La relació de Franz Schubert amb les obres inacabades va més enllà de la coneguda Vuitena Simfonia. El vincle amb les Sonates per a piano és encara més difícil. En el seu intent per escriure vint-i-tres sonates, només va arribar a finalitzar-ne onze. I d’aquestes, només tres es van publicar en vida del compositor.

Al concert d’aquest vespre podrem escoltar un altre trio de Sonates escrites entre els anys 1823 i 1826. La banda sonora de tres anys en la vida de Schubert que conviuen amb moments vitals que van marcar la seva producció.

També és interessant recordar que l’instrument de què disposaven els compositors i les compositores al segle XIX era una mica diferent de l’actual. Amb unes característiques i peculiaritats també marcades pels espais on s’escoltava la música de cambra.

L’any 1817 Robert inicia una d’aquelles sonates que deixarà inacabades, la Sonata D. 567. Nou anys més tard recupera l’essència de l’obra i la transforma en la Sonata D. 568. Escrita el 1826, no es va publicar de manera pòstuma fins a l’any 1829. L’estructura interna de la Sonata es modifica afectant el nombre de moviments i el canvi de tonalitat respon a un possible suggeriment del seu editor per fer més assequible la partitura. Al material musical de la Sonata podem trobar referències a altres músiques, una pràctica de reaprofitament dels materials que molts compositors han practicat al llarg de la història. Si escoltem el lied Der Zwerg podrem trobar aquestes referències musicals i connectar de nou amb la Sonata. Al tercer moviment (“Menuetto”), Schubert demostra la seva habilitat i facilitat per escriure tempos de dansa. La part central d’aquest moviment (“Trio”) és un länder, una dansa folklòrica molt popular a Àustria durant el segle XVIII. De manera peculiar, els quatre moviments de la Sonata D. 568 acaben tranquil·lament i d’una manera tènue. 

Un any abans d’escriure la Sonata D. 784 es van manifestar els primers símptomes de la malaltia venèria que patia. En conseqüència, l’any següent, el 1823, va ser un any molt dur en la vida de Franz Schubert. Amb només vint-i-sis anys diverses recaigudes el van portar a una situació que el va acompanyar fins a la seva mort sis anys després. En aquest context angoixant escriu l’única Sonata que escoltarem en mode menor en aquest concert. L’obra es considera una frontissa entre la seva etapa de joventut i la seva època de maduresa. Anton Diabelli va ser l’encarregat d’editar i publicar la partitura de manera pòstuma l’any 1839. Va afegir-hi una dedicatòria a Felix Mendelssohn i va modificar el títol de l’obra a “Grande Sonate”. És la darrera Sonata que va escriure en tres moviments i a la vegada explora una nova textura en l’instrument. A l’inici del primer moviment podem escoltar un efecte d’octaves nues. Un altre element protagonista hi és l’ús del motiu del sospir. Al segon moviment trobem de nou un exemple de citació musical, en aquest cas referent a un patró rítmic que, segons indica Leo Black, és molt similar al del lied An den Mond in einer Herbstnacht del mateix Schubert.

La darrera Sonata és l’única del concert que va ser publicada en vida del compositor. Escrita el 1825, porta el títol de Gasteiner Sonata, a causa del lloc on va ser concebuda, el balneari de Bad Gastein. Tot i que els problemes de salut van arribar uns anys abans i que en només tres anys morirà, aquesta època coincideix amb un moment feliç per a Franz Schubert, en el qual va fer un viatge pels Alps de Salzburg junt amb el seu amic, cantant i compositor de lied Johann Michael Vogl. Novament, i confirmant així que les citacions musicals i el reaprofitament d’elements musicals era una pràctica més que comuna en la composició del moment, tenim noves referències en aquesta Sonata. L’inici del primer moviment és un clar homenatge a la Sonata Waldstein de Beethoven. Al segon moviment, on trobem una música més íntima i pausada, arribem a escoltar referències al lied Fülleder Liebe del mateix Schubert. Robert Schumann va escriure sobre la música del seu admirat Schubert que els temps lents podrien ser considerats d’una “longitud celestial”, i aquesta Sonata n’és un clar exemple.

El darrer moviment es clou amb un esvaïment lent que ens condueix a les darreres notes de la Sonata i del concert.

María José Anglés, musicòloga