar part de l’Académie de l’Opéra National de Paris.
La directora francobritànica s’ha consolidat com una estrella emergent a ambdós costats de l’Atlàntic, igualment còmoda tant en l’òpera com en el concert simfònic. Gràcies a la seva marcada individualitat i a una programació atrevida i transversal, ofereix una visió innovadora del paper del director d’orquestra al segle XXI.
Childress ha rebut nombrosos elogis de la crítica per les seves interpretacions de les òperes de Mozart, “revelant-se com una mozartiana fins a la punta dels dits” («Opera Today», 2023), i farà el seu debut a l’Opéra de París la primavera del 2027 dirigint una nova producció de Don Giovanni. Ha dirigit produccions de Die Entführung aus dem Serail (Staatsoper d’Hamburg), Don Giovanni i Le nozze di Figaro (Glyndebourne), aquesta darrera elogiadíssima per Fiona Maddocks: “La seva concentració i serenor van donar lloc a una interpretació d’una vitalitat àgil, detallada i segura” («The Guardian», 2022). Defensora de l’òpera contemporània, ha dirigit Breaking the waves de Missy Mazzoli a la Detroit Opera i Ogres de Simon Voseček a l’Òpera Estatal de Praga. Aquesta temporada ha presentat la seva primera producció de La traviata de Verdi a l’Òpera Nacional de Finlàndia, juntament amb una actuació de gala amb l’Opéra de París al Palais Garnier.
Inspirada per la naturalesa intrínsecament col·laborativa de l’òpera, Childress aporta aquest mateix esperit al seu treball simfònic i mostra una gran passió pels projectes interdisciplinaris, ja sigui amb cinema, teatre, dansa o fins i tot sessions de DJ. Reimaginar l’experiència del concert és al centre de la seva missió artística i el juny del 2026 col·laborarà amb el director Tom Morris en una exploració de la Simfonia núm. 1 de Mahler a la St. John’s Smith Square. Va començar la temporada 2025-26 debutant amb la Los Angeles Philharmonic al Hollywood Bowl, seguit de l’estrena a la costa Est de Palette d’Anna Clyne i la Segona Simfonia de Rakhmàninov a la Juilliard School. Continua com a directora convidada principal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i dirigint programes que inclouen el Concert per a violí de Philip Glass i la Segona Simfonia de Schumann. Amb aquesta darrera inicia un cicle dedicat a Schumann que continua durant la temporada amb la Toronto Symphony Orchestra, hr-Sinfonieorchester Frankfurt i Minnesota Orchestra. Altres moments destacats inclouen els debuts amb la Zürcher Kammerorchester, BBC National Orchestra of Wales i el debut australià l’abril del 2026 amb l’Adelaide Symphony Orchestra.
La temporada 2024-25 va debutar amb les orquestres simfòniques de San Francisco, Houston i San Diego i va incloure el retorn a la Cleveland Orchestra per dirigir la Simfonia Escocesa de Mendelssohn al concert de cloenda del Blossom Festival.
Formació
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Violins primers
Raúl García, assistent de concertino / Benjamin Scherer, assistent de concertino / Sarah Laura Bels / Pol Coronado / Walter Ebenberger / Ana Isabel Galán / Natalia Mediavilla / Lev Mikhailovskii / Katia Novell / Anca Ratiu / Jordi Salicrú / Clàudia Farrés / Zabdiel Hernández / Paula Banciu*Violins segons
Alexandra Presaizen solista / Mª José Aznar / Mª José Balaguer / Anna Castellani / Alzy Kim / Mireia Llorens / Melita Macelaru / Octavi Martínez / Robert Tomàs / Laura Pastor / Ícar SoléVioles
Alejandro Garrido* solista / Noemí Fúnez assistent / Christine de Lacoste / David Derrico / Josephine Fitzpatrick / Franck Heudiard / Sophie Lasnet / Miquel Serrahima / Jennifer Stahl / Andreas Süssmayr / Adrià TrullsVioloncels
Blai Bosser assistent / Oriol Prat* assistent / Irene Cervera / Lourdes Duñó / Vincent Ellegiers / Elena Gómez / Olga Manescu / Jean-Baptiste TexierContrabaixos
Luís Cabrera, solista / Dmitri Smyshlyaev, assistent / Gerard Dalmau / Apostol Kosev / Matthew Nelson / Albert PratFlautes
Francisco López, solista / Beatriz Cambrils / Ricardo Borrull, flautíOboès
Dolors Chiralt, assistent / José Juan Pardo / Disa English, corn anglèsClarinets
Pedro Franco solista / Francesc Navarro / Maria Rubio, assistent / Alfons Reverté, clarinet baixFagots
Silvia Coricelli solista / Noé Cantú / Thomas Greaves, assistent / Slawomir KrysmalskiTrompes
Juan Manuel Gómez, solista / Pablo Marzal, assistent / David Bonet / Artur JorgeTrompetes
Mireia Farrés, solista / Miguel Herráez / Adrián MoscardóTrombons
Eusebio Sáez solista / Pablo Rodríguez / Gaspar Montesinos, assistent / Raúl García trombó baixTuba
José Vicente Climent*Timbales
Andreu Ferrandis*Percussió
Joan Marc Pino, solista / Juan Francisco Ruiz / Ignasi Vila / Miquel Àngel Martínez*Arpa
Magdalena Barrera, solistaCelesta
Emeline Archambault**Personal extern
Directora tècnica: María Marí
Cap del departament artístic: Montserrat Grau
Assistent direcció tècnica: Núria Torrens
Responsable producció: Jose Sanchis
Contractació externa: Christian Boguslawski
Arxivera: Begoña Pérez
Administrativa: Mercè J. Puertas
Encarregat d’orquestra: Walter Ebenberger
Responsable tècnic: Ignasi Valero
Tècnic d’escena: Luís Alberto HernándezTambé et pot interessar...
Tardes al Palau
Diumenge, 31.05.26 – 17.30 h
Sala de Concerts—Requiem de Mozart
Orquestra del Miracle
Mireia Tarragó, soprano
Mercè Bruguera, mezzosoprano
Joan Francesc Folqué, tenor
Pau Armengol, baríton
Cor Francesc Valls (Pere Lluís Biosca, director)
Juan de la Rubia, director
H. Purcell: “March” de Music for the Funeral of Queen Mary
P. Requesens: Defalliment i coratge (estrena absoluta)
H. Purcell: “When I am laid in earth” de Dido and Aeneas
W. A. Mozart: Requiem, KV 626
Preus: de 20 a 68 eurosCol·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
Programa de mà
OBC & Childress
—Boulanger, Garreta, Guinjoan i SibeliusPalau 100
Divendres, 22 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts

Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Stephanie Childress, directoraI
Lili Boulanger (1893-1918)
D'un soir tristeJoan Guinjoan (1931-2019)
Fantasia del TrencadísJuli Garreta (1875-1925)
Les illes MedesII
Jean Sibelius (1865-1957)
Simfonia núm. 1 en mi menor, op. 39Andante, ma non troppo - Allegro energico
Andante, ma non troppo lento
Scherzo: Allegro
Finale (quasi una fantasia): Andante - Allegro moltoDurada del concert:
Primera part, 50 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 45 minuts.
La durada del concert és aproximada.
#simfònica #patrimonicatalà #aniversaris
Poema
Pancratium maritimum
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vidaaixí voldria jo una biografia
Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)
Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i la directora Stephanie Childress. El conjunt català i la batuta francobritànica aconsegueixen en cada actuació una complicitat evident, gairebé fent música entre amics, anant tots a l’una. Formada primer en musicologia, és principal directora convidada de l’orquestra amb seu a L’Auditori de Barcelona i plegats han explorat repertoris tan diversos com autors russos, francesos o escandinaus, amb debilitat especial per obres del segle XX. L’OBC es troba en un moment especialment dolç, amb una plantilla consolidada i amb primers faristols que fins i tot podrien fer carrera com a concertistes.
Quines són les claus del concert?
El programa viatja per tres repertoris especialment estimats per Childress. El francès, amb D’un soir triste de Lili Boulanger, escrit entorn de la Primera Guerra Mundial i original per a trio de cambra. L’escandinau, amb la Primera Simfonia del finlandès Jean Sibelius, del 1899, just a tocar del segle XX. I el català, amb un fragment instrumental de l’òpera Gaudí de Joan Guinjoan i amb el poema simfònic Les illes Medes, del sardanista Juli Garreta, una peça que ens trasllada a la Barcelona del 1923, quan l’Orquestra Pau Casals la va estrenar en aquest mateix escenari.
A què he de parar atenció?
El programa visita estètiques amb una certa càrrega melancòlica. La Primera de Sibelius, amb olor postromàntica, lluita per imposar una veu pròpia finlandesa davant l’opressió tsarista, mentre que la peça de Lili Boulanger respira atmosferes ombrívoles que perduren en la versió per a orquestra. Les dues obres catalanes miren dues personalitats locals de reconeixement internacional: Les illes Medes porten a l’actualitat el gran Pau Casals i el seu projecte simfònic truncat per la Guerra Civil, i l’obra de Guinjoan, “Fantasia del trencadís”, és potser el fragment més interpretat de l’òpera que va escriure inspirant-se en el gran arquitecte Antoni Gaudí.
Sabies que...
D’adolescent, Stephanie Childress sovint faltava a classe i passava les tardes veient els assajos d’escenari i d’orquestra a l’English National Opera del seu Londres natal. Amb setze anys va començar musicologia a la Universitat de Cambridge. Va ser una de les primeres directores a unir-se a l’Académie de l’Opéra National de París, on el 2027 dirigirà una nova producció de Don Giovanni de Mozart.
Veure l’OBC tocar al Palau és sempre un fet emotiu, ja que l’escenari modernista va ser-ne la seu des que el 1944 la va fundar el mestre Eduard Toldrà. El conjunt simfònic va oferir en aquesta sala les seves temporades anuals fins a la inauguració de L’Auditori, el 1999.

Comentari
Lili Boulanger va ser la primera dona que va guanyar el prestigiós Premi de Roma, la beca d’estudis concedida per l’Estat francès per residir tres anys a la capital italiana. Tenia vint anys i una salut molt delicada. Hi va anar al principi del 1914. Però l’inici de la Primera Guerra Mundial la va obligar a tornar a París uns mesos després. Encara va tornar a Roma breument el 1916. Conscient que li quedaven pocs anys de vida, es va dedicar completament a les composicions, sovint de gènere religiós i temàtica trista. Va morir el 15 de març de 1918, amb només vint-i-quatre anys.
D’un soir triste és una obra escrita entre el 1917 i el 1918. En va fer tres versions: per a violoncel i piano, per a trio de violí, violoncel i piano, i per a orquestra. Forma un díptic amb D’un matin de printemps. Les dues peces expliquen el pas d’un matí assolellat a una tarda nuvolosa. Per això D’un soir triste comença amb el tema D’un matin de printemps, que deriva en un ambient dens i encapotat, marcat pels instruments de vent-metall i la percussió. Després de diferents moments d’alta intensitat sonora, de dissonàncies i dinàmica forta, l’obra acaba en una calma abatuda, sense esperança. Lili va orquestrar les dues obres al mateix moment, en aquell darrer hivern del 1918, els últims dies abans d’una primavera que no va arribar mai.
Gaudí és una òpera en dos actes amb llibret de l’escriptor Josep Maria Carandell. Joan Guinjoan la va compondre entre els anys 1989 i 1992 per encàrrec de l’Olimpíada Cultural de Barcelona. Però no es va estrenar al Gran Teatre del Liceu fins al novembre del 2004. L’obra contraposa dues idees associades a l’arquitecte. Per una banda, l’entusiasme de dur a terme els propis ideals estètics i creatius; per l’altra, el recolliment d’una vida de sant, dedicada a la pobresa, la penitència i la pregària. En el rerefons de l’argument hi ha l’impacte ocasionat pels atemptats anarquistes que van marcar el tombant del segle XX a Barcelona i els incidents de la Setmana Tràgica del 1909.
“Fantasia del trencadís” és un ballet situat al principi del segon acte. L’escenografia envolta Gaudí d’un trencadís que representa l’esquerda social que el porta definitivament al misticisme. La fantasia esdevé un resum de la trama de la mateixa òpera, una realitat trencada que genera una nova realitat artística, talment com si fos el resultat d’aplicar la tècnica modernista del mateix nom, la unió amb argamassa de fragments reciclats de vidre, de ceràmica, de marbre i d’altres elements constructius. El compositor va voler donar alhora un simbolisme cromàtic i natural concret a la música i representar l’ascensió espiritual del protagonista a partir de quatre colors bàsics: de la tonalitat fosca de la terra al blau transparent del cel a través del tronc gris dels arbres i el verd oxigenat de seves fulles. Guinjoan va utilitzar com a material de treball diferents cançons tradicionals del seu poble natal, Riudoms, a pocs quilòmetres de Reus. Amb aquest vincle, el músic reforçava el paisatge de la infància que compartia amb l’arquitecte protagonista de l’òpera.
Les illes Medes proposa una altra metàfora natural ben diferent. Juli Garreta era un enamorat del mar. Li agradava fer excursions amb barca per la Costa Brava, per les cales al sud de Sant Feliu de Guíxols, o en direcció al nord, cap a Roses. La idea d’aquest poema simfònic es remunta a uns dies passats a Begur l’estiu del 1907. Després d’un passeig marítim havien desembarcat a la platja de Sa Riera. Allí el compositor havia escrit una peça vocal sense lletra que van cantar davant la visió romàntica de les illes, sota la llum càlida del sol a la posta. Més d’una dècada després, el record d’aquella anècdota musical i biogràfica va guiar l’escriptura de Garreta.
L’Orquestra Pau Casals va estrenar el poema simfònic el 18 d’octubre de 1923, en la sèrie de concerts que organitzava cada tardor, quan Casals tenia el costum de programar les noves composicions de Garreta. L’obra comença i acaba amb la mateixa sonoritat plena i vertical del mar contra els espadats del cap de Begur. Però el contingut bàsic de la peça és un fragment quasi coral que toquen els instruments de corda i amplien els instruments de vent amb filigranes i ressonàncies delicades. Sembla com si Garreta hagués guardat a la memòria la peça vocal del 1907 i l’hagués completat amb un discurs d’evolució lenta i emoció creixent, que esclata just abans de tornar als acords del principi.
Jean Sibelius no va escriure una simfonia fins a l’abril del 1898, quan ja havia compost més d’una dotzena d’obres orquestrals i una òpera. La va estrenar l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki el 26 d’abril de 1899, dirigida per ell mateix. Tot seguit va revisar la partitura. La versió definitiva es va interpretar l’1 de juliol de 1900. La Simfonia té una estructura habitual de quatre moviments, amb un segon moviment lent i un tercer de ritme àgil. Tanmateix, el primer moviment comença d’una manera sòbria i sorprenent: un solo de clarinet amb el rerefons d’una timbala en trèmolo. El mateix tema obre el quart moviment, però en aquest cas amb una instrumentació més completa i forta. A més del clarinet, tant el violí i la viola com el violoncel tenen diferents intervencions de solista. El gust per cercar aquest so més íntim es troba també en els moments en què l’arpa sobresurt en l’acompanyament i gairebé assoleix el protagonisme típic dels conjunts de música de cambra.
La primera idea de Sibelius havia estat crear una simfonia programàtica, és a dir, amb un tema narratiu o una evocació poètica a cada moviment. Però finalment no va realitzar aquest pla i va compondre una obra de discurs bàsicament formal en què els motius i les melodies es desenvolupen i relacionen d’una manera quasi lògica, sense efectismes descriptius. A diferència de les tres obres anteriors, peces de moviment únic i caràcter evocatiu, la Simfonia és una composició que es vol centrar només en la música, sense referències externes.
Joaquim Rabaseda Matas, Escola Superior de Música de Catalunya

Biografies
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

© May Zircus
Amb una llarga trajectòria, fundada el 1944 per Eduard Toldrà, l’OBC és actualment un instrument compromès amb el gran repertori simfònic, el patrimoni musical català i la nova creació. Un altaveu de la modernitat musical al sud d’Europa amb un fort compromís social i fortament arrelat a la seva ciutat.
Durant la temporada 2022-23 l’orquestra inicià una nova etapa amb Ludovic Morlot com a nou director titular, i la temporada 2024-25 la francobritànica Stephanie Childress ha passat a ser-ne la directora convidada principal.
Al llarg de la seva història, l’OBC ha estat dirigida per batutes tan destacades com Sergiu Celibidache, Valery Gergiev, Christopher Hogwood, Mariss Jansons, Jesús López Cobos, Witold Lutosławski, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Kent Nagano o Heitor Villa-Lobos, entre d’altres.
L’orquestra col·labora habitualment amb grans artistes del panorama internacional, com Lang Lang, Janine Jansen, Mischa Maisky, Frank Peter Zimmermann, Arcadi Volodos, Vilde Frang, Pinchas Zukerman, Martha Argerich, Steven Isserlis, Patricia Kopatchinskaja, Renaud Capuçon, Yuja Wang, Khatia Buniatishvili i Hilary Hahn, entre molts d’altres.
El seu compromís amb la nova creació l’ha dut a encarregar obres als creadors més destacats a escala nacional i internacional, com Hèctor Parra, Bernat Vivancos, Thomas Adès, Joan Magrané, Ramon Humet, Benet Casablancas, Raquel García-Tomás, Luca Francesconi, David Lang, Lisa Streich, Olga Neuwirth o Cassandra Miller.
Des de fa uns anys l’OBC desenvolupa una ambiciosa estratègia de posicionament internacional per mitjà d’una intensificació de la presència en entorns digitals, a la vegada que projecta gires com les que l’han dut a actuar en sales tan icòniques com el Musikverein i Konzerthaus de Viena, Concertgebouw d’Amsterdam, Royal Albert Hall de Londres, Carnegie Hall de Nova York o Suntory Hall de Tòquio. La temporada 2023-24 l’OBC va actuar a la icònica Elbphilharmonie d’Hamburg i a la històrica Konserthuset d’Estocolm, i el 2025 ho va fer al Festival de Pasqua d’Ais de Provença, Auditorium de Lió i Concertgebouw d’Amsterdam, i també tornarà a l’Elbphilharmonie d’Hamburg.
En el marc del projecte discogràfic de L’Auditori, l’OBC disposa d’un catàleg d’àlbums simfònics publicats en forma digital i accessibles gratuïtament a la plataforma L’Auditori Play, entre d’altres. En destaca el projecte d’enregistrament de la integral de l’obra simfònica de Maurice Ravel en mans del mestre titular Ludovic Morlot, de la qual ja aparegut el primer volum, amb una molt bona acollida de la crítica especialitzada: “Poques vegades Ravel ha sonat tan màgicament encantat i tan subtilment orquestral” («Rondo Magazin»), “Cada època té els seus referents, no hi ha dubte que aquesta [edició discogràfica] formarà part del paisatge discogràfic del nostre temps” («Crescendo Magazine»).
L’OBC ja ha publicat àlbums de compositors catalans, com Robert Gerhard, Núria Giménez Comas, Hèctor Parra, Bernat Vivancos o Miquel Oliu, entre d’altres. També ha obert una línia editorial de compositores amb les quals l’orquestra manté una relació artística estreta, com és el cas de la canadenca Cassandra Miller, la nord-americana Gabriella Smith o la catalana Raquel García-Tomás.
Stephanie Childress, directora

© Karolina Heller
Nascuda a Londres en una família no musical, de jove sovint faltava a classe per passar les tardes observant assajos escènics i orquestrals a l’English National Opera, fins que finalment va deixar l’escola per estudiar musicologia a la Universitat de Cambridge amb només setze anys. El 2020 va obtenir reconeixement internacional en guanyar el segon premi al concurs de direcció La Maestra. Anteriorment havia fet una residència a la Villa Albertine, una xarxa d’arts i idees entre França i els Estats Units, i és membre del programa Franco-British Young Leaders. Va ser directora assistent de la St. Louis Symphony Orchestra, sota la direcció de Stéphane Denève, entre el 2021 i el 2023, i una de les primeres directores a formar part de l’Académie de l’Opéra National de Paris.
La directora francobritànica s’ha consolidat com una estrella emergent a ambdós costats de l’Atlàntic, igualment còmoda tant en l’òpera com en el concert simfònic. Gràcies a la seva marcada individualitat i a una programació atrevida i transversal, ofereix una visió innovadora del paper del director d’orquestra al segle XXI.
Childress ha rebut nombrosos elogis de la crítica per les seves interpretacions de les òperes de Mozart, “revelant-se com una mozartiana fins a la punta dels dits” («Opera Today», 2023), i farà el seu debut a l’Opéra de París la primavera del 2027 dirigint una nova producció de Don Giovanni. Ha dirigit produccions de Die Entführung aus dem Serail (Staatsoper d’Hamburg), Don Giovanni i Le nozze di Figaro (Glyndebourne), aquesta darrera elogiadíssima per Fiona Maddocks: “La seva concentració i serenor van donar lloc a una interpretació d’una vitalitat àgil, detallada i segura” («The Guardian», 2022). Defensora de l’òpera contemporània, ha dirigit Breaking the waves de Missy Mazzoli a la Detroit Opera i Ogres de Simon Voseček a l’Òpera Estatal de Praga. Aquesta temporada ha presentat la seva primera producció de La traviata de Verdi a l’Òpera Nacional de Finlàndia, juntament amb una actuació de gala amb l’Opéra de París al Palais Garnier.
Inspirada per la naturalesa intrínsecament col·laborativa de l’òpera, Childress aporta aquest mateix esperit al seu treball simfònic i mostra una gran passió pels projectes interdisciplinaris, ja sigui amb cinema, teatre, dansa o fins i tot sessions de DJ. Reimaginar l’experiència del concert és al centre de la seva missió artística i el juny del 2026 col·laborarà amb el director Tom Morris en una exploració de la Simfonia núm. 1 de Mahler a la St. John’s Smith Square. Va començar la temporada 2025-26 debutant amb la Los Angeles Philharmonic al Hollywood Bowl, seguit de l’estrena a la costa Est de Palette d’Anna Clyne i la Segona Simfonia de Rakhmàninov a la Juilliard School. Continua com a directora convidada principal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i dirigint programes que inclouen el Concert per a violí de Philip Glass i la Segona Simfonia de Schumann. Amb aquesta darrera inicia un cicle dedicat a Schumann que continua durant la temporada amb la Toronto Symphony Orchestra, hr-Sinfonieorchester Frankfurt i Minnesota Orchestra. Altres moments destacats inclouen els debuts amb la Zürcher Kammerorchester, BBC National Orchestra of Wales i el debut australià l’abril del 2026 amb l’Adelaide Symphony Orchestra.
La temporada 2024-25 va debutar amb les orquestres simfòniques de San Francisco, Houston i San Diego i va incloure el retorn a la Cleveland Orchestra per dirigir la Simfonia Escocesa de Mendelssohn al concert de cloenda del Blossom Festival.
Formació
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Violins primers
Raúl García, assistent de concertino / Benjamin Scherer, assistent de concertino / Sarah Laura Bels / Pol Coronado / Walter Ebenberger / Ana Isabel Galán / Natalia Mediavilla / Lev Mikhailovskii / Katia Novell / Anca Ratiu / Jordi Salicrú / Clàudia Farrés / Zabdiel Hernández / Paula Banciu*Violins segons
Alexandra Presaizen solista / Mª José Aznar / Mª José Balaguer / Anna Castellani / Alzy Kim / Mireia Llorens / Melita Macelaru / Octavi Martínez / Robert Tomàs / Laura Pastor / Ícar SoléVioles
Alejandro Garrido* solista / Noemí Fúnez assistent / Christine de Lacoste / David Derrico / Josephine Fitzpatrick / Franck Heudiard / Sophie Lasnet / Miquel Serrahima / Jennifer Stahl / Andreas Süssmayr / Adrià TrullsVioloncels
Blai Bosser assistent / Oriol Prat* assistent / Irene Cervera / Lourdes Duñó / Vincent Ellegiers / Elena Gómez / Olga Manescu / Jean-Baptiste TexierContrabaixos
Luís Cabrera, solista / Dmitri Smyshlyaev, assistent / Gerard Dalmau / Apostol Kosev / Matthew Nelson / Albert PratFlautes
Francisco López, solista / Beatriz Cambrils / Ricardo Borrull, flautíOboès
Dolors Chiralt, assistent / José Juan Pardo / Disa English, corn anglèsClarinets
Pedro Franco solista / Francesc Navarro / Maria Rubio, assistent / Alfons Reverté, clarinet baixFagots
Silvia Coricelli solista / Noé Cantú / Thomas Greaves, assistent / Slawomir KrysmalskiTrompes
Juan Manuel Gómez, solista / Pablo Marzal, assistent / David Bonet / Artur JorgeTrompetes
Mireia Farrés, solista / Miguel Herráez / Adrián MoscardóTrombons
Eusebio Sáez solista / Pablo Rodríguez / Gaspar Montesinos, assistent / Raúl García trombó baixTuba
José Vicente Climent*Timbales
Andreu Ferrandis*Percussió
Joan Marc Pino, solista / Juan Francisco Ruiz / Ignasi Vila / Miquel Àngel Martínez*Arpa
Magdalena Barrera, solistaCelesta
Emeline Archambault**Personal extern
Directora tècnica: María Marí
Cap del departament artístic: Montserrat Grau
Assistent direcció tècnica: Núria Torrens
Responsable producció: Jose Sanchis
Contractació externa: Christian Boguslawski
Arxivera: Begoña Pérez
Administrativa: Mercè J. Puertas
Encarregat d’orquestra: Walter Ebenberger
Responsable tècnic: Ignasi Valero
Tècnic d’escena: Luís Alberto Hernández
També et pot interessar...
Tardes al Palau
Diumenge, 31.05.26 – 17.30 h
Sala de Concerts—Requiem de Mozart
Orquestra del Miracle
Mireia Tarragó, soprano
Mercè Bruguera, mezzosoprano
Joan Francesc Folqué, tenor
Pau Armengol, baríton
Cor Francesc Valls (Pere Lluís Biosca, director)
Juan de la Rubia, director
H. Purcell: “March” de Music for the Funeral of Queen Mary
P. Requesens: Defalliment i coratge (estrena absoluta)
H. Purcell: “When I am laid in earth” de Dido and Aeneas
W. A. Mozart: Requiem, KV 626
Preus: de 20 a 68 eurosCol·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –








































































