Així

Com
qui empelta una figuera que era borda i s’hi
asseu a llegir fins que fa ombra.

Així és com tu sabies estimar-me.

 

Mireia Calafell
Aquesta sang (Cafè Central, 2024)

La música clàssica s’ha bastit entorn de la idea segons la qual el que és important, en una obra, és el pensament de l’autor, l’estètica, la forma que té de ser al món. Aquest panorama, però, està canviant: durant les darreres dècades els discursos al voltant de la música se centren cada vegada més a acostar al públic la individualitat i l’univers interior dels qui la interpreten.

Igor Levit és un exemple paradigmàtic d’aquesta tendència. La seva aparició a les xarxes socials, les nombroses aparicions per televisió, un llibre en forma de diari de viatge (Hauskonzert, 2021) i fins i tot un llargmetratge centrat en la seva vida quotidiana (No fear, 2022) ens parlen una vegada i una altra de la seva ètica personal, del compromís ecologista i pacifista, d’una fragilitat pròpia d’aquestes “noves masculinitats” que avui ens semblen tan necessàries, i durant el confinament del 2020 el vam veure vist bategar diàriament amb el seu repertori des de casa seva com si es tractés del nostre nou company de pis.

Avui passarem una vetllada amb ell interpretant tres obres que encara no formen part de la ja seva àmplia i lloada discografia. No podem preveure, doncs, com les interpretarà. Però Levit no és un pianista de grans extravagàncies: tot el que és important s’esdevé per dins. Dins seu i dins de qui l’escolta. És la música com a experiència interior, una cosa de què Franz Schubert tant sabia. La seva darrera Sonata, D. 960 obrirà el programa: una peça avui dia consagrada, que tanmateix va trigar a trobar espai a les sales de concerts, no solament per l’extensió, sinó per un to poc ajustat amb la idea de recital com a espectacle. Schubert la va compondre el setembre del 1828, poques setmanes abans del final tràgicament primerenc de la seva existència. La serenor que la travessa sembla que sublima una drama existencial que només es manifesta en ombres inquietants i crides esporàdiques sense resposta.

Les quatre Peces nocturnes que Robert Schumann va publicar com a opus 23 són pàgines realment pertorbadores. Debades podríem buscar-hi la cantabilitat dels Nocturns de Chopin, Field i Szymanowska, modelats sobre el model de l’ària vocal. Aquí es tracta d’una altra nit: la de la literatura romàntica alemanya, de Tieck, Novalis i E. T. A. Hoffmann, en què les lleis del món queden suspeses, les al·lucinacions esdevenen experiència sensible i la foscor dilueix la frontera entre real i irreal.

El concert acaba amb la Sonata op. 58 de Frédéric Chopin, una obra on tan bé conviuen els diversos vessants del seu univers musical: una escriptura pianística de diversitat i riquesa inassolibles, l’evocació del cant en melodies inoblidables, la recerca d’aquestes sonoritats difuminades cada vegada més presents en les seves darreres obres i el diàleg amb el passat, tant en els equilibris formals com en el seu ric contrapunt. Per a qui la interpreta, aquesta multiplicitat és un regal: la millor garantia de trobar la seva pròpia veu. Avui, aquesta veu serà la d’Igor Lewit.

Luca Chiantore, músic i musicòleg