- Ferrández, Orquestra Simfònica d’Anvers & Chan—Romeu i Julieta de Prokófiev
Palau 100
Dijous, 23 de febrer de 2023 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Pablo Ferrández, violoncel
Orquestra Simfònica d’Anvers
Elim Chan, directoraI
Mikhaïl Glinka (1804-1857)
Ruslan i LudmilaObertura
Dmitri Xostakóvitx (1906-1975)
Concert per a violoncel núm. 1, en mi bemoll major, op. 107Allegretto
Moderato
Cadenza (attacca)
Allegro con motoII
Serguei Prokófiev (1891-1953)
Suite del ballet “Romeu i Julieta”Montaguts i Capulets (suite II, núm. 1)
La nena Julieta (suite II, núm. 2)
El frare Llorenç (suite II, núm. 3)
Ball de màscares (suite I, núm. núm. 5)
Escena del balcó (suite I, núm. 6)
La mort de Tibault (suite I, núm. 7)
Romeu amb Julieta abans de la partida (suite II, núm. 5)
Romeu a la tomba de Julieta (suite II. núm. 7)Durada aproximada del concert: Primera part, 34 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 40 minuts.
#clàssics #popular #nousreferentsPoema
el terra i el cel
dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles.
comença per la de sota.deixa-hi, a l’entremig,
prou espai per respirar, per morir-hi.desvesteix l’ull.
arrisca’t a no dir-hi la teva.Eduard Escoffet
El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)Comentari
“Prokófiev i jo mai vam ser amics, mai vam poder tenir una xerrada oberta. Ell era un home dur i no semblava interessat en una altra cosa que no fossin ell mateix i la seva música. Probablement tenia una educació musical millor que la meva, però almenys jo no soc un esnob. Durant gairebé quinze anys va estar assegut entre dos tamborets; a Occident sempre va ser considerat un soviètic i a Rússia el rebien com un convidat occidental [...]. I així va ser com Prokófiev va acabar com un pollastre a la cassola. Va venir a Moscou a instruir-los i ells van començar a instruir-lo a ell”.
Serguei Prokófiev va tornar a la Unió Soviètica la primavera del 1936 amb la partitura del seu ballet Romeu i Julieta a les mans. El músic havia abandonat el seu país el 1918, després de la Revolució d’Octubre, i després d’uns anys fructífers pels Estats Units i Europa decidia postergar la seva prominent carrera a Occident. Li havien fet creure que els seus el necessitaven i, confiat, tornava a casa.
Prokófiev havia començat a escriure el ballet a París, on vivia des del 1922. L’encàrrec li havia arribat de l’Estat soviètic el 1934; no era el primer cop que en rebia, però aquesta vegada va ser a través del Teatre Kirov de Leningrad, que havia planificat posar en escena un nou ballet sobre la tragèdia Romeu i Julieta de Shakespeare. El règim volia demostrar que una figura internacional com ell donava suport a les idees del règim i l’estratègia van ser encàrrecs, elogis i regals; fins i tot li van comprar un cotxe. El músic, a canvi, “només” s’havia de sotmetre a les normes del Partit amb una bona disposició.
L’abril del 1936, un il·lusionat Serguei Prokófiev, amb la família, traslladava definitivament la seva residència a Moscou, per poder dedicar-se a temps complet, tal com li havien demanat, a la tragèdia dels enamorats de Verona. L’havia escrit amb tot el seu mestratge, com a agraïment i petició de clemència al règim que l’havia acollit en el seu retorn. N’havia marxat com un enfant terrible i ara tornava a casa com “el fill pròdig”.
Però amb poc temps va tenir prou per adonar-se que aquella no era la terra promesa. L’estrena del ballet no arribava mai i el 1938 li van retirar el passaport. La porta, que ell havia deixat oberta a la seva carrera internacional, la hi tancaven davant els nassos. A partir d’aleshores tot havia d’estar sota el control de Stalin, i Prokófiev, el músic famós, respectat a Occident i elogiat pels seus, començava a transigir, a sentir-se atacat i a obeir el règim. I això ja fins al final dels seus dies.
Romeu i Julieta es va anar convertint en un malson. El compositor havia escrit una música captivadora, commovedora, amb imatges musicals que evocaven estats emocionals capaços d’expressar, sense el text, els matisos psicològics de la tragèdia, però a tot arreu hi veien problemes. Per un costat, els ballarins es queixaven que aquella música no era adequada per ser dansada i, per una altra, hi havia la controvertida dramatúrgia d’Adrian Piotrovski, amb l’ajut del director Serguei Radlov i el compositor Serguei Prokófiev. Tots tres havien capgirat l’obra de Shakespeare: als enamorats de Verona, els esperava un “final feliç”. Al nou llibret, Romeu era advertit que el verí era fals i Julieta només s’estava uns segons sense respirar. Al final, els dos enamorats ballen feliçment: “Havien d’estar vius, perquè els morts no ballen”.
Però el feliç final va durar poc. Prokófiev va claudicar. Després de revisar la partitura, el 1938, el ballet en tres actes Romeu i Julieta, opus 64 es va estrenar a Brno (actualment Txèquia) i dos anys després arribava al Teatre Kirov de Leningrad, amb un èxit aclaparador que traspassaria fronteres. En aquest impàs, Prokófiev va decidir extreure una suite orquestral de la partitura –amb els anys en va escriure fins a tres– mentre vivia l’espera amb impaciència, tot acceptant canvis, polèmiques i entomant la mort dels joves enamorats de Verona. I una mica també la seva.
Quan Prokófiev va tornar a la Unió Soviètica, Xostakóvitx, un dels compositors capdavanters, acabava de ser defenestrat, víctima d’un complot ferotge, però Serguei, el fill pròdig, ofuscat en ell i la seva música, no va voler fixar-se en allò que estaven fent al seu compatriota, que portava anys lluitant per la música i els músics del seu país. Xostakóvitx es va sentir menyspreat pel recent arribat. Anys més tard, en unes controvertides memòries publicades pòstumament el 1979 titulades Testimoni, encara li guardava rancúnia: “Va venir a Moscou a instruir-los i ells van començar a instruir-lo a ell”. Tot i compartir el mateix enemic comú, les purgues, les humiliacions, els premis degradants, les intromissions absurdes, i el mateix poder de ser els més grans compositors soviètics, mai varen trobar la manera d’acostar-se, o no varen voler, tot i estar al cas de la genialitat de l’altre.
Després de la mort de Prokófiev el 1953, el mateix dia que Stalin, Dmitri Xostakóvitx revalidava la seva imatge, era reconegut públicament com la figura indiscutible de la música soviètica, com el gran simfonista del segle XX i els reconeixements internacionals seguien creixent de manera imparable.
L’any 1959 Xostakóvitx escrivia el seu Concert per a violoncel núm. 1. El seu exalumne de composició al Conservatori de Moscou i amic, el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, portava anys que l’hi demanava. L’estiu d’aquell any, quan Rostropóvitx va anar a buscar la partitura a casa del compositor, li va reconèixer que l’havia escrit amb l’oïda posada a la Simfonia concertant, op. 125 de Prokófiev. El resultat era una música tràgica i alhora sarcàstica en què el violoncel fa de reflex de l’ànima del compositor. A la tardor, compositor i intèrpret marxaven als Estats Units. Era la segona vegada que Xostakóvitx abandonava el seu país, i aquest cop ho feia amb el seu Concert per a violoncel en Mi bemoll major, op. 107 entre les mans.
Prokófiev havia tornat al seu país amb Romeu i Julieta i Xostakóvitx en marxava amb el seu Concert per a violoncel. Tots dos havien trobat la manera de creure’s més lliures amb aquestes dues obres, l’un tornant, l’altre marxant!
Victòria Palma, musicòloga.
Biografies
Biografies
© Igor Studio
© Igor Studio
Pablo Ferrández, violoncel
Nascut a Madrid (1991) en el si d’una família de músics, es va incorporar a la prestigiosa Escuela Superior de Música Reina Sofía als tretze anys per estudiar amb Natalia Shakhovskaya. Després va completar els estudis a l’Acadèmia Kronberg amb Frans Helmerson i es va convertir en membre de la Fundació Anne-Sophie Mutter.
Guanyador del XV Concurs Internacional Txaikovski i artista exclusiu de Sony Classical, és aclamat com un “nou geni del violoncel” («Le Figaro») i un intèrpret captivador, “Ferrández té tot el lot: tècnica, coratge, esperit, autoritat com a solista, expressivitat i encant” («El País»).
El març del 2021 va llançar el seu primer àlbum amb Sony Classical, Reflections, que va ser molt aclamat per la crítica i elogiat amb el premi Opus Klassik 2021. La tardor del 2022 publicarà el seu segon àlbum, amb el Doble Concert de Brahms, interpretat amb Anne-Sophie Mutter, la Filharmònica Txeca, dirigit per Manfred Honeck, així com el Trio de piano de Clara Schumann, interpretat igualment amb Anne-Sophie Mutter i amb Lambert Orkis.
Darrerament, les seves actuacions destacades inclouen LA Philharmonic, Filharmònica Txeca, Orchestra de Santa Cecilia, Filharmònica de Seül, Royal Philharmonic, Bayerischen Rundfunk Symphonie Orchester, London Philharmonic, Academy of St. Martin in the Fields, Israel Philharmonic, Philharmonisch Orkest de Rotterdam, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. L’artista té residències musicals a la Filarmonica Arturo Toscanini, Sinfónica de Tenerife i Orquestra de València.
La temporada 2022-23 suposarà el seu retorn al Hollywood Bowl amb LA Philharmonic, el debut al Festival de Salzburg amb la Radio Symphonie Orchester de Viena, la gira amb Anne-Sophie Mutter i la London Philharmonic per Europa, una gira espanyola amb la Simfònica d’Anvers amb Elim Chan, els retorns amb l’Orchestra di Santa Cecilia amb D. Gatti, Konzerthaus Orchester amb A. Poga, Symphony Orchestra de Baltimore amb K. Ryan, així com els debuts amb l’Orchestra Filarmonica della Scala amb R. Chailly, Filharmònica d’Oslo amb V. Petrenko, Tonkuenstler Orchestra amb R. Trevino, Indianapolis Symphony amb L. Gonzalez-Granados i NDR Elbphilharmonie Orchester amb E.Yashima.
Ferrández actuarà en recital al Carnegie Hall, Wigmore Hall, Philharmonie de Colònia, Philharmonie de Berlín, Palau de la Música Catalana, Sociedad Filarmónica de Bilbao, als festivals de Schloss-Elmau i Sion, i també serà artista resident de la BBC Scottish Symphony Orchestra.
Com a recitalista i músic de cambra, col·labora sovint amb Anne-Sophie Mutter, Janine Jansen, Vadim Repin, Martha Argerich, Denis Kozhukhin, Gidon Kremer, Yuja Wang, Nikolay Lugansky, Beatrice Rana, Maxim Rysanov, Alice Sara Ott, Elena Bashkirova, Luis del Valle i Sara Ferrández.
Pablo Ferrández toca amb un Stradivarius “Lord Aylesford” (1696), gràcies a la Nippon Music Foundation, i amb l’Stradivarius “Archinto” (1689), un préstec generós per a tota la vida d’un membre de la Stretton Society.
Biografies
Orquestra Simfònica d'Anvers
És l’orquestra simfònica de Flandes i té la seu a la Sala Reina Elisabet d’Anvers. Sota el lideratge de la directora titular, Elim Chan, i el director honorífic, Philippe Herreweghe, l’orquestra té una trajectòria en què inspira un públic nombrós i divers mitjançant concerts de primeríssim nivell.
Gràcies al seu propi cicle de concerts a grans sales, l’Orquestra Simfònica d’Anvers ocupa una posició única a Flandes. Ha estat convidada a actuar en algunes de les principals sales de concerts del món, entre les quals el Musikverein i la Konzerthaus de Viena, Festspielhaus de Salzburg, Concertgebouw d’Amsterdam, Suntory Hall i Bunka Kaikan Hall de Tòquio, filharmòniques de Colònia i Munic, Palau d’Art de Budapest i Gran Teatre Nacional de Pequín. Les seves gires internacionals per Europa i l’Àsia són una constant a la seva agenda.
A més dels concerts estables, la formació atorga un gran valor al perfeccionament i desenvolupament de projectes educatius i socials, tot oferint als infants, joves i a persones de diversos orígens socials l’avinentesa de conèixer de prop el que és una orquestra simfònica.
L’Orquestra Simfònica d’Anvers col·labora amb els principals segells discogràfics de música clàssica i diversos dels seus àlbums han estat aclamats per la premsa especialitzada. L’orquestra també té un segell propi, que es centra en l’enregistrament del repertori orquestral dels compositors belgues i de la música contemporània.
Biografies
Elim Chan, directora
És una de les artistes més sol·licitades de la seva generació. Interpreta un repertori inusualment ampli d’obres simfòniques que abasten del període clàssic als nostres dies. Seguint les passes de Fritz Reiner o Bernard Haitink, es mostra amb una gestualitat no gaire expansiva, però ofereix un ritme clar, amb indicacions precises i moviments adequats. A més, té una oïda excepcionalment sensible. Va ser nomenada directora titular de l’Orquestra Simfònica d’Anvers la temporada 2019-20.
Les fites més destacades de la seva agenda aquesta temporada 2022-23 són la direcció de la Simfonia núm. 1 de Mahler i Un rèquiem alemany de Brahms amb la Simfònica d’Anvers, a més de la gira per l’Estat espanyol. Així mateix, Elim Chan és Artista Retrat 2022-23 del Musikverein de Viena, i té col·laboracions amb l’ORF Radio Symphonie-Orchester i Symphoniker de Viena i amb la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen. També hi figuren els debuts amb les orquestres simfòniques de Pittsburgh i San Francisco, actuacions amb les orquestres de Toronto, Cincinnati i Atlanta i el retorn amb la Philharmonic Orchestra de Los Angeles (LA Phil). I a Europa, amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Orchestre de París i Simfònica d’Oslo, Simfònica de la Ràdio Finlandesa i Deutsches Symphonie Orchester de Berlín.
Nascuda a Hong Kong, estudià a l’Smith College de Northampton (Massachusetts) i a la University of Michigan. El 2014 va esdevenir la primera dona a guanyar el prestigiós Concurs de Direcció Donatella Flick, que la temporada 2015-16 li va permetre ser directora assistent a la London Symphony Orchestra, on va treballar estretament amb Valery Gergiev. La temporada següent va gaudir del programa de beques Dudamel Fellowship de LA Phil. Ha rebut ple suport de Bernard Haitink a les classes magistrals que el mestre va impartir a Lucerna el 2015. Les darreres temporades ha debutat com a directora amb la Chicago Symphony Orchestra, Cleveland Orchestra, Mahler Chamber Orchestra i Philharmonia Orchestra, entre d’altres.
Formació
Orquestra Simfònica d'Anvers
Violins 1rs
Lisanne Soeterbroek, concertino
Christophe Mourguiart
Eric Baeten
Maria Kouznetsova
Filipe Costa Raposo
Minori Yamato
Māra Miķelsone
Yuko Kimura
Laie Lee
Bérénice Awouters
Natalia Tessak
Roberto Quartararo
Nana Hiraide
Roberto Villalta GarciaViolins 2ns
Orsolya Horváth, cap de secció
Miki Tsunoda
Mona Verhas
Herlinde Verjans
Frederic Van Hille
Maartje van Eggelen
Ilse Pasmans
Marjolein van der Jeugt
Liesbeth Kindt
Ciska Vandelanotte
Lin Mu
Hanneke VerbuekenVioles
Sander Geerts, cap de secció
Ayako Ochi
Rajmund Główczynski
Elaine Ng
Audinga Musteikyté
Krzysztof Kubala
Natalia Buga
Bart Vanistendael
Wu Di
Marija KrumesVioloncels
Marc Vossen, cap de secció
Raphael Bell
Dieter Schützhoff
Olivier Robe
Birgit Barrea
Irene Cervera Esteban
Diego Liberati
Maria MudrovaContrabaixos
Vlad Raţiu, cap de secció
Ioan Baranga
Jarosław Mróz
Nassim Attar
Tadeusz Bohuszewicz
Julita FassevaFlautes
Edith Van Dyck
Charlène Deschamps
Peter VerhoyenOboès
Louis Baumann
Sébastien Vanlerberghe
Dimitri MestdagClarinets
Benjamin Dieltjens
Raül Verdú Sellés
Benoît ViratelleFagots
Oliver Engels
Juan Ruiz Bandoux
Tobias KnoblochTrompes
Michaela Bůžková
Eliz Erkalp
Jean-Baptiste Humbert
Lorenzo Robb
Koen ThijsTrompetes
Alain De Rudder
Johannes Mauer
Luc Van GorpTrombons
Daniel Quiles Cascant
Adrián Castro Capuz
Roel AvondsTuba
Bernd van EchelpoelTimbales
Pieterjan VranckxPercussió
Cristiano Menegazzo
Dámaso Escauriaza
Elías Blanco Del Prado
Mieke BuekersArpa
Samia BousbaïneSaxo
Simon DiricqPiano/Celesta
Yutaka OyaTambé et pot interessar...
Palau 100
11.04.23, 20 h.
Sala de ConcertsMonteverdi Choir
English Baroque Soloists
John Eliot Gardiner, directorJ. S. Bach: Missa en Si menor, BWV 232
Preus: de 35 a 160 €
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – Mª. del Carmen Pous Guardia – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – María José Lavin Guitart – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Daniela Turco – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Pepita Izquierdo Giralt – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –
- Ferrández, Orquestra Simfònica d’Anvers & Chan—Romeu i Julieta de Prokófiev
Palau 100
Dijous, 23 de febrer de 2023 – 20 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Pablo Ferrández, violoncel
Orquestra Simfònica d’Anvers
Elim Chan, directoraI
Mikhaïl Glinka (1804-1857)
Ruslan i LudmilaObertura
Dmitri Xostakóvitx (1906-1975)
Concert per a violoncel núm. 1, en mi bemoll major, op. 107Allegretto
Moderato
Cadenza (attacca)
Allegro con motoII
Serguei Prokófiev (1891-1953)
Suite del ballet “Romeu i Julieta”Montaguts i Capulets (suite II, núm. 1)
La nena Julieta (suite II, núm. 2)
El frare Llorenç (suite II, núm. 3)
Ball de màscares (suite I, núm. núm. 5)
Escena del balcó (suite I, núm. 6)
La mort de Tibault (suite I, núm. 7)
Romeu amb Julieta abans de la partida (suite II, núm. 5)
Romeu a la tomba de Julieta (suite II. núm. 7)Durada aproximada del concert: Primera part, 34 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 40 minuts.
#clàssics #popular #nousreferentsPoema
el terra i el cel
dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles.
comença per la de sota.deixa-hi, a l’entremig,
prou espai per respirar, per morir-hi.desvesteix l’ull.
arrisca’t a no dir-hi la teva.Eduard Escoffet
El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)Comentari
“Prokófiev i jo mai vam ser amics, mai vam poder tenir una xerrada oberta. Ell era un home dur i no semblava interessat en una altra cosa que no fossin ell mateix i la seva música. Probablement tenia una educació musical millor que la meva, però almenys jo no soc un esnob. Durant gairebé quinze anys va estar assegut entre dos tamborets; a Occident sempre va ser considerat un soviètic i a Rússia el rebien com un convidat occidental [...]. I així va ser com Prokófiev va acabar com un pollastre a la cassola. Va venir a Moscou a instruir-los i ells van començar a instruir-lo a ell”.
Serguei Prokófiev va tornar a la Unió Soviètica la primavera del 1936 amb la partitura del seu ballet Romeu i Julieta a les mans. El músic havia abandonat el seu país el 1918, després de la Revolució d’Octubre, i després d’uns anys fructífers pels Estats Units i Europa decidia postergar la seva prominent carrera a Occident. Li havien fet creure que els seus el necessitaven i, confiat, tornava a casa.
Prokófiev havia començat a escriure el ballet a París, on vivia des del 1922. L’encàrrec li havia arribat de l’Estat soviètic el 1934; no era el primer cop que en rebia, però aquesta vegada va ser a través del Teatre Kirov de Leningrad, que havia planificat posar en escena un nou ballet sobre la tragèdia Romeu i Julieta de Shakespeare. El règim volia demostrar que una figura internacional com ell donava suport a les idees del règim i l’estratègia van ser encàrrecs, elogis i regals; fins i tot li van comprar un cotxe. El músic, a canvi, “només” s’havia de sotmetre a les normes del Partit amb una bona disposició.
L’abril del 1936, un il·lusionat Serguei Prokófiev, amb la família, traslladava definitivament la seva residència a Moscou, per poder dedicar-se a temps complet, tal com li havien demanat, a la tragèdia dels enamorats de Verona. L’havia escrit amb tot el seu mestratge, com a agraïment i petició de clemència al règim que l’havia acollit en el seu retorn. N’havia marxat com un enfant terrible i ara tornava a casa com “el fill pròdig”.
Però amb poc temps va tenir prou per adonar-se que aquella no era la terra promesa. L’estrena del ballet no arribava mai i el 1938 li van retirar el passaport. La porta, que ell havia deixat oberta a la seva carrera internacional, la hi tancaven davant els nassos. A partir d’aleshores tot havia d’estar sota el control de Stalin, i Prokófiev, el músic famós, respectat a Occident i elogiat pels seus, començava a transigir, a sentir-se atacat i a obeir el règim. I això ja fins al final dels seus dies.
Romeu i Julieta es va anar convertint en un malson. El compositor havia escrit una música captivadora, commovedora, amb imatges musicals que evocaven estats emocionals capaços d’expressar, sense el text, els matisos psicològics de la tragèdia, però a tot arreu hi veien problemes. Per un costat, els ballarins es queixaven que aquella música no era adequada per ser dansada i, per una altra, hi havia la controvertida dramatúrgia d’Adrian Piotrovski, amb l’ajut del director Serguei Radlov i el compositor Serguei Prokófiev. Tots tres havien capgirat l’obra de Shakespeare: als enamorats de Verona, els esperava un “final feliç”. Al nou llibret, Romeu era advertit que el verí era fals i Julieta només s’estava uns segons sense respirar. Al final, els dos enamorats ballen feliçment: “Havien d’estar vius, perquè els morts no ballen”.
Però el feliç final va durar poc. Prokófiev va claudicar. Després de revisar la partitura, el 1938, el ballet en tres actes Romeu i Julieta, opus 64 es va estrenar a Brno (actualment Txèquia) i dos anys després arribava al Teatre Kirov de Leningrad, amb un èxit aclaparador que traspassaria fronteres. En aquest impàs, Prokófiev va decidir extreure una suite orquestral de la partitura –amb els anys en va escriure fins a tres– mentre vivia l’espera amb impaciència, tot acceptant canvis, polèmiques i entomant la mort dels joves enamorats de Verona. I una mica també la seva.
Quan Prokófiev va tornar a la Unió Soviètica, Xostakóvitx, un dels compositors capdavanters, acabava de ser defenestrat, víctima d’un complot ferotge, però Serguei, el fill pròdig, ofuscat en ell i la seva música, no va voler fixar-se en allò que estaven fent al seu compatriota, que portava anys lluitant per la música i els músics del seu país. Xostakóvitx es va sentir menyspreat pel recent arribat. Anys més tard, en unes controvertides memòries publicades pòstumament el 1979 titulades Testimoni, encara li guardava rancúnia: “Va venir a Moscou a instruir-los i ells van començar a instruir-lo a ell”. Tot i compartir el mateix enemic comú, les purgues, les humiliacions, els premis degradants, les intromissions absurdes, i el mateix poder de ser els més grans compositors soviètics, mai varen trobar la manera d’acostar-se, o no varen voler, tot i estar al cas de la genialitat de l’altre.
Després de la mort de Prokófiev el 1953, el mateix dia que Stalin, Dmitri Xostakóvitx revalidava la seva imatge, era reconegut públicament com la figura indiscutible de la música soviètica, com el gran simfonista del segle XX i els reconeixements internacionals seguien creixent de manera imparable.
L’any 1959 Xostakóvitx escrivia el seu Concert per a violoncel núm. 1. El seu exalumne de composició al Conservatori de Moscou i amic, el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, portava anys que l’hi demanava. L’estiu d’aquell any, quan Rostropóvitx va anar a buscar la partitura a casa del compositor, li va reconèixer que l’havia escrit amb l’oïda posada a la Simfonia concertant, op. 125 de Prokófiev. El resultat era una música tràgica i alhora sarcàstica en què el violoncel fa de reflex de l’ànima del compositor. A la tardor, compositor i intèrpret marxaven als Estats Units. Era la segona vegada que Xostakóvitx abandonava el seu país, i aquest cop ho feia amb el seu Concert per a violoncel en Mi bemoll major, op. 107 entre les mans.
Prokófiev havia tornat al seu país amb Romeu i Julieta i Xostakóvitx en marxava amb el seu Concert per a violoncel. Tots dos havien trobat la manera de creure’s més lliures amb aquestes dues obres, l’un tornant, l’altre marxant!
Victòria Palma, musicòloga.
Biografies
Pablo Ferrández, violoncel
© Igor Studio
Nascut a Madrid (1991) en el si d’una família de músics, es va incorporar a la prestigiosa Escuela Superior de Música Reina Sofía als tretze anys per estudiar amb Natalia Shakhovskaya. Després va completar els estudis a l’Acadèmia Kronberg amb Frans Helmerson i es va convertir en membre de la Fundació Anne-Sophie Mutter.
Guanyador del XV Concurs Internacional Txaikovski i artista exclusiu de Sony Classical, és aclamat com un “nou geni del violoncel” («Le Figaro») i un intèrpret captivador, “Ferrández té tot el lot: tècnica, coratge, esperit, autoritat com a solista, expressivitat i encant” («El País»).
El març del 2021 va llançar el seu primer àlbum amb Sony Classical, Reflections, que va ser molt aclamat per la crítica i elogiat amb el premi Opus Klassik 2021. La tardor del 2022 publicarà el seu segon àlbum, amb el Doble Concert de Brahms, interpretat amb Anne-Sophie Mutter, la Filharmònica Txeca, dirigit per Manfred Honeck, així com el Trio de piano de Clara Schumann, interpretat igualment amb Anne-Sophie Mutter i amb Lambert Orkis.
Darrerament, les seves actuacions destacades inclouen LA Philharmonic, Filharmònica Txeca, Orchestra de Santa Cecilia, Filharmònica de Seül, Royal Philharmonic, Bayerischen Rundfunk Symphonie Orchester, London Philharmonic, Academy of St. Martin in the Fields, Israel Philharmonic, Philharmonisch Orkest de Rotterdam, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. L’artista té residències musicals a la Filarmonica Arturo Toscanini, Sinfónica de Tenerife i Orquestra de València.
La temporada 2022-23 suposarà el seu retorn al Hollywood Bowl amb LA Philharmonic, el debut al Festival de Salzburg amb la Radio Symphonie Orchester de Viena, la gira amb Anne-Sophie Mutter i la London Philharmonic per Europa, una gira espanyola amb la Simfònica d’Anvers amb Elim Chan, els retorns amb l’Orchestra di Santa Cecilia amb D. Gatti, Konzerthaus Orchester amb A. Poga, Symphony Orchestra de Baltimore amb K. Ryan, així com els debuts amb l’Orchestra Filarmonica della Scala amb R. Chailly, Filharmònica d’Oslo amb V. Petrenko, Tonkuenstler Orchestra amb R. Trevino, Indianapolis Symphony amb L. Gonzalez-Granados i NDR Elbphilharmonie Orchester amb E.Yashima.
Ferrández actuarà en recital al Carnegie Hall, Wigmore Hall, Philharmonie de Colònia, Philharmonie de Berlín, Palau de la Música Catalana, Sociedad Filarmónica de Bilbao, als festivals de Schloss-Elmau i Sion, i també serà artista resident de la BBC Scottish Symphony Orchestra.
Com a recitalista i músic de cambra, col·labora sovint amb Anne-Sophie Mutter, Janine Jansen, Vadim Repin, Martha Argerich, Denis Kozhukhin, Gidon Kremer, Yuja Wang, Nikolay Lugansky, Beatrice Rana, Maxim Rysanov, Alice Sara Ott, Elena Bashkirova, Luis del Valle i Sara Ferrández.
Pablo Ferrández toca amb un Stradivarius “Lord Aylesford” (1696), gràcies a la Nippon Music Foundation, i amb l’Stradivarius “Archinto” (1689), un préstec generós per a tota la vida d’un membre de la Stretton Society.
Orquestra Simfònica d'Anvers
És l’orquestra simfònica de Flandes i té la seu a la Sala Reina Elisabet d’Anvers. Sota el lideratge de la directora titular, Elim Chan, i el director honorífic, Philippe Herreweghe, l’orquestra té una trajectòria en què inspira un públic nombrós i divers mitjançant concerts de primeríssim nivell.
Gràcies al seu propi cicle de concerts a grans sales, l’Orquestra Simfònica d’Anvers ocupa una posició única a Flandes. Ha estat convidada a actuar en algunes de les principals sales de concerts del món, entre les quals el Musikverein i la Konzerthaus de Viena, Festspielhaus de Salzburg, Concertgebouw d’Amsterdam, Suntory Hall i Bunka Kaikan Hall de Tòquio, filharmòniques de Colònia i Munic, Palau d’Art de Budapest i Gran Teatre Nacional de Pequín. Les seves gires internacionals per Europa i l’Àsia són una constant a la seva agenda.
A més dels concerts estables, la formació atorga un gran valor al perfeccionament i desenvolupament de projectes educatius i socials, tot oferint als infants, joves i a persones de diversos orígens socials l’avinentesa de conèixer de prop el que és una orquestra simfònica.
L’Orquestra Simfònica d’Anvers col·labora amb els principals segells discogràfics de música clàssica i diversos dels seus àlbums han estat aclamats per la premsa especialitzada. L’orquestra també té un segell propi, que es centra en l’enregistrament del repertori orquestral dels compositors belgues i de la música contemporània.
Elim Chan, directora
És una de les artistes més sol·licitades de la seva generació. Interpreta un repertori inusualment ampli d’obres simfòniques que abasten del període clàssic als nostres dies. Seguint les passes de Fritz Reiner o Bernard Haitink, es mostra amb una gestualitat no gaire expansiva, però ofereix un ritme clar, amb indicacions precises i moviments adequats. A més, té una oïda excepcionalment sensible. Va ser nomenada directora titular de l’Orquestra Simfònica d’Anvers la temporada 2019-20.
Les fites més destacades de la seva agenda aquesta temporada 2022-23 són la direcció de la Simfonia núm. 1 de Mahler i Un rèquiem alemany de Brahms amb la Simfònica d’Anvers, a més de la gira per l’Estat espanyol. Així mateix, Elim Chan és Artista Retrat 2022-23 del Musikverein de Viena, i té col·laboracions amb l’ORF Radio Symphonie-Orchester i Symphoniker de Viena i amb la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen. També hi figuren els debuts amb les orquestres simfòniques de Pittsburgh i San Francisco, actuacions amb les orquestres de Toronto, Cincinnati i Atlanta i el retorn amb la Philharmonic Orchestra de Los Angeles (LA Phil). I a Europa, amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Orchestre de París i Simfònica d’Oslo, Simfònica de la Ràdio Finlandesa i Deutsches Symphonie Orchester de Berlín.
Nascuda a Hong Kong, estudià a l’Smith College de Northampton (Massachusetts) i a la University of Michigan. El 2014 va esdevenir la primera dona a guanyar el prestigiós Concurs de Direcció Donatella Flick, que la temporada 2015-16 li va permetre ser directora assistent a la London Symphony Orchestra, on va treballar estretament amb Valery Gergiev. La temporada següent va gaudir del programa de beques Dudamel Fellowship de LA Phil. Ha rebut ple suport de Bernard Haitink a les classes magistrals que el mestre va impartir a Lucerna el 2015. Les darreres temporades ha debutat com a directora amb la Chicago Symphony Orchestra, Cleveland Orchestra, Mahler Chamber Orchestra i Philharmonia Orchestra, entre d’altres.
Formació
Orquestra Simfònica d'Anvers
Violins 1rs
Lisanne Soeterbroek, concertino
Christophe Mourguiart
Eric Baeten
Maria Kouznetsova
Filipe Costa Raposo
Minori Yamato
Māra Miķelsone
Yuko Kimura
Laie Lee
Bérénice Awouters
Natalia Tessak
Roberto Quartararo
Nana Hiraide
Roberto Villalta GarciaViolins 2ns
Orsolya Horváth, cap de secció
Miki Tsunoda
Mona Verhas
Herlinde Verjans
Frederic Van Hille
Maartje van Eggelen
Ilse Pasmans
Marjolein van der Jeugt
Liesbeth Kindt
Ciska Vandelanotte
Lin Mu
Hanneke VerbuekenVioles
Sander Geerts, cap de secció
Ayako Ochi
Rajmund Główczynski
Elaine Ng
Audinga Musteikyté
Krzysztof Kubala
Natalia Buga
Bart Vanistendael
Wu Di
Marija KrumesVioloncels
Marc Vossen, cap de secció
Raphael Bell
Dieter Schützhoff
Olivier Robe
Birgit Barrea
Irene Cervera Esteban
Diego Liberati
Maria MudrovaContrabaixos
Vlad Raţiu, cap de secció
Ioan Baranga
Jarosław Mróz
Nassim Attar
Tadeusz Bohuszewicz
Julita FassevaFlautes
Edith Van Dyck
Charlène Deschamps
Peter VerhoyenOboès
Louis Baumann
Sébastien Vanlerberghe
Dimitri MestdagClarinets
Benjamin Dieltjens
Raül Verdú Sellés
Benoît ViratelleFagots
Oliver Engels
Juan Ruiz Bandoux
Tobias KnoblochTrompes
Michaela Bůžková
Eliz Erkalp
Jean-Baptiste Humbert
Lorenzo Robb
Koen ThijsTrompetes
Alain De Rudder
Johannes Mauer
Luc Van GorpTrombons
Daniel Quiles Cascant
Adrián Castro Capuz
Roel AvondsTuba
Bernd van EchelpoelTimbales
Pieterjan VranckxPercussió
Cristiano Menegazzo
Dámaso Escauriaza
Elías Blanco Del Prado
Mieke BuekersArpa
Samia BousbaïneSaxo
Simon DiricqPiano/Celesta
Yutaka OyaTambé et pot interessar...
Palau 100
11.04.23, 20 h.
Sala de ConcertsMonteverdi Choir
English Baroque Soloists
John Eliot Gardiner, directorJ. S. Bach: Missa en Si menor, BWV 232
Preus: de 35 a 160 €
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Cardoner Grup – CECOT – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Eurofirms Group – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Colonial – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – Mª Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – Mª. del Carmen Pous Guardia – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Jordi Gual i Solé – María José Lavin Guitart – Ramón Poch Segura – Juan Manuel Soler Pujol – Daniela Turco – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Pepita Izquierdo Giralt – Jordi Simó Sanahuja – Salvador Viñas Amat –