Artistes convidats
Kaija Saariaho Compositora convidada
Cels d’hivern, aurores boreals, silencis nocturns, sons forestals…, la música de Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) està íntimament connectada amb l’univers. Tot i ser resident a París des del 1982, la compositora finlandesa sent un lligam profund amb la natura. Un fet consubstancial amb el fet d’haver nascut i crescut a un país escandinau on culturalment els habitants hi tenen una relació més directa, fins a cert punt primitiva. És natural, doncs, que la música de Saariaho porti inclosa al seu ADN aquesta característica indissociable.
Després dels estudis a Hèlsinki i Friburg, viu fincada a París arran de la seva formació a l’Institut de Recerca i Coordinació d’Acústica i Música (IRCAM), fundat per Pierre Boulez. Allà investiga i experimenta amb l’electrònica, que utilitza fonamentalment per aconseguir els efectes acústics que l’espai sonor de les sales de concerts no li ofereixen.
La seva relació amb la ciutat de Barcelona ve de lluny, com també la seva admiració per l’obra arquitectònica d’Antoni Gaudí i el Modernisme, capaç de transformar en elements arquitectònics les formes de la natura, fet que també trobem al Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner. En certa manera, la música de Kaija Saariaho busca aconseguir efectes similars. El caràcter, quelcom a què ella dona una importància majúscula, és fàcilment recognoscible a la seva obra, tot i la condició abstracta de la seva música. Mitjançant la tímbrica i els efectes acústics, Saariaho aconsegueix obrir una immensa paleta de colors que esclata com l’olor d’un perfum a la primera impressió olfactiva.
L’encís de la seva música rau en la capacitat d’evocar una sensualitat profundament atractiva gràcies a aquesta connexió amb la natura i alhora una fredor escandinava, la pròpia d’un país, Finlàndia, on la foscor i la neu són tan presents durant una bona part de l’any. En definitiva, el contrast, quelcom inherent a la climatologia escandinava, és també un dels encants d’una música que presentem al Palau al llarg d’aquesta temporada i l’inici de la següent, en una diversitat de propostes i formats que van des de la música coral a la simfònica, de cambra i l’òpera, amb una nova producció de la seva creació, Only the sound remains. Una òpera de cambra molt adient a les dimensions del particular jardí de pedra que és el Palau de la Música Catalana i amb la qual celebrarem el setantè aniversari de la compositora.
Marc Timón Compositor convidat
Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) pertany a la generació dels qui van néixer i créixer a l’època daurada en què George Lucas va crear la primera trilogia de La guerra de les galàxies (StarWars) amb música de John Williams.
Format en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya, les arrels empordaneses el van fer estimar i conrear la música per a cobla, tot arribant a ser tible solista de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. En la seva primera joventut va destacar com a compositor de sardanes fins a ser considerat un renovador i rejovenidor de la música amb més denominador d’origen català.
La passió per la música i el cinema el van portar a travessar l’Atlàntic ja fa cinc anys amb l’objectiu de trobar el seu lloc com a compositor de bandes sonores de pel·lícules. Viu a Los Angeles des del 2015 i des d’aleshores consolida cada cop més la carrera de compositor dins el difícil món de Hollywood. Guanyador del Premi Jerry Goldsmith en sis ocasions, les bandes sonores de Marc Timón són una compilació del bo i millor de la llarga tradició de composició per al Setè Art gràcies al seu envejable domini del repertori musical clàssic i la capacitat de posar-lo al servei dels requeriments expressius del segle XXI.
La versatilitat i l’heterogeneïtat del seu abundant catàleg ens remet en l’àmbit del cinema a grans noms, com els d’Erich Wolfgang Korngold, Miklós Rózsa, Bernard Herrmann, John Williams i Hans Zimmer, mentre que en l’àmbit de la sardana recorden Juli Garreta, Eduard Toldrà, Joaquim Serra, Joan Lamote de Grignon i Joan Albert Amargós. I així, en una fusió única d’estils totalment desacomplexada, Marc Timón és capaç de modernitzar la cobla, escriure una obra homenatjant Maurice Ravel basant-se en un tema d’un programa de ràdio o escriure un poema èpic per a tota la família de l’Orfeó Català que des de l’estrena fa dues edicions al Concert de Sant Esteve, n’ha esdevingut el colofó ideal. Per tots aquests motius i per l’esdevenir fecund que se li albira, Marc Timón és compositor convidat del Palau de la Música Catalana aquesta temporada.
Jörg Widmann Compositor convidat
El compositor, clarinetista i director bavarès Jörg Widmann (Munic, 1973), va iniciar el seu recorregut musical amb el clarinet però ben aviat sentí una inclinació natural cap a la composició que el va portar a estudiar amb grans mestres de la composició del segle XX, com Hans Werner Henze, Wilfried Hiller, Heiner Goebbels i Wolfgang Rihm. Widmann va culminar la seva formació com a clarinetista a la Juilliard School de Nova York i durant molts anys va ser professor de clarinet i composició a la Universitat de Friburg. Des del 2017 ocupa la Càtedra Edward Said de composició a l’Acadèmia Barenboim-Said a Berlín.
Widmann transmet un vitalisme personal que es tradueix en un gran entusiasme per la música, a la qual s’acosta amb la devoció de qui estima i venera la música del passat però alhora sap que hi trobarà les arrels del seu llenguatge musical. Una de les característiques del seu discurs musical és precisament la capacitat que té de transformar les formes i els estils del passat per fer-los actuals i permetre que interpel·lin el públic contemporani amb la mateixa força com ho van fer quan es van estrenar les obres dels compositors en què s’inspira. En Widmann podem entreveure de Bach a Schumann, de Mozart a Brahms, de Mahler a Rakhmàninov, però sempre serà en forma de delicades insinuacions, picades d’ullet o pseudocitacions. L’estil Widmann, però, roman inconfusible.
La preponderància del timbre, l’ús del serialisme, la música tonal o l’electrònica, en funció del que vol transmetre, són vehicles creatius habituals i aprofitant-los ha escrit obres de gran interès, com Partita, Con brio, un Concert per a violí, les òperes Babylon i Das Gesicht im Spiegel, l’oratori Arche, quartets de corda o el trio Es war einmal..., primera obra que vam poder sentir d’ell al Palau abans de la pandèmia. Al llarg de la propera temporada i l’inici de la següent es recuperaran els projectes que es van haver de posposar a causa de l’aturada internacional a què va obligar la pandèmia la primavera del 2020. També sentirem obres de nova creació, encàrrecs del Palau de la Música Catalana, com una nova obra per a quartet de saxos amb el Kebyart Ensemble dins el marc de l’ECHO Rising Stars i l’obra dedicada a l’Orfeó Català inspirada en cançons tradicionals catalanes.
Joan Magrané Compositor convidat
La música de Joan Magrané és el compendi d’un exhaustiu, profund i amatent estudi de la tradició, tant musical com de les diferents arts canòniques occidentals, que conjuga l’amor pel coneixement i l’amor per la naturalesa. En la seva obra musical podem reconèixer un madrigal que beu directament de l’estil original de Monteverdi com de la rauxa tímbrica d’un Joan Guinjoan que troba les seves arrels en la inclinació per la terra originària, el Baix Camp. Magrané (Reus, 1988), fill d’aquesta mateixa terra, té un caràcter pausat, concís i reflexiu que conjuga a la perfecció amb el perfil humanístic que mira al passat, per projectar-se en el present, tot emulant el model d’artista renaixentista actualitzat als nostres temps.
Deixeble de Ramon Humet i posteriorment d’Agustí Charles a l’ESMUC i de Stefano Gervasoni al Conservatori de París, Magrané destaca, entre els seus referents musicals, els pares de la polifonia europea: Josquin Desprez, Orlando di Lasso i el pare de l’òpera i model de compositor renaixentista, Claudio Monteverdi. Així mateix, en l’àmbit literari i plàstic destaca la seva inclinació per l’obra de poetes com Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jaume C. Pons Alorda –poeta convidat del Palau de la Música Catalana aquesta temporada– i els artistes Marià Fortuny, Joan Miró i Jaume Plensa. I així com en la música internacional demostra la seva inclinació pels músics renaixentistes, el també president de Joventuts Musicals de Catalunya exposa a la seva Antologia sentimental de la música catalana, publicada a la revista «La Llança», la seva anàlisi intel·lectual i sentimental dels músics catalans referents de la nostra cultura musical: Enric Morera, Joaquim Serra, Manuel Blancafort, Juli Garreta, Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Robert Gerhard..., presents en la memòria creativa d’un compositor que, d’ençà que va ser premiat al XXXI Premi Reina Sofía de Composició (2014), ha rebut encàrrecs i ha vist estrenada la seva obra arreu d’Europa, amb especial interès a França.
I així com els compositors francesos Hector Berlioz, Charles Gounod, Georges Bizet, Jules Massenet, Claude Debussy i Henri Dutilleux van gaudir del suport de l’acadèmia francesa a Roma a través d’estades a la Villa Medici, Magrané ha assaborit també la flaire francoitaliana gràcies a la seva estada com a lauréat a la mateixa Villa Medici (Roma, 2016). Posteriorment ha estat membre de la Casa Velázquez (Madrid, 2017-18), compositor resident a La Pedrera (Barcelona 2018-19) i Faber (Olot, 2018) i nomenat compositor convidat la temporada 2019-20 del Palau de la Música Catalana, així com compositor resident al CNDM, a Madrid, la temporada 2020-21. El Palau de la Música Catalana estén el seu compromís amb el compositor reusenc per concloure el projecte iniciat el 2019 i truncat per l’aturada que ha suposat la pandèmia.
Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda Poetes convidats
“Quan el desig és més fort que la certesa,
l’abisme commou”
Anna Gual, fragment d’“Avís” al poemari Ameba.
“No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més”
Jaume C. Pons Alorda, poema “Consagració” dins Riu, bèstia.
A Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) li han dedicat els darrers anys qualificatius com ara fervorós, torrencial, entusiasta, salvatge, impetuós... Però com que els adjectius sovint són enemics de la bona literatura i el momentum s’ho val, també se’l pot considerar un poeta de fe. Una veu que proclama una vitalisme que no es pot permetre sucumbir, que albira un món on la vida ho domina tot, una voracitat que combat la gana a cop de queixalades. Poeta, narrador, traductor, professor i lector; tots els papers de l’auca en una trajectòria que reuneix poemaris, com la trilogia de Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), Era (LaBreu Edicions, 2018) o el seu darrer cant biopolític, Riu, bèstia (Lleonard Muntaner, 2021). I les novel·les Ciutat de mal (Angle Editorial, 2019) o traduccions èpiques i premiades, com la de Fulles d’herba de Walt Whitman (Edicions de 1984, 2014), són només dos exemples més d’una ferocitat literària que inundarà el temple modernista.
La serenor rotunda d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) arriba al mateix oracle de les arts després d’explorar el camí que va de l’úter a la mística. Una poesia que neix del propi cos com a magma de vida, que es fon en una poció de paraula, matèria i esperit i que es projecta, endavant i enrere, amb els vincles que relliguen els cordons umbilicals. Llum i tenebra amb carn i visions. Des del seu debut amb Implosions (LaBreu Edicions, 2008), aquest arrelament amb el cel i suspensió sobre la terra ja és evident en títols com ara Molsa (AdiA Edicions, 2016), El tubercle (Editorial 3i4, 2016) i Altres semideus (LaBreu Edicions, 2019). Amb Ameba (Llibres del Segle, 2020) ja no només explora l’absolut de la maternitat, sinó també la seva connexió amb allò que la precedeix, amb un patrimoni: “Els ossos no són peces mortes / Els ossos estan més vius / que tots nosaltres”. Aquesta festa d’exhumació i flamarades, de tot allò gaudit i que encara s’obre davant les nostres passes és la pròpia celebració de la poesia i de la música. La celebració de la vida sempre fidel a la seva cita.
Alba G. Corral Artista visual convidada
Alba G. Corral (Madrid, 1977) confessa que va trigar molt de temps a considerar-se artista. La precarietat massa associada a les arts digitals i el fet afegit de ser dona, la feien dues voltes rebel. Després de quinze anys instal·lada a Barcelona i de ser considerada un referent internacional en la seva disciplina, aquesta condició ja no la discuteix ningú. Per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora.
El Palau convida novament aquesta temporada la programadora de codi i de software generatiu; una activista de l’art que coneix el pols de l’underground experimental barceloní de la darrera dècada. Des de sales ja extingides com el Zentraus Club de la Rambla del Raval, espais d’avantguarda com l’Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Aquest és l’ecosistema d’una artista que ja ha passat per festivals imprescindibles, com Sónar, Eufònic, L.E.V., Mutek i Grec. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diferents continents amb formats que van de la instal·lació al full dome.
Però... què fa Alba G. Corral? Pintar paisatges digitals que dialoguen amb la música que acompanya. Exhibicions visuals a gran escala creades a partir de la programació d’un codi algorítmic –comportaments preestablerts– que la visualista condueix en directe. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables. En definitiva, i acomplint la profecia de Kandinski: llum, forma, moviment, color i espai que són música visual.
Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de música electrònica i electroacústica, i que el Palau convida a imaginar amb el llenguatge de la clàssica, però també a dialogar, jugar i improvisar tal com va fer per exemple en l’exitós projecte innovador Bach & forward amb Marco Mezquida i Juan de la Rubia que, arran de la seva exitosa rebuda, tornem a oferir aquesta temporada a la sala modernista. L’estètica de l’Alba no només amara la imatge gràfica de la temporada, sinó que es planteja el repte de multiplicar la gran raó de ser del Palau: oferir experiències en viu que es gravin a la memòria.