SALM

Cap enigma podria néixer
sense l’amor.

Com les fulles
que diu el foc
i planta el vent
i ajaça el sol.

L’ocell que fendeix el cor
sempre s’oculta
entre les garbes.

Però mirar és saber estimar
ara que tot és insabut.

 

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Partita en italià vol dir simplement “partida”, que té diverses parts. Però històricament, aquesta denominació no ha arribat mai a estar associada a una estructura formal gaire precisa.

La primera vegada que apareix usada va ser en un manuscrit de Vincenzo Galilei (pare de Galileu) titulat Libro d'intavolatura di liuto, datat el 1584. D’aquesta manera aniran sorgint obres amb títols com Romanesca con cento parti, “molte partite et passaggi di gagliarda”, “partite diversi”, o fins i tot “partite sopra... Ruggiero”, “folia”, “ciaccona”, etc.

En aquest àmbit, el concepte de “parts” sembla barrejar-se amb el de “variacions” o fins i tot amb el de “peces”, que serà el que farà servir Froberger, deixeble de Frescobaldi, en el seu Libro secondo di toccate... gigue et altre partite (c. 1649).

El concepte de partita com a sinònim de “variacions” va desaparèixer al principi del segle XVIII, però se’n va mantenir el caràcter de suite, paraula francesa que vol dir “seguit” i que designa el conjunt d’una obra formada per un seguit de danses.

Johann Sebastian Bach va usar el terme partita en diferents ocasions durant la seva vida. Alguna vegada puntualment en el sentit antic de variacions, com a la Sarabande con partite, BWV 990, o bé, la més habitual, com a sinònim de suite, que trobarem en aquest concert. També seria el cas de les antològiques tres Partites per a violí sol, BWV 1002, 1004 i 1006, la Partita per a clavecí, BWV 825, o la també popular Partita per a traverso sol, BWV 1013, entre d’altres. En aquests darrers casos som davant d’una col·lecció de danses precedides de forma intermitent per preludis o moviments introductoris alternatius. En el concert d’avui podrem sentir respectivament un “Praeludium”, en la línia dels que apareixen a El clave ben temperat, una “Sinfonia” sòbria i solemne potser més propera a l’estil francès i, finalment, una “Ouvertüre” plenament construïda seguint el model versallesc.

Al darrere es van succeint les danses en el format habitual: “Allemande”, “Courante”, “Sarabande” i, completat de manera més lliure, amb “Rondeaux”, “Minuets”, “Gigues” o fins i tot amb un lleuger inspirat “Capriccio”. Estructures que sempre respecten l’ordre que podríem definir de racionalista, tot combinant equilibradament els diferents caràcters, els diferents compassos binaris i ternaris i fins i tot l’ús de tonalitats veïnes perfectament pensades per evitar brusquedats a l’oïda.

En resum, aquesta col·lecció de sis Partites, BWV 825-830 (de les quals sentirem la meitat), Bach les va concebre com un tot que va anar component entre el 1725 i el 1730, quan treballava com a Kantor de les esglésies de Leipzig. La dada més singular és que el 1731 les va fer publicar totes juntes com a ClavirUbung opus I (sic). Però, amb quina finalitat? Pedagògica? Per a qualsevol ocasió musical? Tant li fa!

Mentre les aneu sentint, tanqueu els ulls i deixeu que moviment a moviment Bach ens faci entendre, una vegada més, què vol dir el concepte d’infinit.

Joan Vives, músic i divulgador musical