La màgia de l’art de les imatges en moviment no seria possible sense la música. Ho sabien els pioners del cinema mut, que amb interpretacions en directe, durant les projeccions, suggestionaven afectes en els espectadors o els preparaven perquè la trama calés profund i l'experiència “immersiva” ―com se sol dir avui― fos més intensa. Evidentment, la sonorització de la cinta l’any 1929 va fer possible més control i impacte en l'ànim de l'espectador. Així, més que un element annex o decoratiu, de mer acompanyament, la música participa activament en el sentit de la narració, en sigui l'espectador conscient o no. En casos extrems ―el de 2001. Una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, per exemple― es pot dir fins i tot que proporciona pistes per resoldre el misteri, inspirat de lluny per la visionària iniciativa del Fritz Lang de M. El vampir de Düsseldorf, apareguda el 1931.

Són molts els compositors i enginyers de so que han contribuït de manera excel·lent a la narració d'històries, però cap com John Williams, si més no en el context de Hollywood. L'espectacularitat dels seus temes, identificables pel grandiloqüent desplegament d'instruments de metall, ha permès explicar ―és a dir, viure― l'èpica en una saga tan popular com Star Wars. El seu main theme, absolutament icònic, no és, però, l'únic de la banda sonora en què la intuïció i inventiva de Williams alça el vol per traslladar l’oient a les disputes interestel·lars. Molt present a l'imaginari col·lectiu, també, es troba "La marxa imperial", poderosa i amenaçadora, que caracteritza meravellosament el personatge de Darth Vader.

Per descomptat, John Williams no només ha transcendit per les composicions de música enèrgica i espectacular, en alguns dels seus títols més celebrats i en altres encàrrecs ―el poder de la fanfara es retroba en Summon the heroes, per exemple, concebuda per als Jocs d'Atlanta―, sinó que ha demostrat així mateix una tremenda sensibilitat en pel·lícules de temàtica completament diferent acostant-se al minimalisme per maximitzar-ne l'expressivitat. És el cas de La llista de Schindler, l'obra amb què Steven Spielberg va oferir una visió descarnada i realista de l'Holocaust. Un dels temes de Williams, assignat al violí d'Itzhak Perlman, resulta especialment memorable. Bellesa i desolació hi conviuen sense potenciar-ne l'efecte balsàmic, com per respectar el patiment de les víctimes.

No va ser aquella l'única col·laboració entre Spielberg i Williams, artistes que semblen haver-se retroalimentat creativament. En l'àmbit de la ciència-ficció, la música per a Encontres a la tercera fase suggereix el misteri de la connexió entre intel·ligències foranes a través d'una sèrie de notes que han quedat gravades a foc en la memòria auditiva. Igual que en la melodia de respiració ampla per a Jurassic Park ―sorprenentment delicada―, la imatge sonora col·labora amb la imatge visual: l'espectador vibra gràcies a la seva facultat imaginativa i es situa al lloc dels fets― inclús els anticipa― de manera que la separació entre realitat i ficció pràcticament es dilueix. I és que, artificiosa o natural, tota imatge es projecta i realitza a la pantalla de les nostres ments, ha explicat el neurocientífic Antonio Damasio. Com, si no, podria atemorir el gegantí esqual que del no-res se’ns apareix a Tauró?

Jacobo Zabalo doctor en humanitats