A la dreta de l’escenari del Palau de la Música Catalana, sobre les columnes dòriques que aguanten el bust de Ludwig van Beethoven, hi emergeix la Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner, un símbol de l’edifici modernista que constata el fervor wagnerià que va viure Barcelona a l’inici del segle XX. L’any 1848 Wagner va culminar Lohengrin, una òpera que narra la història d’Elsa, una princesa de Brabant (Anvers) acusada d’un assassinat i que Lohengrin, un cavaller misteriós, aconsegueix rescatar. La “Processó d’Elsa a la catedral” arriba al final del segon acte, quan Elsa es dirigeix ​​al temple per casar-se amb el cavaller del Sant Grial. Aquest fragment, que destaca per la sonoritat sòbria i elegant dels instruments de vent, s’ha convertit en una de les obres canòniques del repertori de les bandes d’arreu. El preludi de Rienzi, tercera òpera del músic alemany, ja es va interpretar al Festival Wagner celebrat al Palau el 1913, sota la batuta de Joan Lamote de Grignon, antic director de la Banda Municipal de Barcelona. Tot i que Rienzi és una de les òperes que va proporcionar més èxit a Wagner, el músic –que la considerava una obra de joventut– se’n va distanciar fins al punt de vetar-la al Festival de Bayreuth. El preludi de Rienzi, que aborda la història d’una tribu que intenta instaurar una república a Roma el 1347, s’inicia amb un toc de trompeta, un toc de guerra que s’enllaça amb una de les tonades més conegudes de l’òpera: “L’oració de Rienzi”.

Mentre el fervor wagnerià impregnava el cor d’alguns barcelonins, d’altres es delien pel realisme i la contemporaneïtat de Giuseppe Verdi. Després de l’èxit de La traviata, el músic s’endinsà en la composició d’I vespri siciliani, una òpera basada en l’ocupació francesa de Sicília al segle XIII. L’obra, estrenada a París el 1855, va ser saludada amb entusiasme per la crítica: «Definitivament Verdi ha portat la veritat dramàtica a l’òpera!», reblava un reputat cronista francès. I és que a l’obertura d’I vespri, ja s’hi aprecia clarament la profunditat del drama verdià: la massacre dels ocupants francesos, a l’allegro inicial, i la valentia i la resignació dels sicilians, a la part lenta i melòdica del preludi. El 1889 Giacomo Puccini, considerat el cim de la tradició italiana, estrenà a Milà la seva segona òpera: Edgar, una obra que transcorre a la regió de Flandes el 1302 i que narra els amors entre Edgar i Fidelia. La suite simfònica que escoltaran és un recull dels moments més brillants de l’obra, i la instrumentació de Johan de Meij n’accentua el dramatisme i la bellesa del seu lirisme. El 1896, el músic italià va obtenir el seu primer gran èxit amb La bohème, al Teatro Regio de Torí. La suite, arranjada per Christiaan Janssen, captura l’essència de la tràgica i commovedora història de Mimì i Rodolfo, un autèntic paradigma del verisme. 

Albert Fontelles-Ramonet, intèrpret i doctor en musicologia