• Juan Diego Flórez
    —Cançons i àries d'òpera

    Palau Grans Veus

    Dimecres, 24 de maig de 2023 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Amb el suport de:

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Juan Diego Flórez, tenor
    Vincenzo Scalera, piano


    I

    Christopher Willibald Gluck (1714-1787)
    “O del mio dolce ardor”, de Paride ed Elena

    Giulio Romolo Caccini (1551-1618)
    Amarilli, mia bella

    Giacomo Carissimi (1605-1674)
    Vittoria, mio core!

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “L’esule”, de Péchés de vieillesse
    “La lontananza”, de Péchés de vieillesse
    “Danse sibérienne”, de Péchés de vieillesse (piano sol)
    “Deh! tu m’assisti amore”, d’Il signor Bruschino
    “La speranza più soave”, de Semiramide

    II

    Édouard Lalo (1823-1892)
    “Puisqu’on ne peut flechir… Vainement, ma bien aimée”, de Le roi d’Ys

    Charles Gounod (1818-1893)
    “L’amour, l’amour!... Ah! Lève-toi, soleil”, de Roméo et Juliette

    Gaetano Donizetti (1797-1848)
    “La maîtresse du roi... Ange si pur”, de La favorite

    Benjamin Godard (1849-1895)
    “Berceuse”, de Jocelyn (piano solo)

    Giuseppe Verdi (1813-1901)
    “Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perderti... L'ara, o l'avello”, d’Un ballo in maschera
    “Oh! Fede negar potessi… Quando le sere al placido”, de Luisa Miller

    Giacomo Puccini (1858-1924)
    Foglio d’album (piano sol)
    “Torna ai felici dì”, de Le villi

    Primera part, 40 minuts | pausa de 20 minuts | segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada.

    #popular

  • Poema

    festa

    qui despenjarà el cel?

    qui aturarà el cicle de l’aigua
    i l’enclourà dins d’un bidó?

    qui escombrarà la terra?
    qui separarà la palla de la pols?

    qui amuntegarà, per separat
    –cada munt en un racó–,
    les roques, els vents i els esquelets?

    qui desconnectarà la força de la gravetat
    i l’atracció dels planetes?

    qui ho farà? després de què?

    qui cremarà la flama fins a l’extinció?

    Eduard Escoffet
    El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)

  • Rolex desktop
  • Comentari

    Amb una trajectòria forjada durant més de vint-i-cinc anys als millors escenaris del món, el tenor peruà Juan Diego Flórez proposa en el seu retorn al Palau una vetllada feta a mida amb cançons i àries en un recorregut de més de dos segles d’història: des del Barroc, passant pel Classicisme, el Romanticisme francès i italià i fins i tot el Verisme.

    Gluck, figura fonamental al món de l’òpera pel seu caràcter innovador, va irrompre amb la ferma decisió de purificar i ennoblir el gènere mitjançant la sobrietat per acabar amb els excessos del carregat bel canto barroc italià. Les seves reformes marcaven un camí auster per transmetre la noblesa del drama clàssic amb òperes innovadores com Orfeo ed Euridice (1762) o Alceste (1767); també n’és un bon exemple la que obre el programa d’avui, Paride ed Elena (1770), la tercera de les seves obres reformistes, i amb llibret del també innovador Ranieri Calzabigi. Entre les àries d’aquesta òpera que han guanyat independència com a peces de concert, hi ha la declaració d’amor de Paride, en to menor, “O del mio dolce ardor”, del primer acte.

    Amb l’italià Giulio Caccini l’oient se situa al final del Renaixement i inici del Barroc; compositor, professor, cantant i instrumentista, és considerat un dels fundadors de l’òpera. No han sobreviscut gaires de les seves obres, però s’han de destacar tres títols fonamentals, Euridice (1600), Il rapimento di Cefalo (1600) i Euridice (1602); també alguns madrigals, com Amarilli, mia bella, escrit per a veu i baix continu; l’única estrofa del poema expressa una apassionada reafirmació d’amor per Amarilli en primera persona, davant la desconfiança –o gelosia– d’aquesta.

    De l’inici del Barroc correspon Vittoria, mio core! de Giacomo Carissimi, figura clau en el desenvolupament de la música sacra del seu temps, a la qual va aportar profunditat en el discurs; aquesta es tracta d’una mostra de les més de cent cinquanta cantates que va escriure per a cantants professionals que entretenien els membres de les cases benestants de Roma i que va agafar una gran popularitat a l’època.

    Gioachino Rossini és un dels compositors més importants i influents per a les generacions posteriors, no només en el repertori operístic. Els seus Péchés de vieillesse (Pecats de vellesa) és una col·lecció de cent cinquanta peces que s’agrupen en catorze volums creats des del 1857 fins poc abans de la seva mort, el 1868. El caràcter d’aquestes composicions és lleuger, tot i que d’un ordre refinat; d’aquesta col·lecció avui s’escoltaran, “L’esule” i “La lontananza”, i la “Danse sibérienne”, aquesta última per a piano sol. Rossini va desenvolupar un estil de cant únic i personal, de gran virtuosisme, que amb el temps arribaria a formar l’estil conegut com a bel canto romàntic. Aquestes característiques es troben a les àries “Deh! tu m’assisti amore”, d’Il signor Bruschino (1813) –l’última de les quatre farses italianes que va compondre en una època en què aquest tipus d’òperes curtes eren freqüents a Venècia– i “La speranza più soave”, de Semiramide, l’última òpera que escriví a Itàlia abans d’instal·lar-se a França, tota una prova de foc per a qui la interpreta.

    Una de les obres més emblemàtiques del francès Édouard Lalo va ser Le roi d’Ys, òpera composta entre el 1875 i el 1878 que va tenir un èxit extraordinari, com demostren les cent representacions durant l’any de l’estrena; està impregnat de tots els elements característics del Romanticisme –amor, gelosia, intriga i una mica de màgia– i la seva ària més divulgada és “Vainement, ma bien aimée”. Gounod és molt més conegut i un dels més importants del Romaticisme francès; el 1867, durant l’Exposició Universal a París, estrenà Roméo et Juliette, que entrà al repertori de l’Opéra Comique el 1873, on es va representar 391 vegades en catorze anys. Avui se sentirà la commovedora ària del protagonista, “Ah! Lève-toi, soleil”, tot un hit.

    La favorite (1840), del belcantista Gaetano Donizetti, fou composta en estil grand opéra pensant en el gust parisenc; estrenada a l’Opéra de París, després se n’imposaria amb èxit la versió en italià. Fernand, el rol del tenor, s’assabenta al quart acte que la seva esposa ha estat “La maîtresse du roi”, tal com ho expressa en aquesta ària de gran exigència interpretativa.

    Giuseppe Verdi fou el dominador de l’escena lírica europea durant la segona meitat del segle XIX; sense ruptures abruptes amb el passat, va encarnar l’evolució de la tradició italiana a través de l’expressió dramàtica tant en l’aspecte vocal com en l’orquestral. Un ballo in maschera (1859) va ser el seu primer treball de maduresa inspirat en un fet real, l’assassinat del rei suec Gustau III durant un ball de màscares a Estocolm, el 1792; d’aquesta obra s’interpreta avui “Ma se m’è forza perderti”, l’ària del protagonista del tercer acte. Deu anys abans, el 1849, Verdi va compondre Luisa Miller, òpera tràgica basada en una obra de Schiller que marca el final de la primera etapa compositiva del mestre, de la qual avui s’escoltarà la coneguda “Quando le sere al placido”.

    Le villi va ser la primera òpera de Puccini, hereu de la tradició lírica del ottocento italià; estrenada el 1884 i composta per participar en un concurs d’òperes d’un sol acte, l’obra no va tenir cap mena de repercussió, però va poder pujar a un escenari gràcies als contactes del llibretista, Ferdinando Fontana; d’aquesta poc divulgada òpera de l’autor de tants èxits, avui s’interpreta l’ària de Roberto, “Torna ai felici dì”: melodia en estat pur.

    Manel Cereijo, musicòleg

  • Biografies

    Juan Diego Flórez, tenor

    Juan Diego Flórez

    © Gregor Hohenberg - Sony Music Entertainment

    Nascut a Lima (1973), inicià la seva carrera musical de ben jove cantant i tocant música peruana, pop i rock. Als disset anys va entrar al Conservatorio Nacional de Música de Lima i tres anys després va aconseguir una beca per estudiar cant al Curtis Institute of Music de Filadèlfia. El 1996 va debutar com a professional al Rossini Opera Festival de Pesaro, tot assumint una substitució en el paper del tenor principal, Corradino de Matilde di Shabran. Debut que fou tot un èxit i que marca l’inici d’una carrera estel·lar. El mateix any, amb només vint-i-tres anys, va debutar a La Scala de Milà, dirigit per Riccardo Muti, amb motiu de l’obertura de la temporada 1996-97. Des d’aleshores ha actuat constantment als teatres i sales de concerts més importants del món al costat de directors de prestigi internacional. 

    Als inicis de la seva trajectòria les seves interpretacions del repertori belcantista van ser lloades de manera especial, sobretot en les òperes de Rossini, Donizetti i Bellini. Els darrers anys l’assumpció d’herois romàntics francesos també li han suposat un gran reconeixement, tant del públic com de la crítica. Els seus debuts més recents inclouen els rols de Romeo (Roméo et Juliette) a la Wiener Staatsoper, Gennaro (Lucrezia Borgia) al Festival de Salzburg i la Bayerische Staastoper, Hoffmann (Les contes d'Hoffmann) a l’Opéra de Montecarlo, Ricciardo (Ricciardo e Zoraide) al Rossini Opera Festival, Alfredo (La traviata) a la Metropolitan Opera de Nova York, Des Grieux (Manon) a la Wiener Staatsoper, Werther (Werther) a la Royal Opera House, Rodolfo (La bohème) a l’Operhaus de Zuric el 2020, i Faust (Faust) a la Wiener Staatsoper. Els seus pròxims compromisos inclouen Le Comte Ory al Rossini Opera Festival, La bohème a la Royal Opera House i La fille du régiment a la Wiener Staatsoper, entre d’altres, a més de concerts i recitals arreu del món.

    Acumula un ampli catàleg d’àlbums en solitari, com també d’òperes senceres en CD i DVD. Des del mes de juny del 2016 és artista en exclusiva de Sony Classical, segell amb el qual va publicar el 2017 un disc dedicat a àries de Mozart, i el 2018 un altre de cançons llatinoamericanes. Ha estat reconegut com un dels millors tenors de la història per la BBC i ha rebut nombrosos premis i distincions, entre les quals el guardó més alt del Perú, la Gran Creu de l’Orde del Sol. El 2022 va ser nomenat director artístic del Rossini Opera Festival. 

    El 2011 Juan Diego Flórez va fundar Sinfonía por el Perú, un projecte d’inclusió social que té com a objectiu afavorir el desenvolupament personal i artístic de nens i joves en situació de vulnerabilitat a través de la creació d’orquestres i cors a nivell nacional. Com a reconeixement per la seva tasca va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO i premiat pel World Economic Forum amb el Crystal Award. L’agost i el setembre del 2022 l’Orquesta Juvenil de Sinfonía por el Perú, que representa el programa a nivell nacional, va fer la seva primera gira per Europa juntament amb Juan Diego Flórez i va oferir concerts al Festival de Salzburg, Menuhin Festival de Gstaad i Festival de Lucerna. 

  • Vincenzo Scalera, piano

    Vincenzo Scalera

    Graduat per la Manhattan School of Music, va treballar com a director assistent de la New Jersey State Opera. Va continuar estudiant a Itàlia i el 1980 es va incorporar al Teatro della Scala de Milà com a coach i pianista, a més de ser director assistent de Claudio Abbado, Riccardo Chailly, Gianandrea Gavazzeni i Carlos Kleiber, entre d’altres. Ha participat als festivals de Salzburg, Edimburg, Martina Franca, Jerusalem, Istanbul, Les Choregies d’Orange, Carinthischer Sommer Ossiac i Rossini Opera Festival a Pesaro. On ha acompanyat nombrosos cantants, com Carlo Bergonzi, Andrea Bocelli, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Juan Diego Flórez i Leyla Gencer, entre molts d’altres. Ha enregistrat diversos discos al costat de grandíssims noms de la lírica: Sumi Jo, La Promessa; Renata Scotto, Complete songs of Verdi; Carlo Bergonzi, Carlo Bergonzi in concerto i Art of bel canto-canzone, i The comeback concerts amb Josep Carreras. També ha enregistrat amb Carlo Bergonzi el videoconcert titulat Bergonzi celebrates Gigli, que comprèn el repertori que van interpretar junts en un recital molt aclamat el 1985 al Carnegie Hall. Com a clavecinista ha enregistrat la música del DVD de La Cenerentola de Rossini, dirigida per Claudio Abbado, i l’estrena mundial d’Il viaggio a Reims, també sota la batuta del mateix Abbado.

    És artista de la firma de pianos Steinway i forma part de l’equip de l’Accademia d’Arti e Mestieri del Teatro alla Scala.

  • 20231205 Anunci Palau 100 Extensa DESKTOP
  • Textos

    Christopher Willibald Gluck (1714-1787)
    “O del mio dolce ardor”, ària de Paride de Paride ed Elena
    Llibret de Raniero Calzabigi (1714-1795)

    O del mio dolce ardor
    Bramato oggetto,
    L’aura che tu respiri,
    Alfin respiro.

    Oh, objecte anhelat
    de ma dolça passió,
    l’aire que tu respires
    per fi respiro.

    O vunque il guardo io giro,
    Le tue vaghe sembianze
    Amore in me dipinge:
    Il mio pensier si finge
    Le più liete speranze;
    E nel desio che così
    M’empie il petto
    Cerco te, chiamo te,
    spero e sospiro.

    Pertot on esguardo
    el teu esguard amorós
    l’amor en mi dibuixa:
    el meu magí imagina
    les més felices esperances;
    i en el desig que així
    el pit m’omple,
    et busco, t’anomeno,
    t’espero i et sospiro.

    Giulio Romolo Caccini (1551-1618)
    Amarilli, mia bella
    Text atribuït a Giovanni Battista Guarini (1538-1612) i també a Alessandro Guarini (c. 1565-1636)

    Amarilli, mia bella,
    Non credi, o del mio cor dolce desio,
    D’esser tu l’amor mio?
    Credilo pur: e se timor t’assale,
    Dubitar non ti vale.
    Aprimi il petto e vedrai scritto in core:
    Amarilli, Amarilli, Amarilli
    è il mio amore.

    Amarilli, estimada,
    no creus, desig de mon cor,
    que tu ets el meu amor?
    Creure-t’ho, i si temences et setgen
    no val a dubtar-ho.
    Obre’m el pit i veuràs al cor escrit:
    Amarilli, Amarilli, Amarilli
    és la meva estimada.

    Giacomo Carissimi (1605-1674)
    Vittoria, mio core!
    Text de Domenico Benigni (1596-1653)

    Vittoria, mio core!
    Non lagrimar più,
    È sciolta d’Amore
    La vil servitù.

    Victòria, cor!
    No ploris més
    s’ha acabat d’Amor
    la malvada servitud.

    Già l’empia a’ tuoi danni
    Fra stuolo di sguardi,
    Con vezzi bugiardi
    Dispose gl’inganni;

    La cruel, per al teu dany
    davant les públiques mirades,
    amb encants mentiders
    ja forja enganys;

    Le frode, gli affanni
    Non hanno più loco,
    Del crudo suo foco
    È spento l’ardore!

    Els enganys, els afanys,
    ja no s’esdevenen,
    del seu foc
    l’ardor s’ha extingit!

    Da luci ridenti
    Non esce più strale,
    Che piaga mortale
    Nel petto m’avventi:

    D’ulls riallers
    no surten més dards,
    que amb nafra mortal
    fereixin el meu pit:

    Nel duol, ne’ tormenti
    Io più non mi sfaccio
    È rotto ogni laccio,
    Sparito il timore!

    Ni dol, ni turments
    no acaro.
    El llaç he romput,
    i he esvaït la por!

    Gioachino Rossini (1792-1868)
    “L’esule”, de Péchés de vieillesse
    Text atribuït a Guiseppe Torre (1824-1900)

    Qui sempre ride il cielo,
    qui verde ognor la fronda,
    qui del ruscello l’onda
    dolce mi scorre al pie’;
    ma questo suol non è
    la Patria mia.

    Aquí sempre riu el cel,
    la branca sempre és verda,
    el rierol sempre s’escola
    als meus peus;
    però aquesta terra
    no és la meva pàtria

    Qui nell’azzurro flutto
    sempre si specchia il sole;
    i gigli e le viole
    crescono intorno a me;
    ma questo suol non è
    la Patria mia

    Aquí en les ones blaves
    sempre s’emmiralla el sol:
    els lliris i les violes
    creixen al meu voltant;
    però aquesta terra
    no és la meva pàtria.

    Le vergini son vaghe
    come le fresche rose
    che al loro crin compose
    amor pegno di fe’;
    ma questo suol non è
    la Patria mia.

    Les verges són tan boniques
    com les roses fresques
    que duen, com a penyora d’amor,
    i fidelitat, als cabells;
    però aquesta terra
    no és la meva pàtria.

    Nell’Itale contrade
    è una città Regina;
    la Ligure marina
    sempre le bagna il pie’.
    La ravvisate, ell’è
    la Patria mia.

    En les encontrades italianes
    hi ha una ciutat reina;
    la Ligúria marina
    sempre li banya els peus,
    La veieu?,
    aquesta és la meva pàtria.

    “La lontananza”, de Péchés de vieillesse
    Text atribuït a Guiseppe Torre

    Quando dal tuo verone,
    fra l’ombre della sera,
    la flebile canzone
    sciorrà la capinera

    Quan des del teu balcó,
    entre les ombres de la nit,
    la suau cançó
    difongui l’alosa

    ed una pura stella
    nel suo gentil passaggio
    la fronte tua sì bella
    rischiarerà d’un raggio,

    i un estel pur
    amb el seu passar gentil
    el teu front tan bell
    il·lumini amb un raig,

    quando il ruscel d’argento
    gemere udrai vicino
    e sospirar il vento
    e sussurare il pino,

    quan el rierol de plata
    sentis gemir a prop teu
    i sospirar el vent
    i xiuxiuejar el pi,

    deh! ti rammenta, o sposa,
    che quello è il mio saluto.
    Donami allor pietosa
    di lacrime un tributo

    Déu!, recorda, oh esposa,
    que aquest és el meu comiat.
    Dona’m aleshores pietosa
    un tribut de llàgrimes

    e pensa, o Elvira mia,
    che il povero cantor
    per mezzo lor t’invia
    sempre più fido il cor.

    i pensa, oh, Elvira meva,
    que el pobre cantaire
    a través d’ells t’envia
    el meu cor sempre fidel.

    “Deh! tu m’assisti amore”, ària de Florville d’Il signor Bruschino
    Llibret de Giussepe Foppa (1760-1845), basat en l’obra teatral Le fils par hasard, ou ruse et folie de René Alissan de Chazet (1774-1844) i Maurice Ourry (1776-1843)

    Deh tu m’assisti amore
    Or che ritorno a lei
    Dona agli affetti miei
    Qual sospirai mercé.
    Ma alcuno a me non vedo…
    Ah, un rio destin prevedo!

    Ajuda’m, oh amor
    ara que torno a tu.
    Dona a les meves passions
    els favors pels quals sospiren.
    Però no veig ningú…
    Ai, preveig un cruel destí!

    “La speranza più soave”, ària d’Idreno de Semiramide
    Llibret de Gaetano Rossi (1828-1886), basat en la tragèdia homònima de François Marie Arouet dit Voltaire (1694-1778)

    La speranza più soave
    Già quest’alma lusingava,
    E l’istante s’appressava
    Più felice pel mio cor.
    Te mia sposa, a questo seno...

    L’esperança més amable
    la meva ànima afalagava.
    I ja venia l’instant
    més feliç per al meu cor.
    Dona meva, en el teu si...

    Ah! sì, andiam... Ma tu sospiri?
    Par che il pianto celi a stento!

    Som-hi... Sospires?
    Sembla que tes llàgrimes no se suspenen!

    (fra sé)
    Ah ti frena in tal momento,
    O geloso mio furor!

    (per a si)
    Atura’t, ara mateix,
    oh, furor meu, de gelosia!

    Sì, sperar voglio contento:
    A chi t’ama cederai.
    M’amerai, dividerai
    Di quest’anima l’ardore
    E con me tu giubilerai
    Nei trasporti dell’amor.

    Sí, content vull esperar.
    Et donaràs a qui t’estima,
    m’estimaràs, compartiràs
    el foc d’aquesta ànima
    i amb mi gaudiràs
    dels mudaments de l’amor.

    Édouard Lalo (1823-1892)
    “Puisqu’on ne peut flechir… Vainement, ma bien aimée”, ària de Mylio de Le roi d’Ys
    Llibret d’Édouard Blau (1836-1906), inspirat en una llegenda tradicional bretona

    Puisqu’on ne peut fléchir
    ces jalouses gardiennes,
    Ah! laissez­moi
    Conter mes peines et mon émoi.

    Com que no es poden fer vinclar
    aquestes zeloses guardianes,
    ah, deixeu-me
    explicar mes penes i sentiments.

    Vainement, ma bien­aimée!
    On croit me désespérer;
    Près de ta porte fermée
    Je veux encore demeurer.

    Debades, estimada,
    creuen que em desespero!
    A tocar de la porta closa
    vull romandre.

    Les soleils pourront s’étendre.
    Les nuits remplacer les jours.
    Sans t’accuser et sans me plaindre
    Là, je resterai toujours.

    Tots els sols poden pondre’s,
    les nits substituir els dies.
    Sense retrets ni planys
    aquí restaré sempre.

    Je le sais, ton âme est douce,
    Et l’heure bientôt viendra
    Où la main qui me repousse
    Vers la mienne se tendra.

    Ja ho sé, la teva ànima és dolça,
    i aviat arribarà l’hora
    que la mà que em rebutja
    cap a mi s’estendrà.

    Ne sois pas trop tardive
    A te laisser attendrir,
    Si Rozenn bientôt n’arrive,
    Je vais, hélas! mourir.

    Que no sigui massa tard
    de cedir i assuaujar,
    si Rozenn no arriba aviat,
    jo, ai, em moriré!

    Charles Gounod (1818-1893)
    “L’amour, l’amour!... Ah! Lève-toi, soleil”, ària de Roméo de Roméo et Juliette
    Llibret de Jules Barbier (1825-1901) i Michael Carré (1821-1872), basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (1564-1616)

    L’amour! Oui, son ardeur a troublé
    tout mon être!

    L’amor! Sí, el seu ardor ha pertorbat
    tot el meu ésser!

    Mais quelle soudaine clarté
    Resplendit à cette fenêtre!
    C’est là que dans la nuit rayonne sa beauté!

    Però quina sobtada llum
    resplendeix en aquesta finestra!
    Està allí la que irradia la seva bellesa en la nit!

    Ah! lève-toi, soleil! Fais pâlir les étoiles,
    Qui, dans l’azur sans voiles,
    Brillent aux firmament.
    Ah! lève-toi! parais! parais!
    Astre pur et charmant!
    Elle rêve! elle dénoue
    Une boucle de cheveux
    Qui vient caresse sa joue!

    Ah! Alça’t, sol, fes empal·lidir les estrelles,
    que, en el blau sense núvols,
    brillen al firmament!
    Ah! Alça’t! Apareix! Apareix!
    Astre pur i encisador!
    Ella està somiant! Deixa anar
    un rínxol de cabells
    que acarona la seva galta!

    Amour! Amour! Porte-lui mes vues!
    Elle parle! Qu’elle est belle!
    Ah! je n’ai rien entendu!
    Mais ses yeux parlent pour elle,
    Et mon coeur a répondu!
    Ah! lève-toi, soleil!, etc.

    Amor! Amor! Porta-li les meves promeses!
    Ella parla! Que bella que és!
    Ah! No he entès res!
    Però els seus ulls parlen per ella,
    i el meu cor ha respost!
    Ah! Alça’t, sol!, etc.

    Gaetano Donizetti (1797-1848)
    “La maîtresse du roi... Ange si pur”, ària de Fernand de La favorite
    Llibret d’Alphonse Royer (1803-1875) i Gustave Vaëz (1812-1862), a partir d’un drama de Baculard d’Arnaud (1718-1805) titulat Le Comte Comminges

    La maîtresse du roi!... Dans l’abîme creusé,
    Sous un piège infernal ma gloire est engloutie,
    et de mon triste coeur l’espérance est sortie
    ainsi que d’un vase brisé.

    L’amistançada del rei!... El buit abim
    engolí ma glòria en una trampa infernal,
    i d’aquest cor trist, l’esperança s’esvaí
    esmicolada com un gerro trencat.

    Ange si pur, que dans un songe
    j’ai cru trouver, vous que j’aimais!
    Avec l’espoir, triste mensonge,
    envolez-vous, et pour jamais!

    Àngel pur, que en un somni
    creia trobat, t’estimava!
    Amb l’esperança, trista mentida,
    allunya’t de mi, per sempre més!

    En moi, pour l’amour d’une femme
    de Dieu l’amour avait faibli;
    Pitié! je t’ai rendu mon âme,
    Pitié! Seigneur, rends-moi l’oubli!

    En mi, per l’amor d’una dona,
    l’amor en Déu s’afeblí.
    Pietat!, t’he lliurat la meva ànima,
    Pietat, Senyor! Concediu-me l’oblit!

    Ange si pur, que dans un songe
    j’ai cru trouver, vous que j’aimais!
    Avec l’espoir, triste mensonge,
    envolez-vous et pour jamais!

    Àngel pur, que en un somni
    creia trobat, t’estimava!
    Amb l’esperança, trista mentida,
    allunya’t de mi, per sempre més!

    Giuseppe Verdi (1813-1901)
    “Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perderti”, ària de Riccardo d’Un ballo in maschera
    Llibret d’Antonio Somma (1809-1864), basat en el llibret d’Agustin Eugène Scribe Locle de l’òpera Gustave III, ou le bal masqué de Daniel Auber.

    Forse la soglia attinse,
    E posa alfin. L’onore
    Ed il dover fra i nostri petti han rotto

    Potser va reposar al final.
    L’honor i el deure
    envers els nostres cors un abisme han obert.

    L’abisso. Ah, sì, Renato
    Rivedrà l’Inghilterra... e la sua sposa
    Lo seguirà. Senza un addio, l’immenso
    Ocean ne separi... e taccia il core.

    Ah, sí, Renato tornarà
    a veure Anglaterra... i la seva muller
    el seguirà. Sense cap adeu, l’immens
    oceà ens separa... i fa callar el cor.

    Esito ancor? ma, o ciel, non lo degg’io?
    Ah, l’ho segnato il sacrifizio mio!

    Encara dubto? Oh, cel, no ho he de fer?
    Ah, ja he signat el meu sacrifici!

    Ma se m’è forza perderti
    Per sempre, o luce mia,
    A te verrà il mio palpito
    Sotto qual ciel tu sia.
    Chiusa la tua memoria
    Nell’intimo del cor.

    Però si cal que et perdi
    per sempre, oh, llum meva,
    fins a tu arribarà el meu neguit
    allà, sota el cel, on siguis.
    Tancat està el teu record
    al cor del cor.

    Ed or qual reo presagio
    Lo spirito m’assale,
    Che il rivederti annunzia
    Quasi un desio fatale...
    Come se fosse l’ultima
    Ora del nostro amor?

    I ara, quin mal averany
    em fa glatir l’esperit,
    que tornar-te a veure anuncia
    gairebé un desig fatal...
    com si fos l’últim
    moment del nostre amor?

    “Oh! Fede negar potessi… Quando le sere al placido... L’ara, o l’avello”, ària de Rodolfo de Luisa Miller
    Llibret de Salvatore Cammarano (1801-1852), basat en l’obra Kubale und Liebe (Intriga i amor) de Friedrich Schiller (1759-1805)

    Oh! fede negar potessi agl’occhi miei!
    Se cielo e terra, se mortali ed angeli
    attestarmi volesser ch’ella non è rea,
    mentite! io risponder dovrei, tutti mentite.

    Oh, si pogués no creure els meus ulls!
    Si el cel i la terra, si els mortals i els àngels,
    volguessin demostrar-me que ella no és culpable,
    hauria de dir “Mentiu!”, “Tots mentiu!”.

    Son cifre sue! Tanta perfidia! Un’alma
    sì nera! sì mendace!
    Ben la conobbe il padre!
    Ma dunque i giuri, le speranze, la gioia,
    le lagrime, l’a!anno?
    Tutto è menzogna, tradimento, inganno!

    És lletra seva. Quanta perfídia! Una ànima
    tan negra i mentidera!
    Que bé que la coneixia el pare!
    I, doncs, els juraments, les esperances, la joia,
    les llàgrimes, l’engany?
    Tot és mentida, traïció i engany!

    Quando le sere al placido
    chiator d’un ciel stellato
    meco figgea nell’etere
    lo sguardo innamorato,
    e questa mano stringermi
    dalla sua man sentita …
    ah! mi tradia!

    Quan, al vespre, sota la plàcida
    claror d’un cel estrellat
    amb mi fixava en el cel
    l’esguard enamorat,
    i sentia que m’estrenyia
    la mà amb la seva...
    Ah, em traïa!

    Allor, ch’io muto, estatico
    da’ labbri suoi pendea,
    ed ella in suon angelico,
    „amo te sol“ dicea,
    tal che sembrò l’empireo
    apirisi all’alma mia!
    Ah! mi tradia!

    I jo, mut, estàtic,
    quedava pendent dels seus llavis
    i ella, amb una veu angèlica,
    deia: “Només t’estimo a tu”,
    de manera que semblava que
    el cel s’obria a la meva ànima.
    Ah, em traïa!

    L'ara, o l'avello aprestami
    Al fato io m'abbandonno.
    Non temo... non desidero...
    un disperato io sono!

    Prepara’m l’altar o la tomba.
    M’abandono al destí.
    No temo... No desitjo...
    Estic desesperat!

    Or la mia brama volgere
    nemmeno al ciel potrei,
    che inferno senza lei sarebbe il ciel,
    sarebbe il ciel per me!

    Ni tan sols puc ara
    Transmettre al cel els meus anhels.
    Quin infern ni seria per a mi
    El cel sense ella!

    Giacomo Puccini (1858-1924)
    “Torna ai felici dì”, ària de Roberto de Le villi
    Llibret de Ferdinando Fontana (1850-1919), basat en la narració homònina de Jean-Baptiste Alphonse Karr (1808-1890)

    Torna ai felici dì
    Dolente il mio pensier...
    Ridean del maggio i fior,
    Fioria per me l’amor...
    Or tutto si coprì
    Di lugubre mister
    Ed io non ho nel cuor
    Che tristezza e terror!
    Forse ella vive!...

    El meu pensament adolorit
    torna als dies feliços...
    quan les flors eren rialleres pel maig
    i l’amor floria per a mi...
    Ara tot està recobert
    d’un lúgubre misteri
    i al meu cor només tinc
    tristesa i terror!
    Potser ella està viva...

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus
    Dimarts, 06.06.23 – 20 h
    Sala de Concerts

    Eden

    Joyce DiDonato, mezzosoprano
    Il Pomo d’Oro
    Maxim Emelyanychev, director

    C. Ives: The unanswered question
    R. Portman: The first morning of the world
    G. Mahler: “Ich atmet’ einen linden Duft!”; “Ich bin der Welt abhanden gekommen”
    B. Marini:“Con le stelle in Ciel che mai”
    J. Mysliveček:“Toglierò le sponde al mare”, d’Adamo ed Eva
    A. Copland: “Nature, the gentlest mother”
    G. Valentini: Sonata enharmonica
    F. Cavalli: “Piante ombrose”, de La Calisto
    C. W. Gluck: “Danza degli spettri e delle furie”, d’Orfeo ed Euridice; “Misera, dove son!… Ah! non son io che parlo”, d’Ezio
    G. F. Händel: “As with rosy steps the morn”, de Theodora; “Frondi tenere e belle… Ombra mai fu”, de Serse
    R. Wagner:“Schmerzen” 

    Preus: de 30 a 60 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex