Aquest concert té una durada de 70 minuts, sense pausa
La durada del concert és aproximada.

Concert enregistrat per Catalunya Música

#piano #gradajove

Tu, que pots recórrer 
el món dins la pantalla, 
dir amb exactitud 
quin és el to del blau 
de la Praia do Sono, a Paraty, 
si ja ha arribat l’estiu a la Camarga, 
com mou lleugerament les oliveres 
el vent a Astypalea, 
penses sovint en l’àvia, 
que tot i néixer a una illa 
mai no es va banyar al mar. 

Mira, voldries dir-li ara, 
hem escurçat distàncies 
però seguim igual: 
tenim a tocar l’aigua 
i no ens sabem mullar. 

Mireia Calafell
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)

Araspel, el títol de l’àlbum, vol dir “llegenda” en armeni.

Laura Farré Rozada considera que “exemplificar conceptes matemàtics amb música és una de les maneres més atractives per motivar aquella gent que no se sent còmoda amb les ciències exactes”.

Hi ha artistes que no només interpreten música, sinó que la descobreixen com si fos un territori inexplorat. Laura Farré Rozada és una d’aquestes pianistes que converteixen cada recital en una travessia intel·lectual i sensorial. Fascinada per les connexions entre música i matemàtiques, entre ordre i atzar, intuïció i raó, ens convida a un itinerari que recorre geografies i sensibilitats diverses on convergeixen tradició nacional i experimentació individual. Madurat al llarg d’una dècada i dedicat a la música nacionalista armènia, pren com a punt germinal el compositor Vardapet Komitas  (1869-1935). Format a Alemanya, va aplicar el rigor escolàstic a l’estudi del cant armeni i va ser el primer a fusionar la tradició litúrgica amb la popular –fins aleshores marcadament escindides– i va elevar la cançó del poble a la categoria d’art culte. Les peces I am a Girl, Shushiki i Yet-araj en són una mostra eloqüent: miniatures que evoquen el moviment circular d’alguns balls populars amb una combinació de compàs irregular i lirisme viu.

El llegat de Komitas es projectà en la música armènia del segle XX, especialment durant el període soviètic, i en la dels creadors de la diàspora, marcats pel trauma del genocidi del 1915 perpetrat per l’Imperi Otomà. D’aquest substrat va néixer un estil nacional propi basat en la puresa tímbrica, l’austeritat expressiva, la mètrica irregular, l’ús modal, imitacions de la sonoritat del cimbalom, intervals de segona augmentada, ressonàncies sostingudes, ús de la modalitat i melodies ornamentades amb mesura (mordents, petits grupets, etc.) i, fins i tot, estructures lliures que llunyanament poden semblar loops seguint un tractament més proper a la repetició que al desenvolupament clàssic.

Aquest llenguatge es reconeix en l’Impromptu exprompt d’Arno Babadjanian (1921-1983), continuador de Khachaturian i amarat sovint de jazz, o en els Sis Preludis (1948) de Gayane Chebotarian (1918-1998), compositora i pianista que va sintetitzar l’esperit nacional dins el llenguatge soviètic i gran estudiosa de Khachaturian com a musicòloga. L’ambient meditatiu del Preludi núm. 1 obre el cicle amb una melodia àmplia i un acompanyament on el pedal alça les segones veus; mentre que, en el núm. 4, el contínuum de figuracions alternades entre les dues mans estableix un diàleg amb asimetries rítmiques enmig d’una sonoritat que recorda algunes pàgines del Grup del Sis francès. En el darrer Preludi, núm. 6, hi domina un virtuosisme quasi orquestral, enèrgic i d’atacs percussius en un discurs construït sobre motius rítmics insistents i acords amplis que generen una tensió acumulativa alterada pel detallisme dels plans sonors.

Al centre del programa, la Suite pour le piano (1890) de Claude Debussy representa la modernitat pianística occidental al tombant de segle i, de manera indirecta, una prolongació de Komitas. Tot i inscriure’s en una estètica postromàntica i virtuosística –amb el “Prélude” i la “Toccata”–, la “Sarabande” anticipa una nova concepció del so com a matèria orgànica i transformadora del temps musical. No és casual que Debussy conegués algunes composicions de Komitas, ni que França fos, dècades més tard, refugi d’exiliats armenis. La seva visió de la música com una successió d’imatges sonores en suspens impregna bona part del recital, on tradició i recerca, arrels col·lectives i llibertat creadora dialoguen en una xarxa d’influències russes, búlgares, balcàniques i, en general de l’Europa de l’Est.

Un exemple el trobem en la Toccata (1939) del búlgar Dimitar Nenov (1901-1953), que comparteix força percussiva i motricitat devoradora del teclat, alternada per episodis de lirisme i una harmonia deutora de Skriabín i Rakhmàninov. En un registre diferent, Aleksandr Spendiaryan (1871-1928), deixeble de Rimski-Kórsakov, va fusionar l’ascendència russa amb la sensibilitat armènia. La seva “Chanson élégiaque”, de Crimean sketches, op. 9 (1903) és una pàgina íntima i melangiosa, de cantabilitat elegant, acompanyament arpegiat i aroma modal. D’altra banda, la Sonata en Mi bemoll menor (1906) d’Aleksei Stanchinsky (1888-1914) revela una veu precoç i intensa que beu del pianisme romàntic rus de Txaikovski, Tanéiev, Liadov i Rakhmàninov, amb gran amplitud expressiva i tècnica.

En ple segle XXI la música armènia continua expandint-se a través de la diàspora i el diàleg amb altres cultures. La compositora Tatev Amiryan (1983), resident als Estats Units, representa una transició cap a estètiques minimalistes i poètiques. Wingless (2015-2016) combina textures basades en dissenys motívics breus –obstinat de Mi-Si a la mà dreta– i un ús subtil de la repetició i la ressonància que culmina en un efecte morendo. En la seva música, la memòria i la identitat no apareixen com a citació explícita, sinó com a veu interior. Per últim, l’israelià Ofer Ben-Amots (1955), també establert als EUA, comparteix amb els armenis l’experiència de la dispersió i la recerca d’una transcendència espiritual. The butterfly effect, “To Laura Farré Rozada” (2021), neix arran de la tesi doctoral de la pianista, centrada en un mètode per memoritzar música dels segles XX i XXI mitjançant estructures matemàtiques i algoritmes de programació que afavoreixen un pensament més analític. No obstant, la peça té un valor simbòlic: com la diàspora armènia, la creació artística és un espai de supervivència i continuïtat, un gest de resistència davant l’oblit.

Aquest és, en definitiva, l’“efecte papallona” que travessa el recital: un viatge pel so com a metàfora de la identitat que la música armènia ha sabut mantenir viva i que no es fonamenta en la repetició, sinó en la transformació. En aquesta dialèctica entre individualitat i col·lectivitat, entre la terra i l’exili, entre record i innovació, es revela no sols la història d’un poble, sinó també una de les essències més profundes de la música: una forma d’autoconeixement que travessa els segles i les fronteres.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art

Preus: 25 i 38 €