• Programa de mà

    Orquestra Filharmònica de Tòquio & Chung

    La consagració de la primavera de Stravinsky

    Palau 100

    Dilluns, 27 d'octubre de 2025 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Maxim Vengerov, violí
    Orquestra Filharmònica de Tòquio
    Myung-Whun Chung, director


    I

    Piotr Ílitx Txaikovski (1840-1893)
    Concert per a violí i orquestra, en Re major, op. 35

    Allegro moderato
    Canzonetta: Andante
    Allegro vivacissimo

    II

    Igor Stravinsky (1882-1971)
    La consagració de la primavera

    Part I. Adoració de la Terra
    Introducció
    Els auguris de la primavera (danses de les adolescents) (Les augures printaniers, danses des adolescentes)
    Joc del rapte (Jeu du rapt)
    Rondes primaverals (Rondes printanières)
    Joc de les tribus rivals (Jeu des cités rivales)
    Processó del savi (Cortège du sage)
    El savi (Le sage)
    Dansa de la Terra (Danse de la terre)

    Part II. El sacrifici
    Introducció
    Cercles misteriosos de les adolescents (Cercles mystérieux desadolescentes)
    Glorificació de l'elegida (Glorification de l’élue)
    Evocació dels ancestres (Évocation des ancêtres)
    Acció ritual dels ancestres (Action rituelle des ancêtres)
    Dansa del sacrifici (L’elegida) (Danse sacrale [L’élue])

     

    Durada del concert:
    Primera part, 45 minuts | Pausa de 20 minuts | Segona part, 35 minuts.
    La durada del concert és aproximada.

    #simfònica #músicauniversal #gransfigures #palaujove

  • Poema

    Pancratium maritimum

    com quan en una nit de juliol
    emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
    signant el miracle del bulb que floreix a la platja
    amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
    només per viure un   dia aquesta vida

    així voldria jo una biografia

    Mireia Calafell
    Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

  • Et cal saber...

    Qui en sóns els protagonistes?

    A què he de parar atenció?

    Quines són les claus del concert?

    Sabies que...

  • Comentari

    Tot i que el Concert per a violí de Piotr Ílitx Txaikovski és actualment un dels cinc concerts més interpretats del repertori, només per darrere dels de Brahms, Mendelssohn, Beethoven i Sibelius, l’obra va trigar a veure la llum.

    El març del 1878 Txaikovski es refugia a Suïssa, concretament a la localitat de Clarens, a la vora del llac Léman. Necessita pau i tranquil·litat després del fracàs del seu matrimoni amb Antonina Miliukova, un casament forçat que intentava amagar l’homosexualitat del compositor. A Suïssa no està sol. L’acompanyen el seu germà Módest i el jove violinista Josef Kotek, amb qui té una relació molt propera. En poques setmanes enllesteix el que serà el seu únic concert de violí, una obra en la qual Kotek tindrà un paper decisiu, ja que serà de gran ajuda per al compositor –que no era violinista– a l’hora d’elaborar les parts solistes de la peça. El concert quedarà enllestit en poques setmanes.

    En un principi Txaikovski va pensar en Leopold Auer, prestigiós solista i pedagog del violí, com a dedicatari i intèrpret de l’estrena. Però Auer va trobar la partitura massa difícil i va declinar la proposta, fet que va endarrerir la primera audició de l’obra. Finalment, el violinista rus Adolf Brodsky estrenarà el concert a Viena, el 4 de desembre de 1881, al costat de l’Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Hans Richter. Des d’aleshores Brodsky es convertirà en el gran ambaixador de l’obra, que va interpretar en nombroses ocasions, i Txaikovski li va dedicar definitivament a ell el concert.

    L’obra no va ser ben acollida per la crítica. Eduard Hanslick, el crític musical més influent de Viena, va carregar amb duresa contra el Concert qualificant-lo de “llarg i pretensiós”, va definir l’últim moviment com a “indecent” i que “això no és tocar el violí, sinó rascar-lo i esgarrapar-lo”. Una crítica que Txaikovski mai va oblidar.

    Amb el temps, però, el Concert s’ha convertit en una obra molt estimada, tant pels violinistes com pel públic. És un Concert exigent per al solista –que ha de ser extremadament virtuós–, que combina moments delicats amb d’altres de força i passió. El primer moviment destaca per la seva expressivitat i lirisme. El segon, més íntim, té un caràcter melancòlic, mentre que el tercer és festiu i rítmic, i evoca les danses populars russes.

    Igor Stravinsky va tenir la idea de compondre el ballet La consagració de la primavera mentre escrivia L’ocell de foc –el seu primer ballet– cap al 1910. “Vaig veure al meu somni l’escena d’un gran ritual pagà: savis ancians asseguts en cercle observaven com una jove ballava fins a morir. La sacrificaven per obtenir el favor dels déus de la primavera”.

    El coreògraf Vàtslav Nijinski, el dissenyador Nicholas Roerich (responsable de l’escenografia i el vestuari originals) i l’empresari Serguei Diaghilev, van unir-se a Stravinsky per crear una obra totalment nova, trencadora en tots els sentits. París, aleshores capital cultural d’Europa, va ser l’escenari ideal per a aquesta revolució artística, que va sacsejar els fonaments del llenguatge musical de l’època. L‘estrena, el 29 de maig de 1913, al Théâtre des Champs Élysées, va acabar en un dels escàndols més sonats de la història de la música. El públic, desconcertat, es va dividir entre la fascinació i la perplexitat, enmig de crits, burles i fins i tot baralles a la platea. A la sala, s’hi congregava l’elit cultural de la capital francesa, amb la presència destacada de músics, escriptors, artistes i intel·lectuals del moment. Entre els compositors assistents hi havia noms tan il·lustres com Ravel, Debussy, Saint-Saëns o Dukas. Mentre que Ravel i Debussy van expressar una gran admiració pel llenguatge sonor innovador de Stravinsky, Saint-Saëns s’hi va mostrar obertament contrariat. També hi eren figures com Jean Cocteau i Pablo Picasso, testimonis d’aquell moment històric en què una nova era artística naixia amb la força d’un terratrèmol sonor. Claude Debussy en una carta a Stravinsky li dirà temps després: “La consagració m’encisa com un espantosament bell malson... em causa una impressió terrorífica impossible de restaurar”.

    Musicalment, Stravinsky trenca amb les convencions del passat. Ja des del fagot solista del començament, que toca en un registre inusualment agut, s’anuncia un món sonor desconegut. Aquesta melodia, extreta d’una cançó popular lituana, sona estranyament antiga i alhora radicalment nova. El tractament instrumental és extremadament exigent: Stravinsky demana als músics que arribin als límits tècnics i expressius dels seus instruments. Encara avui, més de cent anys després de l’estrena, La consagració de la primavera continua sent un repte majúscul per a qualsevol orquestra.

    El tractament del ritme és probablement el més revolucionari de l’obra, amb patrons repetitius, irregularitats i una energia primitiva que recorda rituals ancestrals. Stravinsky manipula l’orquestra com si fos un gran instrument de percussió, i en fa emergir textures complexes superposant tonalitats i ritmes. Tot això desemboca en moments de gran intensitat rítmica i dinàmica, com la coneguda “Dansa sagrada”, que tanca el ballet, on la noia escollida balla fins a la mort en un clímax salvatge.

    Stravinsky crea, amb La consagració, un llenguatge propi que obre la porta a la modernitat musical i amb el temps esdevindrà un referent no només en el món clàssic, sinó també en altres àmbits, com la música de cinema, el jazz, el rock progressiu, la música minimalista o l’electrònica.

    La consagració de la primavera no és només una obra musical, és una experiència sensorial i emocional. Sacseja l’oient, el transporta a un món salvatge i primigeni, on el ritme, el so i l’energia vital s’imposen a qualsevol noció de bellesa tradicional. Una obra que continua sent, més d’un segle després, tan fascinant, incòmoda i hipnòtica com el dia de l’estrena.

    Bon concert!


    Pere-Andreu Jariod, divulgador musical

  • Biografies

    Maxim Vengerov, violí

    Maxim Vengerov

    © Davide Cerati

    Universalment reconegut com un dels músics més excepcionals del món, i sovint considerat el millor intèrpret de corda en actiu, Maxim Vengerov és una figura destacada del panorama musical internacional.

    Nascut l’any 1974, va començar carrera com a violinista solista als cinc anys. Va guanyar els concursos internacionals Wieniawski i Carl Flesch als deu i quinze anys, respectivament. Es va formar amb Galina Tourchaninova i Zakhar Bron, va fer la seva primera gravació als deu anys i posteriorment va enregistrar per a segells de prestigi: Melodia, Teldec, Deutsche Grammophon i Warner. Ha estat guardonat amb diversos premis, incloent-hi un Grammy i el premi Artista de l’Any de «Gramophone».

    L’any 2007, seguint les passes del seu mentor, el desaparegut Mstislav Rostropóvitx, i de Daniel Barenboim, va començar la seva trajectòria com a director d’orquestra. El 2010 va ser nomenat primer director principal de la Gstaad Festival Orchestra. Des de llavors ha dirigit la Münchner Philharmoniker, BBC Symphony Orchestra, les orquestres simfòniques de Mont-real i Toronto, RTE de Dublín i Orchestre National de France, entre d’altres.

    El gener del 2020 Vengerov es va convertir en el primer artista resident en solitari de Classic FM i va llançar una nova gravació del Concert per a violí de Txaikovski, amb el director Myung-Whun Chung i l’Orchestre Philharmonique de Radio France, acompanyada d’obres de Saint-Saëns i Ravel, així com una gravació en directe del recital al Carnegie Hall l’octubre del 2018.

    Entre els seus èxits recents destaquen l’obertura de la temporada de l’Orchestra Filarmonica della Scala amb el mestre Chailly, així com l’obertura del Festival Internacional de Música de Shanghai amb Christoph Eschenbach. Vengerov també va celebrar els seus quaranta anys als escenaris amb un concert al Royal Albert Hall amb entrades exhaurides, interpretant tant el Concert per a violí com el Doble Concert de Brahms, i ha fet gires de recitals per tot el món.

    Amb motiu dels seus cinquanta anys, està oferint un cicle de tres anys titulat Perspectives al Carnegie Hall, amb més de dotze concerts. Aquest cicle començarà aquest novembre amb la interpretació de tots els Concerts de Mozart i culminarà l’any 2027 amb la integral de Sonates de Beethoven. Durant aquest projecte també actuarà amb destacats músics de cambra, com Evgeny Kissin, Yefim Bronfman i Martha Argerich.

    Una de les grans passions de Vengerov és l’ensenyament i el foment del talent jove. Ha ocupat diversos càrrecs docents arreu del món, incloent-hi la Universitat Mozarteum de Salzburg i la Royal Academy i Royal College of Music de Londres. L’any 2018 es va convertir en Ambaixador de Bona Voluntat de l’escola Musica Mundi –una institució única que dona suport a joves talents– i, amb la voluntat de fer l’ensenyament musical més accessible, va llançar la seva pròpia plataforma d’ensenyament en línia el gener del 2021: www.maximvengerov.com

    Vengerov ha rebut nombrosos premis, com el Grammy a la millor interpretació instrumental solista i el Premi Crystal del Fòrum Econòmic Mundial l’any 2007, que reconeix artistes que han utilitzat el seu art per millorar el món. També ha estat condecorat amb l’Orde de Cavaller pel Palau de Montecarlo, on resideix.

    Toca, entre altres instruments, el famós violí ex-Kreutzer Stradivari (1727).

  • Orquestra Filharmònica de Tòquio

    Orquestra Filharmònica de Tòquio

    Ⓒ Takafumi Ueno

    L’Orquestra Filharmònica de Tòquio (també denominada Tokyo Phil) celebra aquest 2025 el 114è aniversari com a primera orquestra simfònica del Japó. Amb aproximadament 160 músics, ofereix habitualment concerts simfònics i representacions d’òpera. L’orquestra s’enorgulleix d’haver nomenat el mestre Myung-Whun Chung, que la dirigeix des del 2001, com a director musical honorari; el mestre Andrea Battistoni, com a director principal, i el mestre Mikhail Pletnev com a director convidat especial. A més a més, molts músics de renom internacional han actuat amb la Tokyo Phil.

    Present sovint a les sales més prestigioses de Tòquio, com el Suntory Hall, Bunkamura Orchard Hall i Tokyo Opera City Concert Hall,  ha consolidat la seva reputació mundial gràcies als cicles de concerts d’abonament, a les col·laboracions regulars amb l’òpera i el ballet del New National Theatre de Tòquio (NNTT), i a una agenda plena i sempre sol·licitada, tant al Japó com a l’estranger. Aquesta activitat inclou emissions amb la cadena NHK, diversos programes educatius i gires internacionals.

    La Tokyo Phil manté col·laboracions amb el Bunkamura Orchard Hall, el districte de Bunkyo a Tòquio, la ciutat de Chiba, Karuizawa (a la prefectura de Nagano) i la ciutat de Nagaoka (a Niigata), així com un acord de cooperació amb la ciutat de Kariya (a Aichi). L’orquestra també actua en regions fora de Tòquio i participa activament en programes d’intercanvi cultural i educatiu.

    L’any 1973, l’Orquestra Filharmònica de Tòquio va actuar a l’estranger per primera vegada amb set concerts en quatre països del Sud-est Asiàtic. El 1984 va realitzar la seva primera gira europea amb vint-i-vuit actuacions en set països. Des de llavors ha dut a terme tres gires europees, amb gran acollida, i nombroses gires asiàtiques, tot consolidant-se com una orquestra emergent de prestigi internacional.

    Ha rebut nombrosos premis i reconeixements, entre els quals destaquen el Premi Ongaku No Tomo Sha (1984), Premi del Festival d’Art de l’Agència per a Afers Culturals (1986) i Gran Premi del Festival d’Art (1995). A més, ha estat designada com una de les organitzacions participants al Programa Especial per a la Creativitat Artística de l’Agència per a Afers Culturals del Japó.

    Tot i que rep freqüentment el Premi del Festival Nacional d’Arts de l’ACA al Japó, les seves gravacions també han estat molt ben valorades a nivell internacional. El 2021 va rebre el premi Opus Klassik en la categoria simfònica (segles XX-XXI), i el 2022 va ser guardonada amb el premi de la fundació Mitsubishi UFJ Trust and Banking Corporation for the Arts. Aquest guardó, atorgat per vintena vegada, reconeix la contribució destacada a la cultura i les arts.

    Història de la Tokyo Phil

    Va ser fundada a Nagoya l’any 1911 i és l’orquestra amb més història i tradició del Japó. El 1938 va traslladar la seu a Tòquio, on va jugar un paper clau en la introducció de l’òpera al públic japonès, sota la direcció del mestre Manfred Gurlitt (1890-1972), que en va ser el director principal.

    Després de la Segona Guerra Mundial l’orquestra es va convertir en una entitat completament independent i va adoptar el nom actual: Orquestra Filharmònica de Tòquio (Tokyo Phil).

    A més dels concerts habituals, va continuar centrant-se en la interpretació d’òperes i ballets, i va participar activament en programes de ràdio i televisió amb la cadena pública NHK. Des del 1997, la Tokyo Phil és l’orquestra resident habitual del New National Theatre de Tòquio.

    L’any 1999, el desaparegut Norio Ohga, aleshores president de Sony Corporation, va ser nomenat president de l’orquestra. El 2001, amb la voluntat de créixer encara més, la Tokyo Phil es va fusionar amb la Shinsei Japan Symphony Orchestra.

    Aquell mateix any, el mestre Myung-Whun Chung va ser nomenat assessor artístic especial de la Tokyo Phil, tot iniciant-se una estreta i duradora relació que encara continua.

    Després de la mort de Norio Ohga l’any 2011, Ryoji Chubachi (vicepresident i director executiu de la Sony Group Corporation) va assumir la presidència de l’orquestra, i Hiroshi Mikitani (fundador, president i CEO del grup Rakuten) en va esdevenir el president del Consell Directiu.

    L’any 2011 la Tokyo Phil va celebrar el seu centenari com a primera orquestra simfònica del Japó. El 2012 va oferir un concert especial del centenari al Suntory Hall, dirigit per Myung-Whun Chung.

    El març del 2014 la Tokyo Phil es va convertir en un fenomen global gràcies a la gira mundial del centenari, que la va portar a Nova York, Madrid, París, Londres, Singapur i Bangkok.

    El desembre del 2015 va oferir concerts de la Simfonia núm. 9 de Beethoven a Seül i Tòquio sota la batuta de Myung-Whun Chung, amb la participació conjunta de la Seoul Philharmonic Orchestra, en commemoració del cinquantenari de la normalització de les relacions entre el Japó i Corea del Sud.

    Aquest 2025 la seva agenda inclou l’actual gira europea amb el mestre Myung-Whun Chung.

    Abans de la pandèmia de la COVID-19, la Tokyo Phil tenia fins a 450 actuacions anuals. Tanmateix, durant els moments més durs de la pandèmia va aturar completament l’activitat –sense concerts, assajos ni gires– durant cent dies. Superades les restriccions per viatjar, l’orquestra va reprendre les gires internacionals a partir del 2024.

    .

    • Logo OF Toquio
    • toquio prova
    • tp
  • Myung-Whun Chung, director

    Myung-Whun Chung

    © Takafumi Ueno

  • Formació

    Orquestra Filharmònica de Tòquio

    Director musical honorari
    Myung-Whun Chung

    Director titular
    Andrea Battistoni

    Directors llorejats
    Tadaaki Otaka
    Kazushi Ono
    Dan Ettinger

    Director convidat
    Mikhail Pletnev

    Director associat
    Min Chung

    Director honorari vitalici
    Kazuo Yamada

    Director honorari i membre vitalici
    Norio Ohga

    Concertinos
    Kaoru Kondo
    Akihiro Miura
    Masanobu Yoda

    Concertino assistent
    Natsumi Tsuboi

    Violins I
    Saori Koike☆
    Namo Sakakibara☆
    Yoshiko Hiratsuka☆
    Yoshiyuki Asami
    Eri Urata
    Keiko Kagesawa
    Hikaru Kato
    Masaaki Sakaguchi
    Saku Suzuki
    Akino Takada
    Hideko Tanaka
    Mitsuko Tochimoto
    Miki Nakazawa
    Hiroko Nakamaru
    Ikumi Hirosawa
    Satoko Hirota
    Misako Fujise

    Violins II
    Masayoshi Fujimura◎
    Masayuki Miyakawa◎
    Mayuko Takase☆
    Chigusa Ishihara
    Machiko Idehara
    Kei Ota
    Rie Kasai
    Mieko Sato
    Yuuka Hondo
    Yuko Yamashiro
    Tomoko Yoshida
    Akiko Yoshinaga
    Suwako Wakai
    Minako Watanabe

    Violes
    Koichi Komine◎
    Sachiko Suda◎
    Daisuke Kato○
    Yui Imagawa☆
    Aya Sugiura☆
    Chie Ito
    Ayako Okayasu
    Mariko Sowa
    Eiko Takahashi
    Keisuke Nakajima
    Tazuko Hirumi
    Atsuko Furuno
    Naoko Murakami
    Masaharu Morita  

    Violoncels
    Hiroyuki Kanaki◎
    Makoto Hattori◎
    Tatsuki Watanabe◎
    Misaki Kurokawa☆
    Masashi Korai☆
    Go Ishikawa
    Mao Ouchi
    Tetsu Ota
    Takehide Kikuchi
    Yoshinobu Sasaki
    Yoko Hasegawa
    Fuzuki Watanabe

    Contrabaixos
    Yumeji Kataoka◎
    Iwahisa Kuroki◎
    Kayano Ogasawara
    Yoshiteru Okamoto
    Ryota Oguri
    Maya Kumagai
    Masahiko Sugawara
    Tomomi Tanabe
    Motomasa Nakamura

    Flautes
    Yuya Kanda◎
    Kazushi Saito◎
    Yanami Sakahashi

    Oboès
    Bunkichi Arakawa◎
    Masashi Satake◎
    Madoka Yoshino◎
    Ayaka Okamura
    Maki Sugimoto
    Sayaka Wakabayashi

    Clarinets
    Tomomi Kubota◎
    Alessandro Beverari◎
    Fumie Kuroo
    Sakura Torigata
    Naoki Hayashi 

    Fagots
    Akari Kono◎
    Young-Jin Choe ◎
    Atsuko Hirohata◎
    Hiromi Imura
    Yumi Kikkawa
    Junichi Mori

    Trompes
    Yusuke Saito◎
    Takanori Takahashi◎
    Shu Ohigashi
    Hisaki Ogura
    Shunsuke Kimura
    Toshiki Sato
    Eiko Taba
    Satoshi Tsukada
    Maki Toyoda
    Yuya Nishikawa
    Kenji Yamanouchi

    Trompetes
    Shuichi Kawata◎
    Ryo Noda◎
    Toshihiro Furuta◎
    Masahiko Sugiyama
    Ayako Minowa

    Trombons
    Himeko Tsuji◎
    Izumi Nakanishi◎
    Hiroshi Ishikawa
    Masaaki Goka
    Keisuke Fujita
    Masahiro Yamauchi

    Tubes
    Tetsuya Otsuka
    Shin Ogino

    Timbales i percussió
    Ryoto Okabe◎
    Takuro Shiota◎
    Takanori Akita
    Tatsushi Kimura
    Kaori Takaba
    Yuki Nakamura
    Kikuko Nawata
    Yuko Funasako
    Harumi Furuya

    Arpes
    Ayano Kaji
    Midori Tajima

    Arxiver
    Yuka Tsukamoto
    Maya Yanase

    Director escènic
    Hiroshi Inaoka
    Atsushi Ota
    Hiroshi Furuya

    ◎Solista
    ○Subprincipal 
    ☆Vorspieler

  • També et pot interessar...

    Palau 100
    Dimecres, 18.03.26 – 20 h
    Sala de Concerts

    L’ocell de foc de Stravinsky

    Orquestra Simfònica d’Islàndia
    Kian Soltani, violoncel
    Eva Ollikainen, directora

    J. Sibelius: La filla de Pohjola
    E. Elgar: Concert per a violoncel i orquestra, en Mi menor, op. 85
    A. Thorvaldsdottir: Archora
    I. Stravinsky: Suite de L’ocell de foc

     

    Preus: de 18 a 68 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex