Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Tot i que el Concert per a violí de Piotr Ílitx Txaikovski és actualment un dels cinc concerts més interpretats del repertori, només per darrere dels de Brahms, Mendelssohn, Beethoven i Sibelius, l’obra va trigar a veure la llum.

El març del 1878 Txaikovski es refugia a Suïssa, concretament a la localitat de Clarens, a la vora del llac Léman. Necessita pau i tranquil·litat després del fracàs del seu matrimoni amb Antonina Miliukova, un casament forçat que intentava amagar l’homosexualitat del compositor. A Suïssa no està sol. L’acompanyen el seu germà Módest i el jove violinista Josef Kotek, amb qui té una relació molt propera. En poques setmanes enllesteix el que serà el seu únic concert de violí, una obra en la qual Kotek tindrà un paper decisiu, ja que serà de gran ajuda per al compositor –que no era violinista– a l’hora d’elaborar les parts solistes de la peça. El concert quedarà enllestit en poques setmanes.

En un principi Txaikovski va pensar en Leopold Auer, prestigiós solista i pedagog del violí, com a dedicatari i intèrpret de l’estrena. Però Auer va trobar la partitura massa difícil i va declinar la proposta, fet que va endarrerir la primera audició de l’obra. Finalment, el violinista rus Adolf Brodsky estrenarà el concert a Viena, el 4 de desembre de 1881, al costat de l’Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Hans Richter. Des d’aleshores Brodsky es convertirà en el gran ambaixador de l’obra, que va interpretar en nombroses ocasions, i Txaikovski li va dedicar definitivament a ell el concert.

L’obra no va ser ben acollida per la crítica. Eduard Hanslick, el crític musical més influent de Viena, va carregar amb duresa contra el Concert qualificant-lo de “llarg i pretensiós”, va definir l’últim moviment com a “indecent” i que “això no és tocar el violí, sinó rascar-lo i esgarrapar-lo”. Una crítica que Txaikovski mai va oblidar.

Amb el temps, però, el Concert s’ha convertit en una obra molt estimada, tant pels violinistes com pel públic. És un Concert exigent per al solista –que ha de ser extremadament virtuós–, que combina moments delicats amb d’altres de força i passió. El primer moviment destaca per la seva expressivitat i lirisme. El segon, més íntim, té un caràcter melancòlic, mentre que el tercer és festiu i rítmic, i evoca les danses populars russes.

Igor Stravinsky va tenir la idea de compondre el ballet La consagració de la primavera mentre escrivia L’ocell de foc –el seu primer ballet– cap al 1910. “Vaig veure al meu somni l’escena d’un gran ritual pagà: savis ancians asseguts en cercle observaven com una jove ballava fins a morir. La sacrificaven per obtenir el favor dels déus de la primavera”.

El coreògraf Vàtslav Nijinski, el dissenyador Nicholas Roerich (responsable de l’escenografia i el vestuari originals) i l’empresari Serguei Diaghilev, van unir-se a Stravinsky per crear una obra totalment nova, trencadora en tots els sentits. París, aleshores capital cultural d’Europa, va ser l’escenari ideal per a aquesta revolució artística, que va sacsejar els fonaments del llenguatge musical de l’època. L‘estrena, el 29 de maig de 1913, al Théâtre des Champs Élysées, va acabar en un dels escàndols més sonats de la història de la música. El públic, desconcertat, es va dividir entre la fascinació i la perplexitat, enmig de crits, burles i fins i tot baralles a la platea. A la sala, s’hi congregava l’elit cultural de la capital francesa, amb la presència destacada de músics, escriptors, artistes i intel·lectuals del moment. Entre els compositors assistents hi havia noms tan il·lustres com Ravel, Debussy, Saint-Saëns o Dukas. Mentre que Ravel i Debussy van expressar una gran admiració pel llenguatge sonor innovador de Stravinsky, Saint-Saëns s’hi va mostrar obertament contrariat. També hi eren figures com Jean Cocteau i Pablo Picasso, testimonis d’aquell moment històric en què una nova era artística naixia amb la força d’un terratrèmol sonor. Claude Debussy en una carta a Stravinsky li dirà temps després: “La consagració m’encisa com un espantosament bell malson... em causa una impressió terrorífica impossible de restaurar”.

Musicalment, Stravinsky trenca amb les convencions del passat. Ja des del fagot solista del començament, que toca en un registre inusualment agut, s’anuncia un món sonor desconegut. Aquesta melodia, extreta d’una cançó popular lituana, sona estranyament antiga i alhora radicalment nova. El tractament instrumental és extremadament exigent: Stravinsky demana als músics que arribin als límits tècnics i expressius dels seus instruments. Encara avui, més de cent anys després de l’estrena, La consagració de la primavera continua sent un repte majúscul per a qualsevol orquestra.

El tractament del ritme és probablement el més revolucionari de l’obra, amb patrons repetitius, irregularitats i una energia primitiva que recorda rituals ancestrals. Stravinsky manipula l’orquestra com si fos un gran instrument de percussió, i en fa emergir textures complexes superposant tonalitats i ritmes. Tot això desemboca en moments de gran intensitat rítmica i dinàmica, com la coneguda “Dansa sagrada”, que tanca el ballet, on la noia escollida balla fins a la mort en un clímax salvatge.

Stravinsky crea, amb La consagració, un llenguatge propi que obre la porta a la modernitat musical i amb el temps esdevindrà un referent no només en el món clàssic, sinó també en altres àmbits, com la música de cinema, el jazz, el rock progressiu, la música minimalista o l’electrònica.

La consagració de la primavera no és només una obra musical, és una experiència sensorial i emocional. Sacseja l’oient, el transporta a un món salvatge i primigeni, on el ritme, el so i l’energia vital s’imposen a qualsevol noció de bellesa tradicional. Una obra que continua sent, més d’un segle després, tan fascinant, incòmoda i hipnòtica com el dia de l’estrena.

Bon concert!

Pere-Andreu Jariod, divulgador musical