Durada del concert 70 minuts sense pausa

#clàssics #nousreferents

L’escola de cant líric llatinoamericana té una sèrie de característiques que la fan molt recognoscible. La versatilitat musical, la barreja desacomplexada de tenir en repertori el gènere de la cançó combinat amb àries d’òpera o la recerca de la naturalitat canora basada en un fraseig dolç i empàtic. Unes característiques que compleix en grau d’excel·lència el tenor mexicà Javier Camarena. A aquestes qualitats, el de Veracruz suma un registre agut imponent, seguretat tècnica, estil belcantista refinat i un color càlid i melós que ha enamorat el públic del món sencer.

Per al seu recital de debut al Palau, el tenor mexicà ha escollit un viatge que va des del bel canto italià amb tres àries de Donizetti, passant per la cançó de Tosti i la seva idiosincràtica essència popular fins a arribar a la cançó mexicana amb una picada d’ullet prèvia a la sarsuela espanyola. Un corol·lari atractiu per a una de les veus de tenor més atractives arribades des del país mexicà les últimes dècades.

“Je suis joyeux” de l’òpera Deux hommes et une femme (1841-1860), més coneguda en la versió italiana com Rita, va ser escrita per Donizetti en període de maduresa, durant els anys que va anar a la conquesta de París, capital mundial de l’òpera en aquella època. Composta el 1841, però estrenada pòstumament el 1860 a l’Opéra Comique parisenca, aquest títol breu en un acte té en l’ària de Beppe, el marit maltractat per la seva dona [sic], l’ària estrella de l’òpera. L’alegria que canta i dona títol a l’ària és perquè ha perdut la seva dona jugant a les cartes amb l’antic marit de Rita, Gasparo, i es disposa a gaudir de la seva llibertat “comme un pinson”, com un pinsà que volarà lliure i feliç. La senzillesa aparent de l’ària inclou ascensions al Do agut i alguns Si naturals en un tour de force que recorden el Tonio de La fille du régiment (1840).

Sense perdre els aires francesos, l’ària de Lucrezia Borgia (1836) –òpera basada en el drama homònim de Victor Hugo– escollida aquí per Camarena correspon a la versió que Donizetti va escriure expressament per al tenor Giovanni de Candia. Aquest tenor sard prestigiós va cantar en la presentació de Lucrezia Borgia a Londres (1839) i a París (1840). Donizetti va escriure aquesta escena i romança per a qui fou marit de la diva Giulia Grisi, que també va cantar el rol principal de Lucrezia Borgia en les estrenes a Anglaterra i França. És una pàgina que exigeix noblesa en la línia de cant, expressió i un refinat sentit de l’estil belcantista. L’ària la va rescatar de l’oblit el director australià Richard Bonynge, espòs de Joan Sutherland, els quals van incorporar aquesta ària en les seves representacions de l’òpera.

Finalment, tancarà l’episodi donizettià del programa l’ària di sortita del personatge de Daniele, de l’òpera Betly (1836). En aquesta escena inicial d’aquest dramma giocoso, l’ingenu Daniele canta el seu amor per Betly, enganyat pels veïns del poble suís on transcorre l’acció, amb una carta falsa on ella li confessa el seu amor. En realitat Betly és una dona jove i independent que viu sola i que fa cas omís de les intencions del pretendent. Aquest aire naïf de Daniele i el dibuix de la seva ària, despreocupat i feliç, recorda la candidesa del Nemorino de L’elisir d’amore (1832) i demana un cant fàcil, empàtic i fresc.

La cançó napolitana suposa un senyal idiosincràtic del cant italià. Intensitat del sentiment, atmosfera mediterrània i cant a l’amor amb imatges de la natura privilegiada de l’entorn de Nàpols embriaguen el cant d’un estil popular que els grans tenors han divulgat com ningú. La rondine al nido, amb la seva exigent demanda de control de l’aire que sembla emular el vol de l’oreneta, n’és un exemple paradigmàtic. Tosti és segurament l’autor més reconegut de la cançó italiana vuitcentista, per nombre d’obres i qualitat d’aquestes. La intensitat decadent que imprimeix el text de D’Annunzio en L’alba separa dalla luce l’ombra (1907) exigeix domini del fraseig i control de l’emissió per arribar a l’extàtic final en una cançó que sembla l’alter ego ombrívol de la cèlebre O sole mio (1898) d’Eduardo di Capua. En canvi amb ’A vucchella (1892), també amb text de D’Annunzio, Tosti regala una melodia que es fon amb la sonoritat del text. El fraseig ha de ser dolç seguint les al·literacions amb què juga el text, amb un cant melós a flor de llavi. En aquesta napolitana, D’Annunzio es va permetre la llicència literària d’inventar-se la paraula appassuliatella, que es podria traduir lliurement per “pansida”, i que va passar a incorporar-se al napolità amb ple dret. Amb Passione (1934) de Tagliaferri és gairebé impossible no rememorar la llarga llista de tenors, de Lanza a Pavarotti, que han fet d’aquesta napolitana un himne a l’amor.

Tancaran el recital tres peces en castellà. La cèlebre romança de Juan Luis, “Mujer de los negros ojos”, de Jacinto Guerrero, en què el sentit admirat del text es nodreix d’una línia melòdica que té en els deixos aflamencats un embelliment irresistible. El bolero mexicà Perfidia (1939) ha passat a la memòria col·lectiva en la versió orquestral gràcies a la pel·lícula Casablanca (1942), en l’escena anomenada “Memòries de París”, en què Bogart i Bergman el ballen romànticament a l’estil Hollywood. És de justícia recordar l’estimat Xavier Cugat, que va convertir el bolero en un dels seus hits amb la seva orquestra el 1940, dos anys abans de l’estrena de Casablanca.

Finalment, Javier Camarena oferirà un medley del compositor mexicà José Alfredo Jiménez, un dels autors referencials del gènere musical del país del tequila, autor d’El último trago, El rey o Si nos dejan.

Jordi Maddaleno, crític musical

Si nos dejan,
de todo lo demás nos olvidamos.

Si nos dejan.