SALM

Cap enigma podria néixer
sense l’amor.

Com les fulles
que diu el foc
i planta el vent
i ajaça el sol.

L’ocell que fendeix el cor
sempre s’oculta
entre les garbes.

Però mirar és saber estimar
ara que tot és insabut.

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Si algú es sorprèn en veure que un concert titulat “L’orgue romàntic” està encapçalat per una obra de Dietrich Buxtehude és perquè encara no coneix prou l’obra d’aquest geni del Barroc alemany, perquè es refia massa de les etiquetes amb què al segle XIX es van catalogar els diferents estils. Malgrat l’admiració que van professar-li els contemporanis, encapçalats per Johann Sebastian Bach, la història ha deixat Buxtehude en aquesta suggeridora franja de penombra que hi ha a redós de les grans figures, però malgrat això (o precisament per això) val la pena retrobar-lo aquí. La Toccata que obre el concert és un exemple desbordant d’imaginació, gosadia i virtuosisme. Música excel·lent, se li posi l’etiqueta que se li posi.

Ja ubicats en el Romanticisme cronològic, la figura de Maurice Duruflé és una altra d’aquestes personalitats que es veneren entre cercles iniciats però que passen desapercebudes per al gran públic. La seva Suite op. 5 porta als límits l’orgue i l’organista, i al mateix temps és un goig per als oients. Duruflé coneix els corrents avantguardistes del segle XX, però és immune a les modes i a l’experimentació per l’experimentació. Sense renunciar a la melodia i l’harmonia clàssica, incorpora en el seu llenguatge personalíssim aquells recursos que serveixen millor a la seva pròpia idea de l’estètica sonora. Això, afegit a les seves capacitats com a intèrpret, el porten a signar un veritable monument del repertori per a orgue.

Liszt, Fauré i Franck són, en diferents graus, més coneguts pel públic general. Del primer escoltarem la impressionant versió per a orgue dels seus Funérailles, originalment escrita per a piano i inclosa en el recull Harmonies poétiques et religieuses. Aquesta transcripció és un dels exemples magnífics d’obres que l’orgue ha incorporat com a pròpies al seu gran repertori, ja que explora de manera magistral tant les possibilitats de l’instrument com les que conté la partitura per a piano sol.

El Pelléas et Mélisande de Fauré va ser escrit com a música incidental per a una representació de l’obra de Maeterlinck. Reconvertida després en una suite amb diversos moviments, s’ha fet lloc en el repertori orquestral, però també en la versió pianística. Per la seva banda, Rédemption és la primera obra de Franck en què el compositor va aplicar el que anomenava “arquitectura tonal”. Originalment escrita per a cor i orquestra, la inclusió posterior d’un “Interludi” simfònic va permetre al compositor fer una experimentació que l’ha convertit en el passatge més interessant de l’obra.

Charles Tournemire, deixeble de Franck –amb qui no tenia bona sintonia a nivell personal, però que va ser el seu mestre més influent–, va destacar com a compositor per a orgue gràcies especialment al recull L’Orgue Mystique, un cicle de cinquanta-una suites d’orgue, una per a cada diumenge de l’any litúrgic. Si en aquest recull es manté proper als modes gregorians, en obres posteriors, com els Sept chorals-poèmes, a què pertany el coral “Victimae Paschali”, la inspiració procedeix d’una font tan aparentment distant com els modes hindús.

Pep Gorgori, musicòleg i periodista