Semper festina tarde

Tot reconeix
el ritual dels llavis fonedissos,
com el prec que sobrevola
les balances del temps,
imposant-se com s’imposen
les traces que perduren.
I després?
No hi ha després
si el doll de l’eufòria
és un acord que ens obre
la música anhelada.

Som la pura violència
de cada pas furtiu,
la fulla voladissa
a les mans d’un ancià,
el pes del cos cansat
al cadiral del pare.

Però, fet i fet,
per què volem
concloure el traç
que resta inalterable?

Memòria és ventre, cendra,
ombra que s’allarga.
Apressem-nos, doncs,
a poc a poc.

Allò que no s’acaba
dura eternament.

 

Lluís Calvo
Del llibre Ancestral.
Vic: Cafè Central i Eumo Editorial, 2019.

La mort és un tema molt present en la música de Gustav Mahler. No en va visqué de prop la mort de persones properes, especialment la de molts dels seus germans. A la seva Primera Simfonia, anomenada “Tità”, Mahler ja havia inclòs una marxa fúnebre al tercer moviment, a partir de la cançó infantil Frère Jacques. No serà un fet aïllat. Les marxes fúnebres i l’evocació de la mort seran molt presents en les Simfonies posteriors del compositor. Sense anar més lluny, la següent obra, en la qual va començar a treballar l’any 1888, tan bon punt va finalitzar la composició de la Primera Simfonia. Inicialment havia de ser un poema simfònic, que va titular Totenfeier (Cerimònia fúnebre) i que s’inspira en el drama poètic Dziady (La vigília dels avantpassats) del poeta polonès Adam Mickiewicz. El text explica la història d’un jove que se suïcida després de ser abandonat per la seva estimada i de com el seu esperit acompanyarà la noia per sempre més. L’any 1891 Mahler va voler mostrar aquella nova composició al seu col·lega Hans von Bülow, un dels directors de més prestigi en aquell moment. La reacció d’aquest, però, no va ser gens favorable. Després que Mahler toqués l’obra al piano, sorprès per la complexitat del que acabava d’escoltar, va dir que, al costat d’allò, Tristany i Isolda de Wagner era com una simfonia de Haydn. Més endavant, el compositor va retocar subtilment aquell moviment simfònic, que finalment es convertiria en el primer dels cinc moviments de la seva Segona Simfonia.

Mahler va compondre els tres moviments següents l’estiu del 1893, però en va quedar pendent el darrer, amb el qual culminaria la Simfonia. El compositor tenia clar que la part final de l’obra havia d’incloure un cor, tot i ser conscient de la comparació inevitable que es faria amb la Novena Simfonia de Beethoven. Finalment, va trobar la inspiració en el funeral de Hans von Bülow, que va tenir lloc l’any 1894. Allà Mahler va poder escoltar els textos de l’oda Auferstehn (Ressuscitaràs) de Friedrich Gottlieb Klopstock, musicats pel compositor del segle XVIII Carl Heinrich Graun. Aquell moment va ser tota una revelació i un impuls per acabar la Simfonia amb un text sobre la resurrecció que donava d’aquesta manera una unitat conceptual a tota l’obra, i al qual Mahler afegiria alguns versos propis.

La Simfonia comença amb un llarg moviment, una marxa fúnebre en la qual els dos primers temes tenen un caràcter obscur i turbulent, amb referències al Dies irae de la missa de difunts gregoriana. Aquesta primera part, però, també ofereix moments per a l’esperança, com el tercer tema, de caràcter líric i lluminós. Mahler explica sobre aquest moviment: “Ens sentim tristos per la mort d’una persona estimada. La seva vida, la seva lluita, els seus sofriments i intencions, passen per última vegada per davant dels nostres ulls. I ara, en aquests moments solemnes i profunds, quan ens intentem allunyar de les distraccions de la vida quotidiana, una veu inquietant arriba al nostre cor. Una veu que no havíem escoltat mai enmig del soroll que normalment ens envolta. Què passarà ara? Què és la vida i què és la mort? ¿Existeix alguna continuació per a nosaltres? ¿És tot això un somni o aquesta vida i aquesta mort tenen un significat? I ens veiem forçats a respondre aquesta pregunta si volem seguir vivint”. Les respostes a totes aquestes qüestions les trobarem en l’últim moviment de la Simfonia.

El segon moviment contrasta clarament amb l’anterior. El dolor i els dubtes existencials davant la mort donen pas ara als records feliços de la vida viscuda. Tot el moviment respira un aire amable, gràcies al ritme de ländler, una dansa tradicional austríaca de caràcter popular, que embolcalla aquesta part.

Uns cops contundents de timbales introdueixen el moviment següent, un scherzo ple d’ironia en què Mahler pren com a base Sant Antoni de Pàdua predicant als peixos, una de les cançons de Des Knaben Wunderhorn (El corn meravellós de l’infant), el cicle de lieder que el compositor escriu a la mateixa època a partir de poemes populars. Música originàriament vocal que Mahler adapta al context purament orquestral de la Simfonia.

El quart moviment és el més breu. Apareix per primera vegada la veu en la Simfonia: la contralt solista entona el lied Ullricht (Llum originària), que també forma part del cicle Des Knaben Wunderhorn. A través de la música, Mahler ens porta a un moment de reflexió, un retorn a la profunditat i a la fe, que reflecteix l’anhel d’anar més enllà d’aquest món per assolir la vida eterna i plena al costat de Déu.

El cinquè moviment és el més important i el més llarg de tota l’obra. Mahler hi desplega tots els efectius instrumentals i vocals per respondre les preguntes plantejades a l’inici de l’obra. La música ens porta per moments de terror davant la mort i el judici final; les fanfares dels metalls anuncien esdeveniment terribles, però també hi ha melodies carregades d’esperança que proclamen l’arribada de la resurrecció. Les timbales ens condueixen cap a la marxa dels morts. I arribem a la “gran crida”, en què ressonen les trompetes de l’Apocalipsi i el cant llunyà d’un ocell, l’últim record de la vida terrenal. Aleshores, el cor entona el cant “Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs”. No hi ha judici, no hi ha pecadors ni justos, no hi ha càstigs ni recompenses. La contralt pren protagonisme invocant la fe davant dels dubtes. L’obra s’acaba amb un final esclatant, majestuós.

La Segona Simfonia de Gustav Mahler es va estrenar a Berlín el 13 de desembre de 1895, amb el mateix compositor dirigint l’Orquestra Filharmònica de Berlín. L’obra va tenir una bona acollida del públic i no tant de la crítica. En pocs anys es va interpretar als principals escenaris europeus i al Palau de la Música Catalana va sonar per primera vegada l’any 1910, en dos concerts dirigits pel suís Volkmar Andreae, amb la participació de l’Orfeó Català en les parts corals.

Bon concert!

Pere-Andreu Jariod, divulgador musical.