Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

El Cor Jove Nacional canta l’òpera i la Catalunya d’avui

El Cor Jove Nacional de Catalunya (CJNC) reuneix anualment joves cantaires d’entre divuit i vint-i-vuit anys en una experiència artística d’alt nivell al costat de directors de prestigi. Amb més d’una dècada de trajectòria, s’ha consolidat com a plataforma d’excel·lència i referent de la formació coral al país. Enguany el projecte s’articula en dues parts: una dedicada al repertori operístic, dirigida per Conxita Garcia, i una altra centrada en la creació coral catalana contemporània, sota la direcció de Mireia Barrera.

Amb aquesta selecció copsarem el rol estructural en la música i la dramatúrgia que el cor ha tingut des dels inicis de l’espectacle operístic. Vinculat al model tràgic de la tragèdia grega –com a col·lectiu que comenta l’acció o expressa l’estat moral de la comunitat–, amb el temps el cor va assumir rols dramàtics més específics fins a arribar a encarnar un personatge col·lectiu amb veu narrativa i funcions diverses: des d’un reforç simbòlic fins a ésser agent d’acció dramatúrgica, passant per reflectir, amplificar i estructurar el conflicte escènic.

Durant el segle XVII, en obres com Dido and Aeneas de Purcell i Alcina de Händel, el cor actua com a reflex emocional dels personatges, com a transició entre escenes o pot assumir funcions cerimonials o místiques, com a marc retòric de l’heroisme o l’espiritualitat, com a La flauta màgica. Amb el Romanticisme el cor guanya pes dramàtic i esdevé observador, comentarista i agent actiu. A Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner simbolitza l’ordre establert, la ciutat, la tradició, el Volksgeist, és a dir, l’esperit del poble alemany com a ens abstracte. Quelcom equiparable a la pregària coral amb girs de cant gregorià en el paradigmàtic “Va pensiero” del Nabucco verdià, on el poble israelita captiu dels hebreus era el reflex dels estats italians del nord sota domini dels austríacs.

En canvi, a “Che interminable anderivieni!” del Don Pasquale donizettià, el cor només comenta la tensió matrimonial entre el vell Don Pasquale i la seva jove esposa; A Hamlet de Thomas (“Comme la fleur”) i a Cavalleria rusticana de Mascagni (“Gli aranci olezzano”), descriu l’entorn natural com a contrast líric davant els conflictes dramàtics imminents: el descens d’Ofèlia a la follia o la tensió latent d’un matí pasqual al poble amb referències als tarongers, els vestits blancs i festius. En altres òperes, com I pagliacci de Leoncavallo (cor de les campanes) i Carmen de Bizet (“Les voici, voici la quadrille”), el cor pot jugar un paper gairebé cinematogràfic, tot construint ambients, marcant el ritme de l’acció i participant activament del color local i/o la dansa.

De fet, alguns d’aquests fragments es basen en ritmes de dansa i estils definits (vals, marxa festiva, himne, himne patriòtic, lament...), amb una escriptura predominantment vertical –homorítmia i, a vegades, homofonia entre les veus–, essent contrastada per puntuals passatges contrapuntístics (a diverses veus) dins la textura de la melodia acompanyada i jocs motívics de pregunta-resposta entre veus masculines i femenines, que ofereix un plus de teatralitat i varietat tímbrica.   

La segona part del programa se centra en repertoris poc habituals, amb una selecció d’obres corals catalanes contemporànies que dialoguen amb la tradició, el territori i la paraula poètica com a vehicle d’expressió i identitat, i que exploren una gran varietat sonora i un fort compromís artístic amb les noves generacions corals. S’hi inclou el motet a cappella de Pau Casals O vos omnes, meditació elegíaca i austera sobre el sofriment, amb un estil postromàntic on l’equilibri de les veus, especialment en els passatges desdoblats, és fonamental. Després el tríptic de Parenostres del director d’orquestra i compositor Rafael Ferrer i Fitó ens atansarà a una de les seves aportacions més destacades al servei d’una expressivitat dedicada respectivament a la fe, l’esperança i la caritat, amb contrastos de textura i intensitat que evoquen els diferents matisos d’aquestes tres pregàries.

En un altre registre, la Cançó de bressol de la Cesca de Feliu Gasull amb text de Maria-Mercè Marçal (Cançó de bressol) està dedicada a la seva segona filla i es tracta d’una peça a cappella que pertany a la suite Tirius per a viola, arpa, guitarra i cor mixt. Aquí, la sensibilitat poètica de la maternitat s’uneix a una escriptura musical d’arrel mediterrània amb suggestives disgregacions que arriben a nou veus en un entramat de textura tan dens com ric harmònicament per a una obra íntima, molt continguda de dinàmiques i que s’extingeix en el silenci.

Amb l’estrena del Tríptic del Marquet, Benet Casablancas homenatja el seu amic i poeta Josep-Ramon Bach amb una composició in memoriam; amb ell va compartir vetllades i excursions al Marquet de les Roques, que és la casa pairal de La Mola on, per cert, es reunien el també poeta Joan Oliver i els seus companys de la Colla de Sabadell. Escrit per a cor mixt, la primera i la tercera d’aquestes miniatures s’estructuren en forma de cànon i emmarquen un interludi líric obert per un compàs a bocca chiusa i clos en pianíssim. Aquesta és una obra que trasllueix la devoció de Casablancas per la polifonia renaixentista aplicada al seu verb personal en els jocs de dissonàncies, el sentit del color, la saviesa en l’idiomatisme i una riquesa harmònica que arriba a assolir set veus simultànies.

Originalment coneguda com The grove, La arboleda va ser un encàrrec del Portland Symphony Choir sobre text d’Octavio Paz que Salvador Brotons va compondre el 1994 per a cor mixt i piano i adaptada el 2002 a l’original en castellà. Està dividida en diverses seccions contínues en un desenvolupament orgànic del material i amb un protagonisme quasi orquestral del piano amb alguns passatges pseudominimalistes: un inici misteriós i nocturn evocant el bosc; una altra secció més ràpida i expansiva amb la sortida del sol; una tercera, la més desenvolupada, on l’autor descriu la realitat del seu país des d’un angle pessimista i que culmina en un clímax fortíssim, seguit d’un postludi que reelabora el material inicial per retornar al silenci primigeni reblant un viatge musical amb el característic impuls melòdic, equilibri formal i força expressiva de Brotons.

Per acabar, Albert Guinovart revesteix les cançons populars El mariner i Margarideta de color i vitalitat sense perdre’n el caràcter tradicional i afegint-hi una escriptura rica i idònia en una celebració com aquesta que explora la vitalitat de la coral com a instrument: per la força dramàtica, per la bellesa de les melodies, per la seva potència expressiva i per les sinergies individuals en la cooperació col·lectiva.                             

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art