Amb una trajectòria forjada durant més de vint-i-cinc anys als millors escenaris del món, el tenor peruà Juan Diego Flórez proposa en el seu retorn al Palau una vetllada feta a mida amb cançons i àries en un recorregut de més de dos segles d’història: des del Barroc, passant pel Classicisme, el Romanticisme francès i italià i fins i tot el Verisme.

Gluck, figura fonamental al món de l’òpera pel seu caràcter innovador, va irrompre amb la ferma decisió de purificar i ennoblir el gènere mitjançant la sobrietat per acabar amb els excessos del carregat bel canto barroc italià. Les seves reformes marcaven un camí auster per transmetre la noblesa del drama clàssic amb òperes innovadores com Orfeo ed Euridice (1762) o Alceste (1767); també n’és un bon exemple la que obre el programa d’avui, Paride ed Elena (1770), la tercera de les seves obres reformistes, i amb llibret del també innovador Ranieri Calzabigi. Entre les àries d’aquesta òpera que han guanyat independència com a peces de concert, hi ha la declaració d’amor de Paride, en to menor, “O del mio dolce ardor”, del primer acte.

Amb l’italià Giulio Caccini l’oient se situa al final del Renaixement i inici del Barroc; compositor, professor, cantant i instrumentista, és considerat un dels fundadors de l’òpera. No han sobreviscut gaires de les seves obres, però s’han de destacar tres títols fonamentals, Euridice (1600), Il rapimento di Cefalo (1600) i Euridice (1602); també alguns madrigals, com Amarilli, mia bella, escrit per a veu i baix continu; l’única estrofa del poema expressa una apassionada reafirmació d’amor per Amarilli en primera persona, davant la desconfiança –o gelosia– d’aquesta.

De l’inici del Barroc correspon Vittoria, mio core! de Giacomo Carissimi, figura clau en el desenvolupament de la música sacra del seu temps, a la qual va aportar profunditat en el discurs; aquesta es tracta d’una mostra de les més de cent cinquanta cantates que va escriure per a cantants professionals que entretenien els membres de les cases benestants de Roma i que va agafar una gran popularitat a l’època.

Gioachino Rossini és un dels compositors més importants i influents per a les generacions posteriors, no només en el repertori operístic. Els seus Péchés de vieillesse (Pecats de vellesa) és una col·lecció de cent cinquanta peces que s’agrupen en catorze volums creats des del 1857 fins poc abans de la seva mort, el 1868. El caràcter d’aquestes composicions és lleuger, tot i que d’un ordre refinat; d’aquesta col·lecció avui s’escoltaran, “L’esule” i “La lontananza”, i la “Danse sibérienne”, aquesta última per a piano sol. Rossini va desenvolupar un estil de cant únic i personal, de gran virtuosisme, que amb el temps arribaria a formar l’estil conegut com a bel canto romàntic. Aquestes característiques es troben a les àries “Deh! tu m’assisti amore”, d’Il signor Bruschino (1813) –l’última de les quatre farses italianes que va compondre en una època en què aquest tipus d’òperes curtes eren freqüents a Venècia– i “La speranza più soave”, de Semiramide, l’última òpera que escriví a Itàlia abans d’instal·lar-se a França, tota una prova de foc per a qui la interpreta.

Una de les obres més emblemàtiques del francès Édouard Lalo va ser Le roi d’Ys, òpera composta entre el 1875 i el 1878 que va tenir un èxit extraordinari, com demostren les cent representacions durant l’any de l’estrena; està impregnat de tots els elements característics del Romanticisme –amor, gelosia, intriga i una mica de màgia– i la seva ària més divulgada és “Vainement, ma bien aimée”. Gounod és molt més conegut i un dels més importants del Romaticisme francès; el 1867, durant l’Exposició Universal a París, estrenà Roméo et Juliette, que entrà al repertori de l’Opéra Comique el 1873, on es va representar 391 vegades en catorze anys. Avui se sentirà la commovedora ària del protagonista, “Ah! Lève-toi, soleil”, tot un hit.

La favorite (1840), del belcantista Gaetano Donizetti, fou composta en estil grand opéra pensant en el gust parisenc; estrenada a l’Opéra de París, després se n’imposaria amb èxit la versió en italià. Fernand, el rol del tenor, s’assabenta al quart acte que la seva esposa ha estat “La maîtresse du roi”, tal com ho expressa en aquesta ària de gran exigència interpretativa.

Giuseppe Verdi fou el dominador de l’escena lírica europea durant la segona meitat del segle XIX; sense ruptures abruptes amb el passat, va encarnar l’evolució de la tradició italiana a través de l’expressió dramàtica tant en l’aspecte vocal com en l’orquestral. Un ballo in maschera (1859) va ser el seu primer treball de maduresa inspirat en un fet real, l’assassinat del rei suec Gustau III durant un ball de màscares a Estocolm, el 1792; d’aquesta obra s’interpreta avui “Ma se m’è forza perderti”, l’ària del protagonista del tercer acte. Deu anys abans, el 1849, Verdi va compondre Luisa Miller, òpera tràgica basada en una obra de Schiller que marca el final de la primera etapa compositiva del mestre, de la qual avui s’escoltarà la coneguda “Quando le sere al placido”.

Le villi va ser la primera òpera de Puccini, hereu de la tradició lírica del ottocento italià; estrenada el 1884 i composta per participar en un concurs d’òperes d’un sol acte, l’obra no va tenir cap mena de repercussió, però va poder pujar a un escenari gràcies als contactes del llibretista, Ferdinando Fontana; d’aquesta poc divulgada òpera de l’autor de tants èxits, avui s’interpreta l’ària de Roberto, “Torna ai felici dì”: melodia en estat pur.

Manel Cereijo, musicòleg