De què et serveix, Orlando,
l’oferta de Galafro,
si Angelica és llunyana? A què et val
que invencible, insensible
el món et cregui,
si tu ets de l’Amor víctima i presa?
Tu, fora d’Europa,
més ben dit, fora de tu mateix,
segueixes les petjades d’una dona infidel!
Què dirà Carlo, i què dirà Parigi?
O escolta, escolta la pàtria afligida,
que implora el teu ajut;
escolta l’honor que al teu deure et crida.
Què dirà el món i què dirà la fama?

En aquesta ànima que defalleix, que gemega,
hi combaten alhora la glòria i l’amor.
Però massa sotmès
al déu infantívol és un cor tendre.

Quin horror!, què he vist, què he sentit!
Quina visió miserable, quin turment per a l’oïda!
Ai, massa bé sé que és cert: he estat traït.
Què no he fet, i què no he sofert
per complaure-la?
He descurat qualsevol altra glòria,
només aspirant a conquerir el seu cor;
defalleixo, no trobo pau,
ploro, sospiro i pateixo,
mentre un altre gaudeix del seu pit, ingrata!
De les meves misèries,
de les delícies d’altri,
odiosa memòria, idea funesta,
com em turmenteu!
Fúries que m’agiteu,
ja no us calen serps ni torxes;
prou és, per esquinçar-me l’ànima,
sense el vostre flagell, la gelosia.
Però, per què es retarda encara
el càstig de tants ultratges? I jo encara sofreixo
que visqui un rei injust,
una dona deslleial, un rival indigne?
Que l’enuig s’armi per venjar l’amor:
que mori el rival, que morin la filla i el pare;
i abans que Orlando sigui venjat,
que s’ensorri el cel i caigui l’univers!

Armes, matances, venjança, furor!
Cau, mor!
Rei tirà, poble traïdor,
t’agafo, t’enderroco, t’esquinço, t’estripo.
Tot és sang, ruïna i terror.

Jo, doncs, sense armes
i sense llibertat?
Trencaré ferros i marbres,
tot ho enderrocaré.
Però tu, que em desarmes,
deixa ja d’encadenar-me,
oh bellesa bàrbara.
Però, qui soc? Què faig? On em trobo?
Quina culpa m’empresona?
Quina llei em condemna?
Quin suplici m’espera?
Quins horrors tenebrosos!
Quina escena desesperada!

En tal estat, a penes em reconec.
El vigor m’abandona,
la memòria em falla,
i la raó ho cobreix tot d’ombra.
Allò que se m’ofereix al pensament sembla somni i ombra.
Ai, no són ombres ni somnis
els mals que sento. Ja és hora, doncs,
de tornar en mi mateix. Les meves faltes
m’han causat aquests dolors;
massa he estimat Angelica.
Aquesta, aquesta és la Fúria venjadora
que m’agita i m’assota. El Cel, ofès,
em castiga, em reprèn,
i encara soc feliç
si el seu flagell em guia cap a un millor camí.
Misèries afortunades,
benaurades adversitats,
si vosaltres m’il·lumineu
en la meva ceguesa,
no cesseu mai.

Sí, lluiteu, lluiteu sens parar,
fidels a un valor bell i audaç;
l’honor i la victòria valen.
Sí, venceu, oh herois valents,
ja em sembla veure amb vosaltres
la vostra glòria triomfant.

On sóc? Qui em guia?
Aquests llocs que trepitjo amb audàcia,
són la gola de l’Avern o són els estels?
Les sonores tempestes
que em giren al voltant,
no són filles funestes de l’Oceà?
Sí, sí, són aquestes les ones de l’Oceà.
Mira l’Eufrates i el Tigris,
com, tímids i lents,
s’aturen davant el meu furor!
Oh Déu, quina veu! Oh Déu,
quins accents tan odiosos!
Angelica i Medoro, amants i esposos!

Déus, déus cruels,
on és Angelica? Per què s’amaga?
Retorneu-la a Orlando, o bé jo, indignat,
faré amb una sola sacsejada
trontollar el cel des dels seus fonaments!
Confondré les esferes,
faré del món una massa desordenada,
arrabassaré el curs als astres, la llum al sol!
Infeliç! Què he dit?
Miserable, què he pensat?
Contra el Cel! Contra els déus! La mà, l’espasa!
Cru Amor, dona ingrata i foll Orlando.
Deixeu-me en pau,
què voleu de mi, estrelles malignes?
Ah sí, ja us entenc.
Aquests llamps sangonosos,
aquests cometes funestos
són missatgers cruels de la ira del cel.
Marxeu! Jo seré
el ministre del seu enuig. Vol que m’arrenqui
la llengua de la boca? O que amb el ferro
obri camí a aquesta ànima sofrent?
Ho faré de bon grat! Vol que mori?
Orlando morirà! Encara no en teniu prou?

Què voleu de mi,
cometes funestos?
Prou ja, que sento
l’infern dins del pit.

Però quin astre benigne
brilla per a mi en l’horror de la nit?
Qui, qui em retorna la pau? Ah sí, ets tu,
Angelica, cor meu! Però, tremoles?
Vine, vine! On fuges?
Ja no estic indignat amb tu, estimada;
torna, torna a estimar-me, i et perdono.

Airets lleugers
que voleu al voltant,
calleu, atureu-vos,
que torna el meu bé.
Què voleu de mi, cometes funestes?
Prou ja, que sento
l’infern dins del pit.

Al món profund i cec
s’hi precipita la sort,
ja despietada per a aquest cor.
Vencerà l’amor més fort
amb l’ajuda del valor.

T’obeiré, cruel,
i veuràs en aquest instant
que de la princesa
només en vaig ser defensor, però no amant.

Deixa’m combatre
monstres i tifons,
nous trofeus
si vols del meu valor.
Fer caure muralles,
desfer encanteris,
si vols que pugui
donar-te proves d’amor.

Ah!, larves estígies, ah!, espectres criminals,
que ara amagueu la pèrfida dona,
per què no la torneu al meu amor ofès,
al meu just furor?
Ah!, miserable i escarnit,
la ingrata ja m’ha matat;
el meu esperit està separat de mi,
soc una ombra, i com a ombra vull ara
travessar fins als regnes del dolor!
Heus aquí la barca estígia;
malgrat Caronte,
ja solco les ones negres. Heus aquí les portes
fumoses de Pluto i el sostre abrasat!
Ja lladra Cerbero
i ja de l’Erebo
tota la terrible,
sòrdida fúria
s’acosta cap a mi.
Però la Fúria que només em donà turment,
on és? És Medoro!
A la falda de Proserpina
veig que fuig. Ara corro a arrencar-la!
Ah! Proserpina plora!
El meu furor s’esvaeix
si fins a l’infern també es plora d’amor.
Ulls bells, no ploreu, no,
que fins i tot en el regne del plor
pot néixer pietat en tothom.
Ulls bells, no ploreu, no.
Però sí, ulls, ploreu, sí,
perquè, sord al vostre encís,
tinc un cor adamantí
i no es calma el meu furor.
Però sí, ulls, ploreu, sí.

Ja per la mà d’Orlando
de tot monstre més cruel ha estat purgat el món.
Ara arriba la nit
de les grutes fossanes,
i amb ella ve Morfeo,
que desfà al meu cap les seves roselles
i m’ofereix assaborir l’ona de Lete.