Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Lili Boulanger va ser la primera dona que va guanyar el prestigiós Premi de Roma, la beca d’estudis concedida per l’Estat francès per residir tres anys a la capital italiana. Tenia vint anys i una salut molt delicada. Hi va anar al principi del 1914. Però l’inici de la Primera Guerra Mundial la va obligar a tornar a París uns mesos després. Encara va tornar a Roma breument el 1916. Conscient que li quedaven pocs anys de vida, es va dedicar completament a les composicions, sovint de gènere religiós i temàtica trista. Va morir el 15 de març de 1918, amb només vint-i-quatre anys.

D’un soir triste és una obra escrita entre el 1917 i el 1918. En va fer tres versions: per a violoncel i piano, per a trio de violí, violoncel i piano, i per a orquestra. Forma un díptic amb D’un matin de printemps. Les dues peces expliquen el pas d’un matí assolellat a una tarda nuvolosa. Per això D’un soir triste comença amb el tema D’un matin de printemps, que deriva en un ambient dens i encapotat, marcat pels instruments de vent-metall i la percussió. Després de diferents moments d’alta intensitat sonora, de dissonàncies i dinàmica forta, l’obra acaba en una calma abatuda, sense esperança. Lili va orquestrar les dues obres al mateix moment, en aquell darrer hivern del 1918, els últims dies abans d’una primavera que no va arribar mai.

Gaudí és una òpera en dos actes amb llibret de l’escriptor Josep Maria Carandell. Joan Guinjoan la va compondre entre els anys 1989 i 1992 per encàrrec de l’Olimpíada Cultural de Barcelona. Però no es va estrenar al Gran Teatre del Liceu fins al novembre del 2004. L’obra contraposa dues idees associades a l’arquitecte. Per una banda, l’entusiasme de dur a terme els propis ideals estètics i creatius; per l’altra, el recolliment d’una vida de sant, dedicada a la pobresa, la penitència i la pregària. En el rerefons de l’argument hi ha l’impacte ocasionat pels atemptats anarquistes que van marcar el tombant del segle XX a Barcelona i els incidents de la Setmana Tràgica del 1909.

“Fantasia del trencadís” és un ballet situat al principi del segon acte. L’escenografia envolta Gaudí d’un trencadís que representa l’esquerda social que el porta definitivament al misticisme. La fantasia esdevé un resum de la trama de la mateixa òpera, una realitat trencada que genera una nova realitat artística, talment com si fos el resultat d’aplicar la tècnica modernista del mateix nom, la unió amb argamassa de fragments reciclats de vidre, de ceràmica, de marbre i d’altres elements constructius. El compositor va voler donar alhora un simbolisme cromàtic i natural concret a la música i representar l’ascensió espiritual del protagonista a partir de quatre colors bàsics: de la tonalitat fosca de la terra al blau transparent del cel a través del tronc gris dels arbres i el verd oxigenat de seves fulles. Guinjoan va utilitzar com a material de treball diferents cançons tradicionals del seu poble natal, Riudoms, a pocs quilòmetres de Reus. Amb aquest vincle, el músic reforçava el paisatge de la infància que compartia amb l’arquitecte protagonista de l’òpera.

Les illes Medes proposa una altra metàfora natural ben diferent. Juli Garreta era un enamorat del mar. Li agradava fer excursions amb barca per la Costa Brava, per les cales al sud de Sant Feliu de Guíxols, o en direcció al nord, cap a Roses. La idea d’aquest poema simfònic es remunta a uns dies passats a Begur l’estiu del 1907. Després d’un passeig marítim havien desembarcat a la platja de Sa Riera. Allí el compositor havia escrit una peça vocal sense lletra que van cantar davant la visió romàntica de les illes, sota la llum càlida del sol a la posta. Més d’una dècada després, el record d’aquella anècdota musical i biogràfica va guiar l’escriptura de Garreta.

L’Orquestra Pau Casals va estrenar el poema simfònic el 18 d’octubre de 1923, en la sèrie de concerts que organitzava cada tardor, quan Casals tenia el costum de programar les noves composicions de Garreta. L’obra comença i acaba amb la mateixa sonoritat plena i vertical del mar contra els espadats del cap de Begur. Però el contingut bàsic de la peça és un fragment quasi coral que toquen els instruments de corda i amplien els instruments de vent amb filigranes i ressonàncies delicades. Sembla com si Garreta hagués guardat a la memòria la peça vocal del 1907 i l’hagués completat amb un discurs d’evolució lenta i emoció creixent, que esclata just abans de tornar als acords del principi.

Jean Sibelius no va escriure una simfonia fins a l’abril del 1898, quan ja havia compost més d’una dotzena d’obres orquestrals i una òpera. La va estrenar l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki el 26 d’abril de 1899, dirigida per ell mateix. Tot seguit va revisar la partitura. La versió definitiva es va interpretar l’1 de juliol de 1900. La Simfonia té una estructura habitual de quatre moviments, amb un segon moviment lent i un tercer de ritme àgil. Tanmateix, el primer moviment comença d’una manera sòbria i sorprenent: un solo de clarinet amb el rerefons d’una timbala en trèmolo. El mateix tema obre el quart moviment, però en aquest cas amb una instrumentació més completa i forta. A més del clarinet, tant el violí i la viola com el violoncel tenen diferents intervencions de solista. El gust per cercar aquest so més íntim es troba també en els moments en què l’arpa sobresurt en l’acompanyament i gairebé assoleix el protagonisme típic dels conjunts de música de cambra.

La primera idea de Sibelius havia estat crear una simfonia programàtica, és a dir, amb un tema narratiu o una evocació poètica a cada moviment. Però finalment no va realitzar aquest pla i va compondre una obra de discurs bàsicament formal en què els motius i les melodies es desenvolupen i relacionen d’una manera quasi lògica, sense efectismes descriptius. A diferència de les tres obres anteriors, peces de moviment únic i caràcter evocatiu, la Simfonia és una composició que es vol centrar només en la música, sense referències externes.

Joaquim Rabaseda Matas, Escola Superior de Música de Catalunya