• Programa de mà

    Elisabeth Leonskaja

    —Les Sonates de Brahms

    Palau Piano

    Dimarts, 31 de març de 2026 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Aquest concert forma part del festival Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica:

    • Logo Barcelona Obertura

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Elisabeth Leonskaja, piano


    Johannes Brahms (1833-1897)

    I part
    Sonata per a piano núm. 1, en Do major, op. 1

    Allegro
    Andante (Nach einem altdeutschen Minneliede)
    Allegro molto e con fuoco — Più mosso
    Allegro con fuoco — Presto non troppo ed agitato

     

    Sonata per a piano núm. 2, en Fa sostingut menor, op. 2

    Allegro non troppo, ma energico
    Andante con espressione
    Scherzo: Allegro – Poco più moderato
    Finale: Sostenuto – Allegro non troppo e rubato – Molto sostenuto

     

    II part

    Sonata per a piano núm. 3, en Fa menor, op. 5

    Allegro maestoso
    Andante. Andante espressivo - Andante molto
    Scherzo. Allegro energico avec trio
    Intermezzo (Rückblick)
    Finale. Allegro moderato ma rubato

     

    Durada del concert:
    Primera part, 60 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 40 minuts.

    La durada del concert és aproximada

    #piano #gransfigures

  • Anunci primera vegada al Palau - desktop
  • Poema

    Així

    Com
    qui empelta una figuera que era borda i s’hi
    asseu a llegir fins que fa ombra.

    Així és com tu sabies estimar-me.

     

    Mireia Calafell
    Aquesta sang (Cafè Central, 2024)

  • Anunci programes de mà digitals - Dona'ns suport (mecenatge general) DESKTOP
  • Et cal saber...

    Qui en són els protagonistes?

    Elisabeth Leonskaja, una de les figures més destacades del piano contemporani, que els últims anys ha establert un vincle preciós amb el públic del Palau de la Música Catalana. En un món on els algoritmes imposen modes, la pianista russa nascuda a Tbilisi ha mantingut una fidelitat absoluta a la música i a si mateixa seguint el camí dels grans mestres de l’era soviètica. En aquesta nova visita a la sala modernista ofereix una immersió profunda en l’esperit romàntic de Johannes Brahms.

    Quines són les claus del concert?

    Leonskaja esgrana les tres Sonates per a piano de Brahms, obres de joventut escrites entre els dinou i els vint anys, però que contenen el germen de tot el que vindria després. En aquestes obres s’albira l’herència clàssica de Beethoven, així com l’esperit del Romanticisme que Brahms respirava a través de Clara i Robert Schumann, els quals elogiaven de manera entusiasta el jove compositor i l’introduïren a l’ambient musical de Leipzig. Els crítics de l’època les van percebre amb “sobreabundància de sentiment i una ànsia per dir-ho tot, com si volgués reflectir la força d’una orquestra sencera”. Són signes del seu geni que introdueixen una complexitat, extensió i dificultat interpretatives fins aleshores desconegudes.

    A què he de parar atenció?

    Brahms, diuen, escrivia autèntiques simfonies disfressades de sonates. A la Sonata núm. 1, op. 1 (1853), ja mostra els trets que definiran la seva veu: la disciplina formal beethoveniana barrejada amb un romanticisme exaltat i l’ús de la variació i de la inspiració en la cançó popular. La Sonata núm. 2, op. 2 (1852) és en realitat la primera en termes cronològics; està dedicada a Clara Schumann i és plena d’energia volcànica i estil simfònic. És extremadament densa i utilitza tot el registre del piano per buscar una sonoritat massiva que la converteix en una de les obres més difícils del seu catàleg juvenil. La Sonata núm. 3, op. 5 (1853), és considerada la millor i la seva obra per a piano sol més important. Consta de cinc moviments: el primer, amb contrastos marcats i ritmes canviants; l’“Andante”, encapçalat per un vers romàntic sobre dos cors que s’abracen en èxtasi; l’“Scherzo”, bulliciós i fragmentat; el quart moviment addicional, “Rückblick” (Mirada retrospectiva), és una meditació melancòlica sobre el moviment lent, amb ecos de Debussy, i el “Finale” és un rondó que ho aplega tot: tema alegre, lirisme, marxes majestuoses i bravura.

    Sabies que...

    Entre Elisabeth Leonskaja i el llegendari Sviatoslav Richter hi va haver molt més que una trobada artística: una amistat profunda, un diàleg constant i una manera compartida d’entendre la música. La pianista russa, considerada la seva deixebla més fidel, explica que Richter “va ser extremadament important”, per a ella. “Percebre quin gran artista, quina gran persona era, va ser colossal per a mi. Em va mostrar el camí de la vida”.

  • 20260211 Generic DESKTOP
  • Comentari

    Tres Sonates per a piano, només tres

    La tardor del 1853 un jove Johannes Brahms de vint anys es va presentar a casa de Robert i Clara Schumann, a Düsseldorf, amb una carta de recomanació del violinista i compositor Joseph Joachim i els va interpretar al piano les obres que havia escrit. Els Schumann van reaccionar-hi entusiasmats, els havia tocat, segons el que explica Clara al seu diari, “sonates, scherzi... escrits per ell mateix, tot ple d’exuberant fantasia, intimitat, sensació i magistralment en la forma. Robert creu que no té res a dir-li que hagi de treure o posar”. Bramhs va estar-se un mes a Düsseldorf en el qual va visitar cada dia els Schumann. Entre les obres que els va interpretar hi havia les tres Sonates per a piano que havia escrit gairebé de forma consecutiva entre el 1852 i el 1853 i que Schumann va qualificar de “simfonies disfressades”. Brahms publica les dues primeres Sonates el 1853 amb l’opus 1 i 2, i la tercera el 1854 amb l’opus 5. Una producció pianística que comença amb formes musicals grans i en les quals plana l’ombra de Beethoven.

    Aquest influència és evident en la Sonata per a piano núm. 1, en Do major, on trobem al moviment inicial similituds amb l’“Allegro” inicial de la Sonata per a piano núm. 29, op. 106 de Beethoven en la figura rítmica dels acords amb negres i corxeres. El segon moviment, un breu “Andante”, es basa en una antiga cançó d’amor alemanya, i els dos últims moviments són un ampli “Scherzo” i un “Finale” associat amb l’“Allegro” inicial.

    Aquesta concepte cíclic també el trobem a la Sonata per a piano núm. 2, en Fa sostingut menor, escrita cronològicament abans que l’opus 1 i que Brahms va publicar primer perquè la considerava superior, on els moviments centrals s’enllacen per un motiu comú. L’obra comença amb un tema irregular i turbulent que es desenvolupa amb una escriptura d’octaves i una exhibició virtuosa. Com en la Sonata núm. 1, el segon moviment, “Andante”, s’inspira en una cançó, en aquest cas un poema del suís Kraft von Toggoenburg. El concís “Scherzo” del tercer moviment és una nova variació del tema de l’“Andante” i el moviment final s’inspira en el primer el moviment.

    La Sonata per a piano núm. 3, en Fa menor, és una obra inusualment gran de cinc moviments i esdevé una síntesi de les dues primeres. Segueix una estructura simètrica de moviment ràpid, lent, ràpid, lent, ràpid en què els dos moviments lents es vinculen temàticament. L’“Allegro maestoso” inicial capta l’atenció pel contrast entre el caire tumultuós del primer tema i el tarannà serè del segon. El primer temps lent, “Andante espressivo”, s’inspira de nou en un poema, Junge Liebe (Amor jove) de C. O. Sternau, els primers versos del qual figuren a la partitura: “Cau el crepuscle, la llum de la lluna brilla, / Dos cors s’uneixen en l’amor, / I s’abracen en l’èxtasi”. El segueix un “Scherzo” fantasmal construït amb frases curtes, per continuar amb un “Intermezzo” subtitulat “Rückblick” (Mirada enrere), mirada al segon moviment, que ara adopta un caràcter fosc i inquietant. El “Finale” presenta el tema principal lligat a l’“Scherzo”. És un últim moviment que culmina la producció de Sonates per a piano de Brahms, que a partir aleshores reservarà la forma sonata per a les composicions de música de cambra o simfonies, perquè per a les obres per a piano va triar formes musicals petites.

    Lourdes Morgades, periodista especialista en música

  • Anunci programa de mà digital - Mirades del Palau Essència Palau visites temàtiques- Desktop 1300x1854
  • Biografia

    Elisabeth Leonskaja, piano

    E Leonskaja

    És una de les intèrprets més importants del nostre temps. El 2020 va rebre l’International Classical Award (ICMA) pel conjunt de la seva obra. Uns anys abans va ser nomenada Sacerdotessa de l’Art, la més alta distinció de la seva Geòrgia natal. El país d’adopció, Àustria, també li ha concedit la Creu d’Honor Austríaca de Primera Classe per a la Ciència i l’Art, com a recompensa pels serveis destacats a la cultura del país. El 2024 Londres li va atorgar la Medalla Wigmore Hall.

    El llegendari pianista Sviatoslav Richter, que ben aviat va reconèixer i esperonà el seu extraordinari talent, va promoure el desenvolupament artístic d’Elisabeth Leonskaja. La seva col·laboració, convertida en amistat, va durar fins a la mort de Richter el 1997.

    El 1978 Leonskaja va deixar la Unió Soviètica i es va fincar a Àustria, on va celebrar l’inici de la seva gran carrera amb un inoblidable concert al Festival de Salzburg. Des d’aleshores actua com a solista arreu del món amb els millors directors i orquestres, a més d’oferir recitals a totes les grans sales de concerts del continent europeu.

    A la recerca constant de la quinta essència de les obres i compromesa amb la música globalment, Leonskaja valora especialment la música de cambra, que alterna amb l’activitat com a solista. Així, ha mantingut una llarga relació artística amb el Quartet Alban Berg, i els seus enregistraments es consideren llegendaris.

    Nombrosos premis ressegueixen l’extensa discografia d’Elisabeth Leonskaja, entre d’altres el prestigiós Caecilia Prize i el Diapason d’Or. Ha enregistrat la integral de les Sonates per a piano de Franz Schubert i Wolfgang Amadeus Mozart. El 2024 van aparèixer els Concerts per a piano de Robert Schumann i Edvard Grieg amb la Sinfonieorchester de Lucerna, dirigida per Michael Sanderling. El seu darrer àlbum solista està dedicat a la Segona Escola de Viena: Arnold Schönberg, Anton Webern i Alban Berg, i, amb orquestra, l’any passat va publicar el Concert per a piano núm. 5, op. 73, “Emperador” de Beethoven, juntament amb el Quintet per a piano i vents del mateix compositor.

  • Anunci Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica 2026 desktop i mobile
  • També et pot interessar...

    Palau Piano
    Dimarts, 12.05.26 – 20 h
    Sala de Concerts

    —Schubert, Schumann i Chopin

    Igor Levit, piano

    F. Schubert: Sonata núm. 21, en Si bemoll major, D. 960
    R. Schumann: Nachtstücke, op. 23
    F. Chopin: Sonata núm. 3, en Si menor, op. 58


    Preu: de 22 a 45 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex