Perquè una creença eterna
diu, que a fer el mal no ha de caure,
amb gest de vil assassí,
el feble tostemps i sempre.
Un sentiment de justícia
triomfa de crims i basardes
i un reialme bastirà
que vol la pau de la Terra.

Quan els pastors els ramats
deixaren, i el crit de l’àngel
els guià al portal humil
vers la Mare i el seu Fill,
també hi duia els cors celestes
a cantar amb les estrelles,
i els cels, tots, van ressonar:
“La pau, pau a la Terra!”

Passa a passa es va reformant,
un sagrat designi regna,
no de mort es forgen armes,
ans de justícia espases;
i una nissaga reial
florirà amb fills poderosos,
i els clars clarins cantaran:
“La pau, pau a la Terra!”

(traducció de Carme Serrallonga)

I
Saludada sies, Verge, Mare de Déu.
Beneïda Maria, el Senyor és amb tu;
ets beneïda entre totes les dones,
i és beneït el fruit del teu ventre,
car vas donar a llum el Salvador de les nostres ànimes.

II
Oh Senyor, Senyor Jesús, Senyor Jesucrist,
Fill de Déu,
tingues pietat de mi,
tingues pietat del teu pecador.

III
Pare nostre, que estàs en el cel,
sigui santificat el vostre nom,
vingui a nosaltres el vostre regne.
Faci’s la vostra voluntat
així a la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos, Senyor, el dia d’avui
i perdoneu les nostres culpes
així com nosaltres perdonem els nostres
deutors.
I no permeteu
que nosaltres caiguem en la temptació
ara i en l’hora de la nostra mort.
Pels segles dels segles.
Amén

Sota cinc braces roman el vostre pare,
dels seus ossos se’n fan coralls;
aquelles perles foren els seus ulls:
res en ell es consumeix,
però un canvi en el mar sofreix,
en quelcom estrany i ric.
Nimfes marines repiquen cada hora la seva sentència de mort: ding-dong.
Ah! Ara les sento!
La campana fa ding-dong.

Les torres s’alcen fins als núvols, els magnífics palaus,
els temples solemnes, el gran globus,
sí, tot el que ha heretat es dissoldrà,
i així com aquest insubstancial espectacle s’esvaeix,
no deixa rastre al seu pas: som de tal matèria
com estan fets els somnis, i la nostra menuda vida
es completa amb una dormida.

Déu meu, t’estimo sobre totes les coses
i al proïsme per tu,
perquè Tu ets l’infinit, summe,
i bé perfecte,
digne de tot amor.
Vull viure i morir en aquest amor.

Aclameu el Senyor arreu de la Terra,
serviu el Senyor amb alegria,
entreu davant d’ell amb crits d’entusiasme.

Reconeixeu que el Senyor és Déu;
ell ens ha creat i nosaltres som seus;
som el seu poble i el ramat que ell pastura.

Entreu als seus portals donant-li gràcies,
canteu lloances als seus atris,
enaltiu-lo, beneïu el seu nom:
Que n’és, de bo, el Senyor!
Perdura eternament el seu amor,
és fidel per segles i segles.

La partida
Thomas Hardy

Per què no vas insinuar aquella nit
que després de l’alba, tan de pressa
i amb calma, com si no t’importés gens,
clouries la teva estada aquí i te n’aniries
on jo no et podria seguir,
amb ales d’oreneta,
per poder-te contemplar una darrera vegada!

Sense acomiadar-te
ni murmurar-me el més suau adeu,
ni pronunciar un desig, mentre jo
veia com l’alba es reflectia a la paret,
impassible, inconscient
que la teva gran partida
tenia lloc en aquell moment i ho canviava tot.

Per què em fas sortir de casa
i pensar, per un moment, que és a tu a qui veig
al capdavall del passeig, sota les branques dels arbres
on tan sovint, al capvespre, solies ser;
fins que, en aquesta humida foscor,
el buit profund
de la perspectiva em fa emmalaltir!

Tu eres la que vivia
vora aquelles roques de veta vermella de l’oest,
tu eres la del coll de cigne que cavalcava
al llarg del costerut Beeny Crest,
i, tot frenant al meu costat,
em miraves, pensativa,
mentre la Vida, al nostre voltant, lluïa les seves millors gales.

Per què, llavors, feia temps que no parlàvem,
no pensàvem en aquells dies ja morts,
ni ens esforçàvem per reviure aquell temps
abans que te n’anessis? Podríem haver dit:
“Amb aquest temps primaveral
visitarem junts
aquells llocs que un dia vam visitar”.

Està bé! Tot això ja és aigua passada,
immutable. Així ha de ser.
Semblo un home mort que amb prou feines es
resisteix
a enfonsar-se… Oh, no podies saber
que una fugida tan sobtada–ningú no ho hauria previst,
ni jo tampoc– em deixaria desfet!

El passeig
Thomas Hardy

Feia temps que no passejaves amb mi
fins aquell arbre a dalt del turó,
entre camins i tanques,
com els dies passats;
estaves dèbil i coixa,
per això no venies mai,
i jo anava sol, i no m’importava,
ni pensava que et deixava enrere.

Pluja sobre una tomba
Thomas Hardy

Els núvols aboquen
les seves aigües
amb menyspreu implacable sobre ella,
ella, que tot just fa poc
hauria quedat esglaiada de dolor,
com si l’hagués tocat la deshonra,
si haguessin caigut sobre seu,
tan fredes, tan rectes,
aquestes fletxes de pluja:

Ella, que per protegir
el seu cap delicat,
s’hauria apressat
amb passes incertes
si l’haguessin colpejat les gotes
que l’estiu vessa
en rierols de pols
quan els núvols tronen
i els ocells tanquen el bec.

Tant de bo jagués jo allà
i ella fos a casa!
O, millor encara, que junts
ens hi recloguéssim,
exposats al mateix clima,
tots dos, que sovint vagàvem allà
els dies assolellats
o un capvespre clar
de primavera.

Ben aviat brotaran
fulles verdes al seu túmul,
i les margarides lluiran
com estrelles sobre la terra,
fins que ella en formi part;
sí, el cor més dolç d’aquelles flors,
estimada sense mesura
amb el goig d’un infant
al llarg de tota la seva vida.

El passeig (La visitant)
Thomas Hardy

Avui he pujat fins allà,
tal com solia fer,
tot observant al meu voltant
el terreny conegut
de nou tot sol:
quina diferència hi ha, doncs?
Només aquella sensació latent
de com es veu una habitació en tornar-hi després.

Quina bona visitant que soc, digueu-l’hi,
feu-li saber, de pressa,
que tan sols amb un sospir seu des que em va perdre
aniré de seguida al seu costat.
I si bé a la nit el meu poder és més gran,
de dia també hi aniré:
així doncs, si us plau, no el deixeu més en pena,
que els fantasmes també en pateixen!

Oh tots vosaltres que passeu pel carrer, pareu atenció i mireu:
si hi ha un dolor igual al meu.
Pareu atenció tots, i mireu el meu dolor:
si hi ha un dolor com el meu.

Fills meus, pobres fills meus!
Escolteu les paraules sàvies,
escolteu les paraules d’advertència
dels llavis del Gran Esperit,
del Senyor de la Vida, qui us ha creat!

Us he donat terres per caçar-hi,
us he donat rius per pescar-hi,
us he donat ossos i bisons,
us he donat cérvols i rens,
us he donat oques i castors;
he omplert els marjals d’aus salvatges,
he omplert els rius de peixos:
per què, doncs, no esteu satisfets?
Per què, doncs, us caceu els uns als altres?