• Natalie Pérez, mezzosoprano
    —Daniel Heide, piano

    Palau Cambra Lied

    Dimecres, 5 de maig de 2021 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associacio Franz Schubert
    • CNDM - BLANC

    Amb la col·laboració de:

    • CFE-EU blanc

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Fatma Said, soprano
    Malcolm Martineau, piano


    Robert Schumann (1810 - 1856)
    Liederkreis, op. 39

    In der Fremde
    Intermezzo
    Waldesgespräch
    Die Stille
    Mondnacht
    Schöne Fremde
    Auf einer Burg
    In der Fremde
    Wehmut
    Zwielicht
    Im Walde
    Frühlingsnacht

    Henri Duparc (1848-1933)
    Chanson triste
    Le manoir de Rosemonde 
    Phidylé
    L’invitation au voyage

    Sherif Mohie El Din (1964)
    Cicle egipci

    La pluja
    Correrà el riu per sempre més?
    Contra qui?

    Francis poulenc (1899-1963)
    Priez pour paix
    Deux poèmes de Louis Aragon, FP.122

    "C"
    Fêtes galantes

    Durada aproximada del concert: 70 minuts, sense pausa.

    Concert enregistrat per Catalunya Música 

    #clàssics #jovestalents

  • Comentari

    Arrelats al Romanticisme

    N’hi ha prou, d’escoltar el Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann, per copsar l’essència del Romanticisme; els dotze poemes de Joseph von Eichendorff ens parlen de sentiments en primera persona, sovint expressats a través d’una visió emocional de la naturalesa. Schumann reflecteix i fins i tot amplia el paisatge físic i mental dels poemes, bromós i misteriós, amb finals oberts i amb inicis imprecisos; amb estructures musicals arcaiques o agosaradament modernes. Una música captivadora que ens situa en la nit irreal en la qual transcorre una bona part dels poemes.

    Henri Duparc va deixar una obra molt escassa (avui n’escoltarem gairebé la quarta part), escrita entre els vint i els trenta-sis anys. Les seves mélodies presenten de vegades una forta component romàntica, poc present en l’obra dels seus contemporanis francesos; és el cas de Le manoir de Rosamonde o Chanson triste, que contrasten amb les altres dues cançons, les sensuals Phidylé i L’invitation au voyage (amb poema de Charles Baudelaire). Quatre peces que destaquen en una producció tan breu com exquisida.

    Els primers versos d’Amal Donqol, que parlen de l’enyorança i la pluja, ens poden fer pensar en el Romanticisme, però les primeres notes de la música ens allunyen d’Europa; si en el primer concert d’aquest cicle escoltàvem música europea d’inspiració oriental, en aquest escoltem música egípcia d’influència clarament europea. L’última de les tres cançons d’aquest breu cicle del compositor i director egipci Sherif Mohie El Din, que ens situa en una moderna sala d’operacions, esvaeix qualsevol dubte que encara poguéssim tenir sobre el cas.

    Carles d’Orleans, el poeta de Priez pour paix, va estar-se vint-i-cinc anys captiu en perdre una batalla durant la Guerra dels Cent Anys, una de tantes que desmenteix la idealització de l’edat mitjana durant el Romanticisme; Poulenc va escriure la seva cançó quan la Segona Guerra Mundial se sentia ja inevitable. “C” també fa referència a totes dues guerres, ja que la localitat Les-Ponts-de-Cé en va ser escenari. El caràcter melancòlic d’aquesta cançó de Poulenc contrasta amb l’animació de “Fêtes galantes”, però no ens deixem enganyar ni per la música ni pel títol, que ens remet a les idíl·liques estampes d’Antoine Watteau; el que Louis Aragon i el compositor descriuen és l’horror i l’absurditat de la vida a París durant l’ocupació nazi.

    Sívia Pujalte, divulgadora i crítica musical

  • Biografies

    Fatma Said, soprano

    ©Jessica Alice Hath

    La soprano egípcia Fatma Said és una de les artistes més captivadores de la seva jove generació, que el 2016 va fer un sensacional debut al Teatro alla Scala de Milà com a Pamina (La flauta màgica) i va ser seleccionada com una de les artistes de la Nova Generació de la BBC Radio 3. Entre els seus papers hi ha els de Nannetta (Falstaff), Clorinda (La Cenerentola), la pastora (L’enfant et les sortilèges), Berta (Il barbiere di Siviglia) o L’Amour (Orphée et Eurydice), i ha actuat, entre d’altres, al Teatro San Carlo de Nàpols, Staatsoper d’Hamburg o Royal Opera House de Muscat. És reconeguda també com una recitalista extraordinàriament dotada que ha ofert recitals amb pianistes destacats, com Malcolm Martineau, Roger Vignoles, Julius Drake o Joseph Middleton, a sales i festivals europeus, com la Schubertiade Hohenems, Wigmore Hall de Londres o Schubertíada Valdegovía.

  • Malcolm Martineau, piano

    Nascut a Edimburg, estudià al Saint Catharine’s College i al Royal College of Music. És un dels grans acompanyants de piano de la seva generació i ha treballat amb bona part dels cantants de lied més importants del món. Ha presentat al Wigmore Hall de Londres la integral de les cançons de Britten, a St. Johns Smith Square les de Debussy i Poulenc (que també ha enregistrat) i al Festival d’Edimburg la de Wolf. Ha actuat als auditoris i festivals més importants d’Europa, així com al Carnegie Hall i l’Alice Tully de Nova York i a l’Òpera de Sydney. El 2004 va ser nomenat doctor honoris causa per la Reial Acadèmia Escocesa de Música i Art Dramàtic i el 2009 Pianista Acompanyant Internacional. El 2011 va ser el director artístic del Festival de Lieder de Leeds.

  • 20210606 Palau Generic DESKTOP
  • Textos

    Nur die Würdigste von allen
    Darf beglücken deine Wahl,
    Und ich will die Hohe segnen,
    Viele tausendmal.

    Només a la més digna de totes
    ha de fer feliç la teva elecció,
    i jo beneiré l’Altíssim
    molts milers de vegades.

    Will mich freuen dann und weinen,
    Selig, selig bin ich dann;
    Sollte mir das Herz auch brechen,
    Brich, o Herz, was liegt daran?

    M’alegraré llavors i ploraré,
    seré feliç, molt feliç;
    si se m’ha de trencar el cor,
    trenca’t, cor, què hi fa?

    Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben

    No m’ho puc imaginar

    Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben,
    Es hat ein Traum mich berückt;
    Wie hätt er doch unter allen
    Mich Arme erhöht und beglückt?

    No m’ho puc imaginar ni creure,
    és un somni que m’ha captivat;
    com podria sinó enlairar-me entre totes,
    pobre de mi, i fer-me feliç?

    Mir war’s, er habe gesprochen:
    “Ich bin auf ewig dein”—
    Mir war’s – ich träume noch immer,
    Es kann ja nimmer so sein.

    Em semblava com si m’hagués dit:
    “Seré teu per sempre més”...
    M’ho semblava... i encara somnio,
    mai no hauria pogut ésser així.

    O lass im Traume mich sterben,
    Gewieget an seiner Brust,
    Den seligen Tod mich schlürfen
    In Tränen unendlicher Lust.

    Oh, si em pogués morir en el somni,
    bressolada en el teu pit!
    Assaborir una mort tan feliç
    amb les llàgrimes d’un etern delit!

    Du Ring an meinem Finger

    Du Ring an meinem Finger,
    Mein goldenes Ringelein,
    Ich drücke dich fromm an die Lippen,
    Dich fromm an das Herze mein.

    Tu, anell al meu dit

    Tu, anell al meu dit,
    el meu anellet d’or,
    et premo devotament contra els llavis,
    devotament contra el meu cor!

    Ich hatt ihn ausgeträumet,
    Der Kindheit friedlich schönen Traum,
    Ich fand allein mich, verloren
    Im öden, unendlichen Raum.

    Jo l’havia somniat,
    el somni de la infància tranquil·la,
    després em trobava sola i perduda
    en un espai enorme i desert.

    Du Ring an meinem Finger
    Da hast du mich erst belehrt,
    Hast meinem Blick erschlossen
    Des Lebens unendlichen, tiefen Wert.

    Tu, anell al meu dit,
    tu m’has instruït,
    tu m’has obert els ulls
    al valor immens de la vida.

    Ich will ihm dienen, ihm leben,
    Ihm angehören ganz,
    Hin selber mich geben und finden
    Verklärt mich in seinem Glanz.

    Vull servir-lo, viure per a ell,
    pertànyer-li totalment,
    donar-me a ell, i sentir-me
    aureolada per la seva resplendor.

    Du Ring an meinem Finger,
    Mein goldenes Ringelein,
    Ich drücke dich fromm an die Lippen,
    Dich fromm an das Herze mein.

    Tu, anell al meu dit,
    el meu anellet d’or,
    et premo devotament contra els llavis,
    devotament contra el meu cor!

    Helft mir, ihr Schwestern

    Helft mir, ihr Schwestern,
    reundlich mich schmücken,
    Dient der Glücklichen heute mir,
    Windet geschäftig
    Mir um die Stirne
    Noch der blühenden Myrte Zier.

    Ajudeu-me, germanes

    Ajudeu-me amablement,
    germanes, a vestir-me!
    Serviu-me avui, a la més feliç.
    Cenyiu diligents
    al meu front
    la florida corona de murtres.

    Als ich befriedigt,
    Freudigen Herzens,
    Sonst dem Geliebten im Arme lag,
    Immer noch rief er,
    Sehnsucht im Herzen,
    Ungeduldig den heutigen Tag.

    Quan satisfeta i amb l’alegria al cor,
    jeia als braços de l’estimat,
    ell parlava impacient,
    amb l’enyorança al cor,
    del dia d’avui.

    Helft mir, ihr Schwestern,
    Helft mir verscheuchen
    Eine törichte Bangigkeit,
    Dass ich mit klarem
    Aug ihn empfange,
    Ihn, die Quelle der Freudigkeit.

    Ajudeu-me, germanes,
    ajudeu-me a espantar
    una inquietud insensata;
    que el rebi
    amb ulls clars,
    ell que és la font de l’alegria.

    Bist, mein Geliebter,
    Du mir erschienen,
    Giebst du mir, Sonne, deinen Schein?
    Lass mich in Andacht,
    Lass mich in Demut,
    Lass mich verneigen dem Herren mein.

    Estimat meu,
    ja te m’has aparegut?
    Em dones, sol, els teus raigs?
    Deixeu-me resar,
    deixeu que humilment
    m’inclini davant el Senyor.

    Streuet ihm, Schwestern,
    Streuet ihm Blumen,
    Bringet ihm knospende Rosen dar,
    Aber euch, Schwestern,
    Grüss ich mit Wehmut,
    Freudig scheidend aus eurer Schar.

    Tireu-li, germanes,
    tireu-li flors,
    obsequieu-lo amb poncelles de roses!
    Però a vosaltres, germanes,
    us saludo amb melangia,
    en acomiadar-me feliç d’aquesta casa.

    Süsser Freund, du blickest

    Süsser Freund, du blickest
    Mich verwundert an,
    Kannst es nicht begreifen,
    Wie ich weinen kann;
    Lass der feuchten Perlen
    Ungewohnte Zier
    Freudig hell erzittern
    In dem Auge mir!

    Dolç amic, em mirares

    Dolç amic, em mirares
    meravellat,
    no pots comprendre
    que pugui plorar;
    deixa que l’inesperat ornament
    de les humides perles
    tremoli alegre i brillant
    en les meves pestanyes.

    Wie so bang mein Busen,
    Wie so wonnevoll!
    Wüsst ich nur mit Worten,
    Wie ich’s sagen soll;
    Komm und birg dein Antlitz
    Hier an meiner Brust,
    Will in’s Ohr dir flüstern
    Alle meine Lust.

    Que inquiet el meu pit,
    quanta felicitat!
    No sabria com expressar-la
    només amb paraules!
    Vine, i amaga la teva faç
    en el meu pit,
    et murmuraré a l’orella
    tota la meva benaurança.

    Weisst du nun die Tränen,
    Die ich weinen kann,
    Sollst du nicht sie sehen,
    Du geliebter Mann?
    Bleib an meinem Herzen,
    Fühle dessen Schlag,
    Dass ich fest und fester
    Nur dich drücken mag.

    Ja coneixes les llàgrimes
    que puc vessar,
    no les has de veure,
    home estimat;
    queda’t prop del meu cor,
    sent els seus batecs!
    Que et pugui abraçar
    cada vegada amb més força.

    Hier an meinem Bette
    Hat die Wiege Raum,
    Wo sie still verberge
    Meinen holden Traum;
    Kommen wird der Morgen,
    Wo der Traum erwacht,
    Und daraus dein Bildnis
    Mir entgegen lacht.

    Aquí a prop del meu llit
    he col·locat el bressol,
    on reposen silenciosos
    els meus dolços somnis;
    quan arribi el matí
    i es despertin els somnis,
    em somriurà davant meu
    la teva imatge.

    An meinem Herzen, an meiner Brust

    Al meu cor, al meu pit

    An meinem Herzen, an meiner Brust,
    Du meine Wonne, du meine Lust!

    Al meu cor, al meu pit,
    tu, la meva delícia, el meu plaer!

    Das Glück ist die Liebe, die Lieb ist das Glück
    Ich hab’s gesagt und nehm’s nicht zurück.

    M’havia cregut exaltada,
    però només ara m’omple la felicitat.

    Hab überschwenglich mich geschätzt,
    Bin überglücklich aber jetzt.

    Em sento immensament estimada
    i ara sóc plenament feliç.

    Nur die da säugt, nur die da liebt
    Das Kind, dem sie die Nahrung giebt;

    Només aquella que cria, que estima
    l’infant al qual alimenta,

    Nur eine Mutter weiss allein,
    Was lieben heisst und glücklich sein.

    només una mare pot saber
    el que és l’amor i ser feliç.

    O, wie bedaur’ ich doch den Mann,
    Der Mutterglück nicht fühlen kann!

    Ah, quin greu em sap per a l’home,
    que no pot sentir la felicitat maternal!

    Du lieber, lieber Engel, Du
    Du schauest mich an und lächelst dazu!

    Com em mires somrient,
    estimat, estimat àngel!

    An meinem Herzen, an meiner Brust,
    Du meine Wonne, du meine Lust!

    Al meu cor, al meu pit,
    tu, la meva delícia, el meu plaer!

    Nun hast du mir den ersten Schmerz getan

    Nun hast du mir den ersten Schmerz getan,
    Der aber traf.
    Du schläfst, du harter, unbarmherz’ger Mann,
    Den Todesschlaf.

    Ara m’as causat el primer dolor

    Ara m’has causat el primer dolor
    que m’ha arribat.
    Dorms, home cruel i despietat,
    en el somni de la mort.

    Es blicket die Verlassne vor sich hin,
    Die Welt ist leer.
    Geliebet hab ich und gelebt, ich bin
    Nicht lebend mehr.

    Abandonada, contemplo al meu voltant
    un món que està buit.
    He estimat i he viscut,
    i ja no viuré mai més.

    Ich zieh mich in mein Innres still zurück,
    Der Schleier fällt,
    Da hab ich dich und mein verlornes Glück,
    Du meine Welt!

    Em tancaré silenciosa en mon interior,
    que caigui el vel!
    Allà et tinc a tu i la felicitat perduda,
    tu ets el meu món!

    Gabriel Fauré (1845-1924)
    Les roses d’Ispahan, op. 39/4 (1884)
    Text de Charles-Marie-René Leconte de Lisle (1818-1894)

    Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse,
    Les jasmins de Mossoul, les fleurs de l’oranger
    Ont un parfum moins frais, ont une odeur moins douce,
    Ô blanche Leïlah! que ton souffle léger.

    Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa,
    els llessamins de Mosul, les flors del taronger,
    tenen un perfum menys fresc, una olor menys dolça,
    oh blanca Leila, que el teu hàlit lleuger.  

    Ta lèvre est de corail, et ton rire léger
    Sonne mieux que l’eau vive et d’une voix plus douce,
    Mieux que le vent joyeux qui berce l’oranger,
    Mieux que l’oiseau qui chante au bord d’un nid de mousse.

    El teu llavi és de corall i el teu riure lleuger
    sona millor que l’aigua viva i amb una veu més dolça.
    Millor que el vent feliç que bressola el taronger.
    Millor que l’ocell que canta prop d’un niu de molsa.

    Ô Leïlah! depuis que de leur vol léger
    Tous les baisers ont fui de ta lèvre si douce,
    Il n’est plus de parfum dans le pâle oranger,
    Ni de céleste arome aux roses dans leur mousse …

    Oh Leila! Des que amb el seu vol lleuger
    tots els besos han fugit de la teva dolça boca,
    no hi ha més perfum en el pàl·lid taronger,
    ni aroma celestial en les roses en la seva molsa.

    Oh! que ton jeune amour, ce papillon léger
    Revienne vers mon cœur d’une aile prompte et douce,
    Et qu’il parfume encor les fleurs de l’oranger,
    Les roses d’Ispahan dans leur gaine de mousse!

    Oh! que el teu amor jove, aquesta papallona lleugera,
    torni al meu cor amb ales ràpides i dolces.
    I que torni a perfumar la flor i el taronger.
    Les roses d’Ispahan en llurs beines de molsa.

    Georges Bizet (1838-1875)
    Adieux de l’hôtesse arabe, op. 21 (1867) – Comiat de l’hostessa àrab
    Text de Victor Hugo (1802-1885)

    Puisque rien ne t’arrête en cet heureux pays,
    Ni l’ombre du palmier, ni le jaune maïs,
    Ni le repos, ni l’abondance,
    Ni de voir à ta voix battre le jeune sein
    De nos sœurs, dont, les soirs, le tournoyant essaim
    Couronne un coteau de sa danse,

    Ja que res no et reté en aquest benaurat país,
    ni l’ombra de la palmera, ni el moresc grogós,
    ni el repòs, ni l’abundor;
    ni veure com a la teva veu bateguen els joves pits
    de les nostres germanes, quan el seu eixam arremolinat
    corona el turó els vespres amb la seva dansa,

    Adieu, beau voyageur! Hélas adieu.
    Oh! que n’es-tu de ceux
    Qui donnent pour limite à leurs pieds paresseux
    Leur toit de branches ou de toiles!
    Que, rêveurs, sans en faire, écoutent les récits,
    Et souhaitent, le soir, devant leur porte assis,
    De s’en aller dans les étoiles!

    adeu-siau, bell viatger! Ai, adeu-siau!
    Oh! Tu ets d’aquells que posen com a límit
    als seus peus mandrosos
    un sostre de branques o de teles!
    D’aquells que somniadors sense adonar-se’n, escolten
    els contes i, asseguts el vespre davant la seva porta,
    anhelen anar-se’n cap a les estrelles!

    Si tu l’avais voulu, peut-être une de nous,
    O jeune homme, eût aimé te servir à genoux
    Dans nos huttes toujours ouvertes;
    Elle eût fait, en berçant ton sommeil de ses chants,
    Pour chasser de ton front les moucherons méchants,
    Un éventail de feuilles vertes.

    Si haguessis volgut, potser a una de nosaltres,
    oh jovencell, li hauria agradat servir-te agenollada
    en les nostres cabanes sempre obertes;
    ho hauria fet, bressolant el teu son amb els seus cants,
    per allunyar del teu front totes les mosques dolentes,
    amb un ventall de fulles verdes.

    Si tu ne reviens pas, songe un peu quelquefois
    Aux filles du désert, sœurs à la douce voix,
    Qui dansent pieds nus sur la dune;
    O beau jeune homme blanc, bel oiseau passager,
    Souviens-toi, car peut-être, ô rapide étranger,
    Ton souvenir reste à plus d’une!

    Si no tornes, somnia una mica a vegades
    en les filles del desert, germanes de veu dolça,
    que dansen amb els peus nus sobre la duna,
    bell jove blanc, bell ocell passatger,
    recorda-les; ja que, potser, oh ràpid estranger,
    el teu record perdurarà per a més d’una!

    Hélas! Adieu! bel étranger! Souviens-toi!

    Ai, adeu-siau, bell estranger! Recorda!

    Maurice Delage (1879-1961)
    “Bénarès: Naissance de Bouddha” – Benarés: Naixement de Buda, núm. 3 de Quatre poèmes hindous (1912)
    Text anònim

    En ce temps-là fut annoncé
    la venue de Bouddha sur la terre.
    Il se fit dans le ciel un grand bruit de nuages.
    Les Dieux, agitant leurs éventails et leurs vêtements,
    répandirent d’innombrables fleurs merveilleuses.
    Des parfums mystérieux et doux se croisèrent
    comme des lianes dans le souffle tiède
    de cette nuit de printemps.
    La perle divine de la pleine lune
    s’arrêta sur le palais de marbre,
    gardé par vingt mille éléphants,
    pareils à des collines grises de la couleur de nuages.

    En aquell temps fou anunciat
    l’arribada de Buda a la terra.
    Hi hagué al cel un gran soroll de núvols.
    Els déus, agitant llurs ventalls i llurs vestits,
    estengueren innombrables flors meravelloses.
    Perfums misteriosos i dolços es creuaren
    com lianes en l’hàlit tebi
    d’aquesta nit de primavera.
    La perla divina de la lluna plena
    es deturà sobre el palau de marbre,
    protegit per vint mil elefants,
    semblants a turons grisos del color dels núvols.

    Camille Saint-Saëns (1835-1921)
    “Tournoiement” – Remolinada, núm. 6 de Mélodies persanes, op. 26 (1870)
    Text d’Armand Renaud (1836-1895)

    Sans que nulle part je séjourne,
    Sur la pointe du gros orteil,
    Je tourne, je tourne, je tourne,
    À la feuille morte pareil.
    Comme à l’instant où l’on trépasse,
    La terre, l’océan, l’espace,
    Devant mes yeux troublés tout passe,
    Jetant une même lueur.
    Et ce mouvement circulaire,
    Toujours, toujours je l’accélère,
    Sans plaisir comme sans colère,
    Frissonnant malgré ma sueur.

    Sense que em quedi enlloc,
    sobre la punta del dit gros del peu
    giro, giro, giro,
    semblant a la fulla morta.
    Com en el moment en què hom es mor,
    la terra, l’oceà, l’espai,
    tot passa davant els meus ulls trastornats,
    emetent la mateixa lluïssor.
    I aquest moviment circular,
    sempre, sempre l’accelero,
    sense plaer ni còlera,
    esgarrifant-me malgrat la meva suor.

    Dans les antres où l’eau s’enfourne,
    Sur les inaccessibles rocs,
    Je tourne, je tourne, je tourne,
    Sans le moindre souci des chocs.
    Dans les forêts, sur les rivages;
    À travers les bêtes sauvages
    Et leurs émules en ravages,
    Les soldats qui vont sabre au poing,
    Au milieu des marchés d’esclaves,
    Au bord des volcans pleins de laves,
    Chez les Mogols et chez les Slaves,
    De tourner je ne cesse point.

    En els caus on l’aigua es fica,
    sobre roques inaccessibles,
    giro, giro, giro,
    sense gens de por dels xocs,
    en els boscos, en les riberes;
    a través de les bèsties salvatges
    i llurs rivals en destrosses,
    els soldats que van amb el sabre a la mà,
    enmig dels mercats d’esclaus,
    a la vora de volcans plens de lava,
    entre els mogols, entre els eslaus,
    no paro de girar.

    Soumis aux lois que rien n’ajourne,
    Aux lois que suit l’astre en son vol,
    Je tourne, je tourne, je tourne,
    Mes pieds ne touchent plus le sol.
    Je monte au firmament nocturne,
    Devant la lune taciturne,
    Devant Jupiter et Saturne
    Je passe avec un sifflement,
    Et je franchis le Capricorne,
    Et je m’abîme au gouffre morne
    De la nuit complète et sans borne
    Où je tourne éternellement.

    Sotmès a les lleis que res no suspèn,
    a les lleis que segueix l’astre en el seu vol,
    giro, giro, giro,
    els meus peus ja no toquen a terra.
    Pujo al firmament nocturn
    davant la lluna taciturna,
    davant Júpiter i Saturn,
    passo com un brunzit,
    travesso el Capricorn,
    i em submergeixo en el remolí obscur
    de la nit completa i sense límits
    on giro eternament.

    Reynaldo Hahn (1874-1947)
    À Chloris (1916)
    Text de Théophile de Viau (1590-1626)

    S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
    Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
    Je ne crois point que les rois mêmes
    Aient un bonheur pareil au mien.
    Que la mort serait importune
    À venir changer ma fortune
    Pour la félicité des cieux!
    Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
    Ne touche point ma fantaisie
    Au prix des grâces de tes yeux.

    Si és veritat, Cloris, que m’estimes,
    (i penso que t’agrado molt),
    no crec que ni els propis reis
    tinguin una felicitat com la meva.
    Que inoportuna seria la mort
    si vingués a canviar la meva fortuna
    per la felicitat del cel!
    Tot el que es diu de l’ambrosia
    no impressiona la meva fantasia
    com el favor dels teus ulls.

    “L’heure exquise” – L’hora exquisida, núm. 5 de Chansons grises (1892)
    Text de Paul Verlaine (1844-1896)

    La lune blanche
    Luit dans les bois;
    De chaque branche
    Part une voix
    Sous la ramée …
    Ô bien-aimée.

    La lluna blanca
    lluu en els boscos
    i de cada branca
    surt una veu
    sota el brancatge...
    Oh, estimada!

    L’étang reflète,
    Profond miroir,
    La silhouette
    Du saule noir
    Où le vent pleure…
    Rêvons, c’est l’heure.

    L’estany reflecteix,
    profund mirall,
    la silueta
    del salze negre
    on el vent plora.
    Somiem, és l’hora.

    Un vaste et tendre
    Apaisement
    Semble descendre
    Du firmament
    Que l’astre irise …
    C’est l’heure exquise.

    Una vasta i tendra
    placidesa
    sembla baixar
    del firmament
    que l’astre irisa...
    És l’hora exquisida.

    Quand la nuit n’est pas étoilée (1900) – Quan la nit no és estrellada
    Text de Victor Hugo

    Quand la nuit n’est pas étoilée
    Viens te bercer aux flots des mers;
    Comme la mort, elle est voilée,
    Comme la vie, ils sont amers.

    Quan la nit no és estrellada,
    vine a bressolar-te en les ones dels mars;
    com la mort ella és velada,
    com la vida ells són amargs.

    L’ombre et l’abîme ont un mystère
    Que nul mortel ne pénétra;
    C’est Dieu qui leur dit de se taire
    Jusqu’au jour où tout parlera!

    L’ombra i l’abisme tenen un misteri
    que cap mortal no penetrà;
    és Déu qui els diu que callin
    fins al dia en què tot parlarà!

    D’autres yeux de ces flots sans nombre
    Ont vainement cherché le fond!
    D’autres yeux se sont emplis d’ombre
    À contempler ce ciel profond!

    Altres ulls d’aquestes ones innombrables
    han cercat vanament el fons:
    altres ulls s’han omplert d’ombra
    per contemplar aquest cel profund.

    Toi, demande au monde nocturne
    De la paix pour ton cœur désert!
    Demande une goutte à cette urne!
    Demande un chant à ce concert!

    Tu, demana al món nocturn
    pau per al teu cor desert!
    Demana una gota a aquesta urna!
    Demana un cant a aquest concert!

    Plane au-dessus des autres femmes,
    Et laisse errer tes yeux si beaux
    Entre le ciel où sont les âmes
    Et la terre où sont des tombeaux!

    Planeja damunt les altres dones,
    i deixa errar els teus ulls tan bells
    entre el cel on hi ha les ànimes
    i la terra on hi ha les tombes!

    Claude Debussy (1862-1918)
    Trois chansons de Bilitis (1898) – Tres cançons de Bilitis
    Text de Pierre Louÿs (1870-1925)

    La flûte de Pan

    Pour le jour des Hyacinthies,
    il m’a donné une syrinx
    faite de roseaux bien taillés,
    unis avec la blanche cire
    qui est douce à mes lèvres comme le miel.

    La flauta de Pan

    Per al dia dels Jacints,
    m’ha donat una siringa
    feta de canyes ben tallades,
    unides amb cera blanca,
    que és dolça als meus llavis com la mel.

    Il m’apprend à jouer, assise sur ses genoux;
    mais je suis un peu tremblante.
    Il en joue après moi,
    si doucement que je l’entends à peine.

    M’ensenya a tocar-la asseguda als seus genolls;
    però tremolo una mica.
    Toca a prop meu,
    tan dolçament que a penes el sento.

    Nous n’avons rien à nous dire,
    tant nous sommes près l’un de l’autre;
    mais nos chansons veulent se répondre,
    et tour à tour nos bouches
    s’unissent sur la flûte.

    No tenim res a dir-nos,
    tan propers som l’un de l’altre;
    però les nostres cançons volen contestar-se,
    i a vegades les nostres boques s’uneixen
    damunt la flauta.

    Il est tard; voici le chant des grenouilles vertes
    qui commence avec la nuit.
    Ma mère ne croira jamais
    que je suis restée si longtemps
    à chercher ma ceinture perdue.

    És tard, heus ací el cant de les granotes verdes
    que comença amb la nit.
    La mare mai no creurà
    que hagi tardat tant
    per cercar el meu cinturó perdut.

    La chevelure

    Il m’a dit: « Cette nuit, j’ai rêvé.
    J’avais ta chevelure autour de mon cou.
    J’avais tes cheveux comme un collier noir
    autour de ma nuque et sur ma poitrine.

    La cabellera

    Ell m’ha dit: “Aquesta nit he somniat.
    Tenia la teva cabellera al voltant del meu coll.
    Tenia els teus cabells com un collaret negre
    al voltant de la meva nuca i el meu pit.

    Je les caressais, et c’étaient les miens;
    et nous étions liés pour toujours ainsi,
    par la même chevelure, la bouche sur la bouche,
    ainsi que deux lauriers n’ont souvent qu’une racine.

    Els acaronava, i eren els meus;
    i així estàvem lligats per sempre
    per la mateixa cabellera, la boca sobre la boca,
    com dos llorers que sovint no tenen més que una arrel.

    Et peu à peu, il m’a semblé,
    tant nos membres étaient confondus,
    que je devenais toi-même,
    ou que tu entrais en moi comme mon songe. »

    I a poc a poc m’ha semblat
    de tan embolicats com estaven els nostres membres,
    que jo em convertia en tu
    o que tu entraves dins meu com el meu somni.”

    Quand il eut achevé,
    il mit doucement ses mains sur mes épaules,
    et il me regarda d’un regard si tendre,
    que je baissai les yeux avec un frisson.

    Quan va acabar
    em posà dolçament les mans sobre l’espatlla
    i em contemplà amb una mirada tan tendra
    que vaig abaixar els ulls amb una esgarrifança.

    Le tombeau des naïades

    Le long du bois couvert de givre, je marchais;
    Mes cheveux devant ma bouche
    Se fleurissaient de petits glaçons,
    Et mes sandales étaient lourdes
    De neige fangeuse et tassée.

    La tomba de les nàiades

    Jo caminava per un bosc cobert de gebre;
    els cabells davant la meva boca
    florien amb petits glaçons,
    i les meves sandàlies pesaven
    plenes de neu fangosa i comprimida.

    Il me dit: "Que cherches-tu?"
    Je suis la trace du satyre.
    Ses petits pas fourchus alternent
    Comme des trous dans un manteau blanc.
    Il me dit: "Les satyres sont morts.

    Ell em digué: “Què cerques?”
     –Segueixo el rastre del sàtir.
    Les seves petites passes clivellades s’alternen
    com forats en un abric blanc.
    Em digué: “Els sàtirs són morts.

    Les satyres et les nymphes aussi.
    Depuis trente ans, il n’a pas fait
    un hiver aussi terrible.
    La trace que tu vois est celle d’un bouc.
    Mais restons ici, où est leur tombeau."

    Els sàtirs, i també les nimfes.
    Des de fa trenta anys no ha fet
    un hivern tan terrible.
    El rastre que veus és el d’un cabró.
    Però restem ací, on hi ha la seva tomba.”

    Et avec le fer de sa houe il cassa la glace
    De la source ou jadis riaient les naïades.
    Il prenait de grands morceaux froids,
    Et les soulevant vers le ciel pâle,
    Il regardait au travers.

    I amb el ferro de la seva aixada trencà el glaç de la font
    on un dia reien les nàiades.
    N’agafava grans trossos gelats,
    i aixecant-los cap al cel pàl·lid,
    hi mirava a través.

    Hugo Wolf (1860-1903)
    Phänomen, G. 32 (1889) – Fenòmen
    Text de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)

    Wenn zu der Regenwand
    Phöbus sich gattet,
    Gleich steht ein Bogenrand
    Farbig beschattet.

    Quan al mur de pluja
    s’ajunta Febus,
    apareix tot seguit l’orla d’un arc
    ombrejada de colors.

    Im Nebel gleichen Kreis
    Seh ich gezogen,
    Zwar ist der Bogen weiß,
    Doch Himmelsbogen.

    Veig aixecar-se en la boira
    el mateix cercle;
    és certament blanc,
    però és un arc celestial.

    So sollst du, muntrer Greis,
    Dich nicht betrüben,
    Sind gleich die Haare weiß,
    Doch wirst du lieben.

    Per això, vell eixerit,
    no t’entristeixis:
    tot i que els cabells siguin blancs,
    encara pots estimar.

    Felix Mendelssohn (1809-1847)
    Suleika, op. 34/4 (1837)
    Text de Marianne von Willemer (1784-1860)

    Ach, um deine feuchten Schwingen,
    West, wie sehr ich dich beneide:
    Denn du kannst ihm Kunde bringen,
    Was ich in der Trennung leide!

    Ah, com envejo, vent de l’Oest,
    les teves ales humides,
    car tu pots portar-li notícies
    de com sofreixo amb la separació!

    Die Bewegung deiner Flügel
    Weckt im Busen stilles Sehnen,
    Blumen, Auen, Wald und Hügel
    Stehn bei deinem Hauch in Tränen.

    El moviment de les teves ales
    desperta un tranquil enyor en el meu pit;
    les flors, els camps, els boscos i els turons
    s’omplen de llàgrimes amb el teu hàlit.

    Doch dein mildes, sanftes Wehen kühlt
    Die wunden Augenlider;
    Ach, für Leid müsst ich vergehen,
    Hofft ich nicht zu sehn ihn wieder!

    Però la teva brisa suau i dolça
    refresca les parpelles ferides;
    ai, em moriria de dolor
    si no esperés tornar-lo a veure!

    Eile denn zu meinem Lieben,
    Spreche sanft zu seinem Herzen;
    Doch vermeid, ihn zu betrüben,
    Und verbirg ihm meine Schmerzen.

    Apressa’t, doncs, cap a l’estimat,
    parla-li suaument al cor;
    però evita d’entristir-lo,
    i amaga-li les meves penes.

    Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
    Seine Liebe sei mein Leben.
    Freudiges Gefühl von beiden
    Wird mir seine Nähe geben.

    Digues-li, però digues-li discretament,
    que el seu amor és la meva vida,
    i que la seva proximitat em donarà
    una feliç sensació d’aparellament.

    Robert Schumann
    Liebeslied op. 51/5 (1849) – Cançó d’amor
    Text de Marianne von Willemer i Johann Wolfgang von Goethe

    Dir zu eröffnen mein Herz verlangt mich;
    Hört ich von deinem, darnach verlangt mich;
    Wie blickt so traurig die Welt mich an!
    In meinem Sinne wohnet mein Freund nur,
    Und sonsten keiner und keine Feindesspur.
    Wie Sonnenaufgang ward mir ein Vorsatz!

    El meu cor em demana que m’obri a tu;
    m’ho demana després de sentir el teu;
    que trist que em mira el món!
    En la meva ment només hi viu el meu amic,
    i ningú més, ni cap rastre d’enemics.
    Com era per a mi un designi la sortida del sol!

    Mein Leben will ich nur zum Geschäfte
    Von seiner Liebe machen,
    Ich denke seiner, mir blutet das Herz,
    Kraft hab ich keine als ihn zu lieben,
    So recht im Stillen; was soll das werden?
    Will ihn umarmen, und kann es nicht.

    Només vull dedicar la meva vida
    totalment al seu amor,
    quan hi penso em sagna el cor,
    no tinc forces més que per estimar-lo
    en silenci; per què deu ser?
    Vull abraçar-lo i no puc.

    Lied der Suleika op. 25/9 (1840) – Cançó de Suleika
    Text de Marianne von Willemer

    Wie mit innigstem Behagen,
    Lied, empfind’ ich deinen Sinn!
    Liebevoll du scheinst zu sagen:
    Dass ich ihm zur Seite bin.

    Amb quina íntima felicitat
    capto, cançó, el teu sentit!
    Sembles dir-me amorosa
    que estic al teu costat.

    Dass er ewig mein gedenket,
    Seiner Liebe Seligkeit
    Immerdar der Fernen schenket,
    Die ein Leben ihm geweiht.

    Que ell pensa sempre en mi,
    que m’ofereix des de la llunyania
    la beatitud del seu amor,
    al qual he consagrat la meva vida.

    Ja, mein Herz, es ist der Spiegel,
    Freund, worin du dich erblickt,
    Diese Brust, wo deine Siegel
    Kuss auf Kuss hereingedrückt.

    Sí, cor meu, és el mirall,
    amic, on et contemples;
    aquest pit on tens gravada
    l’empremta dels teus besos!

    Süsses Dichten, lautre Wahrheit,
    Fesselt mich in Sympathie!
    Rein verkörpert Liebesklarheit
    Im Gewand der Poesie.

    Dolça poesia, vera i pura,
    enllaça’m dolçament!
    L’amor pur es manifesta clar
    en les vestidures de la poesia.

    Franz Schubert (1797-1828)
    Suleika I, D. 720 (1821)
    Text de Marianne von Willemer

    Was bedeutet die Bewegung?
    Bringt der Ost mir frohe Kunde?
    Seiner Schwingen frische Regung
    Kühlt des Herzens tiefe Wunde.

    Què significa aquesta agitació?
    Et porta bones noves el vent de l’Est?
    El moviment refrescant de les seves ales
    lenifica les profundes ferides del cor.

    Kosend spielt er mit dem Staube,
    Jagt ihn auf in leichten Wölkchen,
    Treibt zur sichern Rebenlaube
    Der Insekten frohes Völkchen.

    Juga acaronador amb la pols,
    aixecant-la en núvols lleugers,
    i empeny l’alegre munió d’insectes
    cap al protector ramatge de les vinyes.

    Lindert sanft der Sonne Glühen,
    Kühlt auch mir die heissen Wangen,
    Küsst die Reben noch im Fliehen,
    Die auf Feld und Hügel prangen.

    Mitiga dolçament l’ardor del sol,
    també em refresca les galtes enceses,
    i tot volant refresca encara les vinyes
    que lluen pels camps i pels turons.

    Und mir bringt sein leises Flüstern
    Von dem Freunde tausend Grüsse;
    Eh’ noch diese Hügel düstern,
    Grüssen mich wohl tausend Küsse.

    I els seus tendres murmuris
    em porten mil salutacions de l’amic,
    abans que s’enfosqueixin aquests turons
    més de mil besos em saluden.

    Und so kannst du weiter ziehen!
    Diene Freunden und Betrübten.
    Dort wo hohe Mauern glühen,
    Dort find’ ich bald den Vielgeliebten.

    I ara pots continuar volant!
    Serveix els amics i els entristits.
    Allà on brillen aquells alts murs
    trobaré aviat l’estimat.

    Ach, die wahre Herzenskunde,
    Liebeshauch, erfrischtes Leben
    Wird mir nur aus seinem Munde,
    Kann mir nur sein Atem geben.

    Ai, el missatge veritable del cor,
    l’hàlit amorós, la vida refrescant,
    m’arribaran només de la seva boca,
    només el seu alè me’ls pot transmetre.

    Geheimes, D. 719 (1821) – Secret
    Text de Johann Wolfgang von Goethe

    Über meines Liebchens Äugeln
    Stehn verwundert alle Leute;
    Ich, der Wissende, dagegen,
    Weiss recht gut, was das bedeute.

    Dels ulls de la meva amada
    està tothom meravellat;
    en canvi jo, clarivident,
    sé molt bé el que signifiquen.

    Denn es heisst: ich liebe diesen
    Und nicht etwa den und jenen.
    Lasset nur, ihr guten Leute,
    Euer Wundern, euer Sehnen!

    Perquè volen dir: estimo aquest,
    i no aquell o aquell altre.
    Oblideu, bona gent,
    la vostra meravella, les vostres ànsies!

    Ja, mit ungeheuren Mächten
    Blicket sie wohl in die Runde;
    Doch sie sucht nur zu verkünden
    Ihm die nächste süsse Stunde.

    Sí, amb immens poder
    miren bé al seu voltant;
    però només intenten anunciar
    la dolça hora propera.

    Wolfgang Rihm (1952)
    “Ginkgo biloba”, núm. 2 de Goethe-Lieder (2007)
    Text de Johann Wolfgang von Goethe

    Dieses Baums Blatt, der von Osten
    Meinem Garten anvertraut,
    Gibt geheimen Sinn zu kosten,
    Wie’s den Wissenden erbaut.

    Aquesta fulla d’arbre, que des de l’Orient
    confia en el meu jardí,
    fa pensar a la meva ment
    com formar el coneixement.

    Ist es ein lebendig Wesen,
    Das sich in sich selbst getrennt?
    Sind es zwei, die sich erlesen,
    Dass man sie als eines kennt?

    És un ésser vivent
    que es divideix en si mateix?
    Són dos, que s’han escollit,
    els que hom coneix com a un?

    Solche Frage zu erwidern,
    Fand ich wohl den rechten Sinn;
    Fühlst du nicht an meinen Liedern,
    Dass ich eins und doppelt bin?

    Per respondre aquesta pregunta,
    vaig trobar el significat adequat.
    No sents en les meves cançons
    que jo soc un i doble?

    Hugo Wolf
    Hochbeglückt in deiner Liebe, G. 40 (1889) – Molt feliç amb el teu amor
    Text de Marianne von Willemer

    Hochbeglückt in deiner Liebe
    Schelt ich nicht Gelegenheit;
    Ward sie auch an dir zum Diebe,
    Wie mich solch ein Raub erfreut!

    Molt feliç amb el teu amor,
    no em queixo de la situació;
    àdhuc si m’ha convertit en lladre,
    car aital robatori m’alegra molt!

    Und wozu denn auch berauben?
    Gib dich mir aus freier Wahl;
    Gar zu gerne möcht ich glauben –
    Ja, ich bin’s, die dich bestahl.

    Però a més, qui parla de robar?
    Lliura’t a mi volenterosament!
    Massa que m’agradaria creure...
    Sí, soc jo qui t’ha raptat!

    Was so willig du gegeben,
    Bringt dir herrlichen Gewinn;
    Meine Ruh, mein reiches Leben
    Geb ich freudig, nimm es hin!

    El donar-te espontàniament
    et portarà un profit magnífic:
    et dono, joiós, la meva pau
    i la meva vida plena! Pren-les!

    Scherze nicht! Nichts von Verarmen!
    Macht uns nicht die Liebe reich?
    Halt ich dich in meinen Armen,
    Jedem Glück ist meines gleich.

    Sense bromes! Res d’empobrir-se!
    No ens enriqueix l’amor?
    Si et puc estrènyer entre els meus braços,
    seré plenament feliç!

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

  • També et pot interessar...

    Palau Cambra Lied
    Fatma Said, soprano

    Fatma Said, soprano
    Malcolm Martineau, piano

    Obres de Duparc, Mohie El Din, Poulenc i Schumann

    Dijous, 27.05.21 – 20 h
    Petit Palau
    Preu: 15 €

Índex