Natalie Pérez, mezzosoprano
—Daniel Heide, pianoPalau Cambra Lied
Dimecres, 5 de maig de 2021 – 20 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Fatma Said, soprano
Malcolm Martineau, piano(1810 - 1856)
Liederkreis, op. 39In der Fremde
Intermezzo
Waldesgespräch
Die Stille
Mondnacht
Schöne Fremde
Auf einer Burg
In der Fremde
Wehmut
Zwielicht
Im Walde
Frühlingsnacht(1848-1933)
Chanson triste
Le manoir de Rosemonde
Phidylé
L’invitation au voyage(1964)
Cicle egipciLa pluja
Correrà el riu per sempre més?
Contra qui?(1899-1963)
Priez pour paix
Deux poèmes de Louis Aragon, FP.122"C"
Fêtes galantesDurada aproximada del concert: 70 minuts, sense pausa.
Concert enregistrat per Catalunya Música
#clàssics #jovestalents
Comentari
Arrelats al Romanticisme
N’hi ha prou, d’escoltar el Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann, per copsar l’essència del Romanticisme; els dotze poemes de Joseph von Eichendorff ens parlen de sentiments en primera persona, sovint expressats a través d’una visió emocional de la naturalesa. Schumann reflecteix i fins i tot amplia el paisatge físic i mental dels poemes, bromós i misteriós, amb finals oberts i amb inicis imprecisos; amb estructures musicals arcaiques o agosaradament modernes. Una música captivadora que ens situa en la nit irreal en la qual transcorre una bona part dels poemes.
Henri Duparc va deixar una obra molt escassa (avui n’escoltarem gairebé la quarta part), escrita entre els vint i els trenta-sis anys. Les seves mélodies presenten de vegades una forta component romàntica, poc present en l’obra dels seus contemporanis francesos; és el cas de Le manoir de Rosamonde o Chanson triste, que contrasten amb les altres dues cançons, les sensuals Phidylé i L’invitation au voyage (amb poema de Charles Baudelaire). Quatre peces que destaquen en una producció tan breu com exquisida.
Els primers versos d’Amal Donqol, que parlen de l’enyorança i la pluja, ens poden fer pensar en el Romanticisme, però les primeres notes de la música ens allunyen d’Europa; si en el primer concert d’aquest cicle escoltàvem música europea d’inspiració oriental, en aquest escoltem música egípcia d’influència clarament europea. L’última de les tres cançons d’aquest breu cicle del compositor i director egipci Sherif Mohie El Din, que ens situa en una moderna sala d’operacions, esvaeix qualsevol dubte que encara poguéssim tenir sobre el cas.
Carles d’Orleans, el poeta de Priez pour paix, va estar-se vint-i-cinc anys captiu en perdre una batalla durant la Guerra dels Cent Anys, una de tantes que desmenteix la idealització de l’edat mitjana durant el Romanticisme; Poulenc va escriure la seva cançó quan la Segona Guerra Mundial se sentia ja inevitable. “C” també fa referència a totes dues guerres, ja que la localitat Les-Ponts-de-Cé en va ser escenari. El caràcter melancòlic d’aquesta cançó de Poulenc contrasta amb l’animació de “Fêtes galantes”, però no ens deixem enganyar ni per la música ni pel títol, que ens remet a les idíl·liques estampes d’Antoine Watteau; el que Louis Aragon i el compositor descriuen és l’horror i l’absurditat de la vida a París durant l’ocupació nazi.
Sívia Pujalte, divulgadora i crítica musical
Biografies
Biografies
©Jessica Alice Hath
©Jessica Alice Hath
Fatma Said, soprano
La soprano egípcia Fatma Said és una de les artistes més captivadores de la seva jove generació, que el 2016 va fer un sensacional debut al Teatro alla Scala de Milà com a Pamina (La flauta màgica) i va ser seleccionada com una de les artistes de la Nova Generació de la BBC Radio 3. Entre els seus papers hi ha els de Nannetta (Falstaff), Clorinda (La Cenerentola), la pastora (L’enfant et les sortilèges), Berta (Il barbiere di Siviglia) o L’Amour (Orphée et Eurydice), i ha actuat, entre d’altres, al Teatro San Carlo de Nàpols, Staatsoper d’Hamburg o Royal Opera House de Muscat. És reconeguda també com una recitalista extraordinàriament dotada que ha ofert recitals amb pianistes destacats, com Malcolm Martineau, Roger Vignoles, Julius Drake o Joseph Middleton, a sales i festivals europeus, com la Schubertiade Hohenems, Wigmore Hall de Londres o Schubertíada Valdegovía.
Biografies
Malcolm Martineau, piano
Nascut a Edimburg, estudià al Saint Catharine’s College i al Royal College of Music. És un dels grans acompanyants de piano de la seva generació i ha treballat amb bona part dels cantants de lied més importants del món. Ha presentat al Wigmore Hall de Londres la integral de les cançons de Britten, a St. Johns Smith Square les de Debussy i Poulenc (que també ha enregistrat) i al Festival d’Edimburg la de Wolf. Ha actuat als auditoris i festivals més importants d’Europa, així com al Carnegie Hall i l’Alice Tully de Nova York i a l’Òpera de Sydney. El 2004 va ser nomenat doctor honoris causa per la Reial Acadèmia Escocesa de Música i Art Dramàtic i el 2009 Pianista Acompanyant Internacional. El 2011 va ser el director artístic del Festival de Lieder de Leeds.
Textos
Nur die Würdigste von allen
Darf beglücken deine Wahl,
Und ich will die Hohe segnen,
Viele tausendmal.Només a la més digna de totes
ha de fer feliç la teva elecció,
i jo beneiré l’Altíssim
molts milers de vegades.Will mich freuen dann und weinen,
Selig, selig bin ich dann;
Sollte mir das Herz auch brechen,
Brich, o Herz, was liegt daran?M’alegraré llavors i ploraré,
seré feliç, molt feliç;
si se m’ha de trencar el cor,
trenca’t, cor, què hi fa?Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben
No m’ho puc imaginar
Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben,
Es hat ein Traum mich berückt;
Wie hätt er doch unter allen
Mich Arme erhöht und beglückt?No m’ho puc imaginar ni creure,
és un somni que m’ha captivat;
com podria sinó enlairar-me entre totes,
pobre de mi, i fer-me feliç?Mir war’s, er habe gesprochen:
“Ich bin auf ewig dein”—
Mir war’s – ich träume noch immer,
Es kann ja nimmer so sein.Em semblava com si m’hagués dit:
“Seré teu per sempre més”...
M’ho semblava... i encara somnio,
mai no hauria pogut ésser així.O lass im Traume mich sterben,
Gewieget an seiner Brust,
Den seligen Tod mich schlürfen
In Tränen unendlicher Lust.Oh, si em pogués morir en el somni,
bressolada en el teu pit!
Assaborir una mort tan feliç
amb les llàgrimes d’un etern delit!Du Ring an meinem Finger
Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen,
Dich fromm an das Herze mein.Tu, anell al meu dit
Tu, anell al meu dit,
el meu anellet d’or,
et premo devotament contra els llavis,
devotament contra el meu cor!Ich hatt ihn ausgeträumet,
Der Kindheit friedlich schönen Traum,
Ich fand allein mich, verloren
Im öden, unendlichen Raum.Jo l’havia somniat,
el somni de la infància tranquil·la,
després em trobava sola i perduda
en un espai enorme i desert.Du Ring an meinem Finger
Da hast du mich erst belehrt,
Hast meinem Blick erschlossen
Des Lebens unendlichen, tiefen Wert.Tu, anell al meu dit,
tu m’has instruït,
tu m’has obert els ulls
al valor immens de la vida.Ich will ihm dienen, ihm leben,
Ihm angehören ganz,
Hin selber mich geben und finden
Verklärt mich in seinem Glanz.Vull servir-lo, viure per a ell,
pertànyer-li totalment,
donar-me a ell, i sentir-me
aureolada per la seva resplendor.Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen,
Dich fromm an das Herze mein.Tu, anell al meu dit,
el meu anellet d’or,
et premo devotament contra els llavis,
devotament contra el meu cor!Helft mir, ihr Schwestern
Helft mir, ihr Schwestern,
reundlich mich schmücken,
Dient der Glücklichen heute mir,
Windet geschäftig
Mir um die Stirne
Noch der blühenden Myrte Zier.Ajudeu-me, germanes
Ajudeu-me amablement,
germanes, a vestir-me!
Serviu-me avui, a la més feliç.
Cenyiu diligents
al meu front
la florida corona de murtres.Als ich befriedigt,
Freudigen Herzens,
Sonst dem Geliebten im Arme lag,
Immer noch rief er,
Sehnsucht im Herzen,
Ungeduldig den heutigen Tag.Quan satisfeta i amb l’alegria al cor,
jeia als braços de l’estimat,
ell parlava impacient,
amb l’enyorança al cor,
del dia d’avui.Helft mir, ihr Schwestern,
Helft mir verscheuchen
Eine törichte Bangigkeit,
Dass ich mit klarem
Aug ihn empfange,
Ihn, die Quelle der Freudigkeit.Ajudeu-me, germanes,
ajudeu-me a espantar
una inquietud insensata;
que el rebi
amb ulls clars,
ell que és la font de l’alegria.Bist, mein Geliebter,
Du mir erschienen,
Giebst du mir, Sonne, deinen Schein?
Lass mich in Andacht,
Lass mich in Demut,
Lass mich verneigen dem Herren mein.Estimat meu,
ja te m’has aparegut?
Em dones, sol, els teus raigs?
Deixeu-me resar,
deixeu que humilment
m’inclini davant el Senyor.Streuet ihm, Schwestern,
Streuet ihm Blumen,
Bringet ihm knospende Rosen dar,
Aber euch, Schwestern,
Grüss ich mit Wehmut,
Freudig scheidend aus eurer Schar.Tireu-li, germanes,
tireu-li flors,
obsequieu-lo amb poncelles de roses!
Però a vosaltres, germanes,
us saludo amb melangia,
en acomiadar-me feliç d’aquesta casa.Süsser Freund, du blickest
Süsser Freund, du blickest
Mich verwundert an,
Kannst es nicht begreifen,
Wie ich weinen kann;
Lass der feuchten Perlen
Ungewohnte Zier
Freudig hell erzittern
In dem Auge mir!Dolç amic, em mirares
Dolç amic, em mirares
meravellat,
no pots comprendre
que pugui plorar;
deixa que l’inesperat ornament
de les humides perles
tremoli alegre i brillant
en les meves pestanyes.Wie so bang mein Busen,
Wie so wonnevoll!
Wüsst ich nur mit Worten,
Wie ich’s sagen soll;
Komm und birg dein Antlitz
Hier an meiner Brust,
Will in’s Ohr dir flüstern
Alle meine Lust.Que inquiet el meu pit,
quanta felicitat!
No sabria com expressar-la
només amb paraules!
Vine, i amaga la teva faç
en el meu pit,
et murmuraré a l’orella
tota la meva benaurança.Weisst du nun die Tränen,
Die ich weinen kann,
Sollst du nicht sie sehen,
Du geliebter Mann?
Bleib an meinem Herzen,
Fühle dessen Schlag,
Dass ich fest und fester
Nur dich drücken mag.Ja coneixes les llàgrimes
que puc vessar,
no les has de veure,
home estimat;
queda’t prop del meu cor,
sent els seus batecs!
Que et pugui abraçar
cada vegada amb més força.Hier an meinem Bette
Hat die Wiege Raum,
Wo sie still verberge
Meinen holden Traum;
Kommen wird der Morgen,
Wo der Traum erwacht,
Und daraus dein Bildnis
Mir entgegen lacht.Aquí a prop del meu llit
he col·locat el bressol,
on reposen silenciosos
els meus dolços somnis;
quan arribi el matí
i es despertin els somnis,
em somriurà davant meu
la teva imatge.An meinem Herzen, an meiner Brust
Al meu cor, al meu pit
An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!Al meu cor, al meu pit,
tu, la meva delícia, el meu plaer!Das Glück ist die Liebe, die Lieb ist das Glück
Ich hab’s gesagt und nehm’s nicht zurück.M’havia cregut exaltada,
però només ara m’omple la felicitat.Hab überschwenglich mich geschätzt,
Bin überglücklich aber jetzt.Em sento immensament estimada
i ara sóc plenament feliç.Nur die da säugt, nur die da liebt
Das Kind, dem sie die Nahrung giebt;Només aquella que cria, que estima
l’infant al qual alimenta,Nur eine Mutter weiss allein,
Was lieben heisst und glücklich sein.només una mare pot saber
el que és l’amor i ser feliç.O, wie bedaur’ ich doch den Mann,
Der Mutterglück nicht fühlen kann!Ah, quin greu em sap per a l’home,
que no pot sentir la felicitat maternal!Du lieber, lieber Engel, Du
Du schauest mich an und lächelst dazu!Com em mires somrient,
estimat, estimat àngel!An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!Al meu cor, al meu pit,
tu, la meva delícia, el meu plaer!Nun hast du mir den ersten Schmerz getan
Nun hast du mir den ersten Schmerz getan,
Der aber traf.
Du schläfst, du harter, unbarmherz’ger Mann,
Den Todesschlaf.Ara m’as causat el primer dolor
Ara m’has causat el primer dolor
que m’ha arribat.
Dorms, home cruel i despietat,
en el somni de la mort.Es blicket die Verlassne vor sich hin,
Die Welt ist leer.
Geliebet hab ich und gelebt, ich bin
Nicht lebend mehr.Abandonada, contemplo al meu voltant
un món que està buit.
He estimat i he viscut,
i ja no viuré mai més.Ich zieh mich in mein Innres still zurück,
Der Schleier fällt,
Da hab ich dich und mein verlornes Glück,
Du meine Welt!Em tancaré silenciosa en mon interior,
que caigui el vel!
Allà et tinc a tu i la felicitat perduda,
tu ets el meu món!(1845-1924)
Les roses d’Ispahan, op. 39/4 (1884)
Text de Charles-Marie-René Leconte de Lisle (1818-1894)Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse,
Les jasmins de Mossoul, les fleurs de l’oranger
Ont un parfum moins frais, ont une odeur moins douce,
Ô blanche Leïlah! que ton souffle léger.Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa,
els llessamins de Mosul, les flors del taronger,
tenen un perfum menys fresc, una olor menys dolça,
oh blanca Leila, que el teu hàlit lleuger.Ta lèvre est de corail, et ton rire léger
Sonne mieux que l’eau vive et d’une voix plus douce,
Mieux que le vent joyeux qui berce l’oranger,
Mieux que l’oiseau qui chante au bord d’un nid de mousse.El teu llavi és de corall i el teu riure lleuger
sona millor que l’aigua viva i amb una veu més dolça.
Millor que el vent feliç que bressola el taronger.
Millor que l’ocell que canta prop d’un niu de molsa.Ô Leïlah! depuis que de leur vol léger
Tous les baisers ont fui de ta lèvre si douce,
Il n’est plus de parfum dans le pâle oranger,
Ni de céleste arome aux roses dans leur mousse …Oh Leila! Des que amb el seu vol lleuger
tots els besos han fugit de la teva dolça boca,
no hi ha més perfum en el pàl·lid taronger,
ni aroma celestial en les roses en la seva molsa.Oh! que ton jeune amour, ce papillon léger
Revienne vers mon cœur d’une aile prompte et douce,
Et qu’il parfume encor les fleurs de l’oranger,
Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse!Oh! que el teu amor jove, aquesta papallona lleugera,
torni al meu cor amb ales ràpides i dolces.
I que torni a perfumar la flor i el taronger.
Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa.(1838-1875)
Adieux de l’hôtesse arabe, op. 21 (1867) – Comiat de l’hostessa àrab
Text de Victor Hugo (1802-1885)Puisque rien ne t’arrête en cet heureux pays,
Ni l’ombre du palmier, ni le jaune maïs,
Ni le repos, ni l’abondance,
Ni de voir à ta voix battre le jeune sein
De nos sœurs, dont, les soirs, le tournoyant essaim
Couronne un coteau de sa danse,Ja que res no et reté en aquest benaurat país,
ni l’ombra de la palmera, ni el moresc grogós,
ni el repòs, ni l’abundor;
ni veure com a la teva veu bateguen els joves pits
de les nostres germanes, quan el seu eixam arremolinat
corona el turó els vespres amb la seva dansa,Adieu, beau voyageur! Hélas adieu.
Oh! que n’es-tu de ceux
Qui donnent pour limite à leurs pieds paresseux
Leur toit de branches ou de toiles!
Que, rêveurs, sans en faire, écoutent les récits,
Et souhaitent, le soir, devant leur porte assis,
De s’en aller dans les étoiles!adeu-siau, bell viatger! Ai, adeu-siau!
Oh! Tu ets d’aquells que posen com a límit
als seus peus mandrosos
un sostre de branques o de teles!
D’aquells que somniadors sense adonar-se’n, escolten
els contes i, asseguts el vespre davant la seva porta,
anhelen anar-se’n cap a les estrelles!Si tu l’avais voulu, peut-être une de nous,
O jeune homme, eût aimé te servir à genoux
Dans nos huttes toujours ouvertes;
Elle eût fait, en berçant ton sommeil de ses chants,
Pour chasser de ton front les moucherons méchants,
Un éventail de feuilles vertes.Si haguessis volgut, potser a una de nosaltres,
oh jovencell, li hauria agradat servir-te agenollada
en les nostres cabanes sempre obertes;
ho hauria fet, bressolant el teu son amb els seus cants,
per allunyar del teu front totes les mosques dolentes,
amb un ventall de fulles verdes.Si tu ne reviens pas, songe un peu quelquefois
Aux filles du désert, sœurs à la douce voix,
Qui dansent pieds nus sur la dune;
O beau jeune homme blanc, bel oiseau passager,
Souviens-toi, car peut-être, ô rapide étranger,
Ton souvenir reste à plus d’une!Si no tornes, somnia una mica a vegades
en les filles del desert, germanes de veu dolça,
que dansen amb els peus nus sobre la duna,
bell jove blanc, bell ocell passatger,
recorda-les; ja que, potser, oh ràpid estranger,
el teu record perdurarà per a més d’una!Hélas! Adieu! bel étranger! Souviens-toi!
Ai, adeu-siau, bell estranger! Recorda!
(1879-1961)
“Bénarès: Naissance de Bouddha” – Benarés: Naixement de Buda, núm. 3 de Quatre poèmes hindous (1912)
Text anònimEn ce temps-là fut annoncé
la venue de Bouddha sur la terre.
Il se fit dans le ciel un grand bruit de nuages.
Les Dieux, agitant leurs éventails et leurs vêtements,
répandirent d’innombrables fleurs merveilleuses.
Des parfums mystérieux et doux se croisèrent
comme des lianes dans le souffle tiède
de cette nuit de printemps.
La perle divine de la pleine lune
s’arrêta sur le palais de marbre,
gardé par vingt mille éléphants,
pareils à des collines grises de la couleur de nuages.En aquell temps fou anunciat
l’arribada de Buda a la terra.
Hi hagué al cel un gran soroll de núvols.
Els déus, agitant llurs ventalls i llurs vestits,
estengueren innombrables flors meravelloses.
Perfums misteriosos i dolços es creuaren
com lianes en l’hàlit tebi
d’aquesta nit de primavera.
La perla divina de la lluna plena
es deturà sobre el palau de marbre,
protegit per vint mil elefants,
semblants a turons grisos del color dels núvols.(1835-1921)
“Tournoiement” – Remolinada, núm. 6 de Mélodies persanes, op. 26 (1870)
Text d’Armand Renaud (1836-1895)Sans que nulle part je séjourne,
Sur la pointe du gros orteil,
Je tourne, je tourne, je tourne,
À la feuille morte pareil.
Comme à l’instant où l’on trépasse,
La terre, l’océan, l’espace,
Devant mes yeux troublés tout passe,
Jetant une même lueur.
Et ce mouvement circulaire,
Toujours, toujours je l’accélère,
Sans plaisir comme sans colère,
Frissonnant malgré ma sueur.Sense que em quedi enlloc,
sobre la punta del dit gros del peu
giro, giro, giro,
semblant a la fulla morta.
Com en el moment en què hom es mor,
la terra, l’oceà, l’espai,
tot passa davant els meus ulls trastornats,
emetent la mateixa lluïssor.
I aquest moviment circular,
sempre, sempre l’accelero,
sense plaer ni còlera,
esgarrifant-me malgrat la meva suor.Dans les antres où l’eau s’enfourne,
Sur les inaccessibles rocs,
Je tourne, je tourne, je tourne,
Sans le moindre souci des chocs.
Dans les forêts, sur les rivages;
À travers les bêtes sauvages
Et leurs émules en ravages,
Les soldats qui vont sabre au poing,
Au milieu des marchés d’esclaves,
Au bord des volcans pleins de laves,
Chez les Mogols et chez les Slaves,
De tourner je ne cesse point.En els caus on l’aigua es fica,
sobre roques inaccessibles,
giro, giro, giro,
sense gens de por dels xocs,
en els boscos, en les riberes;
a través de les bèsties salvatges
i llurs rivals en destrosses,
els soldats que van amb el sabre a la mà,
enmig dels mercats d’esclaus,
a la vora de volcans plens de lava,
entre els mogols, entre els eslaus,
no paro de girar.Soumis aux lois que rien n’ajourne,
Aux lois que suit l’astre en son vol,
Je tourne, je tourne, je tourne,
Mes pieds ne touchent plus le sol.
Je monte au firmament nocturne,
Devant la lune taciturne,
Devant Jupiter et Saturne
Je passe avec un sifflement,
Et je franchis le Capricorne,
Et je m’abîme au gouffre morne
De la nuit complète et sans borne
Où je tourne éternellement.Sotmès a les lleis que res no suspèn,
a les lleis que segueix l’astre en el seu vol,
giro, giro, giro,
els meus peus ja no toquen a terra.
Pujo al firmament nocturn
davant la lluna taciturna,
davant Júpiter i Saturn,
passo com un brunzit,
travesso el Capricorn,
i em submergeixo en el remolí obscur
de la nit completa i sense límits
on giro eternament.(1874-1947)
À Chloris (1916)
Text de Théophile de Viau (1590-1626)S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.Si és veritat, Cloris, que m’estimes,
(i penso que t’agrado molt),
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tot el que es diu de l’ambrosia
no impressiona la meva fantasia
com el favor dels teus ulls.“L’heure exquise” – L’hora exquisida, núm. 5 de Chansons grises (1892)
Text de Paul Verlaine (1844-1896)La lune blanche
Luit dans les bois;
De chaque branche
Part une voix
Sous la ramée …
Ô bien-aimée.La lluna blanca
lluu en els boscos
i de cada branca
surt una veu
sota el brancatge...
Oh, estimada!L’étang reflète,
Profond miroir,
La silhouette
Du saule noir
Où le vent pleure…
Rêvons, c’est l’heure.L’estany reflecteix,
profund mirall,
la silueta
del salze negre
on el vent plora.
Somiem, és l’hora.Un vaste et tendre
Apaisement
Semble descendre
Du firmament
Que l’astre irise …
C’est l’heure exquise.Una vasta i tendra
placidesa
sembla baixar
del firmament
que l’astre irisa...
És l’hora exquisida.Quand la nuit n’est pas étoilée (1900) – Quan la nit no és estrellada
Text de Victor HugoQuand la nuit n’est pas étoilée
Viens te bercer aux flots des mers;
Comme la mort, elle est voilée,
Comme la vie, ils sont amers.Quan la nit no és estrellada,
vine a bressolar-te en les ones dels mars;
com la mort ella és velada,
com la vida ells són amargs.L’ombre et l’abîme ont un mystère
Que nul mortel ne pénétra;
C’est Dieu qui leur dit de se taire
Jusqu’au jour où tout parlera!L’ombra i l’abisme tenen un misteri
que cap mortal no penetrà;
és Déu qui els diu que callin
fins al dia en què tot parlarà!D’autres yeux de ces flots sans nombre
Ont vainement cherché le fond!
D’autres yeux se sont emplis d’ombre
À contempler ce ciel profond!Altres ulls d’aquestes ones innombrables
han cercat vanament el fons:
altres ulls s’han omplert d’ombra
per contemplar aquest cel profund.Toi, demande au monde nocturne
De la paix pour ton cœur désert!
Demande une goutte à cette urne!
Demande un chant à ce concert!Tu, demana al món nocturn
pau per al teu cor desert!
Demana una gota a aquesta urna!
Demana un cant a aquest concert!Plane au-dessus des autres femmes,
Et laisse errer tes yeux si beaux
Entre le ciel où sont les âmes
Et la terre où sont des tombeaux!Planeja damunt les altres dones,
i deixa errar els teus ulls tan bells
entre el cel on hi ha les ànimes
i la terra on hi ha les tombes!(1862-1918)
Trois chansons de Bilitis (1898) – Tres cançons de Bilitis
Text de Pierre Louÿs (1870-1925)La flûte de Pan
Pour le jour des Hyacinthies,
il m’a donné une syrinx
faite de roseaux bien taillés,
unis avec la blanche cire
qui est douce à mes lèvres comme le miel.La flauta de Pan
Per al dia dels Jacints,
m’ha donat una siringa
feta de canyes ben tallades,
unides amb cera blanca,
que és dolça als meus llavis com la mel.Il m’apprend à jouer, assise sur ses genoux;
mais je suis un peu tremblante.
Il en joue après moi,
si doucement que je l’entends à peine.M’ensenya a tocar-la asseguda als seus genolls;
però tremolo una mica.
Toca a prop meu,
tan dolçament que a penes el sento.Nous n’avons rien à nous dire,
tant nous sommes près l’un de l’autre;
mais nos chansons veulent se répondre,
et tour à tour nos bouches
s’unissent sur la flûte.No tenim res a dir-nos,
tan propers som l’un de l’altre;
però les nostres cançons volen contestar-se,
i a vegades les nostres boques s’uneixen
damunt la flauta.Il est tard; voici le chant des grenouilles vertes
qui commence avec la nuit.
Ma mère ne croira jamais
que je suis restée si longtemps
à chercher ma ceinture perdue.És tard, heus ací el cant de les granotes verdes
que comença amb la nit.
La mare mai no creurà
que hagi tardat tant
per cercar el meu cinturó perdut.La chevelure
Il m’a dit: « Cette nuit, j’ai rêvé.
J’avais ta chevelure autour de mon cou.
J’avais tes cheveux comme un collier noir
autour de ma nuque et sur ma poitrine.La cabellera
Ell m’ha dit: “Aquesta nit he somniat.
Tenia la teva cabellera al voltant del meu coll.
Tenia els teus cabells com un collaret negre
al voltant de la meva nuca i el meu pit.Je les caressais, et c’étaient les miens;
et nous étions liés pour toujours ainsi,
par la même chevelure, la bouche sur la bouche,
ainsi que deux lauriers n’ont souvent qu’une racine.Els acaronava, i eren els meus;
i així estàvem lligats per sempre
per la mateixa cabellera, la boca sobre la boca,
com dos llorers que sovint no tenen més que una arrel.Et peu à peu, il m’a semblé,
tant nos membres étaient confondus,
que je devenais toi-même,
ou que tu entrais en moi comme mon songe. »I a poc a poc m’ha semblat
de tan embolicats com estaven els nostres membres,
que jo em convertia en tu
o que tu entraves dins meu com el meu somni.”Quand il eut achevé,
il mit doucement ses mains sur mes épaules,
et il me regarda d’un regard si tendre,
que je baissai les yeux avec un frisson.Quan va acabar
em posà dolçament les mans sobre l’espatlla
i em contemplà amb una mirada tan tendra
que vaig abaixar els ulls amb una esgarrifança.Le tombeau des naïades
Le long du bois couvert de givre, je marchais;
Mes cheveux devant ma bouche
Se fleurissaient de petits glaçons,
Et mes sandales étaient lourdes
De neige fangeuse et tassée.La tomba de les nàiades
Jo caminava per un bosc cobert de gebre;
els cabells davant la meva boca
florien amb petits glaçons,
i les meves sandàlies pesaven
plenes de neu fangosa i comprimida.Il me dit: "Que cherches-tu?"
Je suis la trace du satyre.
Ses petits pas fourchus alternent
Comme des trous dans un manteau blanc.
Il me dit: "Les satyres sont morts.Ell em digué: “Què cerques?”
–Segueixo el rastre del sàtir.
Les seves petites passes clivellades s’alternen
com forats en un abric blanc.
Em digué: “Els sàtirs són morts.Les satyres et les nymphes aussi.
Depuis trente ans, il n’a pas fait
un hiver aussi terrible.
La trace que tu vois est celle d’un bouc.
Mais restons ici, où est leur tombeau."Els sàtirs, i també les nimfes.
Des de fa trenta anys no ha fet
un hivern tan terrible.
El rastre que veus és el d’un cabró.
Però restem ací, on hi ha la seva tomba.”Et avec le fer de sa houe il cassa la glace
De la source ou jadis riaient les naïades.
Il prenait de grands morceaux froids,
Et les soulevant vers le ciel pâle,
Il regardait au travers.I amb el ferro de la seva aixada trencà el glaç de la font
on un dia reien les nàiades.
N’agafava grans trossos gelats,
i aixecant-los cap al cel pàl·lid,
hi mirava a través.(1860-1903)
Phänomen, G. 32 (1889) – Fenòmen
Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)Wenn zu der Regenwand
Phöbus sich gattet,
Gleich steht ein Bogenrand
Farbig beschattet.Quan al mur de pluja
s’ajunta Febus,
apareix tot seguit l’orla d’un arc
ombrejada de colors.Im Nebel gleichen Kreis
Seh ich gezogen,
Zwar ist der Bogen weiß,
Doch Himmelsbogen.Veig aixecar-se en la boira
el mateix cercle;
és certament blanc,
però és un arc celestial.So sollst du, muntrer Greis,
Dich nicht betrüben,
Sind gleich die Haare weiß,
Doch wirst du lieben.Per això, vell eixerit,
no t’entristeixis:
tot i que els cabells siguin blancs,
encara pots estimar.(1809-1847)
Suleika, op. 34/4 (1837)
Text de Marianne von Willemer (1784-1860)Ach, um deine feuchten Schwingen,
West, wie sehr ich dich beneide:
Denn du kannst ihm Kunde bringen,
Was ich in der Trennung leide!Ah, com envejo, vent de l’Oest,
les teves ales humides,
car tu pots portar-li notícies
de com sofreixo amb la separació!Die Bewegung deiner Flügel
Weckt im Busen stilles Sehnen,
Blumen, Auen, Wald und Hügel
Stehn bei deinem Hauch in Tränen.El moviment de les teves ales
desperta un tranquil enyor en el meu pit;
les flors, els camps, els boscos i els turons
s’omplen de llàgrimes amb el teu hàlit.Doch dein mildes, sanftes Wehen kühlt
Die wunden Augenlider;
Ach, für Leid müsst ich vergehen,
Hofft ich nicht zu sehn ihn wieder!Però la teva brisa suau i dolça
refresca les parpelles ferides;
ai, em moriria de dolor
si no esperés tornar-lo a veure!Eile denn zu meinem Lieben,
Spreche sanft zu seinem Herzen;
Doch vermeid, ihn zu betrüben,
Und verbirg ihm meine Schmerzen.Apressa’t, doncs, cap a l’estimat,
parla-li suaument al cor;
però evita d’entristir-lo,
i amaga-li les meves penes.Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
Seine Liebe sei mein Leben.
Freudiges Gefühl von beiden
Wird mir seine Nähe geben.Digues-li, però digues-li discretament,
que el seu amor és la meva vida,
i que la seva proximitat em donarà
una feliç sensació d’aparellament.
Liebeslied op. 51/5 (1849) – Cançó d’amor
Text de Marianne von Willemer i Johann Wolfgang von GoetheDir zu eröffnen mein Herz verlangt mich;
Hört ich von deinem, darnach verlangt mich;
Wie blickt so traurig die Welt mich an!
In meinem Sinne wohnet mein Freund nur,
Und sonsten keiner und keine Feindesspur.
Wie Sonnenaufgang ward mir ein Vorsatz!El meu cor em demana que m’obri a tu;
m’ho demana després de sentir el teu;
que trist que em mira el món!
En la meva ment només hi viu el meu amic,
i ningú més, ni cap rastre d’enemics.
Com era per a mi un designi la sortida del sol!Mein Leben will ich nur zum Geschäfte
Von seiner Liebe machen,
Ich denke seiner, mir blutet das Herz,
Kraft hab ich keine als ihn zu lieben,
So recht im Stillen; was soll das werden?
Will ihn umarmen, und kann es nicht.Només vull dedicar la meva vida
totalment al seu amor,
quan hi penso em sagna el cor,
no tinc forces més que per estimar-lo
en silenci; per què deu ser?
Vull abraçar-lo i no puc.Lied der Suleika op. 25/9 (1840) – Cançó de Suleika
Text de Marianne von WillemerWie mit innigstem Behagen,
Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
Liebevoll du scheinst zu sagen:
Dass ich ihm zur Seite bin.Amb quina íntima felicitat
capto, cançó, el teu sentit!
Sembles dir-me amorosa
que estic al teu costat.Dass er ewig mein gedenket,
Seiner Liebe Seligkeit
Immerdar der Fernen schenket,
Die ein Leben ihm geweiht.Que ell pensa sempre en mi,
que m’ofereix des de la llunyania
la beatitud del seu amor,
al qual he consagrat la meva vida.Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
Freund, worin du dich erblickt,
Diese Brust, wo deine Siegel
Kuss auf Kuss hereingedrückt.Sí, cor meu, és el mirall,
amic, on et contemples;
aquest pit on tens gravada
l’empremta dels teus besos!Süsses Dichten, lautre Wahrheit,
Fesselt mich in Sympathie!
Rein verkörpert Liebesklarheit
Im Gewand der Poesie.Dolça poesia, vera i pura,
enllaça’m dolçament!
L’amor pur es manifesta clar
en les vestidures de la poesia.(1797-1828)
Suleika I, D. 720 (1821)
Text de Marianne von WillemerWas bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.Què significa aquesta agitació?
Et porta bones noves el vent de l’Est?
El moviment refrescant de les seves ales
lenifica les profundes ferides del cor.Kosend spielt er mit dem Staube,
Jagt ihn auf in leichten Wölkchen,
Treibt zur sichern Rebenlaube
Der Insekten frohes Völkchen.Juga acaronador amb la pols,
aixecant-la en núvols lleugers,
i empeny l’alegre munió d’insectes
cap al protector ramatge de les vinyes.Lindert sanft der Sonne Glühen,
Kühlt auch mir die heissen Wangen,
Küsst die Reben noch im Fliehen,
Die auf Feld und Hügel prangen.Mitiga dolçament l’ardor del sol,
també em refresca les galtes enceses,
i tot volant refresca encara les vinyes
que lluen pels camps i pels turons.Und mir bringt sein leises Flüstern
Von dem Freunde tausend Grüsse;
Eh’ noch diese Hügel düstern,
Grüssen mich wohl tausend Küsse.I els seus tendres murmuris
em porten mil salutacions de l’amic,
abans que s’enfosqueixin aquests turons
més de mil besos em saluden.Und so kannst du weiter ziehen!
Diene Freunden und Betrübten.
Dort wo hohe Mauern glühen,
Dort find’ ich bald den Vielgeliebten.I ara pots continuar volant!
Serveix els amics i els entristits.
Allà on brillen aquells alts murs
trobaré aviat l’estimat.Ach, die wahre Herzenskunde,
Liebeshauch, erfrischtes Leben
Wird mir nur aus seinem Munde,
Kann mir nur sein Atem geben.Ai, el missatge veritable del cor,
l’hàlit amorós, la vida refrescant,
m’arribaran només de la seva boca,
només el seu alè me’ls pot transmetre.Geheimes, D. 719 (1821) – Secret
Text de Johann Wolfgang von GoetheÜber meines Liebchens Äugeln
Stehn verwundert alle Leute;
Ich, der Wissende, dagegen,
Weiss recht gut, was das bedeute.Dels ulls de la meva amada
està tothom meravellat;
en canvi jo, clarivident,
sé molt bé el que signifiquen.Denn es heisst: ich liebe diesen
Und nicht etwa den und jenen.
Lasset nur, ihr guten Leute,
Euer Wundern, euer Sehnen!Perquè volen dir: estimo aquest,
i no aquell o aquell altre.
Oblideu, bona gent,
la vostra meravella, les vostres ànsies!Ja, mit ungeheuren Mächten
Blicket sie wohl in die Runde;
Doch sie sucht nur zu verkünden
Ihm die nächste süsse Stunde.Sí, amb immens poder
miren bé al seu voltant;
però només intenten anunciar
la dolça hora propera.(1952)
“Ginkgo biloba”, núm. 2 de Goethe-Lieder (2007)
Text de Johann Wolfgang von GoetheDieses Baums Blatt, der von Osten
Meinem Garten anvertraut,
Gibt geheimen Sinn zu kosten,
Wie’s den Wissenden erbaut.Aquesta fulla d’arbre, que des de l’Orient
confia en el meu jardí,
fa pensar a la meva ment
com formar el coneixement.Ist es ein lebendig Wesen,
Das sich in sich selbst getrennt?
Sind es zwei, die sich erlesen,
Dass man sie als eines kennt?És un ésser vivent
que es divideix en si mateix?
Són dos, que s’han escollit,
els que hom coneix com a un?Solche Frage zu erwidern,
Fand ich wohl den rechten Sinn;
Fühlst du nicht an meinen Liedern,
Dass ich eins und doppelt bin?Per respondre aquesta pregunta,
vaig trobar el significat adequat.
No sents en les meves cançons
que jo soc un i doble?
Hochbeglückt in deiner Liebe, G. 40 (1889) – Molt feliç amb el teu amor
Text de Marianne von WillemerHochbeglückt in deiner Liebe
Schelt ich nicht Gelegenheit;
Ward sie auch an dir zum Diebe,
Wie mich solch ein Raub erfreut!Molt feliç amb el teu amor,
no em queixo de la situació;
àdhuc si m’ha convertit en lladre,
car aital robatori m’alegra molt!Und wozu denn auch berauben?
Gib dich mir aus freier Wahl;
Gar zu gerne möcht ich glauben –
Ja, ich bin’s, die dich bestahl.Però a més, qui parla de robar?
Lliura’t a mi volenterosament!
Massa que m’agradaria creure...
Sí, soc jo qui t’ha raptat!Was so willig du gegeben,
Bringt dir herrlichen Gewinn;
Meine Ruh, mein reiches Leben
Geb ich freudig, nimm es hin!El donar-te espontàniament
et portarà un profit magnífic:
et dono, joiós, la meva pau
i la meva vida plena! Pren-les!Scherze nicht! Nichts von Verarmen!
Macht uns nicht die Liebe reich?
Halt ich dich in meinen Armen,
Jedem Glück ist meines gleich.Sense bromes! Res d’empobrir-se!
No ens enriqueix l’amor?
Si et puc estrènyer entre els meus braços,
seré plenament feliç!Traduccions de Manuel Capdevila i Font
Natalie Pérez, mezzosoprano
—Daniel Heide, pianoPalau Cambra Lied
Dimecres, 5 de maig de 2021 – 20 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Fatma Said, soprano
Malcolm Martineau, piano(1810 - 1856)
Liederkreis, op. 39In der Fremde
Intermezzo
Waldesgespräch
Die Stille
Mondnacht
Schöne Fremde
Auf einer Burg
In der Fremde
Wehmut
Zwielicht
Im Walde
Frühlingsnacht(1848-1933)
Chanson triste
Le manoir de Rosemonde
Phidylé
L’invitation au voyage(1964)
Cicle egipciLa pluja
Correrà el riu per sempre més?
Contra qui?(1899-1963)
Priez pour paix
Deux poèmes de Louis Aragon, FP.122"C"
Fêtes galantesDurada aproximada del concert: 70 minuts, sense pausa.
Concert enregistrat per Catalunya Música
#clàssics #jovestalents
Comentari
Arrelats al Romanticisme
N’hi ha prou, d’escoltar el Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann, per copsar l’essència del Romanticisme; els dotze poemes de Joseph von Eichendorff ens parlen de sentiments en primera persona, sovint expressats a través d’una visió emocional de la naturalesa. Schumann reflecteix i fins i tot amplia el paisatge físic i mental dels poemes, bromós i misteriós, amb finals oberts i amb inicis imprecisos; amb estructures musicals arcaiques o agosaradament modernes. Una música captivadora que ens situa en la nit irreal en la qual transcorre una bona part dels poemes.
Henri Duparc va deixar una obra molt escassa (avui n’escoltarem gairebé la quarta part), escrita entre els vint i els trenta-sis anys. Les seves mélodies presenten de vegades una forta component romàntica, poc present en l’obra dels seus contemporanis francesos; és el cas de Le manoir de Rosamonde o Chanson triste, que contrasten amb les altres dues cançons, les sensuals Phidylé i L’invitation au voyage (amb poema de Charles Baudelaire). Quatre peces que destaquen en una producció tan breu com exquisida.
Els primers versos d’Amal Donqol, que parlen de l’enyorança i la pluja, ens poden fer pensar en el Romanticisme, però les primeres notes de la música ens allunyen d’Europa; si en el primer concert d’aquest cicle escoltàvem música europea d’inspiració oriental, en aquest escoltem música egípcia d’influència clarament europea. L’última de les tres cançons d’aquest breu cicle del compositor i director egipci Sherif Mohie El Din, que ens situa en una moderna sala d’operacions, esvaeix qualsevol dubte que encara poguéssim tenir sobre el cas.
Carles d’Orleans, el poeta de Priez pour paix, va estar-se vint-i-cinc anys captiu en perdre una batalla durant la Guerra dels Cent Anys, una de tantes que desmenteix la idealització de l’edat mitjana durant el Romanticisme; Poulenc va escriure la seva cançó quan la Segona Guerra Mundial se sentia ja inevitable. “C” també fa referència a totes dues guerres, ja que la localitat Les-Ponts-de-Cé en va ser escenari. El caràcter melancòlic d’aquesta cançó de Poulenc contrasta amb l’animació de “Fêtes galantes”, però no ens deixem enganyar ni per la música ni pel títol, que ens remet a les idíl·liques estampes d’Antoine Watteau; el que Louis Aragon i el compositor descriuen és l’horror i l’absurditat de la vida a París durant l’ocupació nazi.
Sívia Pujalte, divulgadora i crítica musical
Biografies
Fatma Said, soprano
©Jessica Alice Hath
La soprano egípcia Fatma Said és una de les artistes més captivadores de la seva jove generació, que el 2016 va fer un sensacional debut al Teatro alla Scala de Milà com a Pamina (La flauta màgica) i va ser seleccionada com una de les artistes de la Nova Generació de la BBC Radio 3. Entre els seus papers hi ha els de Nannetta (Falstaff), Clorinda (La Cenerentola), la pastora (L’enfant et les sortilèges), Berta (Il barbiere di Siviglia) o L’Amour (Orphée et Eurydice), i ha actuat, entre d’altres, al Teatro San Carlo de Nàpols, Staatsoper d’Hamburg o Royal Opera House de Muscat. És reconeguda també com una recitalista extraordinàriament dotada que ha ofert recitals amb pianistes destacats, com Malcolm Martineau, Roger Vignoles, Julius Drake o Joseph Middleton, a sales i festivals europeus, com la Schubertiade Hohenems, Wigmore Hall de Londres o Schubertíada Valdegovía.
Malcolm Martineau, piano
Nascut a Edimburg, estudià al Saint Catharine’s College i al Royal College of Music. És un dels grans acompanyants de piano de la seva generació i ha treballat amb bona part dels cantants de lied més importants del món. Ha presentat al Wigmore Hall de Londres la integral de les cançons de Britten, a St. Johns Smith Square les de Debussy i Poulenc (que també ha enregistrat) i al Festival d’Edimburg la de Wolf. Ha actuat als auditoris i festivals més importants d’Europa, així com al Carnegie Hall i l’Alice Tully de Nova York i a l’Òpera de Sydney. El 2004 va ser nomenat doctor honoris causa per la Reial Acadèmia Escocesa de Música i Art Dramàtic i el 2009 Pianista Acompanyant Internacional. El 2011 va ser el director artístic del Festival de Lieder de Leeds.
Textos
Nur die Würdigste von allen
Darf beglücken deine Wahl,
Und ich will die Hohe segnen,
Viele tausendmal.Només a la més digna de totes
ha de fer feliç la teva elecció,
i jo beneiré l’Altíssim
molts milers de vegades.Will mich freuen dann und weinen,
Selig, selig bin ich dann;
Sollte mir das Herz auch brechen,
Brich, o Herz, was liegt daran?M’alegraré llavors i ploraré,
seré feliç, molt feliç;
si se m’ha de trencar el cor,
trenca’t, cor, què hi fa?Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben
No m’ho puc imaginar
Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben,
Es hat ein Traum mich berückt;
Wie hätt er doch unter allen
Mich Arme erhöht und beglückt?No m’ho puc imaginar ni creure,
és un somni que m’ha captivat;
com podria sinó enlairar-me entre totes,
pobre de mi, i fer-me feliç?Mir war’s, er habe gesprochen:
“Ich bin auf ewig dein”—
Mir war’s – ich träume noch immer,
Es kann ja nimmer so sein.Em semblava com si m’hagués dit:
“Seré teu per sempre més”...
M’ho semblava... i encara somnio,
mai no hauria pogut ésser així.O lass im Traume mich sterben,
Gewieget an seiner Brust,
Den seligen Tod mich schlürfen
In Tränen unendlicher Lust.Oh, si em pogués morir en el somni,
bressolada en el teu pit!
Assaborir una mort tan feliç
amb les llàgrimes d’un etern delit!Du Ring an meinem Finger
Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen,
Dich fromm an das Herze mein.Tu, anell al meu dit
Tu, anell al meu dit,
el meu anellet d’or,
et premo devotament contra els llavis,
devotament contra el meu cor!Ich hatt ihn ausgeträumet,
Der Kindheit friedlich schönen Traum,
Ich fand allein mich, verloren
Im öden, unendlichen Raum.Jo l’havia somniat,
el somni de la infància tranquil·la,
després em trobava sola i perduda
en un espai enorme i desert.Du Ring an meinem Finger
Da hast du mich erst belehrt,
Hast meinem Blick erschlossen
Des Lebens unendlichen, tiefen Wert.Tu, anell al meu dit,
tu m’has instruït,
tu m’has obert els ulls
al valor immens de la vida.Ich will ihm dienen, ihm leben,
Ihm angehören ganz,
Hin selber mich geben und finden
Verklärt mich in seinem Glanz.Vull servir-lo, viure per a ell,
pertànyer-li totalment,
donar-me a ell, i sentir-me
aureolada per la seva resplendor.Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen,
Dich fromm an das Herze mein.Tu, anell al meu dit,
el meu anellet d’or,
et premo devotament contra els llavis,
devotament contra el meu cor!Helft mir, ihr Schwestern
Helft mir, ihr Schwestern,
reundlich mich schmücken,
Dient der Glücklichen heute mir,
Windet geschäftig
Mir um die Stirne
Noch der blühenden Myrte Zier.Ajudeu-me, germanes
Ajudeu-me amablement,
germanes, a vestir-me!
Serviu-me avui, a la més feliç.
Cenyiu diligents
al meu front
la florida corona de murtres.Als ich befriedigt,
Freudigen Herzens,
Sonst dem Geliebten im Arme lag,
Immer noch rief er,
Sehnsucht im Herzen,
Ungeduldig den heutigen Tag.Quan satisfeta i amb l’alegria al cor,
jeia als braços de l’estimat,
ell parlava impacient,
amb l’enyorança al cor,
del dia d’avui.Helft mir, ihr Schwestern,
Helft mir verscheuchen
Eine törichte Bangigkeit,
Dass ich mit klarem
Aug ihn empfange,
Ihn, die Quelle der Freudigkeit.Ajudeu-me, germanes,
ajudeu-me a espantar
una inquietud insensata;
que el rebi
amb ulls clars,
ell que és la font de l’alegria.Bist, mein Geliebter,
Du mir erschienen,
Giebst du mir, Sonne, deinen Schein?
Lass mich in Andacht,
Lass mich in Demut,
Lass mich verneigen dem Herren mein.Estimat meu,
ja te m’has aparegut?
Em dones, sol, els teus raigs?
Deixeu-me resar,
deixeu que humilment
m’inclini davant el Senyor.Streuet ihm, Schwestern,
Streuet ihm Blumen,
Bringet ihm knospende Rosen dar,
Aber euch, Schwestern,
Grüss ich mit Wehmut,
Freudig scheidend aus eurer Schar.Tireu-li, germanes,
tireu-li flors,
obsequieu-lo amb poncelles de roses!
Però a vosaltres, germanes,
us saludo amb melangia,
en acomiadar-me feliç d’aquesta casa.Süsser Freund, du blickest
Süsser Freund, du blickest
Mich verwundert an,
Kannst es nicht begreifen,
Wie ich weinen kann;
Lass der feuchten Perlen
Ungewohnte Zier
Freudig hell erzittern
In dem Auge mir!Dolç amic, em mirares
Dolç amic, em mirares
meravellat,
no pots comprendre
que pugui plorar;
deixa que l’inesperat ornament
de les humides perles
tremoli alegre i brillant
en les meves pestanyes.Wie so bang mein Busen,
Wie so wonnevoll!
Wüsst ich nur mit Worten,
Wie ich’s sagen soll;
Komm und birg dein Antlitz
Hier an meiner Brust,
Will in’s Ohr dir flüstern
Alle meine Lust.Que inquiet el meu pit,
quanta felicitat!
No sabria com expressar-la
només amb paraules!
Vine, i amaga la teva faç
en el meu pit,
et murmuraré a l’orella
tota la meva benaurança.Weisst du nun die Tränen,
Die ich weinen kann,
Sollst du nicht sie sehen,
Du geliebter Mann?
Bleib an meinem Herzen,
Fühle dessen Schlag,
Dass ich fest und fester
Nur dich drücken mag.Ja coneixes les llàgrimes
que puc vessar,
no les has de veure,
home estimat;
queda’t prop del meu cor,
sent els seus batecs!
Que et pugui abraçar
cada vegada amb més força.Hier an meinem Bette
Hat die Wiege Raum,
Wo sie still verberge
Meinen holden Traum;
Kommen wird der Morgen,
Wo der Traum erwacht,
Und daraus dein Bildnis
Mir entgegen lacht.Aquí a prop del meu llit
he col·locat el bressol,
on reposen silenciosos
els meus dolços somnis;
quan arribi el matí
i es despertin els somnis,
em somriurà davant meu
la teva imatge.An meinem Herzen, an meiner Brust
Al meu cor, al meu pit
An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!Al meu cor, al meu pit,
tu, la meva delícia, el meu plaer!Das Glück ist die Liebe, die Lieb ist das Glück
Ich hab’s gesagt und nehm’s nicht zurück.M’havia cregut exaltada,
però només ara m’omple la felicitat.Hab überschwenglich mich geschätzt,
Bin überglücklich aber jetzt.Em sento immensament estimada
i ara sóc plenament feliç.Nur die da säugt, nur die da liebt
Das Kind, dem sie die Nahrung giebt;Només aquella que cria, que estima
l’infant al qual alimenta,Nur eine Mutter weiss allein,
Was lieben heisst und glücklich sein.només una mare pot saber
el que és l’amor i ser feliç.O, wie bedaur’ ich doch den Mann,
Der Mutterglück nicht fühlen kann!Ah, quin greu em sap per a l’home,
que no pot sentir la felicitat maternal!Du lieber, lieber Engel, Du
Du schauest mich an und lächelst dazu!Com em mires somrient,
estimat, estimat àngel!An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!Al meu cor, al meu pit,
tu, la meva delícia, el meu plaer!Nun hast du mir den ersten Schmerz getan
Nun hast du mir den ersten Schmerz getan,
Der aber traf.
Du schläfst, du harter, unbarmherz’ger Mann,
Den Todesschlaf.Ara m’as causat el primer dolor
Ara m’has causat el primer dolor
que m’ha arribat.
Dorms, home cruel i despietat,
en el somni de la mort.Es blicket die Verlassne vor sich hin,
Die Welt ist leer.
Geliebet hab ich und gelebt, ich bin
Nicht lebend mehr.Abandonada, contemplo al meu voltant
un món que està buit.
He estimat i he viscut,
i ja no viuré mai més.Ich zieh mich in mein Innres still zurück,
Der Schleier fällt,
Da hab ich dich und mein verlornes Glück,
Du meine Welt!Em tancaré silenciosa en mon interior,
que caigui el vel!
Allà et tinc a tu i la felicitat perduda,
tu ets el meu món!(1845-1924)
Les roses d’Ispahan, op. 39/4 (1884)
Text de Charles-Marie-René Leconte de Lisle (1818-1894)Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse,
Les jasmins de Mossoul, les fleurs de l’oranger
Ont un parfum moins frais, ont une odeur moins douce,
Ô blanche Leïlah! que ton souffle léger.Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa,
els llessamins de Mosul, les flors del taronger,
tenen un perfum menys fresc, una olor menys dolça,
oh blanca Leila, que el teu hàlit lleuger.Ta lèvre est de corail, et ton rire léger
Sonne mieux que l’eau vive et d’une voix plus douce,
Mieux que le vent joyeux qui berce l’oranger,
Mieux que l’oiseau qui chante au bord d’un nid de mousse.El teu llavi és de corall i el teu riure lleuger
sona millor que l’aigua viva i amb una veu més dolça.
Millor que el vent feliç que bressola el taronger.
Millor que l’ocell que canta prop d’un niu de molsa.Ô Leïlah! depuis que de leur vol léger
Tous les baisers ont fui de ta lèvre si douce,
Il n’est plus de parfum dans le pâle oranger,
Ni de céleste arome aux roses dans leur mousse …Oh Leila! Des que amb el seu vol lleuger
tots els besos han fugit de la teva dolça boca,
no hi ha més perfum en el pàl·lid taronger,
ni aroma celestial en les roses en la seva molsa.Oh! que ton jeune amour, ce papillon léger
Revienne vers mon cœur d’une aile prompte et douce,
Et qu’il parfume encor les fleurs de l’oranger,
Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse!Oh! que el teu amor jove, aquesta papallona lleugera,
torni al meu cor amb ales ràpides i dolces.
I que torni a perfumar la flor i el taronger.
Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa.(1838-1875)
Adieux de l’hôtesse arabe, op. 21 (1867) – Comiat de l’hostessa àrab
Text de Victor Hugo (1802-1885)Puisque rien ne t’arrête en cet heureux pays,
Ni l’ombre du palmier, ni le jaune maïs,
Ni le repos, ni l’abondance,
Ni de voir à ta voix battre le jeune sein
De nos sœurs, dont, les soirs, le tournoyant essaim
Couronne un coteau de sa danse,Ja que res no et reté en aquest benaurat país,
ni l’ombra de la palmera, ni el moresc grogós,
ni el repòs, ni l’abundor;
ni veure com a la teva veu bateguen els joves pits
de les nostres germanes, quan el seu eixam arremolinat
corona el turó els vespres amb la seva dansa,Adieu, beau voyageur! Hélas adieu.
Oh! que n’es-tu de ceux
Qui donnent pour limite à leurs pieds paresseux
Leur toit de branches ou de toiles!
Que, rêveurs, sans en faire, écoutent les récits,
Et souhaitent, le soir, devant leur porte assis,
De s’en aller dans les étoiles!adeu-siau, bell viatger! Ai, adeu-siau!
Oh! Tu ets d’aquells que posen com a límit
als seus peus mandrosos
un sostre de branques o de teles!
D’aquells que somniadors sense adonar-se’n, escolten
els contes i, asseguts el vespre davant la seva porta,
anhelen anar-se’n cap a les estrelles!Si tu l’avais voulu, peut-être une de nous,
O jeune homme, eût aimé te servir à genoux
Dans nos huttes toujours ouvertes;
Elle eût fait, en berçant ton sommeil de ses chants,
Pour chasser de ton front les moucherons méchants,
Un éventail de feuilles vertes.Si haguessis volgut, potser a una de nosaltres,
oh jovencell, li hauria agradat servir-te agenollada
en les nostres cabanes sempre obertes;
ho hauria fet, bressolant el teu son amb els seus cants,
per allunyar del teu front totes les mosques dolentes,
amb un ventall de fulles verdes.Si tu ne reviens pas, songe un peu quelquefois
Aux filles du désert, sœurs à la douce voix,
Qui dansent pieds nus sur la dune;
O beau jeune homme blanc, bel oiseau passager,
Souviens-toi, car peut-être, ô rapide étranger,
Ton souvenir reste à plus d’une!Si no tornes, somnia una mica a vegades
en les filles del desert, germanes de veu dolça,
que dansen amb els peus nus sobre la duna,
bell jove blanc, bell ocell passatger,
recorda-les; ja que, potser, oh ràpid estranger,
el teu record perdurarà per a més d’una!Hélas! Adieu! bel étranger! Souviens-toi!
Ai, adeu-siau, bell estranger! Recorda!
(1879-1961)
“Bénarès: Naissance de Bouddha” – Benarés: Naixement de Buda, núm. 3 de Quatre poèmes hindous (1912)
Text anònimEn ce temps-là fut annoncé
la venue de Bouddha sur la terre.
Il se fit dans le ciel un grand bruit de nuages.
Les Dieux, agitant leurs éventails et leurs vêtements,
répandirent d’innombrables fleurs merveilleuses.
Des parfums mystérieux et doux se croisèrent
comme des lianes dans le souffle tiède
de cette nuit de printemps.
La perle divine de la pleine lune
s’arrêta sur le palais de marbre,
gardé par vingt mille éléphants,
pareils à des collines grises de la couleur de nuages.En aquell temps fou anunciat
l’arribada de Buda a la terra.
Hi hagué al cel un gran soroll de núvols.
Els déus, agitant llurs ventalls i llurs vestits,
estengueren innombrables flors meravelloses.
Perfums misteriosos i dolços es creuaren
com lianes en l’hàlit tebi
d’aquesta nit de primavera.
La perla divina de la lluna plena
es deturà sobre el palau de marbre,
protegit per vint mil elefants,
semblants a turons grisos del color dels núvols.(1835-1921)
“Tournoiement” – Remolinada, núm. 6 de Mélodies persanes, op. 26 (1870)
Text d’Armand Renaud (1836-1895)Sans que nulle part je séjourne,
Sur la pointe du gros orteil,
Je tourne, je tourne, je tourne,
À la feuille morte pareil.
Comme à l’instant où l’on trépasse,
La terre, l’océan, l’espace,
Devant mes yeux troublés tout passe,
Jetant une même lueur.
Et ce mouvement circulaire,
Toujours, toujours je l’accélère,
Sans plaisir comme sans colère,
Frissonnant malgré ma sueur.Sense que em quedi enlloc,
sobre la punta del dit gros del peu
giro, giro, giro,
semblant a la fulla morta.
Com en el moment en què hom es mor,
la terra, l’oceà, l’espai,
tot passa davant els meus ulls trastornats,
emetent la mateixa lluïssor.
I aquest moviment circular,
sempre, sempre l’accelero,
sense plaer ni còlera,
esgarrifant-me malgrat la meva suor.Dans les antres où l’eau s’enfourne,
Sur les inaccessibles rocs,
Je tourne, je tourne, je tourne,
Sans le moindre souci des chocs.
Dans les forêts, sur les rivages;
À travers les bêtes sauvages
Et leurs émules en ravages,
Les soldats qui vont sabre au poing,
Au milieu des marchés d’esclaves,
Au bord des volcans pleins de laves,
Chez les Mogols et chez les Slaves,
De tourner je ne cesse point.En els caus on l’aigua es fica,
sobre roques inaccessibles,
giro, giro, giro,
sense gens de por dels xocs,
en els boscos, en les riberes;
a través de les bèsties salvatges
i llurs rivals en destrosses,
els soldats que van amb el sabre a la mà,
enmig dels mercats d’esclaus,
a la vora de volcans plens de lava,
entre els mogols, entre els eslaus,
no paro de girar.Soumis aux lois que rien n’ajourne,
Aux lois que suit l’astre en son vol,
Je tourne, je tourne, je tourne,
Mes pieds ne touchent plus le sol.
Je monte au firmament nocturne,
Devant la lune taciturne,
Devant Jupiter et Saturne
Je passe avec un sifflement,
Et je franchis le Capricorne,
Et je m’abîme au gouffre morne
De la nuit complète et sans borne
Où je tourne éternellement.Sotmès a les lleis que res no suspèn,
a les lleis que segueix l’astre en el seu vol,
giro, giro, giro,
els meus peus ja no toquen a terra.
Pujo al firmament nocturn
davant la lluna taciturna,
davant Júpiter i Saturn,
passo com un brunzit,
travesso el Capricorn,
i em submergeixo en el remolí obscur
de la nit completa i sense límits
on giro eternament.(1874-1947)
À Chloris (1916)
Text de Théophile de Viau (1590-1626)S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.Si és veritat, Cloris, que m’estimes,
(i penso que t’agrado molt),
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tot el que es diu de l’ambrosia
no impressiona la meva fantasia
com el favor dels teus ulls.“L’heure exquise” – L’hora exquisida, núm. 5 de Chansons grises (1892)
Text de Paul Verlaine (1844-1896)La lune blanche
Luit dans les bois;
De chaque branche
Part une voix
Sous la ramée …
Ô bien-aimée.La lluna blanca
lluu en els boscos
i de cada branca
surt una veu
sota el brancatge...
Oh, estimada!L’étang reflète,
Profond miroir,
La silhouette
Du saule noir
Où le vent pleure…
Rêvons, c’est l’heure.L’estany reflecteix,
profund mirall,
la silueta
del salze negre
on el vent plora.
Somiem, és l’hora.Un vaste et tendre
Apaisement
Semble descendre
Du firmament
Que l’astre irise …
C’est l’heure exquise.Una vasta i tendra
placidesa
sembla baixar
del firmament
que l’astre irisa...
És l’hora exquisida.Quand la nuit n’est pas étoilée (1900) – Quan la nit no és estrellada
Text de Victor HugoQuand la nuit n’est pas étoilée
Viens te bercer aux flots des mers;
Comme la mort, elle est voilée,
Comme la vie, ils sont amers.Quan la nit no és estrellada,
vine a bressolar-te en les ones dels mars;
com la mort ella és velada,
com la vida ells són amargs.L’ombre et l’abîme ont un mystère
Que nul mortel ne pénétra;
C’est Dieu qui leur dit de se taire
Jusqu’au jour où tout parlera!L’ombra i l’abisme tenen un misteri
que cap mortal no penetrà;
és Déu qui els diu que callin
fins al dia en què tot parlarà!D’autres yeux de ces flots sans nombre
Ont vainement cherché le fond!
D’autres yeux se sont emplis d’ombre
À contempler ce ciel profond!Altres ulls d’aquestes ones innombrables
han cercat vanament el fons:
altres ulls s’han omplert d’ombra
per contemplar aquest cel profund.Toi, demande au monde nocturne
De la paix pour ton cœur désert!
Demande une goutte à cette urne!
Demande un chant à ce concert!Tu, demana al món nocturn
pau per al teu cor desert!
Demana una gota a aquesta urna!
Demana un cant a aquest concert!Plane au-dessus des autres femmes,
Et laisse errer tes yeux si beaux
Entre le ciel où sont les âmes
Et la terre où sont des tombeaux!Planeja damunt les altres dones,
i deixa errar els teus ulls tan bells
entre el cel on hi ha les ànimes
i la terra on hi ha les tombes!(1862-1918)
Trois chansons de Bilitis (1898) – Tres cançons de Bilitis
Text de Pierre Louÿs (1870-1925)La flûte de Pan
Pour le jour des Hyacinthies,
il m’a donné une syrinx
faite de roseaux bien taillés,
unis avec la blanche cire
qui est douce à mes lèvres comme le miel.La flauta de Pan
Per al dia dels Jacints,
m’ha donat una siringa
feta de canyes ben tallades,
unides amb cera blanca,
que és dolça als meus llavis com la mel.Il m’apprend à jouer, assise sur ses genoux;
mais je suis un peu tremblante.
Il en joue après moi,
si doucement que je l’entends à peine.M’ensenya a tocar-la asseguda als seus genolls;
però tremolo una mica.
Toca a prop meu,
tan dolçament que a penes el sento.Nous n’avons rien à nous dire,
tant nous sommes près l’un de l’autre;
mais nos chansons veulent se répondre,
et tour à tour nos bouches
s’unissent sur la flûte.No tenim res a dir-nos,
tan propers som l’un de l’altre;
però les nostres cançons volen contestar-se,
i a vegades les nostres boques s’uneixen
damunt la flauta.Il est tard; voici le chant des grenouilles vertes
qui commence avec la nuit.
Ma mère ne croira jamais
que je suis restée si longtemps
à chercher ma ceinture perdue.És tard, heus ací el cant de les granotes verdes
que comença amb la nit.
La mare mai no creurà
que hagi tardat tant
per cercar el meu cinturó perdut.La chevelure
Il m’a dit: « Cette nuit, j’ai rêvé.
J’avais ta chevelure autour de mon cou.
J’avais tes cheveux comme un collier noir
autour de ma nuque et sur ma poitrine.La cabellera
Ell m’ha dit: “Aquesta nit he somniat.
Tenia la teva cabellera al voltant del meu coll.
Tenia els teus cabells com un collaret negre
al voltant de la meva nuca i el meu pit.Je les caressais, et c’étaient les miens;
et nous étions liés pour toujours ainsi,
par la même chevelure, la bouche sur la bouche,
ainsi que deux lauriers n’ont souvent qu’une racine.Els acaronava, i eren els meus;
i així estàvem lligats per sempre
per la mateixa cabellera, la boca sobre la boca,
com dos llorers que sovint no tenen més que una arrel.Et peu à peu, il m’a semblé,
tant nos membres étaient confondus,
que je devenais toi-même,
ou que tu entrais en moi comme mon songe. »I a poc a poc m’ha semblat
de tan embolicats com estaven els nostres membres,
que jo em convertia en tu
o que tu entraves dins meu com el meu somni.”Quand il eut achevé,
il mit doucement ses mains sur mes épaules,
et il me regarda d’un regard si tendre,
que je baissai les yeux avec un frisson.Quan va acabar
em posà dolçament les mans sobre l’espatlla
i em contemplà amb una mirada tan tendra
que vaig abaixar els ulls amb una esgarrifança.Le tombeau des naïades
Le long du bois couvert de givre, je marchais;
Mes cheveux devant ma bouche
Se fleurissaient de petits glaçons,
Et mes sandales étaient lourdes
De neige fangeuse et tassée.La tomba de les nàiades
Jo caminava per un bosc cobert de gebre;
els cabells davant la meva boca
florien amb petits glaçons,
i les meves sandàlies pesaven
plenes de neu fangosa i comprimida.Il me dit: "Que cherches-tu?"
Je suis la trace du satyre.
Ses petits pas fourchus alternent
Comme des trous dans un manteau blanc.
Il me dit: "Les satyres sont morts.Ell em digué: “Què cerques?”
–Segueixo el rastre del sàtir.
Les seves petites passes clivellades s’alternen
com forats en un abric blanc.
Em digué: “Els sàtirs són morts.Les satyres et les nymphes aussi.
Depuis trente ans, il n’a pas fait
un hiver aussi terrible.
La trace que tu vois est celle d’un bouc.
Mais restons ici, où est leur tombeau."Els sàtirs, i també les nimfes.
Des de fa trenta anys no ha fet
un hivern tan terrible.
El rastre que veus és el d’un cabró.
Però restem ací, on hi ha la seva tomba.”Et avec le fer de sa houe il cassa la glace
De la source ou jadis riaient les naïades.
Il prenait de grands morceaux froids,
Et les soulevant vers le ciel pâle,
Il regardait au travers.I amb el ferro de la seva aixada trencà el glaç de la font
on un dia reien les nàiades.
N’agafava grans trossos gelats,
i aixecant-los cap al cel pàl·lid,
hi mirava a través.(1860-1903)
Phänomen, G. 32 (1889) – Fenòmen
Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)Wenn zu der Regenwand
Phöbus sich gattet,
Gleich steht ein Bogenrand
Farbig beschattet.Quan al mur de pluja
s’ajunta Febus,
apareix tot seguit l’orla d’un arc
ombrejada de colors.Im Nebel gleichen Kreis
Seh ich gezogen,
Zwar ist der Bogen weiß,
Doch Himmelsbogen.Veig aixecar-se en la boira
el mateix cercle;
és certament blanc,
però és un arc celestial.So sollst du, muntrer Greis,
Dich nicht betrüben,
Sind gleich die Haare weiß,
Doch wirst du lieben.Per això, vell eixerit,
no t’entristeixis:
tot i que els cabells siguin blancs,
encara pots estimar.(1809-1847)
Suleika, op. 34/4 (1837)
Text de Marianne von Willemer (1784-1860)Ach, um deine feuchten Schwingen,
West, wie sehr ich dich beneide:
Denn du kannst ihm Kunde bringen,
Was ich in der Trennung leide!Ah, com envejo, vent de l’Oest,
les teves ales humides,
car tu pots portar-li notícies
de com sofreixo amb la separació!Die Bewegung deiner Flügel
Weckt im Busen stilles Sehnen,
Blumen, Auen, Wald und Hügel
Stehn bei deinem Hauch in Tränen.El moviment de les teves ales
desperta un tranquil enyor en el meu pit;
les flors, els camps, els boscos i els turons
s’omplen de llàgrimes amb el teu hàlit.Doch dein mildes, sanftes Wehen kühlt
Die wunden Augenlider;
Ach, für Leid müsst ich vergehen,
Hofft ich nicht zu sehn ihn wieder!Però la teva brisa suau i dolça
refresca les parpelles ferides;
ai, em moriria de dolor
si no esperés tornar-lo a veure!Eile denn zu meinem Lieben,
Spreche sanft zu seinem Herzen;
Doch vermeid, ihn zu betrüben,
Und verbirg ihm meine Schmerzen.Apressa’t, doncs, cap a l’estimat,
parla-li suaument al cor;
però evita d’entristir-lo,
i amaga-li les meves penes.Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
Seine Liebe sei mein Leben.
Freudiges Gefühl von beiden
Wird mir seine Nähe geben.Digues-li, però digues-li discretament,
que el seu amor és la meva vida,
i que la seva proximitat em donarà
una feliç sensació d’aparellament.
Liebeslied op. 51/5 (1849) – Cançó d’amor
Text de Marianne von Willemer i Johann Wolfgang von GoetheDir zu eröffnen mein Herz verlangt mich;
Hört ich von deinem, darnach verlangt mich;
Wie blickt so traurig die Welt mich an!
In meinem Sinne wohnet mein Freund nur,
Und sonsten keiner und keine Feindesspur.
Wie Sonnenaufgang ward mir ein Vorsatz!El meu cor em demana que m’obri a tu;
m’ho demana després de sentir el teu;
que trist que em mira el món!
En la meva ment només hi viu el meu amic,
i ningú més, ni cap rastre d’enemics.
Com era per a mi un designi la sortida del sol!Mein Leben will ich nur zum Geschäfte
Von seiner Liebe machen,
Ich denke seiner, mir blutet das Herz,
Kraft hab ich keine als ihn zu lieben,
So recht im Stillen; was soll das werden?
Will ihn umarmen, und kann es nicht.Només vull dedicar la meva vida
totalment al seu amor,
quan hi penso em sagna el cor,
no tinc forces més que per estimar-lo
en silenci; per què deu ser?
Vull abraçar-lo i no puc.Lied der Suleika op. 25/9 (1840) – Cançó de Suleika
Text de Marianne von WillemerWie mit innigstem Behagen,
Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
Liebevoll du scheinst zu sagen:
Dass ich ihm zur Seite bin.Amb quina íntima felicitat
capto, cançó, el teu sentit!
Sembles dir-me amorosa
que estic al teu costat.Dass er ewig mein gedenket,
Seiner Liebe Seligkeit
Immerdar der Fernen schenket,
Die ein Leben ihm geweiht.Que ell pensa sempre en mi,
que m’ofereix des de la llunyania
la beatitud del seu amor,
al qual he consagrat la meva vida.Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
Freund, worin du dich erblickt,
Diese Brust, wo deine Siegel
Kuss auf Kuss hereingedrückt.Sí, cor meu, és el mirall,
amic, on et contemples;
aquest pit on tens gravada
l’empremta dels teus besos!Süsses Dichten, lautre Wahrheit,
Fesselt mich in Sympathie!
Rein verkörpert Liebesklarheit
Im Gewand der Poesie.Dolça poesia, vera i pura,
enllaça’m dolçament!
L’amor pur es manifesta clar
en les vestidures de la poesia.(1797-1828)
Suleika I, D. 720 (1821)
Text de Marianne von WillemerWas bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.Què significa aquesta agitació?
Et porta bones noves el vent de l’Est?
El moviment refrescant de les seves ales
lenifica les profundes ferides del cor.Kosend spielt er mit dem Staube,
Jagt ihn auf in leichten Wölkchen,
Treibt zur sichern Rebenlaube
Der Insekten frohes Völkchen.Juga acaronador amb la pols,
aixecant-la en núvols lleugers,
i empeny l’alegre munió d’insectes
cap al protector ramatge de les vinyes.Lindert sanft der Sonne Glühen,
Kühlt auch mir die heissen Wangen,
Küsst die Reben noch im Fliehen,
Die auf Feld und Hügel prangen.Mitiga dolçament l’ardor del sol,
també em refresca les galtes enceses,
i tot volant refresca encara les vinyes
que lluen pels camps i pels turons.Und mir bringt sein leises Flüstern
Von dem Freunde tausend Grüsse;
Eh’ noch diese Hügel düstern,
Grüssen mich wohl tausend Küsse.I els seus tendres murmuris
em porten mil salutacions de l’amic,
abans que s’enfosqueixin aquests turons
més de mil besos em saluden.Und so kannst du weiter ziehen!
Diene Freunden und Betrübten.
Dort wo hohe Mauern glühen,
Dort find’ ich bald den Vielgeliebten.I ara pots continuar volant!
Serveix els amics i els entristits.
Allà on brillen aquells alts murs
trobaré aviat l’estimat.Ach, die wahre Herzenskunde,
Liebeshauch, erfrischtes Leben
Wird mir nur aus seinem Munde,
Kann mir nur sein Atem geben.Ai, el missatge veritable del cor,
l’hàlit amorós, la vida refrescant,
m’arribaran només de la seva boca,
només el seu alè me’ls pot transmetre.Geheimes, D. 719 (1821) – Secret
Text de Johann Wolfgang von GoetheÜber meines Liebchens Äugeln
Stehn verwundert alle Leute;
Ich, der Wissende, dagegen,
Weiss recht gut, was das bedeute.Dels ulls de la meva amada
està tothom meravellat;
en canvi jo, clarivident,
sé molt bé el que signifiquen.Denn es heisst: ich liebe diesen
Und nicht etwa den und jenen.
Lasset nur, ihr guten Leute,
Euer Wundern, euer Sehnen!Perquè volen dir: estimo aquest,
i no aquell o aquell altre.
Oblideu, bona gent,
la vostra meravella, les vostres ànsies!Ja, mit ungeheuren Mächten
Blicket sie wohl in die Runde;
Doch sie sucht nur zu verkünden
Ihm die nächste süsse Stunde.Sí, amb immens poder
miren bé al seu voltant;
però només intenten anunciar
la dolça hora propera.(1952)
“Ginkgo biloba”, núm. 2 de Goethe-Lieder (2007)
Text de Johann Wolfgang von GoetheDieses Baums Blatt, der von Osten
Meinem Garten anvertraut,
Gibt geheimen Sinn zu kosten,
Wie’s den Wissenden erbaut.Aquesta fulla d’arbre, que des de l’Orient
confia en el meu jardí,
fa pensar a la meva ment
com formar el coneixement.Ist es ein lebendig Wesen,
Das sich in sich selbst getrennt?
Sind es zwei, die sich erlesen,
Dass man sie als eines kennt?És un ésser vivent
que es divideix en si mateix?
Són dos, que s’han escollit,
els que hom coneix com a un?Solche Frage zu erwidern,
Fand ich wohl den rechten Sinn;
Fühlst du nicht an meinen Liedern,
Dass ich eins und doppelt bin?Per respondre aquesta pregunta,
vaig trobar el significat adequat.
No sents en les meves cançons
que jo soc un i doble?
Hochbeglückt in deiner Liebe, G. 40 (1889) – Molt feliç amb el teu amor
Text de Marianne von WillemerHochbeglückt in deiner Liebe
Schelt ich nicht Gelegenheit;
Ward sie auch an dir zum Diebe,
Wie mich solch ein Raub erfreut!Molt feliç amb el teu amor,
no em queixo de la situació;
àdhuc si m’ha convertit en lladre,
car aital robatori m’alegra molt!Und wozu denn auch berauben?
Gib dich mir aus freier Wahl;
Gar zu gerne möcht ich glauben –
Ja, ich bin’s, die dich bestahl.Però a més, qui parla de robar?
Lliura’t a mi volenterosament!
Massa que m’agradaria creure...
Sí, soc jo qui t’ha raptat!Was so willig du gegeben,
Bringt dir herrlichen Gewinn;
Meine Ruh, mein reiches Leben
Geb ich freudig, nimm es hin!El donar-te espontàniament
et portarà un profit magnífic:
et dono, joiós, la meva pau
i la meva vida plena! Pren-les!Scherze nicht! Nichts von Verarmen!
Macht uns nicht die Liebe reich?
Halt ich dich in meinen Armen,
Jedem Glück ist meines gleich.Sense bromes! Res d’empobrir-se!
No ens enriqueix l’amor?
Si et puc estrènyer entre els meus braços,
seré plenament feliç!Traduccions de Manuel Capdevila i Font