Durada del concert:
Primera part, 55 minuts | Pausa de 15 minuts |
Segona part, 40 minuts
La durada del concert és aproximada

Concert enregistrat per Catalunya Música

#piano

Com qui empelta una figuera que era borda i s’hi
asseu a llegir fins que fa ombra.

Així és com tu sabies estimar-me.

Mireia Calafell
Aquesta sang (Cafè Central, 2024)

La intenció de Stephen Hough amb la Mary Poppins suite és múltiple: és un tribut sentimental, un exercici de virtuosisme i d’alta artesania pianística, una declaració sobre la qualitat sense temps d’unes melodies genials i una generosa picada d’ullet cap al públic. És l’acte d’un músic complet que rebutja les barreres artificials entre l’alta cultura i allò popular i que troba en la màgia de Mary Poppins el material perfecte per celebrar la màgia del propi piano.

La selecció que ens proposa avui Stephen Hough posa a dialogar obres i compositors que costaria d’imaginar junts, perquè d’aquesta conversa sorgeixin punts de vista nous, detalls i sorpreses que altrament potser no aflorarien mai. Comencem per les dues grans obres que el pianista ens farà escoltar: el Carnaval de Schumann i la Sonata Waldstein de Beethoven. Totes dues ocupen llocs destacats en la producció pianística dels autors respectius i totes dues són exemples excel·lents del Romanticisme musical.

La Sonata op. 53, composta entre el 1803 i el 1804 i dedicada al comte Ferdinand von Waldstein, ocupa una posició central en el desenvolupament de l’anomenat període mitjà de Beethoven. És una obra clau en la transformació de la sonata per a piano, tant per l’ampliació de la forma com pel nou tractament de l’instrument, que gairebé esdevé una orquestra simfònica. Un monument absolut de la literatura pianística.

Per la seva banda, el Carnaval de Schumann pertany al seu primer període creatiu, però hi trobem ja tots els trets del llenguatge que el compositor desenvoluparà les dècades posteriors. Molt especialment aquesta contraposició entre tres personatges: Eusebius, Florestan i Raro, que encarnen respectivament la raó, la rauxa i l’improbable equilibri entre els dos primers. L’obra està integrada per vint-i-una peces breus, i des del punt de vista formal exemplifica l’interès de Schumann per la fragmentació i per les formes breus com a alternativa a la gran arquitectura clàssica.

Això ens enllaça amb la resta del programa: una veritable col·lecció de miniatures que amaguen proeses de la composició en petitíssim format. Les Klavierstücke de Schubert i de Brahms pertanyen als darrers anys de vida dels dos músics i comparteixen una inspiració que es diria ultraterrenal, propera al misticisme. Les Bagatel·les de Beethoven són un conjunt heterogeni de peces breus compostes en moments diversos i publicades tardanament, sense voluntat de cicle unitari. No s’han d’entendre com a obres menors, sinó com un espai de condensació formal i d’experimentació estilística, especialment rellevant en el context del darrer Beethoven.

També les Klavierstücke de Schönberg són obres experimentals, que s’obren a la nova manera d’expressar-se que seria el Dodecafonisme. Són un terreny de proves en què, de tota manera, la inspiració eclosiona en un espaï increïblement reduït. Anys després Stockhausen també escriuria unes Klavierstücke que obririen la porta a la Segona Escola de Viena.

I, a tot això, què hi fa Mary Poppins en un concert així? Potser és una petita broma, però sobretot és una picada d’ullet cap a una manera completament diferent de fer música. La transcripció de Hough evoca l’estil d’aquell Liszt que enlluernava auditoris de tot Europa amb la seva audàcia a l’hora de versionar tonades populars d’òperes i operetes. Una festa, en tot cas, per celebrar la bona música que ens aplega al voltant d’un piano i un pianista excel·lent.

Pep Gorgori, musicòleg i periodista

Preus: 25 i 35 €