La música de Bach va influenciar de manera decisiva l’obra del compositor i pianista alemany d’origen holandès Egon Petri (1881-1962). Seguint el rastre del seu mestre Ferrucio Busoni, compositor recordat per les adaptacions al piano de la música de Bach, Petri ens va llegar la meravellosa transcripció de l’ària “Sheep may safely graze” (Les ovelles poden estar tranquil·les), pertanyent a la Cantata “Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd”, coneguda com la Cantata de la caça, BWV 208. Bach va compondre aquesta obra a Weimar l’any 1713 per celebrar l’aniversari del duc Cristià de Saxònia-Weissenfels. La plàcida musicalitat d’aquesta ària queda subtilment reflectida al piano, tot erigint-se en una de les adaptacions més reeixides de l’obra de Bach, tradició vinculada als noms de Liszt, Busoni, Kempff, Siloti...

“He estat tota la setmana assegut al piano, component i escrivint, rient i plorant, tot al mateix temps”, paraules escrites el mes de març de l’any 1839 per Robert Schumann destinades a Clara Wieck i que il·lustraven el caràcter de l’Humoreske, op. 20. Schumann vivia a Viena, allunyat encara de Clara, i les grans obres per a piano brollaven en aquells anys sense descans. Schumann adopta una forma pianística lliure, que segueix una línia musical poètica estructurada en cinc seccions amb efectes sonors plenament romàntics. L’oníric inici conviu amb episodis apassionants abans d’emergir l’“Intermezzo”, el sublim episodi central. Schumann assoleix la màxima expressió poètica, una evocació del personatge d’Eusebius que quedarà colpit per una enèrgica tocata com a reflex de l’impetuós Florestan. Tres seccions ocupen el quart apartat, on passatges íntims, efectes sonors dissonants i moments majestuosos conviuen en aquest moviment ple d’imaginació creativa. Schumann evoca la tendresa i la subtilitat en el darrer episodi; oníric, melangiós, pas previ per una enèrgica coda que corona una de les obres més intenses i impactants del llegat pianístic del compositor romàntic.

Els anys que van precedir la composició de les anomenades Sonates de guerra van estar marcats per la gran purga estalinista, i amb els compositors obligats a compondre segons les directrius del govern. L’any 1939 Prokófiev iniciaria la composició simultània d’aquestes tres sonates, Sisena, Setena i Vuitena del seu catàleg, que van ser estrenades, respectivament, pel propi Prokófiev l’any 1940, Sviatsolav Richter l’any 1943 i Emil Gilels al Conservatori de Moscou el 30 de desembre de 1944. L’obra colpeix per les seves sonoritats radicals i abruptes. L’“Andante dolce” inicial queda trencat per uns arpegis incisius en diferents tonalitats i una coda punyent i virtuosa de sonoritats abruptes. L’ evocador “Andante sognando” de ressons clàssics sembla cercar un refinament en l’escriptura abans que les sonoritats motòriques i els staccati marquin l’inici del “Vivace” final. Una marxa a l’apartat central i uns ritmes punyents evoquen la duresa de la guerra. Uns breus moments plàcids ens conduiran cap a un final brillant, el triomf. L’amargor d’aquesta música, com la contemporània de Xostakóvitx, resulta evident. Però, com en la contemporània Cinquena Simfonia, Prokófiev hi destil·la un estat d’ optimisme.

Lluís Trullén, crític musical