Franz Schubert, en la seva curta vida, va deixar com a llegat un munt d’obres plenes de sentiments. La forma i l’estil del lied es veuen quasi sempre impregnant les seves composicions, una característica, però, que no es fa tan evident en els seus Impromptus, que s’alimenten d’una enorme riquesa d’idees purament musicals i que fan servir recursos harmònics del piano explotats minuciosament. Aquesta música tan pura unifica sinuosament els quatre Impromptus op. 90, més enllà de l’originalitat melòdica de cadascun. Són peces amb un cos únic independent que constitueixen, no obstant això, un conjunt equilibradament articulat, sempre amb el caràcter espontani d’inspiració improvisada que un Impromptu porta al seu ADN.

Dels genis musicals que França ha aportat a la història, Claude Debussy és fonamental per la transcendència de la seva obra. Després d’una etapa modulada pel gust wagnerià, amb l’estrena el 1894 del Prélude à l’après-midi d’un faune (avui se sentirà una transcripció de l’original simfònic del propi Alexandre Tharaud), el compositor es desprèn de la tradició i reformula el llenguatge atorgant la primacia a la bellesa del so. Inspirat en un poema de Mallarmé, el Faune va ser d’allò més trencador per les seves melodies amb aroma oriental, harmonies esquives i fluides, tonalitats poc definides i per la incorporació de sons i escales exòtiques.

Debussy va compondre dos llibres de Preludis (1909 i 1913, amb dotze cadascun) que van marcar el seu pensament pianístic; són peces en què tracta el teclat com si fos una paleta de pintor, tot impregnant-les de colors i de textures que fan somiar. Els anomenà Preludis en honor als de Chopin, però no segueixen cap ordre cromàtic i l’atmosfera varia enormement entre ells, des de la calma al virtuosisme, des del misteri a l’esclat.

Maurice Ravel admirà l’obra del seu compatriota i fins i tot va compondre una versió per a dos pianos del Faune. Malgrat que tots dos autors tenen molts punts de trobada, Ravel va prendre un camí diferent envers una cristal·lització de perfils nets en un equilibri de forma i fons; sobre això hi ha infinites dissertacions sobre les similituds i les diferències.

Durant la seva etapa de formació, Ravel va trobar frustrant l’experiència al Conservatori de París i al món acadèmic oficial. En qualsevol cas, el jove compositor ja havia començat a cridar l’atenció amb algunes obres, com el Quartet de corda i l’impressionista Jeux d’eau per a piano. En aquell context compon Miroirs, una suite de cinc peces que, segons el propi autor, va marcar un canvi força considerable en la seva evolució harmònica. Cadascuna d’aquestes reflexions sonores està dedicada a un dels amics de Ravel membres d’un cercle artístic que es feien dir Les Apaches. L’obra, de gran complexitat, va ser estrenada el 1906 pel pianista lleidatà Ricard Viñes i havia de sonar “com tret d’un quadern de dibuixos”. L’atrevida harmonia va irritar els seus contemporanis, però al mateix temps va marcar la trajectòria de les seves obres posteriors.

Manel Cereijo, musicòleg