• Europa Galante, Cor de Cambra del Palau & Biondi
    L’Orfeo de Monteverdi

    Palau Òpera

    Divendres, 18 de febrer de 2022 – 19 h

    Sala de COncerts

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Ian Bostridgetenor – Orfeo
    Monica PiccininisopranoEuridice, la Música
    Marina de Lisocontraltmissatgera, l’Esperança
    Ugo Guagliardo, baix - Caronte
    Roberta InvernizzisopranoProserpina, nimfa
    Fabrizio Beggibaix - Plutone
    Francesco MarsigliabarítonApollo
    Filippo Minecciacontratenorpastor I, esperit I
    Valentino Buzzatenorpastor II, esperit II
    Matheus Pomeu tenorpastor III, Eco
    Cor de Cambra del Palau de la Música (Júlia Sesé, preparadora del cor en aquesta producció; Xavier Puig, director principal;  Simon Halsey, director artístic)
    Europa Galante
    Fabio Biondiviolí i director


     

    I

    Toccata
    Pròleg
    Acte I
    Acte II

    II

    Acte III
    Acte IV
    Acte V

     

    Durada aproximada del concert:
    Primera part: 50 minuts | Pausa: 20 minuts | Segona Part: 60 minuts

    #clàssics

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

  • Poema

    Avís

    Fustiga’t a consciència
    si creus que podràs arribar
    al cor de la cèl·lula sagrada.

    Adona’t
    que el ventre que et tiba
    és un laberint de carn
    que s’extingirà.

    Quan el desig és més fort que la certesa,
    l’abisme commou.

    Anna Gual
    “L’enigma del microbi”
    Ameba (2020)

  • Argument

    I

    Acte I – Pròleg

    Se celebren les esposalles d’Orfeo, fill d’Apollo i la musa Calíope, i Euridice. Un seguici de nimfes i pastors dansen entorn dels joves i omplen de joia el moment. Per demanar la benedicció dels déus, els nuvis s’han de separar durant un breu període abans de la unió definitiva.

    Acte II

    Mentre Orfeo recorre Tràcia, joiós per la imminència de ja poder estar sempre amb l’estimada, una missatgera li porta una nova ben trista: Euridice, mentre recollia flors, ha mort per la mossegada d’una serp. El nostre heroi pren una decisió: viatjarà a l’inframon de l’Avern per rescatar-ne l’estimada, o per romandre-hi amb ella si no pogués fer-hi res més. Per a aquest viatge compta amb la companyia de l’Esperança.

    II

    Acte III

    En arribar a les portes de l’Avern, l’Esperança ha d’abandonar Orfeo, perquè així està escrit. Caronte, el remer que mena amb la seva barca les ànimes destinades al Regne de les Tenebres, es nega a dur-hi el fill d’Apollo. Afirma que aquestes regions subterrànies no estan fetes perquè les travessi cap mena de mortal. Emperò, el barquer dels inferns cau en un son profund, retut al cant d’Orfeo. Aleshores aquest agafa els rems i emprèn camí a través del riu infernal.

    Acte IV

    Orfeo, davant el senyor de l’inframon, exposa la seva petició. De primer, Plutone s’hi nega, però la seva muller, Proserpina, intercedeix a favor del fill d’Apollo, i finalment consent el retorn dels joves a la terra. Només hi posa una condició: durant el camí de tornada Orfeo no ha de mirar en cap moment Euridice. En aquest camí de tornada, les Fúries els escometen i amenacen l’estimada. Orfeo es gira per mirar-la i només aconsegueix de veure l’ombra d’Euridice tornant cap a la profunditats, envoltada de boira.

    Acte V

    Orfeo, novament a Tràcia, viu ple de consternació i tristor, amb el record de la seva estimada Euridice turmentant-lo constantment. El seu pare, el déu Apollo, se n’apiada i el transforma en un estel que brillarà sempre al cel. Al final, els pastors lloen l’amor i la música de l’heroi.

  • Comentari

    L’Orfeo i la màgia de Monteverdi

    Una fanfara inicial en Do major, de quinze compassos, submergeix l’oient en l’espectacular univers musical de L’Orfeo de Claudio Monteverdi, favola in musica estrenada el 24 de febrer de 1607 en una petita sala del Palau Ducal de Màntua: la quasi primera òpera o, en tot cas, la més antiga partitura del gènere conservada completa. Era l’inici d’una nova era. El responsable del feliç esdeveniment és el considerat primer gran mecenes musical de la història, Vincenzo Gonzaga, convertit en duc de Màntua el 1587 i fervent amant de les arts. Acompanyat pel seu secretari personal, el poeta Alessandro Striggio, havia assistit el 1600 a les noces de Maria de Mèdici i Enric IV a Florència, on van gaudir de la representació d’Euridice de Jacopo Peri i Giulio Caccini, i quedà enamorat de l’obra i de la innovadora proposta teatral. 

    Es tractava d’un gènere incipient que havia sorgit poc abans a l’entorn d’un grup selecte d’intel·lectuals i artistes format al costat de la figura de Giovanni Bardi (1534-1612), que el 1580 havia fundat la Camerata Fiorentina al seu propi palau, on es reunien els més il·lustres cantants, poetes, escriptors i llaütistes de la ciutat. Fruit d’aquelles reunions és l’òpera Dafne –avui desapareguda– de Peri, estrenada al voltant del 1598 i considerada pels historiadors com la primera creació del nou gènere. 

    Gonzaga es proposà emular la fita d’Euridice i encarregà, amb el suport decidit del seu hereu Francesco, la composició d’una òpera –si era possible, de l’envergadura de la de Peri– a Monteverdi –compositor al servei de la cort de Màntua–, a qui lliurà un llibret escrit per Striggio basat en el mite òrfic. Era una maniobra entre política i intel·lectual, ja que Gonzaga també estava força interessat a fer lluir les capacitats artístiques de la seva cort per competir amb el prestigi forjat per la família Mèdici a Florència. El públic cortesà de l’època ja estava familiaritzat amb la història d’Orfeu i Eurídice i coneixia els elements principals del teatre clàssic, per la qual cosa podia interpretar el poder del mite com a al·legoria. 

    Fins aleshores Monteverdi s’havia distingit en la composició de madrigals de contingut narratiu, gairebé teatral, però encara no havia acarat el nou estil amb què havien experimentat els col·legues Peri i Caccini a Florència poc abans, que aleshores ja havien compost les esmentades Dafne i Euridice, i una altra Euridice, aquesta de Caccini. Ambdós van ser els autors a qui s’atribueix el naixement del gènere, però la diferència de la partitura de Monteverdi, pel que fa a la profunditat de concepte amb la dels seus predecessors, és gegantina. Amb L’Orfeo el compositor posava en pràctica el llenguatge experimental que ja utilitzava als seus darrers madrigals, tot aconseguint donar unes quantes passes més i establir un nou llenguatge sonor que representaria la transició entre el Renaixement i el Barroc: la monodia (tant en el recitatiu com a l’ària) era l’eix central d’aquell nou estil, al qual Monteverdi s’adaptà donant-hi una categoria teatral molt superior a la de les modestes obres antecessores i atorgant a les notes –que emfatitzaven la poesia del text– dramatisme, emoció i accents plens d’expressivitat. El compositor de Cremona innovava dedicant tonalitats concretes a afectes, emocions i sentiments que viuen els personatges, i aplicava l’alternança instrumental segons l’ambientació de cada acte. 

    En definitiva, a L’Orfeo es troben algunes de les característiques que definiran el gènere operístic els segles posteriors: la separació entre el recitatiu i l’ària, la inserció de danses, la forma estròfica i els ritornelli o la introducció de seccions purament instrumentals (encara no es podia parlar d’orquestra, un concepte que no es coneixia aleshores). La primera expressió cantada del personatge d’Orfeo a l’obra, “Rosa del ciel”, es pot considerar com la primera ària operística de la història. 

    La bellesa de L’Orfeo, en tot cas, no és només produïda pel contrast entre l’abans i el després de la seva composició; la seva essència viu també a la música de Monteverdi i en allò que en aquell moment de la història el seu geni va ser capaç de generar casant de manera sorprenent música i paraula. 

    Integren l’òpera un pròleg i cinc actes. La tocata instrumental inicial, després de més de quatre segles, continua transportant l’oient a altures impensables: el to brillant et trasllada a una nova dimensió, mítica, com l’aventura d’Orfeo i Euridice, i alhora humana, com les emocions que els dos personatges viuran al llarg de la trama, basada en l’antic mite grec del protagonista que intenta rescatar la seva difunta estimada de l’Hades, el món dels morts. 

    Les tres òperes conservades de Monteverdi, tant L’Orfeo com Il ritorno d’Ulisse in patria i  L’incoronazione di Poppea van estar desades durant segles en un calaix, fins que van ressorgir a l’inici del segle XX gràcies a les edicions i interpretacions promogudes pel compositor Vincent d’Indy a París. Avui, més d’un segle després, han tornat a recuperar el lloc de privilegi d’on mai havien d’haver sortit. 

    Manel Cereijo, musicòleg

  • 20220209 Anunci Generic DESKTOP
  • Biografies

    Ian Bostridge, tenor

    Ian Bostridge

    ©️Sim Canetty-Clarke

    La seva carrera internacional el porta a les principals sales de concerts d’Europa, el Japó i Nord-amèrica, amb aparicions habituals als festivals de Salzburg, Edimburg, Munic, Viena, Schwarzenberg i Aldeburgh. Ha fet residències a la Wiener Konzerthaus, Carnegie Hall de Nova York, Het Concertgebouw d’Amsterdam, Philharmonie de Luxemburg, Barbican Centre de Wigmore Hall i de Londres. En òpera ha interpretat els papers de Tamino (Die Zauberflöte de Mozart), Júpiter (Semele de Händel) i Aschenbach (Death in Venice de Britten) a l’English National Opera, Quint (The turn of the screw de Britten), Don Ottavio (Don Giovanni de Mozart) i Caliban (The tempest d’Adès) al Covent Garden, Don Ottavio a la Staatsoper de Viena, Tom Rakewell (The rake’s progress de Stravinsky) a la Bayerische Staatsoper de Munic i Quint al Teatro alla Scala de Milà.  

    La temporada 2017-18 van destacar en la seva activitat Les nuits d’éte de Berlioz amb la Seattle Symphony i Ludovic Morlot, gires de recitals per totes dues costes dels Estats Units, el rol protagonista de Jephtha de Händel a l’Opéra National de París, una residència amb la Philharmonic Orchestra de Seül i el War Requiem de Britten amb la Staatskapelle de Berlín i Antonio Pappano.

    Els seus nombrosos enregistraments han guanyat premis internacionals i han estat nominats als Grammy. Li va ser atorgat un CBE en els Honors d’Any Nou 2004. El 2016 va rebre el Premi Pol Roger Duff Cooper de no-ficció pel seu darrer llibre, disponible també en castellà amb títol de “Viaje de invierno” de Schubert: anatomía de una obsesión.

  • Monica Piccinini, soprano

    Monica Piccinini

    Nascuda a Reggio de l’Emília (Itàlia), després de llicenciar-se en violí va començar a estudiar cant amb Franca Mattiucci i Elena Kriatchko, tot titulant-se amb distincions. Va perfeccionar la tècnica vocal en classes magistrals de repertori barroc amb Claudio Cavina i Rossana Bertini, de lied i música vocal del segle XIX amb Eric Werba i Dorothy Dorow.

    Va debutar amb els papers de la Música i Euridice en un producció de L’Orfeo de Monteverdi al Teatro real de Madrid, sota la direcció de Jordi Savall. Després ha participat en altres projectes, com Valletto-Fortuna (L’incoronazione di Poppea) al Teatro Colón de Salamanca, sota la direcció de Rinaldo Alessandrini; Amore (La virtù degli strali d’amore de Cavalli) al Teatro Malibran de Venècia, sota la direcció de Fabio Biondi; Claudia (Massimo Puppieno de Scarlatti) al Teatro Politeama de Palerm, sota la direcció de Fabio Biondi; Argene (L’olimpiade de Pergolesi) al Teatro de Cracòvia, sota la direcció d’Ottavio Dantone; Minerva, Fortuna i Melanto (Il ritorno di Ulisse in patria de Monteverdi) al Festival de Beaune; Clori (Clori, Dorino e Amore de Händel) amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks a Munic, la Bellesa (Il trionfo del Tempo e del Disinganno de Händel) al Teatro Olimpico de Vicenza, i Vagaus (Juditha Triumphans de Vivaldi), sota la batuta d’Ottavio Dantone.

    A més a més, ha cantat moltes peces sacres, com la Missa de la coronació i la Missa en Do menor de Mozart, a les ordres d’Ottavio Dantone; Stabat Mater de Boccherini, amb l’Ensemble 415, dirigida per Chiara Banchini, i la Messa in Angustiis de Haydn.

    Treballa habitualment amb importants conjunts i orquestres, entre les quals Concerto Italiano, Europa Galante, Al Ayre Español amb Eduardo López-Banzo, Concerto Romano, Concerto Palatino, El Concierto Español d’Emilio Moreno, Orquesta de Cámara de Lausana, Münchner Rundfunkorchester, Orquesta Barroca de la Universidad de Salamanca, Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya.

    La discografia de Monica Piccinini inclou un enregistrament en CD de L’Orfeo de Monteverdi (rols de la Música i nimfa) per al segell Naïve, dirigida per Rinaldo Alessandrini; Notturni per i defunti de Porpora amb La Stagioine Armonica i Mottetti de Melani per a Naïve Opus 111.

    Entre els seus projectes futurs figuren un concert com a Morgana d’Alcina a l’Opéra Royal de Versalles, amb Les Talens Lyriques i direcció de Christophe Rousset, i concerts amb la formació Concerto Italiano i direcció de Rinaldo Alessandrini a Bremen, Brussel·les, Metz, Sablé i París. Amb l’Accademia Bizantina, sota la direcció d’Ottavio Dantone, a Bruges i Bremen.

  • Marina de Liso, contralt

    Marina de Liso

    ©Nicola Dal Maso - RibaltaLuce Studio

    Està especialitzada i té un gran prestigi en bel canto i música barroca. Va començar els estudis de cant essent molt jove i es va graduar al Conservatori de Rovigo; posteriorment va assistir a la Scuola di Musica de Milà, on va fer un màster de dos anys en cant renaixentista i barroc amb Claudine Ansermet.

    Els seus compromisos recents i futurs inclouen, entre d’altres, el paper d’Arsamene de Xerxe, amb el mestre Ottavio Dantone, a Reggio Emília, Mòdena, Piacenza i Ravenna; Zanaida d’Argippo de Vivaldi, amb Europa Galante i Biondi, al Festival de Bremen i a Bad Kissingen; Esperança i missatgera de L’Orfeo, amb Europa Galante, a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Gran Teatre del Liceu, Auditorio Nacional de Madrid i Theater an der Wien; Lucia de La gazza ladra al Theater an der Wien; Maddalena de Linda di Chamounix, Giunone d’Il ritorno d’Ulisse in patria i Gertrude de Roméo et Juliette al Teatro del Maggio Musicale Fiorentino; Edvige de Rodelinda a la Sala de Concerts Txaikovski de Moscou, i àries d’Il Tamerlano de Vivaldi en concert a la Laeiszhalle d’Hamburg.

    L’any 2001 va guanyar el concurs Toti Dal Monte i l’any 2002 l’As.Li.Co. de Milà, dos dels concursos de cant més importants d’Itàlia.

  • Ugo Guagliardo, baix

    Ugo Guagliardo

    Nascut a Palerm, és un dels baixos més reclamats a Europa. A més de llicenciar-se en filosofia per la Universitat de Palerm, es graduà en piano i cant al Conservatori Vincenzo Bellini.

    Famós per un timbre de veu ple i ric i per la seva capacitat interpretativa, ha obtingut el reconeixement internacional per les seves interpretacions de Mozart, bel canto i repertori romàntic.

    Va debutar com a Alidoro de La Cenerentola al Festival de Salzburg el 2014, tot compartint escenari amb Cecilia Bartoli, actuació en què va ser molt aclamat pel públic i la crítica.

    Ha cantat en molts teatres d’òpera i festivals entre els més reconeguts del món: Théâtre des Champs Élysées, Opéra Royal du Château de Versalles, La Monnaie de Brussel·les, Opéra Royal de Wallonie-Liège, Teatro dell’Opera de Roma, Teatro Massimo de Palerm, Grand Théâtre de Ginebra, Opernhaus de Zuric, Festival de Salzburg, Centre Nacional de les Arts Escèniques de Pequín, Teatre Bunkamura de Tòquio, Rossini Opera Festival de Pesaro...

    Ha interpretat nombrosos papers d’òpera de Rossini, com Alidoro (La Cenerentola) a Florència, Roma, Brussel·les, Estrasburg, Dresden i Tel Aviv; Lord Sidney (Il viaggio a Reims) al Rossini Opera Festival a Pesaro; Basilio (Il barbiere di Siviglia) a Florència, Nàpols i Lugano; el governador (Le Comte Ory) a Zuric; Assur (Semiramide) a Roma; Blansac (La scala di seta) a Palerm i París; Orbazzano (Tancredi) a La Monnaie de Brussel·les i al Festival de Wildbad; Fernando (La gazza ladra) a Bolonya i Dresden. També ha protagonitzat el paper de Fenicio d’Ermione de Rossini al Teatro San Carlo de Nàpols.

    El seu repertori de bel canto també inclou els rols de Raimondo de Lucia di Lammermoor, Balthazar de La Favorite, Giorgio d’I puritani, Goffredo d’Il pirata i Talbot de Maria Stuarda. Com a cantant mozartià de primera categoria, ha cantat el rol principal de Le nozze di Figaro, el principal i Leporello de Don Giovanni, Don Alfonso de Così fan tutte, Publio de La clemenza di Tito...

    Ha treballat amb els especialistes més prestigiosos en música antiga i conjunts amb instruments d’època del continent. Ha intervingut en òpera de Händel, Vivaldi, Scarlatti, Veracini, Cavalli i Monteverdi..., tot col·laborant amb els directors Ottavio Dantone, Emmanuelle Haïm, Alessandro De Marchi, Jean-Christophe Spinosi, Marc Minkowski, Fabio Biondi i el traspassat Jean-Claude Malgoire. A més, ha actuat amb Gianandrea Noseda, Alberto Zedda, Gianluigi Gelmetti, Michele Mariotti, Enrique Mazzola i Antonino Fogliani.

    Entre altres fites de la seva carrera cal esmentar La bohème (Colline) a l’Opéra Grand Avignon, i en una producció de Frédéric Chaslin-Stefano Mazzonis di Pralafera per a l’Opéra Royal de Wallonie-Liège, Macbeth (Banco) a Bari, Il trovatore (Ferrando) al Teatro San Carlo de Nàpols, Aida (el rei d’Egipte) a l’Arena de Verona i Les pêcheurs de perles (Nourabad) al Teatro Regio de Torí.

    Ha enregistrat per a Decca (Puritani de Bellini, Le Comte Ory de Rossini) i Naxos (Otello de Rossini i La scala di seta, Don Giovanni de Pacini, Don Chisciotte de Mercadante i Gli amori d’Apollo e di Dafne de Cavalli).

    Els seus compromisos recents i futurs inclouen, entre altres títols operístics, Le nozze di Figaro de Mozart (Bartolo), sota la direcció de Jérémie Rhorer a Luxemburg i Versalles, com també Roberto Devereux de Donizetti (Sir Gualtiero Raleigh) al Teatro Massimo de Palerm.

  • Roberta Invernizzi, soprano

    Roberta Invernizzi

    ©Ribaltaluce Studio 3

    És una de les solistes més sol·licitades en l’àmbit del repertori barroc i clàssic. Gran intèrpret de Händel, ha cantat el rol de Maria Magdalena de La Resurrezione al Musikverein de Viena, Oriana d’Amadigi al Festival Händel de Halle i a l’Opéra Royal de Versalles; Flavia de Silla al Théâtre des Champs Élysées i a la Konzerthaus de Viena; Emirena d’Adriano in Siria a Madrid i València, sota la direcció de Fabio Biondi; Nerone d’Agrippina al Teatro Real de Madrid; Armida de Rinaldo, sota direcció d’Ottavio Dantone i posada en escena de Pier Luigi Pizzi a La Scala.

    També ha interpretat els rols principals de Dido and Aeneas al Teatro Filarmonico de Verona i al Teatro Regio de Torí; La Vergine addolorata de Scarlatti al Festival Barroc de la Staatsoper de Berlín; Ercole sul Termodonte de Vivaldi al Théâtre des Champs Élysées de París; Statira de Cavalli al Teatro San Carlo de Nàpols; L’Orfeo de Monteverdi a La Scala, amb Rinaldo Alessandrini en una producció de Robert Wilson, i a Torí dirigida per Antonio Florio; Il ritorno di Ulisse in patria a l’Elbphilharmonie d’Hamburg amb Fabio Biondi.

    És una cantant habitual al Festival de Salzburg, amb el paper principal de Sant’Elena al calvario de Hasse, amb Biondi; Aci, Galatea e Polifemo de Händel, amb Antonini; Il trionfo del Tempo e del Disinganno, amb Haselböck; la Missa en Do menor de Mozart, amb Dudamel, i la Waisenhausmesse amb Abbado.

    Ha tornat dues vegades al Teatro alla Scala, per interpretar l’Stabat Mater de Pergolessi amb la Filarmonica della Scala, sota la direcció d’Ottavio Dantone, i en el prestigiós concert de Nadal, dirigit per Giovanni Antonini.

    Ha fet més d’un centenar d’enregistraments per a Sony, Deutsche Grammophon, EMI-Virgin, Naïve, Glossa i Opus 111, molts dels quals estrenes mundials que han estat premiats amb el Diapason d’Or, Choc du Monde de la Musique, Gramophone Award, Goldberg’s Five Stars i Preis der deutschen Schallplattenkritik.

  • Fabrizio Beggi, baix

    Fabrizzio Beggi

    Es va graduar en fagot el 1999 amb les millors qualificacions a l’Istituto Musicale P. Mascagni de Livorno i després s’especialitzà en fagot baix a l’Acadèmia Musical de Basilea, on va obtenir el Konzertdiplom, sota el mestratge de Sergio Azzolini. Tot seguit s’especialitzà en fagot barroc amb Alberto Grazzi. Com a fagotista ha col·laborat amb diverses orquestres.

    Paral·lelament a la seva activitat concertística, el 2009 va començar a estudiar cant amb Giovanni Mazzei i ho va continuar a l’Accademia Musicale di Santa Cecilia de Portogruaro, sota la direcció de Claudio Desderi, amb qui va debutar en el paper de Leporello de Don Giovanni de Mozart. Després s’especialitzà amb Roberto Scaltriti i Carlo Meliciani.

    El març del 2011 va ser seleccionat en el paper d’Amonasro en el projecte La Fiaba di Aida (basat en Aida de Verdi) en col·laboració amb el Maggio Musicale Fiorentino. El 2011 s’incorporà a l’Ensemble Opera Studio del Teatro Carlo Felice de Gènova, gràcies al qual va tenir l’oportunitat de participar en diverses produccions, entre les quals: Il campanello de Donizetti (Don Annibale Pistacchio), Gianni Schicchi (Marco i mestre Spinelloccio), al costat de Rolando Panerai i Joan Pons, Oz on the road de Bruno Coli (estrenat al Teatro Carlo Felice), La bohème (Alcindoro), Roméo et Juliette de Gounod (el duc), sota la direcció de Fabio Luisi, i Turandot (mandarí).

    El 2012 va guanyar el concurs internacional Toti Dal Monte a Treviso, tot debutant a Il matrimonio segreto de Cimarosa en el rol de Geronimo, a Treviso i posteriorment va actuar a Ferrara i Rovigo. Després va participar en la producció d’Andrea Chénier (Schmidt) al Teatro Regio de Torí, dirigida per Renato Palumbo, tot iniciant una col·laboració estable amb aquest teatre, que va continuar-hi els mesos següents amb Don Carlo, sota la batuta de Gianandrea Noseda i la direcció escènica d’Hugo de Ana, Rigoletto (Monterone), Simon Boccanegra (Pietro) i Un ballo in maschera (Samuel) en gira al Japó. Altres compromisos inclouen Divorzio all’italiana de Battistelli al Teatro Comunale de Bolonya, Rigoletto (Monterone) a Savona, La Cenerentola (Alidoro) a Rovigo i Ferrara. Al Teatro Regio de Torí també ha participat a les produccions de Gianni Schicchi (Betto di Signa) i Guillaume Tell (Melchtal) amb Gianandrea Noseda, títol recuperat al Festival d’Edimburg i presentat en gira pel Canadà. També ha interpretat I Capuleti e i Montecchi (Lorenzo) al Festival Reate de Rieti, sota la batuta de Fabio Biondi i Europa Galante, inici d’una sòlida col·laboració amb la formació, que el va dur a interpretar el rol d’Argenio d’Imeneo de Händel al Händel-Festspiele de Halle (amb enregistrament de l’òpera publicat per Glossa).

     

    Els seus compromisos recents inclouen: Tosca a Jesi i Fermo; Un ballo in maschera al Teatro Comunale de Bolonya, Nanci i Luxemburg; Madama Butterfly a les Termes de Caracal·la, i Don Giovanni a Trieste, sota la direcció de G. Gelmetti, i la reposició d’I Capuleti e i Montecchi, amb Fabio Biondi, a Varsòvia i Bremen. Va tornar al Teatro Regio de Torí, on va interpretar Le nozze di Figaro, I puritani, La donna serpente de Casella, Il trovatore i va prendre part a la gira amb Simon Boccanegra a Hong Kong; també va participar a Le nozze di Figaro a Nàpols; Il turco in Italia a Pavia, Cremona i Como; Rigoletto a Roma; Semiramide a Nanci, i Carmen a Caracal·la; Macbeth, primera versió a Varsòvia, sota la direcció de Fabio Biondi i amb el conjunto d’instruments originals Europa Galante; Le nozze di Figaro a Càller; L’elisir d’amore a Florència; Aida a Gènova; La bohème a la New Opera Israeli de Tel Aviv i a Nàpols, on va tornar amb Les contes d’Hoffmann; el Requiem de Verdi, dirigit per Gianluigi Gelmetti; Il ritorno di Ulisse in patria a Hamburg, amb Fabio Biondi i Europa Galante; Carmen a Florència; Aida en gira (Cremona, Pavia, Como, Brescia i Bèrgam); El Messies a Las Palmas; Un ballo in maschera a Florència i Parma; Aida a Nàpols i al Festival de Macerata, i Ernani a Lisboa.

    I té com a compromisos futurs: Les vêpres siciliennes a Palerm; L’Orfeo (Pluto), amb Fabio Biondi i Europa Galante, en gira (Hamburg, Barcelona, Madrid i Viena); Norma a Torí, i La Gioconda i Rigoletto a La Scala de Milà.

  • Francesco Marsiglia, baríton

    Francesco Marsiglia

    Nascut a Nàpols, es va graduar en cant al Conservatori de Música de Salern, sota el mestratge de Giuliana Valente. Va guanyar el Concurs per a Joves Cantants d’Òpera A. Belli-Comunitat Europea 2004 del Teatro Lirico Sperimentale de Spoleto, i va debutar com a Alfredo a La traviata i com amb Rodolfo a La bohème.

    Va debutar a La Fenice de Venècia en el rol de Cassio d’Otello, dirigit pel mestre Chung, producció reposada al marc històric del Palau Ducal i en girà pel Japó.

    Recentment ha interpretat el rol de Fernando d’Il furioso all’isola di San Domingo als teatres Donizetti de Bèrgam, Chiabrera de Savona, Comunale de Mòdena i Municipale de Piacenza; Don Ottavio de Don Giovanni al Teatro Sociale de Rovigo, a la Fortezza Priamar de Savona i al Teatro Regio de Torí, on tornà com a comte d’Almaviva d’Il barbiere di Siviglia; Belmonte d’El rapte del serrall a l’Olimpico de Vicenza als Settimane Musicali.

    Dirigida pel mestre Muti ha encarnat el personatge de Valerio d’Il ritorno di Don Calandrino al Teatro Comunale Alighieri (Ravenna), al Teatro Verdi de Pisa i a Las Palmas de Gran Canaria. Actua habitualment al Teatro San Carlo de la seva ciutat, on ha interpretat Clistene de L’Olimpiade, Beppe de Pagliacci, Giambarone de Don Trastullo; i al Teatro dell’Opera de Roma ha participat a Iphigénie en Aulide dirigida novament por R. Muti.

    A l’Opéra de Toló va debutar com a Ernesto de Don Pasquale i després amb Prunier de La rondine; a la Palm Beach Opera va cantar el Don Ottavio de Don Giovanni; a Sant Petersburg va fer el Beppe de Pagliacci, en una gira amb el Teatro San Carlo de Nàpols.

    Com a compromisos futurs, la seva agenda inclou el rol de Fernando d’Il furioso all’isola di San Domingo al Teatro Alighieri de Ravenna, Tebaldi d’I Capuleti e i Montecchi a la Royal Opera de Muscat (Oman), Stabat Mater de Rossini al Teatro Filarmonico de Verona, Beppe de Pagliacci al Teatro Petruzzelli de Bari, Camille de Rossillon de Die lustige Witwe al Teatro Regio de Torí.

  • Filippo Mineccia, contratenor

    Filippo Mineccia

    ©Gildardo Gallo

    Nascut a Florència, té el reconeixement internacional com un dels més grans especialistes en el repertori de la gloriosa era dels castrats.

    De petit va estudiar cant a l’Escola de Música de Fiesole, i ingressà a la seva Coral Polifònica. Després de graduar-se en veu i violoncel al Conservatori de Música Luigi Cherubini de Florència, va estudiar amb Gianni Fabbrini i Donatella Debolini.

    Ha interpretat nombrosos papers d’òpera de Händel, incloent-hi el paper principal de Giulio Cesare al Theatre Hagen, i també el de Tolomeo, tant a l’Opéra Royal de Versalles com al Festival de Beaune; Unulfo de Rodelinda al Festival Opera Rara de Cracòvia, i Ottone d’Agrippina al Theater an der Wien, on també ha encarnat el paper principal d’Il Tamerlano de Vivaldi. Per al Festival Händel de Halle, els seus papers inclouen Demetrio de Berenice, Dardano d’Amadigi i el paper principal de Lucio Cornelio Silla.

    Ha interpretat Caino de l’oratori Il primo omicido d’A. Scarlatti, al costat de Philippe Jaroussky, al Mozarteum de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller; Ottone de L’incornazione di Poppea de Monteverdi, dirigida per Jean-Christophe Spinosi, al Gran Teatre del Liceu i al Teatro Colón de Buenos Aires; Endimione de La Calisto de Cavalli, amb Christophe Rousset, a Estrasburg, i Tamerlano de Bajazet de Gasparini al Festival de l’Òpera Barga. També ha cantat Carmina Burana de Carl Orff, tant a l’Opera de Roma com a l’Arena de Verona.

    Molt sol·licitat en música sacra, ha cantat el Magnificat de Bach acompanyat de l’Orquestra Simfònica de la NHK, sota la direcció de Thomas Hengelbrock, al Tokyo NHK Hall, i ha interpretat l’Stabat Mater de Pergolesi i el Dixit Dominus de Händel al costat de Jordi Savall a Corea del Sud.

    Ha publicat diversos àlbums en solitari, dedicats a compositors desconeguts, com Attilio Ariosti, Leonardo Vinci, Niccolò Jommelli, Francesco Gasparini i Johann Adolph Hasse. Ha publicat el CD Siface: l’amor castrato (Glossa) i un disc dedicat al compositor napolità Giovanni Paisiello (Pan Classics).

    La temporada 2022-23 ha participat com a Titta Castagna de Li zite ’ngalera de L. Vinci en una nova producció d’Andrea Marco-Leo Muscato a La Scala; com a Achille a Finta pazza de Sacrati, amb Leonardo García Alarcón, a Versalles, i com a Ruggiero d’Orlando furioso de Vivaldi, a càrrec de Jean-Christophe Spinosi i Ensemble Matheus, al Théâtre des Champs Élysées de París.

    Amb la complicitat d’Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina, Filippo ha aparegut com a Goffredo de Rinaldo de Händel a l’Opéra de Tours i torna a interpretar el rol de Tamerlano de Bajazet de Vivaldi per al Theater an der Wien, també aquí al Palau i durant una gira per Itàlia.

    També ofereix recitals en solitari: Théâtre Sénart amb Stefan Plewniak i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles; Festival de Halle acompanyat de The New Baroque Times, i amb Javier Ulisses Illán i el seu Ensemble Neyredas al Teatro Arriaga de Bilbao.

  • Valentino Buzza, tenor

    Valentino Buzza

    ©Fabrizio Mauro

    Nascut a Catània, es va graduar al Conservatori Vincenzo Bellini de la seva ciutat natal el 2008. Els anys següents va participar en cursos magistrals impartits per Leone Magiera, Edda Moser i Renato Bruson, entre d’altres.

    Ha guanyat diversos concursos internacionals de cant, com el Premio Luciano Pavarotti de la Fundació Marcello Giordani (2016) i el Concurs d’Òpera Tito Schipa (2012).

    Va participar en diverses produccions operístiques al Centre de Perfeccionament Plácido Domingo de València (estudi d’òpera del Palau de les Arts), entre les quals La bohème (Rodolfo), sota la direcció de Riccardo Chailly; Così fan tutte (Ferrando), sota la direcció de Marco Guidarini, La traviata (Giuseppe) i Turandot (Pang), aquestes dues darreres dirigides per Zubin Mehta; Simon Boccanegra (capità de ballesters) al costat de Plácido Domingo, sota la direcció d’Evelino Pidò.

    Ha encarnat els papers principals de diversos títols operístics, com Il sogno di Scipione de Mozart, sota la batuta del mestre Sardelli al Teatro Malibran; Bastien et Bastienne, en una producció de Davide Livermore a Gènova; Dido and Aeneas de Purcell, sota la direcció de Stefano Montanari a l’Òpera de Florència; L’incoronazione di Dario de Vivaldi, dirigida per Federico Maria Sardelli al Palau de les Arts de València, i Catone in Utica del mateix compositor al Festival Opera Barga.

    A més, ha cantat el paper d’Edmondo de Manon Lescaut de Puccini al Teatro Municipal de São Paulo i el de Pang de Turandot al Festival Puccini de Torre del Lago. Ha estat Aristeo de Narciso de Scarlatti al Festival d’Innsbruck, Nemorino de L’elisir d’amore de Donizetti a l’Òpera de Florència i l’abat de Chazeuil d’Adriana Lecouvreur de Francesc Cilea al Teatro Petruzzelli de Bari. Col·laborant amb Diego Fasolis, ha interpretat les òperes de Vivaldi Ottone in villa (Decio) i Farnace (Pompeo) per a La Fenice. Amb direcció de Fabio Biondi, a València ha cantat l’oratori de Händel Israel a Egipte i ha estat el tenor solista de la Missa de la coronació de Mozart, sota la direcció de Zubin Mehta a Florència.

    Ha enregistrat Turandot de Puccini, dirigida per Zubin Mehta, i Manon Lescaut, dirigida per Plácido Domingo, per a Decca, i Macbeth de Verdi, dirigida per Fabio Biondi, per a Glossa.

    Els seus compromisos recents i futurs inclouen Elisabetta, regina d’Inghilterra de Rossini (Guglielmo) en una producció d’Evelino Pidò i Davide Livermore per al Rossini Opera Festival de Pesaro, L’Orfeo de Monteverdi, amb Fabio Biondi, a Berlín, Hamburg, Barcelona, Madrid i Viena, i Werther de Massenet (Schmidth) al Teatro Petruzzelli de Bari.

  • Matheus Pomeu, tenor

    Matheus Pomeu

    Tenor líric, ha cantat i enregistrat el paper de Jontek a l’òpera Halka de Moniuszko al Festival Chopin, amb el mestre Fabio Biondi i Europa Galante. El 2018 va cantar la part de tenor de la Petite Messe Solennelle de Rossini al Musikfest de Bremen.

    Va ser convidat a la NYE Gala al Teatr Wielki juntament amb Artur Rucinski, Maria Agresta i Francesco Demuro. Va cantar el mateix paper de Jontek al Teatr Wielki de Varsòvia en l’obertura de l’Any Moniuszko (2019), actuació que va ser aclamada en totes les intervencions pel públic. Ha guanyat el Concurs Internacional Adam Didur de Polònia.

    Després dels estudis de periodisme i filosofia, va debutar en òpera als principals teatres lírics del seu Brasil natal: Teatro Municipal de São Paulo, Teatro Municipal de Rio de Janeiro i Palácio das Artes a Belo Horizonte. Rols: Tamino (Die Zauberflöte), Alfredo (La traviata), Rodolfo (La bohème), Don José (Tragedie de Carmen), Corrado (Il corsaro), Don Alvaro (Il guarany), Flaminio (L’amore dei tre rè), Arturo (Lucia di Lammermoor).

    Actualment ha incorporat al seu repertori i ha debutat en el paper de duc de Màntua de Rigoletto de Verdi a Alemanya, i ha enregistrat amb Europa Galante Il corsaro de Verdi i Flis de Moniuszko.

  • Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

    COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA - XAVIER PUIG (c)Ricardo Ríos

    @ Ricardo Rios

    El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana és un dels cors professionals més prestigiosos de l’Estat espanyol. Va ser creat per l’Orfeó Català l’any 1990 amb la missió de difondre la música coral universal, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. El Cor ha estat dirigit per Jordi Casas i Bayer, Josep Vila i Casañas i Simon Halsey. Actualment Xavier Puig n’és el director i Jordi Armengol el pianista.

    Als seus components se’ls exigeix un alt nivell vocal i artístic, aspectes que aporten al grup un potencial que el converteix en un cor de gran qualitat. Ha estat dirigit per grans mestres, com René Jacobs, Marc Minkowski, Kent Nagano, Simon Rattle, Gustavo Dudamel, Daniel Barenboim, Christophe Rousset, Vladimir Jurowski, Daniele Gatti, Simon Carrington i Fabio Biondi, i ha col·laborat amb els cantants Philippe Jaroussky i Mark Padmore. Des de l’any 2010 la formació és membre de The European Network for Professional Chamber Choirs (TENSO).

    A nivell internacional, cal destacar-ne el debut el 2017 als Proms de la BBC de Londres, la gira amb Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus el 2018, i el debut al festival MÜPA de Budapest el 2022 amb un programa d’ensalades i madrigals del Renaixement català. De la temporada passada cal destacar la Passió segons sant Joan de Bach, sota la direcció de Xavier Puig, i les estrenes de Reconnaissance de Kaija Saariaho i Invocation to the earth de Xavier Pagès Corella, sota la direcció de Simon Halsey. Els projectes més destacats d’aquesta temporada 2022-23 inclouen la interpretació d’obres dels compositors convidats del Palau de la Música Catalana Caroline Shaw i Ferran Cruixent (dirigit per Júlia Sesé, preparadora del Cor), el concert commemoratiu del centenari del l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, la segona col·laboració amb Europa Galante i Fabio Biondi, amb Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi, i la nova col·laboració amb Franco Fagioli i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles que inclou dos concerts a l’auditori francès.

  • Europa Galante

    Europa Galante

    La formació va ser fundada el 1990 pel seu director musical i violinista de fama internacional Fabio Biondi, i ràpidament va esdevenir el principal conjunt instrumental italià que donava nova vida al repertori barroc i clàssic.

    El conjunt es va especialitzar inicialment en els compositors italians dels segles XVII i XVIII, i després de publicar el primer disc dedicat als concerts de Vivaldi, va assolir reconeixement mundial, confirmat constantment per la crítica, que li ha valgut el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique. Ara Europa Galante interpreta una varietat de repertori molt conegut i alhora continua descobrint joies amagades des de l’òpera de Händel fins a les Suites orquestrals de Bach, des de l’òpera de Rossini fins a la música de cambra de Boccherini.

    Des que va ser fundada fa trenta anys per Fabio Biondi, ha ofert nombroses gires internacionals que l’han portat per moltes de les principales sales de concerts i teatres d’arreu del món, com el Teatro alla Scala de Milà, Théâtre des Champs Élysées, Accademia di Santa Cecilia de Roma, Concertgebouw d’Amsterdam, Wiener Musikverein, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, Suntory Hall de Tòquio i Opera de Sydney.

    Aquesta temporada la seva agenda inclou Silla de Händel al Auditorio Nacional de Madrid i actuar a la Xina i el Japó, i també interpretarà l’oratori de Händel Il trionfo del Tempo e del Desenganno.

    La temporada vinent presentarà l’estrena mundial de l’òpera Argippo de Vivaldi a Xangai, Seül, Festival de Bremen, Theater an der Wien, Madrid i Sevilla. Europa Galante interpretarà, a més, altres programes a Espanya, Alemanya, Suïssa, Polònia, França i també farà una gira pels Estats Units i l’Amèrica de Sud (Mèxic, Colòmbia i el Brasil). A Itàlia presentará un programa Haydn a Florencia, Roma, Torí i Càller.

    L’agost del 2018 va celebrar el desè aniversari de Stanislaw Moniuszko amb la presentació de la seva òpera Halka al Festival Internacional Chopin; enguany torna a oferir l’òpera Hrabina de Moniuszko i Betly de Donizetti, tot mantenint el viatge del conjunt a través de la interpretació històrica de l’òpera del bel canto, després de produccions anteriors, com Norma de Bellini, La Cenerentola de Rossini i Il corsaro de Verdi.

    Les darreres aportacions discogràfiques amb Warner Classics, Virgin i Glossa inclouen els Concerts de l’adeu (Diapason d’Or) de Vivaldi i Concerts de Bohèmia (Star Recording of the Trad), I capuleti e i Montecchi de Bellini, i Macbeth de Verdi (Preis der Deutsche Schallplattenkritik), i òperes de Vivaldi, com Bajazet, Oracolo in Messenia i Ercole sul Termodonte, editades per Warner Classics amb Joyce Di Donato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux y Rolando Villazón.

    Europa Galante és l’orquestra resident de la Fondazione Teatro Due en Parma.

     

    Violins I: Fabio Ravasi | Elin Gabrielsson | Barbara Altobello
    Violins II: Andrea Rognoni | Beatrice Scaldini | Rossella Borsoni
    Violes: Stefano Marcocchi | Krishna Nagaraja
    Violoncel: Alessandro Andriani
    Contrabaix: Riccardo Coelati Rama
    Flautes: Petr Zejfart | Marco Scorticati
    Sacabutxos: Stefan Legee | Pascal Gonzales | Julien Ribouleau
    Sacabutx baix: Jean Noel Gamet

    Contínuo:
    Arpa: Marta Graziolino
    Clavicèmbal: Paola Poncet,
    Tiorba: Giangiacomo Pinardi
    Viola de gamba: Teresa Anais Lion
    Llaüt: Mauro Pinciarolli
    Orgue: Andrea Perugi

  • Fabio Biondi, director

    Fabio Biondi

    El 1989, després d’una àmplia tasca amb conjunts especialitzats, com Les Musiciens du Louvre i The English Concert, Biondi va fundar Europa Galante, que ben aviat va esdevenir el conjunt italià de música històrica més important. Biondi i la seva orquestra s’han forjat tota una reputació amb “actuacions fresques i vibrants” («New York Times»), i donen nova vida al repertorio barroc, clàssic i del primer Romanticisme, tot actuany als principals festivals i escenaris internacionals, com ara darrerament la Pierre Boulez Saal de Berlín, Elbphilharmonie d’Hamburg, Wiener Konzerthaus, Enescu Festival i Edinburgh International Festival.

    Biondi aporta aquest enfocament d’autenticitat i atractiu a les orquestres simfòniques i de música de cambra modernes, que ell dirigeix des del violí. Els projectes més destacats recents i futurs inclouen la New York Philharmonic, Chicago Symphony, Filharmònica de Hong Kong, Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, RAI de Torí, NDR Radiophilharmonie, hr-Sifonieorchester Frankfurt, Simfònica de la Ràdio Finlandesa, Mahler Chamber Orchestra i Mozarteumorchester de Salzburg.

    Va ser director artístico de música barroca de l’Orquestra Simfònica de Stavanger entre el 2005 i el 2016. La passió de Biondi per l’òpera el porta a centres importants, com l’Orpenhaus de Zuric, Staatsoper unter den Linden de Berlín i el 2020 al Grand Théâtre de Ginebra amb Die Entführung aus dem Serail de Mozart en una nova producció de Luk Perceval. Va ser director musical en el període 2015-2018 del Palau de les Arts Reina Sofia de València, on va dirigir produccions de Donizetti, Rossini, Haydn i Il corsaro de Verdi. Com a violinista és considerat i respectat com un virtuós “impecable” («The Guardian»), i actua en recital per tot el món: Carnegie Hall, Wigmore Hall, Auditorio Nacional de Música de Madrid i Cité de la Musique.

    La seva àmplia discografia per a Warner Classics, Virgin i Glossa li ha reportat nombrosos premis, incloent-hi el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique; el seu enregistrament amb l’Europa Galante de Les quatre estacions de Vivaldi va ser Disc de l’Any en més de cinc països, i ha enregistrat en companyia de Joyce DiDonato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux i Rolando Villazón. El seu recent àlbum amb Sonates per a violí i guitarra de Paganini va seleccionat com a Editor’s Choice per «Gramophone» i la «BBC Music Magazine».

    Biondi és membre de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia des del 2011, i el 2015 va ser nomenat Oficial de l’Ordre National des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès. Així mateix, el 2019 va ser distingit amb la Medalla de Coratge i Veracitat pel Govern de Polònia, com a reconeixement als seus destacats assoliments culturals.

Índex