Isaac Albéniz va ser el nostre paisatgista musical. En un context estètic marcat pel modernisme arquitectònic, per l’impressionisme pictòric francès i pel customisme decimonònic encara en voga en la literatura i en el teatre, la seva música esdevenia l’expressió imprescindible de tot un temps que encara assaborim amb fruïció.

Trobem els primers indicis d’aquesta suite Iberia de “doce nuevas impresiones” –tal com la va subtitular– distribuïdes en quatre quaderns, el 1897 a París, en compondre “La Vega”. Però no va ser fins al 1905 que va abordar definitivament la idea de fer aquest gran mural harmònic sobre l’esperit ibèric més profund.

El primer quadern arrenca amb una paraula que defineix la intenció de tota l’obra: “Evocación”. Albéniz volia evocar alguns dels llocs més pintorescos del país, com el Puerto de Santa María, a Cadis, representat per “El Puerto”, que és una peça breu amb clares influències de la fantasia de Claude Debussy; o com “El Corpus Christi en Sevilla”, que és la peça més llarga d’aquest quadern i que exigeix un gran domini del piano pel seu teixit contrapuntístic atapeït i pels salts rítmics amb què es desenvolupa. Aquest primer quadern va ser estrenat a la Salle Pleyel de París el 9 de maig de 1906 per Blanche Selva, una pianista francesa molt reconeguda a l’època que va arribar a estrenar els quatre quaderns, des de llavors fins al 1908, any en què Albèniz conclou aquesta obra.

El segon quadern comença amb una dansa, la “Rondeña”, que va alternant dos ritmes, de 6/8 i de 3/4, com ho fa una petenera. Seguim contemplant el sud de la Península amb “Almería”, en la qual combina magistralment la melangia i l’alegria amb el joc rítmic i harmònic que li són propis. L’última, “Triana”, és de les més tocades i ens descriu aquest barri de Sevilla amb una seguidilla poètica i brillant. Va ser la primera a ser estrenada, en aquesta ocasió al Teatre Principal de Barcelona, de mans del pianista i estimat amic d’Albéniz, Joaquim Malats. Les altres dues peces d’aquest quadern les va tocar per primera vegada en públic Blanche Selva a Saint Jean de Luz l’11 de setembre de 1907.

El tercer quadern, dedicat a Malats, parteix d’“El Albaicín”, el conegut barri de Granada, i hi sentirem un cante jondo i el toc de la guitarra flamenca. Està considerada una de les obres mestres d’aquest compositor i destaca enmig de la suite. Després hi col·loca “El Polo”, que és un dels pals del cante jondo que Albéniz elabora amb ressonàncies de Maurice Ravel plenes de sensualitat. Finalment, ens porta fins a Madrid i el barri de “Lavapiés” amb un ritme d’havanera que fa un tractament sonor del piano imitant els organets de carrer que es tocaven sovint en aquesta ciutat. Tot i que aquest quadern va estar inspirat pel virtuosisme de Malats, seria una vegada més Blanche Selva qui l’estrenaria el 2 de gener de 1908 a París, a casa de la princesa de Polignac.

Albéniz culmina aquest recorregut per Espanya amb un quart i últim quadern, que primer situa a “Màlaga” amb una peça rítmicament molt enrevessada, plena de cants populars d’Andalusia. Continua amb “Jerez,” en la qual extreu el piano més líric amb el seu reconegut refinament. I l’obra conclou de manera molt espectacular amb “Eritaña”, amb un ritme trepidant de sevillana que posa a prova tota la ferocitat i el control d’una pianista altament dotada com és Alba Ventura. L’última estrena va ser el 9 de febrer de 1909 a la Societat Nacional de Música de París. Isaac Albéniz moriria pocs mesos després, el 18 de maig, a la localitat de Cambó-les-Bains, al sud atlàntic de França.

Mònica Pagès, periodista musical