- Cor de Cambra del Palau, Europa Galante & Biondi–Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi
Palau Òpera
Dissabte, 11 de març de 2023 – 19 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Mark Padmore, tenor – Ulisse / Fragilitat humana
Sara Mingardo, contralt – Penelope
Jorge Navarro Colorado, tenor – Telemaco
Julieth Lozano, soprano – Amor / Melanto
Mark Milhofer, tenor – Eumete
Omar Mancini, tenor – Eurimaco
Francesca Billiotti, contralt– Ericlea
Giuseppina Bridelli, mezzosoprano – Giunone (Juno) / Fortuna / Minerva
Jérôme Varnier, baix – Nettuno (Neptú)
Denzil Delaere, tenor – Giove (Júpiter)
Nile Senatore, baríton – Anfinomo
Vince Yi, contratenor – Pisandro
William Meinert, baix – Antinoo / Temps
Tarik Bousselma, tenor – Iro
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Xavier Puig, director; Júlia Sesé, preparadora del cor)
Europa Galante
Fabio Biondi, directorClaudio Monteverdi (1567-1643)
Il ritorno d’Ulisse in patria
Tragèdia amb final feliç, en pròleg i tres actes, amb llibret de Giacomo Badoaro (1602-1654) basat en l’Odissea d’HomerACTE I
Pausa
ACTE II
Pausa
ACTE III
Durada aproximada del concert:
Acte I, 42 minuts | pausa de 10 minuts | Acte II, 45 minuts | pausa de 10 minuts | Acte III, 47 minuts.#clàssics
Aquest concert s’inclou dins de la programació del Barcelona Spring Festival 2023
Poema
amor
mereix la tarda una daga de foscor, diuen.
pel que sembla, així ha estat sempre.
recorden els vells que la pròrroga ha estat llarga,
però ningú generós sinó ells: les hores.
superada de nou l’absència quotidiana,
rovellarà encara la llum el món.
atònits tots, decidim a tothora indolència,
fins que ens faltin les forces per ajaçar-nos i esperar,
un cos per estimar.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu Edicions, 2017)Comentari
El retorn de Monteverdi
Trenta-tres anys separen la creació de La favola d’Orfeo el 1607 a la cort dels Gonzaga, a Màntua, de l’estrena a Venècia, el 1640, d’Il ritorno d’Ulisse in patria, penúltima òpera conservada de Claudio Monteverdi. Un llarg lapse temporal que suposa un buit musicològic monumental perquè, durant aquest període, no només el compositor va escriure un bon grapat d’òperes malauradament perdudes, sinó que el gènere com a tal evolucionà de manera vertiginosa. D’experiment intel·lectual i passatemps cortesà reservat per a grans ocasions, l’opera in musica esdevingué, en pocs anys, un fenomen que omplia teatres i, com a conseqüència, impulsà la creació de la indústria de l’espectacle tal com l’entenem avui.
Sabem que, entre una composició i l’altra, Monteverdi va escriure obres escenicomusicals desaparegudes, com Arianna (1608), de la qual només conservem el famós “Lamento”, Andromeda (1620), La finta pazza Licori (1627), intermezzi com Teti e Flora, Il castello di Atlante, Didone ed Enea, Gli amori di Diana e di Endimione, Gli argonauti o I quattro continenti. També Mercurio e Marte (1628), Proserpina rapita (1630) i, finalment, entre Il ritorno d’Ulisse in patria i L’ncoronazione di Poppea (1643), les seves darreres òperes, la també perduda Le nozze d’Enea con Lavina (1641) que completava una gloriosa i inesperada trilogia final. En definitiva, un opus considerable que constitueix la baula perduda que impedeix conèixer al detall les primeres passes del gènere operístic.
El salt musical i dramatúrgic entre L’Orfeo, hereu encara de l’imaginari renaixentista, i obres com Ulisse i Poppea, considerades les primeres òperes modernes, és immens i s’explica per diversos motius. D’una banda, per la pròpia evolució d’un gènere condicionat pel component comercial. Cal no oblidar que el Teatro San Cassiano de Venècia, el primer dedicat exclusivament a l’òpera, s’inaugurà el 1637. La iniciativa tingué èxit immediat perquè quatre anys més tard s’havien obert a la mateixa ciutat tres teatres més on la gent pagava entrada per veure l’espectacle de moda. Però aquesta fascinació per l’òpera i la seva vigorosa evolució no hauria estat la mateixa sense la intervenció oportuna d’un geni com Monteverdi i, especialment, per la sorprenent evolució ideològica els darrers anys de la seva vida.
Després de gairebé trenta anys com a maestro di cappella de la basílica de Sant Marc, Monteverdi és una figura consagrada i sol·licitada per totes les corts europees. Ja començant a preparar la seva retirada és ordenat sacerdot. Però el destí, sempre capriciós, fa que el compositor entri en contacte amb membres de l’Accademia degli Incogniti, cercle intel·lectual lliurepensador, anticlerical, republicà i llibertí. El xoc entre aquests dos mons, el de la tradició musical i el de la modernitat intel·lectual, produirà una espurna que revolucionarà la història de l’òpera gràcies a títols com Il ritorno d’Ulisse in patria o L’incoronazione di Poppea.
La vitalitat operística d’aquells anys a la República de Venècia i el contacte amb una jove generació de poetes amb noves idees i referents literaris decideixen Monteverdi a tornar a compondre òperes. Per als incogniti, els poemes al·legòrics de Torquato Tasso, font d’inspiració del compositor en obres com Il combattimento di Tancredi e Clorinda, són rèmores del passat. Cal una renovació de les fonts literàries i aquesta sorgirà dels clàssics grecs i romans. L’incoronazione di Poppea, amb llibret de Francesco Busenello, està basada en els Annals de Tàcit i és la primera òpera que posa en escena personatges històrics, com l’emperador Neró. La perduda Le nozze d’Enea con Lavinia s’inspirà en l’Eneida de Virgili, i és probable que l’adaptació fos a càrrec de Michelangelo Torcigliani, amic de Giacomo Badoaro, que fou qui proporcionà a Monteverdi els versos de l’Ulisse, òbviament provinents de l’Odissea d’Homer.
Badoaro, jove poeta de trenta-cinc anys, fou clau en el retorn operístic de Monteverdi, detall que coneixem gràcies a cartes conservades en les quals tempta el vell compositor a adherir-se a la causa. El seu llibret es centra en els cants XIII i XXIII de l’Odissea i narra com, després de vint anys de viatge i mil peripècies, Ulisses arriba per fi a Ítaca. Protegit per la deessa Minerva aconseguirà retrobar-se amb el seu fill Telemaco i venjar-se dels pretendents de la fidel Penelope, que finalment el reconeixerà. Aquest és el nus central de l’obra que inclou diverses trames paral·leles que serveixen de contrast, a voltes còmic i a voltes al·legòric, a la història principal. Però el que fa de l’Ulisse una òpera fascinant és la profunda humanitat i complexitat psicològica que Monteverdi atorga als personatges i la varietat de recursos musicals i formals que desenvolupa amb una naturalitat i coherència dramàtica absolutament astoradores. Per tot això, no és agosarat afirmar que, si Il ritorno d’Ulisse in patria no s’hagués escrit, probablement la història i evolució del gènere operístic hauria estat diferent.
Antoni Colomer, crític musical i divulgador
Biografies
Biografies
Mark Padmore, tenor
Nascut a Londres, va estudiar al King’s College de Cambridge. Té una carrera internacional en òpera, concerts i recitals. Les seves intervencions com a Evangelista a les Passions de Bach són especialment estimades, sobretot amb la Berliner Philharmoniker i Simon Rattle, amb posada en escena de Peter Sellars.
Punt culminant de la temporada 2021-22 va ser una residència al Wigmore Hall, on va col·laborar amb els pianistes Till Fellner, Imogen Cooper, Mitsuko Uchida i Paul Lewis. Aquest escenari també forma part de la seva agenda enguany, per cantar obres de Vaughan Williams i Fauré amb l’Elias Quartet i James Baillieu, que prèviament interpretarà a l’Estat espanyol. Igualment, té recitals amb Kristian Bezuidenhout a Hèlsinki, Till Fellner a Saragossa i Julius Drake a Amsterdam. També serà artista resident a l’Oxford Lieder Festival i oferirà una gira de recitals pel Japó amb Mitsuko Uchida. A més d’actuar en aquesta producció d’Il ritorno d’Ulisse in patria, dirigida por Fabio Biondi, oferirà l’estrena mundial d’un cicle de cançons de Mark-Anthony Turnage, A constant obsession, amb el Nash Ensemble i oferirà concerts amb la Sinfonieorchester de Basilea i Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen.
La seva aparició més recentment a la Royal Opera House, Covent Garden, va ser amb motiu d’una nova producció de Mort a Venècia de Britten, en què la seva actuació va ser descrita com un tour de force i “exquisida vocalment [i presentant] el col·lapse físic i espiritual d’Aschenbach amb un detall i una perspicàcia extraordinàries”. Ha interpretat altres rols operístics, com els protagonistes de The corridor i The cure de Harrison Birtwistle al Festival d’Aldeburgh, el capità Vere de Billy Budd de Britten i l’Evangelista de la Passió segons sant Mateu, tots dos per al Festival de Glyndebourne, així com l’estrena mundial de Cave de Tansy Davies amb la London Sinfonietta.
En concert actua amb les principals orquestres d’arreu. Va ser artista resident la temporada 2017-18 amb la Berliner Philharmoniker i va ocupar el mateix lloc a la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks la 2016-17. La seva feina amb l’Orchestra of the Age of Enlightenment ha inclòs projectes que exploren tant la Passió segons sant Joan com la Passió segons sant Mateu de Bach i que han estat aclamats arreu del món.
La seva extensa discografia inclou la Missa Solemnis de Beethoven i Die Schöpfung de Haydn amb Bernard Haitink i la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks per al segell BR Klassik i Lieder de Beethoven, Haydn i Mozart amb Kristian Bezuidenhout per a Harmonia Mundi. Altres enregistraments per a aquest segell inclouen cicles de Schubert amb Paul Lewis (Winterreise va guanyar el Premi Vocal 2010 de la revista «Gramophone»), Dichterliebe de Schumann amb Kristian Bezuidenhout, Premi Edison Klassiek (2011), i Serenade i Nocturne de Britten i Dies Natalis de Finzi amb la Britten Sinfonia, premiat amb l’ECHO Klassik (2013).
Biografies
©Beatrice Fardilha
©Beatrice Fardilha
Sara Mingardo, contralt
És una de les poques, actualment, veritables contralts. És una intèrpret molt sol·licitada i apreciada, amb un ampli repertori. Treballa habitualment amb Rinaldo Alessandrini, Ivor Bolton, Riccardo Chailly, Myung Whun-Chung, Paul Daniel, Colin Davis, Sir John Eliot Gardiner, Emmanuelle Häim, Marc Minkowski, Riccardo Muti, Roger Norrington, Trevor Pinnock, Maurizio Pollini, Christophe Rousset, Jordi Savall, Peter Schreier i Jeffrey Tate, i amb prestigioses orquestres internacionals: Berliner Philharmoniker, London Symphony Orchestra, Boston Symphony Orchestra, Orchestre Nationale de France, Les Musiciens du Louvre, Monteverdi Choir i Orchestra, Concerto Italiano, Les Talens Lyriques i Academia Montis Regalis.
Particularment intensa i fructífera va ser la seva col·laboració amb el mestre Claudio Abbado, que la va escollir i dirigir en importants òperes, concerts i enregistraments.
Molt activa en concerts, té un ampli repertori que va des de Pergolesi fins a Respighi, passant per Bach, Beethoven, Brahms, Dvořák i Mahler. El seu repertori operístic inclou obres de Gluck, Monteverdi, Händel, Vivaldi, Rossini, Verdi, Cavalli, Mozart, Donizetti, Schumann i Berlioz.
Sara Mingardo va estudiar amb Franco Ghitti al Conservatori Benedetto Marcello de Venècia, la seva ciutat natal, i va completar els estudis amb una beca a l’Accademia Chigiana de Siena. Guanyadora de diversos concursos vocals nacionals i internacionals, va debutar amb Il matrimonio segreto de Cimarosa (en el rol de Fidalma) i La Cenerentola de Rossini (com a protagonista). El 2001 va guanyar dos premis Grammy, i el 2009 l’Associació de Crítics Musicals d’Itàlia li va concedir el prestigiós Premi Abbiati.
Biografies
©Jamie Capewell
©Jamie Capewell
Jorge Navarro Colorado, tenor
Va fer els estudis de cant clàssic i òpera a la Guildhall School of Music and Drama de Londres i va completar la seva formació als programes Britten-Pears i Samling.
Aquesta temporada 2022-23 la seva agenda inclou Goffredo de Rinaldo de Händel amb la Capella Cracoviensis i Xavier Sabata al Festival Händel de Halle, Bajazet de Tamerlano de Händel amb l’English Touring Opera, Lelio de Scipione de Händel amb Christian Curnyn al Festival Händel de Londres i el debut al Grand Théâtre de Ginebra com a Telemaco d’Il ritorno d’Ulisse de Monteverdi, amb direcció de Fabio Biondi, producció que també presenta al Palau i a l’Auditorio Nacional de Madrid. També inclou el Requiem de Mozart amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i Trevor Pinnock a L’Auditori, i diversos concerts de música antiga amb la Göteborg Baroque a Suècia.
Anteriorment, durant la temporada 2021-22 va cantar nombrosos rols händelians: Damon d’Acis i Galatea amb l’Early Opera Company i Christian Curnyn, Oronte d’Alcina amb el Lautten Compagney de Berlín, Lurcanio d’Ariodante al Festival de Händel de Göttingen, Petrus de Brockes Passion (versión escenificada) a l’Opera de Halle, Tempo d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno amb el Bach Consort de Viena. També va debutar a La Fenice de Venècia com a Gualterio de Griselda de Vivaldi, sota la batuta de Diego Fasolis, i va participar al Festival Händel de Londres amb el recital d’àries barroques Arias for Ballino amb l’orquestra Opera Settecento.
Entre les seves representacions en temporades anteriors cal destacar Eliates de Cresus de Keiser amb l’Ensemble Diderot a París, el paper titular d’El retablo de Maese Pedro de Falla amb la BBC National Orchestra of Wales i el director Ryan Bancfroft, Berengario de Lotario i Giuliano de Rodrigo, ambdues de Händel al Festival Händel de Göttingen, sota la batuta de Laurence Cummings, el paper titular de Jonas de Carissimi amb l’English Touring Opera, Damon d’Acis and Galatea al Festival Händel de Londres, Emilio de Partenope de Händel a l’Iford Opera, Apollo de L’Orfeo de Monteverdi a Göteborg, Don Ottavio de Don Giovanni de Mozart a Londres, Settimio d’Agrippina de Porpora amb la Barber Opera a Birmingham i Gualtiero de Griselda de Vivaldi amb l’Irish National Opera, sota la batuta de Peter Whelan.
També destaca la seva activitat concertística, majoritàriament centrada en música sacra del Barroc i el Classicisme, amb formacions com ara Göteborg Baroque, Israel Camerata, Bach Collegium de Barcelona, Vespres d’Arnadí, New London Consort, Israel Chamber Orchestra, Irish Baroque Orchestra, Polski Chór Kamerlany, London Festival Orchestra i City of Birmingham Symphony Orchestra. Igualment, ha ofert recitals de cançó per a veu i piano en prestigiosos festivals, com ara el London Song Festival i el Ciclo de Lied de Santiago.
La seva discografia ara mateix inclou les òperes händelianes Lotario i Rodrigo enregsitrades en directe durant el Festival de Göttingen (Accent) i l’àlbum German cantatas for voice and virtuoso violin amb l’Ensemble Diderot i Johannes Pramsohler (Audax).
Biografies
Julieth Lozano, soprano
Ha debutat aquesta temporada al seu país, Colòmbia, com a Susanna de Le nozze di Figaro al Teatro Mayor, sota la batuta de Martin Haselböck. Tot seguit va tornar al Regne Unit per debutar a la Scottish Opera en una nova producció d’Ainadamar, en què va fer el paper de Nuria, sota la batuta de Stuart Stratford, abans de passar la resta de la temporada al Grand Théâtre de Ginebra formant part del seu Jeune Ensemble. I hi interpretarà Blumenmädchen de Parsifal, Melanto d’Il ritorno d’Ulisse in patria, la doctora de Voyage vers l’espoir, Aksinia de Lady Macbeth de Mtsenk i Anna de Nabucco.
La temporada 2021-22 va debutar amb la Welsh National Opera en l’ajornada Dubai Expo 2020 en una nova producció d’Al Wasl com a Zayed/Young Mary, sota la direcció de David Pountney i de la batuta de Justin Brown. La mateixa temporada va tornar al Longborough Festival Opera como ocell del bosc de Siegfried.
Els seus compromisos anteriors inclouen guineu (La petita guineu astuta) per al Longborough Festival Opera, Zerlina (Don Giovanni) al Festival de Verbier, Tytania (Somni d’una nit d’estiu) per a l’Opera en el Parque de Colòmbia, Despina (Così fan tutte) al Festival Internacional de Música de Cartagena (Colòmbia), Susanna (Le nozze di Figaro) a RCM i Norina (Don Pasquale) per a la Random Opera.
Finalista del concurs Kathleen Ferrier el 2020 i guardonada el 2018 amb el Premi del President atorgat pel príncep de Gal·les, va aparèixer al documental de la BBC Queen Victoria: my musical britain enregistrat el 2019 als palaus de Buckingham i Kensington. El 2016 va participar a l’Acadèmia de Georg Solti i al Project Opera del Festival de Verbier, en què va ser guardonada amb el Prix Thierry Mermod. Ha actuat al Royal Albert Hall, Museum V&A i molts altres escenaris d’arreu del món.
Va assolir el Màster en Interpretació Vocal i l’Artist Opera Diplom al Royal College of Music, sota el mestratge de Dinah Harris. Becària d’Irene Hanson i de l’Independent Opera at Sadler’s Wells, el 2019-20 va ser Young Artist al National Opera Studio de Londres.
Biografies
Mark Milhofer, tenor
Nascut a Anglaterra, va estudiar cant al Magdalen College d’Oxford i amplià coneixements a la Guildhall School of Music de Londres. Ha intervingut com a Giannetto de La gazza ladra de Rossini amb la British Youth Opera i va ser convidat a estudiar amb Renata Scotto i Leyla Gencer a Itàlia. Va debutar internacionalment al Teatro Regio de Parma amb La Cenerentola de Rossini. Ha actuat a Il matrimonio segreto de Cimarosa, Don Pasquale de Donizetti, La scala di seta i Il turco in Italia de Rossini, La Rondine de Puccini, i en òperes del segle XX, com Billy Budd, The turn of the screw i en el paper de boja de Curlew River de Britten i com a mag d’El cònsol de Menotti. Ha participat en les estrenes mundials d’El banquet de Marcello Panni, Federico II de Marco Tutino i Leggenda d’Alessandro Solbiati.
Ha interpretat papers pricipals a teatres operístics d’Europa, com Belmonte de Die Entführung aus dem Serail de Mozart al Landestheater de Salzburg i Rennes, Ramiro de La Cenerentola a Berna i Almaviva d’El barber de Sevilla de Rossini a l’Òpera de Graz. També ha interpretat el rol de Ferrando en la posada en escena de Giorgio Strehler de Così fan tutte de Mozart a Pequín i Moscou.
El 2017 va intervenir a L’incoronazione di Poppea de Monteverdi en la reobertura de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, en una posada en escena d’Eva Höckmayr i amb direcció musical de Diego Fasolis. També ha interpretat el rol d’Arnalta, la dida de La incoronazione di Poppea, al costat d’Anna Prohaska com a Poppea i Max Emanuel Cencic en el rol de Nerone. Un crític va qualificar la seva actuació com la sorpresa de la nit, i en va destacar la unitat de veu i personatge en l’acció còmica i tràgica, vestit com una paròdia del majordom Riff Raff a The rocky horror picture show.
En concert, ha cantat la Serenata per a tenor, trompa i cordes de Britten a Roma i Parma, Carmina Burana d’Orff a l’Staatstheater am Gärtnerplatz, a Zagreb, Montecarlo i Roma; la Petite messe solennelle de Rossini al Festival d’Aldeburgh, i Judas Maccabeus de Händel als Proms amb The King’s Consort.
Biografies
Omar Mancini, tenor
El tenor italià es va graduar en clarinet el 2016 pel Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, sota el mestratge de Luigi Magistrelli. Igualment, va començar a estudiar cant operístic amb Davide Gualtieri, on encara continua sota la direcció de Gianluca Valenti. El 2017 va ser admès al Curs de Música de Cambra Vocal de primer nivell, sota la direcció de Daniela Uccello. El 2021 es graduà en música de cambra vocal amb les màximes distincions.
L’octubre del 2018 va debutar com a solista a la Petite messe solennelle de Rossini en el marc del 150 aniversari de la mort del compositor. El setembre del 2019 va debutar al Festival d’Òpera de Capri en el paper de Rinuccio de Gianni Schicchi de Puccini. El mateix any va guanyar el primer premi del Concurs Antonio Falconio Summer Edition i el Premi Licitra com a millor cantant menor de vint-i-sis anys, durant el concurs de cant líric Salvatore Licitra.
El 2020 va ser finalista del concurs AsLiCo, secció Veus Emergents. El 2021 va ser seleccionat per a la Bottega Donizetti de l’Òpera Donizetti, en què debutar a l’espectacle de l’Òpera amb C’erano una volta due bergamaschi... El desembre del 2021 va debutar al Teatro Sociale di Como en el rol del guàrdia d’Acquaprofonda de Giovanni Sollima.
El gener del 2022 es presentà com a Horacio/La Voix Imaginaire de Lèlio de Lèlio ou le retour à la vie al Teatro Regio de Torí. El tenor, de vint-i-cinc anys, el maig del 2022 va fer el paper de comte Bandiera a La scuola de’ gelosi de Salieri al Teatro Regio de Torí i pel juliol al Festival della Valle d’Itria.
Forma part del conjunto juvenil del Grand Théâtre de Ginebra aquesta temporada 2022-23.
Biografies
Francesca Billiotti, contralt
La contralt va assolir el seu diploma amb la màxima qualificació al Conservatori G. Cantelli de Novara. Va continuar els estudis especialitzant-se en el repertori barroc i en òperes de Rossini, amb les contralts Sara Mingardo i Bernardette Manca di Nissa.
Va debutar en òpera al Teatro Nuovo de Torí amb L’italiana in Algeri i La Cenerentola de Rossini. Ha interpretat el rol principal d’Orfeo de Gluck al Teatro Olimpico de Vicenza, en el marc de Vicenza in Musica Festival dei Duo Mondi. També ha interpretat el rol principal d’una òpera contemporània i barroca titulada La tragedia di Claudio Monteverdi de Cornelis De Bondt, dedicada a la vida del compositor italià.
El 2017 va participar com a solista en la gira mundial de la trilogia d’òperes de Monteverdi amb motiu del 450 anys del naixement del compositor, sota la direcció de John Eliot Gardiner, tot actuant als teatres més prestigiosos d’Europa i els Estats Units (Philharmonie de París, Teatro La Fenice de Venècia, Philharmonie de Berlín, Festival de Lucerna, Lincoln Center de Nova York). Des d’aleshores ha continuat actuant amb el Monteverdi Choir and Orchestra de J. E. Gardiner, amb un repertori barroc i romàntic. El juny del 2023 actuarà com a solista en una gira per Itàlia amb madrigals de Monteverdi, novament sota la direcció de J. E. Gardiner.
Des de fa anys també col·labora amb la formació barroca Cenacolo Musicale, amb la qual ha participat en nombrosos festivals italians i ha enregistrat un cicle de Cantates de Barsanti.
Ha cantat com a solista a la Cambra de Representants del Parlament italià, el Dixit Dominus de Vivaldi amb els Moscow Virtuosi i el director Yuri Bashmet al Festival de Iaroslavl (Rússia), Petite messe solennelle de Rossini al Festival d’Òpera de Sarzana, Stabat Mater d’Alessandro Scarlatti a Pesaro; en una vetllada Monteverdi al Centro di Musica Antica Pietà dei Turchini de Nàpols, i al Festival dels Palaus de Sant Petersburg.
El 2018 va cantar al Wigmore Hall de Londres amb la contralt Sara Mingardo en un concert de duets de Monteverdi que va ser retransmès en directe per la BBC Radio 3.
Biografies
©Francesco Squeglia
©Francesco Squeglia
Giuseppina Bridelli, mezzosoprano
És una de les intèrprets més sol·licitades del repertori barroc i clàssic. Va néixer a Piacenza i després de graduar-se al conservatori de la seva ciutat natal, es va especialitzar a l’escola d’òpera del Teatro Comunale de Bolonya i a l’Accademia Rossiniana de Pesaro. Va debutar als vint-i-un anys cantant el paper de Despina de Così fan tutte, dirigida per Diego Fasolis.
Entre les seves primeres produccions destaquen: Idomeneo (Idamante) a Bolonya, Ravenna i Piacenza; Così fan tutte (Despina) a Bolonya i al Maggio Musicale Fiorentino; Il mondo della luna (Ernesto) de Haydn a Montecarlo; Elena de Cavalli (Ippolita) al Festival d’Ais de Provença, Lilla i Lisboa; L’Orontea de Cesti (paper titular) i L’incoronazione di Poppea (Ottavia/Virtù) al Festival d’Innsbruck; L’Orfeo (Euridice) de Monteverdi a Bremen, amb L’Arpeggiata i Rolando Villazón; Il viaggio a Reims (Corinna) al Festival d’Òpera de Rossini; Orfeo (Aristeo) de Luigi Rossi a Nancy, Versalles, Bordeus i Caen; Le nozze di Figaro (Cherubino) al Festival d’Òpera de Copenhaguen, al San Carlo de Nàpols i a l’Òpera de Malmö (dirigida per Peter Stein).
Les darreres temporades ha cantat: Vespro della beata Vergine de Monteverdi, amb l’Ensemble Pygmalion, en una gira europea; La Doriclea (Lucinda) de Stradella, amb Il Pomo d’Oro i De Carlo a Roma; L’Orfeo (Messaggiera) de Monteverdi en gira mundial amb Cappella Mediterranea i García Alarcón; Il ritorno d’Ulisse in patria (Melanto/Humana fragilità) a Hamburg, amb Europa Galante i Fabio Biondi, i a Cremona (Minerva) amb Ottavio Dantone; Orfeo de Porpora a Martina Franca, amb George Petrou; L’Ercole amante de Cavalli (Dejanira) a l’Opéra Comique de París, amb Raphaël Pichon; La clemenza di Tito (Sesto), amb Federico Maria Sardelli al Teatro del Maggio.
En concert ha interpretat: Saffo de Dallapiccola i Rückert-Lieder de Mahler a Bolonya; Des Knaben Wunderhorn de Mahler i Le Bel indifférent de Tutino al Festival della Valle d’Itria; Mysterium de Rota, amb LaVerdi, a Milà; Le nuits d’été de Berlioz a la Philharmonie de Luxemburg; Requiem de Donizetti al Festival de Saint Denis; Missa en Si menor de Bach a Lausana; Novena Simfonia de Beethoven, amb la Kammerakademie Potsdam i Antonello Manacorda, i amb I Pomeriggi Musicali i Nathalie Stutzmann a Milà; Paukenmesse de Haydn per a Wratislavia Cantans (dirigida per Antonini) a Eisenstadt i Breslau; Petite messe solennelle de Rossini en una gira holandesa amb Ghislieri Choir i Giulio Prandi; Stabat Mater de Pergolesi a Grenoble i Lió, amb Les Musiciens du Louvre i Francesco Corti. Ha actuat en recitals i concerts a París, Lió, Torí, Londres (Wigmore Hall), Mont-real i Nova York (Carnegie Hall).
Ha participat en nombrosos enregistraments: Mysterium de Rota (Decca), L’incoronazione di Dario de Vivaldi (Naïve), Orfeo de Rossi (Harmonia Mundi), Passio secundum Joannem de Scarlatti (Ricercar), Péchés de vieillesse de Rossini (Naxos), Bajazet de Gasparini, Cantatas de Porpora i Scarlatti, Aci, Galatea e Polifemo de Händel (Glossa), Doriclea de Stradella (Arcana). Els seus dos primers àlbums en solitari també van ser publicats per Arcana: Duel: Porpora and Handel in London i Appena chiudo gli occhi (cantates de Scarlatti i Caldara).
Biografies
©RspStudio
©RspStudio
Jérôme Varnier, baix
Va estudiar a l’École d’Art Lyrique de l’Opéra de París. Va debutar com a Sarastro (Die Zauberflöte) a l’Opéra de Lió, on va formar part de l’elenc entre els anys 1995 i 2000.
També ha participat en les produccions d’Orfeo, Carmen, Doktor Faust, Somni d’una nit d’estiu, Il barbiere di Siviglia, Falstaff... Ha cantat el paper d’Arkel (Pelléas et Mélisande) a Leipzig, Londres, París, Lió, Sydney, Kanazawa Festival, Tòquio, Bordeus i Sevilla; com a Fray Laurence (Roméo et Juliette de Berlioz) a Bruselas i París; Colline (La bohème), Commendatore (Don Giovanni) i Seneca (L’incoronazione di Poppea) a Bordeus; Bailli (Werther) a Lisboa; Nourabad (Les pêcheurs de perles) a Moscou; Marcel (Les huguenots) a Brussel·les i Niça; Le Fauteuil/l’Arbre (L’enfant et les sortilèges) a Milà (La Scala); Médecin (Pelléas et Mélisande), Neptú/tercer parc (Hippolyte et Aricie) i Haushofmeister (Capriccio) a l’Opéra de París; Ramfis/el rei d’Egipte (Aida) a Massy; espectre (Hamlet) a Viena, París (Opéra Comique) i Montepeller; Banco (Macbeth) a Dijon; Brogni (La juive) a Estrasburg; Sirocco (L’Étoile) a Amsterdam; Nettuno (Il ritorno d’Ulisse in patria) a Brussel·les, Amsterdam, Colònia i Viena; Méphistophélès (Faust) a Avinyó i Massy; Crespel (Les contes d’Hoffmann) a Bordeus, i Plutó (Hippolyte et Aricie) a Berlín.
Té com a compromisos futurs: Horace Truchet (On purge bébé) i Cramer (Henry VIII) a Brussel·les; Nettuno (Il rittorno d’Ulisse in patria) al Grand Théâtre de Ginebra; fra Laurent (Roméo et Juliette) a Rouen...
Biografies
Denzil Delaere, tenor
El tenor belga es graduà amb les màximes distincions el 2008 a l’École des Beaux-Art de Gant en piano i cant, sota el mestratge de Philippe Wesemael i Sabine Haenebalcke. El 2013 obtingué un màster al Reial Conservatori de Gant i posteriorment va fer postgraus a la Capella de Música Reina Elisabet i a l’Acadèmia Internacional d’Òpera (IOA) de Gant.
Aquesta temporada ha actuat a La Monnaie com a Wirt de Der Rosenkavalier i Aristide en l’estrena mundial de la darrera òpera de Philippe Boesman, On purge bébé. Al Grand Théâtre Ginebra ha participat en una nova producció d’Il ritorno d’Ulisse in patria i Voyage vers l’espoir (creació de la versió francesa de l’òpera Reise der Hoffnung de Christian Jost). Així mateix, reestrenarà Aristide a l’Opéra de Lió.
La temporada 2021-22 actuà al Grand Théâtre de Ginebra en Guerra i pau de Prokófiev, a La bohème (Rodolfo) de Puccini a la Nederlandse Reisopera i com a Hans de La núvia venuda de Smetana en una nova versió neerlandesa sencera. També va cantar Luigi d’Il tabarro de Puccini i Gonzalve de L’heure espagnole de Ravel a l’Òpera de Flandes.
Els seus darrers papers inclouen Brighella i Tanzmeister (Ariadne auf Naxos), el príncep Arjuna (Satyagraha) de Philip Glass, missatger (Aida), Pedrillo (Entführung aus dem Serail) al Grand Théâtre de Ginebra, i Janek (El cas Makropoulos) al Festival Janáček de Brno.
També destaquen els seus compromisos amb l’Orquestra Filharmònica de Rotterdam, Orquestra Filharmonica de la Ràdio Holandesa i Orquestra Filharmònica dels Països Baixos com a Pietro (Die Gezeichneten) de Franz Schreker al Concertgebouw d’Amsterdam i com tenor solista de Sulamith amb direcció de P. H. van Gilse a Vredenburg, Utrecht.
Biografies
©Léna Pinon
©Léna Pinon
Nile Senatore, baríton
El tenor italià “llueix una veu plena i suau en el registre agut i té una qualitats interpretatives impressionants, molt superiors a les dels cantants d’òpera actuals” («Connessi all’Opera»). Interpreta un repertori que abasta des de la música barroca fins al Classicisme, en col·laboració amb alguns dels conjunts i directors musicals i escènics més importants del panorama musical actual.
Ha cantat el paper principal de Robinson Crusoe d’Offenbach (direcció: V. Rana i M. Bellocchio) i Arsenico de Coscoletto d’Offenbach (direcció: S. Quatrini-G. Montesano i A. Cirillo) al Festival della Valle d’Itria i Arena Shakespeare del Teatro Due de Parma. Al Festival della Valle d’Itria, también ha participat a Ecuba de Manforce escenificada por P. L. Pizzi (direcció: Sesto Quatrini), enregistrada i retransmesa en directe per la Rai5. També ha debutat com a Ferrando de Così fan tutte de Mozart al Teatro Cilea de Reggio de Calàbria (“El jove tenor Nilo Senatore, Ferrando, té un color de veu i una presència adolescent que s’adapten bé a la part somniadora quan canta «Un’aura amorosa», un moment que li va suposar un aplaudiment generós, i honorablement desinvolt durant tota l’obra, també va superar la difícil ària «Tradito, schernito», que ben sovint és omesa” («Impiccione Viaggiatore»).
Ha cantat Bach a l’Staadttheater de Gießn en la producció Glaube. Liebe. Abschied. Va figurar entre els finalistes 2020 del prestigiós Concurs Cesti, i el 2021 va ser seleccionat en el rol d’Orphée per a La descente d’Orphée aux enfers de Charpentier en la primera residència de William Christie i Les Arts Florissants al Quartier des Artistes de Thiré. Entre els darrers debuts hi ha Ozìa de la Betulia liberata de Mozart al Teatro Olimpico (“El seu fraseig matisat, junt amb una delicada carícia dels mots i la forma amb què va teixir colorature de dolça delicadesa i complexitat van resultar tota una delícia”, «Operawire»); Abele de Cain et Abel de Pasquini i Falsa Mater de Judicium Salomonis de Charpentier a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, dirigit por A. De Marchi (“La seva interpretació va ser magnífica, plena de passió i incisiva, amb un timbre clar i encisador”, «L’Ape Musicale»); la fragilitat humana i Pisandro d’Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi a l’Abbaie de Royaumont (direcció: B. Hartoin i Mariame Cleément); Edoardo Milfort de La cambiale di matrimonio de Rossini al Museo Nacional dos Coches de Lisboa (direcció: J. B. Pommier-T. C. Costa).
Actualment està de gira amb Les Musiciens du Louvre cantant Le bourgeois gentilhomme de Lully, que ja va ser retransmesa en directe per France5 Télévision des de l’Opéra de Bordeus i que es reprèn aquest 2023 a l’Opéra Comique de París i a la Vancouver Opera i a l’Opéra de Vichy, i amb La Petite Bande canta Così fan tutte de Mozart, producció estrenada al Concertgebouw d’Amsterdam, on “El tenor Nilo Senatore va ser un Ferrando excepcionalment líric” («Opera Magazine»).
També canta com a contratenor a La pastorale sur la naissence de N. S. J. C. amb el conjunt Le Parlement de Musique.
Biografies
Vince Yi, contratenor
Nascut a Corea del Sud, va créixer a Califòrnia i estudià a la Universitat de Boston i a la de Michigan. Essent encara estudiant, el seu notable talent vocal va ser distingit amb diversos premis i actuacions que van ser aclamades per la crítica. El 2007 va obtenir la plaça com a únic contratenor al prestigiós Programa Merola per a joves artistes, tot seguint les passes d’estrelles internacionals, com Anna Netrebko i Thomas Hampson; hi va cantar papers tan diversos com Idamante d’Idomeneo de Mozart i Giulio Cesare del mateix títol de Händel. El 2009 va debutar al Carnegie Hall al cicle The Song Continues, patrocinat per la Fundació Marilyn Horne.
S’ha forjat un prestigi internacional que ràpidament li ha permès pujar als escenaris europeus cantant el rol protagonista masculí de Piramo e Tisbe de Hasse al Musikfestispiele Potsdam Sansouci 2012. I des d’aleshores ha intervingut en la destacada Nit de Gala dels Contratenors (enregistrada per Decca Classics) i ha ofert gires per tot Europa: Megaron d’Atenes, Théâtre des Champs Élysées de París, Cemal Recit Rey d’Istanbul...
Ha interpretat el rol de Hunan a la nova producció de The indian queen de Purcell (Teatro Real de Madrid, Teatre Bolxoi de Moscou), que va ser editada en DVD per Sony Classical. El seu personatge li va suposar la primera nominació a la Màscara d’Or com a millor actor d’òpera el 2014, que és el premi nacional de teatre de Rusia. També ha interpretat el papel principal d’Artaserse de Vinci a l’Opéra Royal de Versalles, Òpera de Colonia i Concertgebouw d’Amsterdam.
Les actuacions posteriors inclouen una sèrie d’operes de Händel començant per Arminio, com a Sigismondo. Ha debutat a l’Òpera de Frakfurt en el paper de Fraarte de Radamisto de Händel. Com a Ruggiero d’Alcina (Teatre de Basilea) i en el rol de Piacere d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno (a Moscou), on va ser nominat per segona vegada i va guanyar la Màscara d’Or el 2019. Convidat novament al Theater de Basilea, hi va cantar el rol d’Enea de Didone abbandonata de Jomelli.
A més d’actuar, va ser professor de cant a la Universitat de Michigan, a la Western Michigan University i Belvoit Terrace. És doctor per la Universitat de Michigan.
Biografies
William Meinert, baix
Lloat pel seu “baix ric i vibrant” («Opera Today»), és membre del Young Ensemble del Grand Théâtre de Ginebra, on ha fet els papers de Titurel de Parsifal, gran sacerdot de Nabucco i Antinoo d’Il ritorno d’Ulisse in patria, que repetirà en concert amb l’Europa Galante també a Madrid, després de Barcelona. Recentment ha debutat a Europa amb el Tiroler Festspiele Erl com a Mordred de Le roi Arthus, es va unir a la Internationale Meistersinger Akademie a Neumarkt i.d.OPf. (Alemanya) i ha tornat als Estats Units per fer de Sarastro de La flauta màgica amb l’Opera Orlando i com a Sodbuster de Proving up de Missy Mazzoli amb Opera Las Vegas.
La temporada 2021-22 va debutar amb la Santa Fe Opera com a Snug d’A midsummer night’s dream i amb la Dallas Opera fent el comissari imperial de Madama Butterfly. También es va incorporar a l’Atlanta Opera com a artista d’estudi, tot debutant en el paper de Curio de Giulio Cesare. En la vessant concertística, ha actuat com a baix solista amb la National Symphony Orchestra de Washington a El Messies de Händel, amb la Filharmònica i Cor Simfònic del NEC en la Simfonia núm. 13, “Babi Yar” de Xostakóvitx, i amb els American Bach Soloists en Pious & Profane, un concert de madrigals i repertori sacre de Monteverdi.
Va guanyar el primer premi del Concurs Mary Jacobs Smith Cantant de l’Any de l’Òpera de Shreveport 2022 i el Concurs Eleanor McCollum de la Grand Opera de Houston 2019, a més de ser finalista del Concurs Vocal Nacional Loren L. Zachary 2022. Recentment s’ha graduat en el programa Cafritz Young Artist de la Washington National Opera i hi ha interpretat Sarastro de La flauta màgica i l’agent secret d’El cònsol. Ha cantat com a Commendatore de Don Giovanni de Mozart (Baltimore Concert Opera), comentarista de Scalia/Ginsburg de Derrick Wang (Opera North), Vodník de Rusalka (Madison Opera), el duc de Roméo et Juliette de Gounod (Pensacola Opera). Com a artista aprenent de la Santa Fe Opera, va fer els personatges de Hjarne i Corbin en l’estrena mundial de The thirteenth child de Poul Ruders el 2019. Ha participat a la Novena Simfonia de Beethoven amb la Baltimore Choral Arts Society, Vespres 1610 de Monteverdi amb l’American Bach Soloists i El Messies de Händel amb el Washington Bach Consort.
Llicenciat en música pel Peabody Institute, també és cofundador de Parea Series, un cicle d’actuacions digitals que combina música, teatre innovador i debats, en el qual no solament és un dels intèrprets principals, sinó també responsable de filmació, edició de vídeo i disseny d’il·luminació.
Biografies
Tarik Bousselma, tenor
Nascut a Tourcoing (França), va començar els estudis musicals amb el piano i la trompa. I els de cant al Conservatorio de Lilla, a la classe d’Annick My; igualment, va assistir a classes magistrals amb François Leroux i Pierre Hantaï. El 2011 es va incorporar al Conservatori Hanns Eisler de Berlín i hi estudià amb Diane Forlano, Thomas Quasthoff i Julia Varady.
Després dels estudis ha afrontat un ampli repertori amb conjunts barrocs, tot actuant amb Le Poème Harmonique (Vincent Dumestre), Harmonia Sacra (Yannick Lemaire), Pygmalion (Raphaël Pichon), Vox Luminis (Lionel Meunier), BachPlus (Bart Naessens), Marguerite Louise (Gaetan Jarry) i Europa Galante (Fabio Biondi).
La temporada 2018-19 va actuar a l’Opéra Comique amb Orfeo ed Euridice de Gluck, Vespres de Monteverdi i Stravaganza d’amore amb l’Ensemble Pygmalion. També ha actuat a l’Elbphilharmonie d’Hamburg amb Fabio Biondi i el seu conjunt Europa Galante.
Biografies
@ Ricardo Rios
@ Ricardo Rios
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana és un dels cors professionals més prestigiosos de l’Estat espanyol. Va ser creat per l’Orfeó Català l’any 1990 amb la missió de difondre la música coral universal, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. El Cor ha estat dirigit per Jordi Casas i Bayer, Josep Vila i Casañas i Simon Halsey. Actualment Xavier Puig n’és el director i Jordi Armengol el pianista.
Als seus components se’ls exigeix un alt nivell vocal i artístic, aspectes que aporten al grup un potencial que el converteix en un cor de gran qualitat. Ha estat dirigit per grans mestres, com René Jacobs, Marc Minkowski, Kent Nagano, Simon Rattle, Gustavo Dudamel, Daniel Barenboim, Christophe Rousset, Vladimir Jurowski, Daniele Gatti, Simon Carrington i Fabio Biondi, i ha col·laborat amb els cantants Philippe Jaroussky i Mark Padmore. Des de l’any 2010 la formació és membre de The European Network for Professional Chamber Choirs (TENSO).
A nivell internacional, cal destacar-ne el debut el 2017 als Proms de la BBC de Londres, la gira amb Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus el 2018, i el debut al festival MÜPA de Budapest el 2022 amb un programa d’ensalades i madrigals del Renaixement català. De la temporada passada cal destacar la Passió segons sant Joan de Bach, sota la direcció de Xavier Puig, i les estrenes de Reconnaissance de Kaija Saariaho i Invocation to the earth de Xavier Pagès Corella, sota la direcció de Simon Halsey. Els projectes més destacats d’aquesta temporada 2022-23 inclouen la interpretació d’obres dels compositors convidats del Palau de la Música Catalana Caroline Shaw i Ferran Cruixent (dirigit per Júlia Sesé, preparadora del Cor), el concert commemoratiu del centenari del l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, la segona col·laboració amb Europa Galante i Fabio Biondi, amb Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi, i la nova col·laboració amb Franco Fagioli i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles que inclou dos concerts a l’auditori francès.
Biografies
Europa Galante
La formació va ser fundada el 1990 pel seu director musical i violinista de fama internacional Fabio Biondi, i ràpidament va esdevenir el principal conjunt instrumental italià que donava nova vida al repertori barroc i clàssic.
El conjunt es va especialitzar inicialment en els compositors italians dels segles XVII i XVIII, i després de publicar el primer disc dedicat als concerts de Vivaldi, va assolir reconeixement mundial, confirmat constantment per la crítica, que li ha valgut el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique. Ara Europa Galante interpreta una varietat de repertori molt conegut i alhora continua descobrint joies amagades des de l’òpera de Händel fins a les Suites orquestrals de Bach, des de l’òpera de Rossini fins a la música de cambra de Boccherini.
Des que va ser fundada fa trenta anys per Fabio Biondi, ha ofert nombroses gires internacionals que l’han portat per moltes de les principales sales de concerts i teatres d’arreu del món, com el Teatro alla Scala de Milà, Théâtre des Champs Élysées, Accademia di Santa Cecilia de Roma, Concertgebouw d’Amsterdam, Wiener Musikverein, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, Suntory Hall de Tòquio i Opera de Sydney.
Aquesta temporada la seva agenda inclou Silla de Händel al Auditorio Nacional de Madrid i actuar a la Xina i el Japó, i també interpretarà l’oratori de Händel Il trionfo del Tempo e del Desenganno.
La temporada vinent presentarà l’estrena mundial de l’òpera Argippo de Vivaldi a Xangai, Seül, Festival de Bremen, Theater an der Wien, Madrid i Sevilla. Europa Galante interpretarà, a més, altres programes a Espanya, Alemanya, Suïssa, Polònia, França i també farà una gira pels Estats Units i l’Amèrica de Sud (Mèxic, Colòmbia i el Brasil). A Itàlia presentará un programa Haydn a Florencia, Roma, Torí i Càller.
L’agost del 2018 va celebrar el desè aniversari de Stanislaw Moniuszko amb la presentació de la seva òpera Halka al Festival Internacional Chopin; enguany torna a oferir l’òpera Hrabina de Moniuszko i Betly de Donizetti, tot mantenint el viatge del conjunt a través de la interpretació històrica de l’òpera del bel canto, després de produccions anteriors, com Norma de Bellini, La Cenerentola de Rossini i Il corsaro de Verdi.
Les darreres aportacions discogràfiques amb Warner Classics, Virgin i Glossa inclouen els Concerts de l’adeu (Diapason d’Or) de Vivaldi i Concerts de Bohèmia (Star Recording of the Trad), I capuleti e i Montecchi de Bellini, i Macbeth de Verdi (Preis der Deutsche Schallplattenkritik), i òperes de Vivaldi, com Bajazet, Oracolo in Messenia i Ercole sul Termodonte, editades per Warner Classics amb Joyce Di Donato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux y Rolando Villazón.
Europa Galante és l’orquestra resident de la Fondazione Teatro Due en Parma.
Violins I: Fabio Ravasi | Elin Gabrielsson | Barbara Altobello
Violins II: Andrea Rognoni | Beatrice Scaldini | Rossella Borsoni
Violes: Stefano Marcocchi | Krishna Nagaraja
Violoncel: Alessandro Andriani
Contrabaix: Riccardo Coelati Rama
Flautes: Petr Zejfart | Marco Scorticati
Sacabutxos: Stefan Legee | Pascal Gonzales | Julien Ribouleau
Sacabutx baix: Jean Noel GametContínuo:
Arpa: Marta Graziolino
Clavicèmbal: Paola Poncet,
Tiorba: Giangiacomo Pinardi
Viola de gamba: Teresa Anais Lion
Llaüt: Mauro Pinciarolli
Orgue: Andrea PerugiBiografies
Fabio Biondi, director
El 1989, després d’una àmplia tasca amb conjunts especialitzats, com Les Musiciens du Louvre i The English Concert, Biondi va fundar Europa Galante, que ben aviat va esdevenir el conjunt italià de música històrica més important. Biondi i la seva orquestra s’han forjat tota una reputació amb “actuacions fresques i vibrants” («New York Times»), i donen nova vida al repertorio barroc, clàssic i del primer Romanticisme, tot actuany als principals festivals i escenaris internacionals, com ara darrerament la Pierre Boulez Saal de Berlín, Elbphilharmonie d’Hamburg, Wiener Konzerthaus, Enescu Festival i Edinburgh International Festival.
Biondi aporta aquest enfocament d’autenticitat i atractiu a les orquestres simfòniques i de música de cambra modernes, que ell dirigeix des del violí. Els projectes més destacats recents i futurs inclouen la New York Philharmonic, Chicago Symphony, Filharmònica de Hong Kong, Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, RAI de Torí, NDR Radiophilharmonie, hr-Sifonieorchester Frankfurt, Simfònica de la Ràdio Finlandesa, Mahler Chamber Orchestra i Mozarteumorchester de Salzburg.
Va ser director artístico de música barroca de l’Orquestra Simfònica de Stavanger entre el 2005 i el 2016. La passió de Biondi per l’òpera el porta a centres importants, com l’Orpenhaus de Zuric, Staatsoper unter den Linden de Berlín i el 2020 al Grand Théâtre de Ginebra amb Die Entführung aus dem Serail de Mozart en una nova producció de Luk Perceval. Va ser director musical en el període 2015-2018 del Palau de les Arts Reina Sofia de València, on va dirigir produccions de Donizetti, Rossini, Haydn i Il corsaro de Verdi. Com a violinista és considerat i respectat com un virtuós “impecable” («The Guardian»), i actua en recital per tot el món: Carnegie Hall, Wigmore Hall, Auditorio Nacional de Música de Madrid i Cité de la Musique.
La seva àmplia discografia per a Warner Classics, Virgin i Glossa li ha reportat nombrosos premis, incloent-hi el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique; el seu enregistrament amb l’Europa Galante de Les quatre estacions de Vivaldi va ser Disc de l’Any en més de cinc països, i ha enregistrat en companyia de Joyce DiDonato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux i Rolando Villazón. El seu recent àlbum amb Sonates per a violí i guitarra de Paganini va seleccionat com a Editor’s Choice per «Gramophone» i la «BBC Music Magazine».
Biondi és membre de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia des del 2011, i el 2015 va ser nomenat Oficial de l’Ordre National des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès. Així mateix, el 2019 va ser distingit amb la Medalla de Coratge i Veracitat pel Govern de Polònia, com a reconeixement als seus destacats assoliments culturals.
També et pot interessar...
Palau Òpera
Dimarts, 30.05.23 – 19 h
Sala de concertsIl Tamerlano de Vivaldi
Arianna Vendittelli, soprano
Delphine Galou, mezzosoprano
Sophie Rennert, mezzosoprano
Marina de Liso, mezzosoprano
Filippo Mineccia, contratenor
Bruno Taddia, baríton
Accademia Bizantina
Ottavio Dantone, directorA. VIVALDI: Il Tamerlano o Bajazet (versió de concert)
Llibret d’Agostino PiovenePreus: de 25 a 70 €
- Cor de Cambra del Palau, Europa Galante & Biondi–Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi
Palau Òpera
Dissabte, 11 de març de 2023 – 19 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Mark Padmore, tenor – Ulisse / Fragilitat humana
Sara Mingardo, contralt – Penelope
Jorge Navarro Colorado, tenor – Telemaco
Julieth Lozano, soprano – Amor / Melanto
Mark Milhofer, tenor – Eumete
Omar Mancini, tenor – Eurimaco
Francesca Billiotti, contralt– Ericlea
Giuseppina Bridelli, mezzosoprano – Giunone (Juno) / Fortuna / Minerva
Jérôme Varnier, baix – Nettuno (Neptú)
Denzil Delaere, tenor – Giove (Júpiter)
Nile Senatore, baríton – Anfinomo
Vince Yi, contratenor – Pisandro
William Meinert, baix – Antinoo / Temps
Tarik Bousselma, tenor – Iro
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Xavier Puig, director; Júlia Sesé, preparadora del cor)
Europa Galante
Fabio Biondi, directorClaudio Monteverdi (1567-1643)
Il ritorno d’Ulisse in patria
Tragèdia amb final feliç, en pròleg i tres actes, amb llibret de Giacomo Badoaro (1602-1654) basat en l’Odissea d’HomerACTE I
Pausa
ACTE II
Pausa
ACTE III
Durada aproximada del concert:
Acte I, 42 minuts | pausa de 10 minuts | Acte II, 45 minuts | pausa de 10 minuts | Acte III, 47 minuts.#clàssics
Aquest concert s’inclou dins de la programació del Barcelona Spring Festival 2023
Poema
amor
mereix la tarda una daga de foscor, diuen.
pel que sembla, així ha estat sempre.
recorden els vells que la pròrroga ha estat llarga,
però ningú generós sinó ells: les hores.
superada de nou l’absència quotidiana,
rovellarà encara la llum el món.
atònits tots, decidim a tothora indolència,
fins que ens faltin les forces per ajaçar-nos i esperar,
un cos per estimar.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu Edicions, 2017)Comentari
El retorn de Monteverdi
Trenta-tres anys separen la creació de La favola d’Orfeo el 1607 a la cort dels Gonzaga, a Màntua, de l’estrena a Venècia, el 1640, d’Il ritorno d’Ulisse in patria, penúltima òpera conservada de Claudio Monteverdi. Un llarg lapse temporal que suposa un buit musicològic monumental perquè, durant aquest període, no només el compositor va escriure un bon grapat d’òperes malauradament perdudes, sinó que el gènere com a tal evolucionà de manera vertiginosa. D’experiment intel·lectual i passatemps cortesà reservat per a grans ocasions, l’opera in musica esdevingué, en pocs anys, un fenomen que omplia teatres i, com a conseqüència, impulsà la creació de la indústria de l’espectacle tal com l’entenem avui.
Sabem que, entre una composició i l’altra, Monteverdi va escriure obres escenicomusicals desaparegudes, com Arianna (1608), de la qual només conservem el famós “Lamento”, Andromeda (1620), La finta pazza Licori (1627), intermezzi com Teti e Flora, Il castello di Atlante, Didone ed Enea, Gli amori di Diana e di Endimione, Gli argonauti o I quattro continenti. També Mercurio e Marte (1628), Proserpina rapita (1630) i, finalment, entre Il ritorno d’Ulisse in patria i L’ncoronazione di Poppea (1643), les seves darreres òperes, la també perduda Le nozze d’Enea con Lavina (1641) que completava una gloriosa i inesperada trilogia final. En definitiva, un opus considerable que constitueix la baula perduda que impedeix conèixer al detall les primeres passes del gènere operístic.
El salt musical i dramatúrgic entre L’Orfeo, hereu encara de l’imaginari renaixentista, i obres com Ulisse i Poppea, considerades les primeres òperes modernes, és immens i s’explica per diversos motius. D’una banda, per la pròpia evolució d’un gènere condicionat pel component comercial. Cal no oblidar que el Teatro San Cassiano de Venècia, el primer dedicat exclusivament a l’òpera, s’inaugurà el 1637. La iniciativa tingué èxit immediat perquè quatre anys més tard s’havien obert a la mateixa ciutat tres teatres més on la gent pagava entrada per veure l’espectacle de moda. Però aquesta fascinació per l’òpera i la seva vigorosa evolució no hauria estat la mateixa sense la intervenció oportuna d’un geni com Monteverdi i, especialment, per la sorprenent evolució ideològica els darrers anys de la seva vida.
Després de gairebé trenta anys com a maestro di cappella de la basílica de Sant Marc, Monteverdi és una figura consagrada i sol·licitada per totes les corts europees. Ja començant a preparar la seva retirada és ordenat sacerdot. Però el destí, sempre capriciós, fa que el compositor entri en contacte amb membres de l’Accademia degli Incogniti, cercle intel·lectual lliurepensador, anticlerical, republicà i llibertí. El xoc entre aquests dos mons, el de la tradició musical i el de la modernitat intel·lectual, produirà una espurna que revolucionarà la història de l’òpera gràcies a títols com Il ritorno d’Ulisse in patria o L’incoronazione di Poppea.
La vitalitat operística d’aquells anys a la República de Venècia i el contacte amb una jove generació de poetes amb noves idees i referents literaris decideixen Monteverdi a tornar a compondre òperes. Per als incogniti, els poemes al·legòrics de Torquato Tasso, font d’inspiració del compositor en obres com Il combattimento di Tancredi e Clorinda, són rèmores del passat. Cal una renovació de les fonts literàries i aquesta sorgirà dels clàssics grecs i romans. L’incoronazione di Poppea, amb llibret de Francesco Busenello, està basada en els Annals de Tàcit i és la primera òpera que posa en escena personatges històrics, com l’emperador Neró. La perduda Le nozze d’Enea con Lavinia s’inspirà en l’Eneida de Virgili, i és probable que l’adaptació fos a càrrec de Michelangelo Torcigliani, amic de Giacomo Badoaro, que fou qui proporcionà a Monteverdi els versos de l’Ulisse, òbviament provinents de l’Odissea d’Homer.
Badoaro, jove poeta de trenta-cinc anys, fou clau en el retorn operístic de Monteverdi, detall que coneixem gràcies a cartes conservades en les quals tempta el vell compositor a adherir-se a la causa. El seu llibret es centra en els cants XIII i XXIII de l’Odissea i narra com, després de vint anys de viatge i mil peripècies, Ulisses arriba per fi a Ítaca. Protegit per la deessa Minerva aconseguirà retrobar-se amb el seu fill Telemaco i venjar-se dels pretendents de la fidel Penelope, que finalment el reconeixerà. Aquest és el nus central de l’obra que inclou diverses trames paral·leles que serveixen de contrast, a voltes còmic i a voltes al·legòric, a la història principal. Però el que fa de l’Ulisse una òpera fascinant és la profunda humanitat i complexitat psicològica que Monteverdi atorga als personatges i la varietat de recursos musicals i formals que desenvolupa amb una naturalitat i coherència dramàtica absolutament astoradores. Per tot això, no és agosarat afirmar que, si Il ritorno d’Ulisse in patria no s’hagués escrit, probablement la història i evolució del gènere operístic hauria estat diferent.
Antoni Colomer, crític musical i divulgador
Biografies
Mark Padmore, tenor
Nascut a Londres, va estudiar al King’s College de Cambridge. Té una carrera internacional en òpera, concerts i recitals. Les seves intervencions com a Evangelista a les Passions de Bach són especialment estimades, sobretot amb la Berliner Philharmoniker i Simon Rattle, amb posada en escena de Peter Sellars.
Punt culminant de la temporada 2021-22 va ser una residència al Wigmore Hall, on va col·laborar amb els pianistes Till Fellner, Imogen Cooper, Mitsuko Uchida i Paul Lewis. Aquest escenari també forma part de la seva agenda enguany, per cantar obres de Vaughan Williams i Fauré amb l’Elias Quartet i James Baillieu, que prèviament interpretarà a l’Estat espanyol. Igualment, té recitals amb Kristian Bezuidenhout a Hèlsinki, Till Fellner a Saragossa i Julius Drake a Amsterdam. També serà artista resident a l’Oxford Lieder Festival i oferirà una gira de recitals pel Japó amb Mitsuko Uchida. A més d’actuar en aquesta producció d’Il ritorno d’Ulisse in patria, dirigida por Fabio Biondi, oferirà l’estrena mundial d’un cicle de cançons de Mark-Anthony Turnage, A constant obsession, amb el Nash Ensemble i oferirà concerts amb la Sinfonieorchester de Basilea i Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen.
La seva aparició més recentment a la Royal Opera House, Covent Garden, va ser amb motiu d’una nova producció de Mort a Venècia de Britten, en què la seva actuació va ser descrita com un tour de force i “exquisida vocalment [i presentant] el col·lapse físic i espiritual d’Aschenbach amb un detall i una perspicàcia extraordinàries”. Ha interpretat altres rols operístics, com els protagonistes de The corridor i The cure de Harrison Birtwistle al Festival d’Aldeburgh, el capità Vere de Billy Budd de Britten i l’Evangelista de la Passió segons sant Mateu, tots dos per al Festival de Glyndebourne, així com l’estrena mundial de Cave de Tansy Davies amb la London Sinfonietta.
En concert actua amb les principals orquestres d’arreu. Va ser artista resident la temporada 2017-18 amb la Berliner Philharmoniker i va ocupar el mateix lloc a la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks la 2016-17. La seva feina amb l’Orchestra of the Age of Enlightenment ha inclòs projectes que exploren tant la Passió segons sant Joan com la Passió segons sant Mateu de Bach i que han estat aclamats arreu del món.
La seva extensa discografia inclou la Missa Solemnis de Beethoven i Die Schöpfung de Haydn amb Bernard Haitink i la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks per al segell BR Klassik i Lieder de Beethoven, Haydn i Mozart amb Kristian Bezuidenhout per a Harmonia Mundi. Altres enregistraments per a aquest segell inclouen cicles de Schubert amb Paul Lewis (Winterreise va guanyar el Premi Vocal 2010 de la revista «Gramophone»), Dichterliebe de Schumann amb Kristian Bezuidenhout, Premi Edison Klassiek (2011), i Serenade i Nocturne de Britten i Dies Natalis de Finzi amb la Britten Sinfonia, premiat amb l’ECHO Klassik (2013).
Sara Mingardo, contralt
©Beatrice Fardilha
És una de les poques, actualment, veritables contralts. És una intèrpret molt sol·licitada i apreciada, amb un ampli repertori. Treballa habitualment amb Rinaldo Alessandrini, Ivor Bolton, Riccardo Chailly, Myung Whun-Chung, Paul Daniel, Colin Davis, Sir John Eliot Gardiner, Emmanuelle Häim, Marc Minkowski, Riccardo Muti, Roger Norrington, Trevor Pinnock, Maurizio Pollini, Christophe Rousset, Jordi Savall, Peter Schreier i Jeffrey Tate, i amb prestigioses orquestres internacionals: Berliner Philharmoniker, London Symphony Orchestra, Boston Symphony Orchestra, Orchestre Nationale de France, Les Musiciens du Louvre, Monteverdi Choir i Orchestra, Concerto Italiano, Les Talens Lyriques i Academia Montis Regalis.
Particularment intensa i fructífera va ser la seva col·laboració amb el mestre Claudio Abbado, que la va escollir i dirigir en importants òperes, concerts i enregistraments.
Molt activa en concerts, té un ampli repertori que va des de Pergolesi fins a Respighi, passant per Bach, Beethoven, Brahms, Dvořák i Mahler. El seu repertori operístic inclou obres de Gluck, Monteverdi, Händel, Vivaldi, Rossini, Verdi, Cavalli, Mozart, Donizetti, Schumann i Berlioz.
Sara Mingardo va estudiar amb Franco Ghitti al Conservatori Benedetto Marcello de Venècia, la seva ciutat natal, i va completar els estudis amb una beca a l’Accademia Chigiana de Siena. Guanyadora de diversos concursos vocals nacionals i internacionals, va debutar amb Il matrimonio segreto de Cimarosa (en el rol de Fidalma) i La Cenerentola de Rossini (com a protagonista). El 2001 va guanyar dos premis Grammy, i el 2009 l’Associació de Crítics Musicals d’Itàlia li va concedir el prestigiós Premi Abbiati.
Jorge Navarro Colorado, tenor
©Jamie Capewell
Va fer els estudis de cant clàssic i òpera a la Guildhall School of Music and Drama de Londres i va completar la seva formació als programes Britten-Pears i Samling.
Aquesta temporada 2022-23 la seva agenda inclou Goffredo de Rinaldo de Händel amb la Capella Cracoviensis i Xavier Sabata al Festival Händel de Halle, Bajazet de Tamerlano de Händel amb l’English Touring Opera, Lelio de Scipione de Händel amb Christian Curnyn al Festival Händel de Londres i el debut al Grand Théâtre de Ginebra com a Telemaco d’Il ritorno d’Ulisse de Monteverdi, amb direcció de Fabio Biondi, producció que també presenta al Palau i a l’Auditorio Nacional de Madrid. També inclou el Requiem de Mozart amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i Trevor Pinnock a L’Auditori, i diversos concerts de música antiga amb la Göteborg Baroque a Suècia.
Anteriorment, durant la temporada 2021-22 va cantar nombrosos rols händelians: Damon d’Acis i Galatea amb l’Early Opera Company i Christian Curnyn, Oronte d’Alcina amb el Lautten Compagney de Berlín, Lurcanio d’Ariodante al Festival de Händel de Göttingen, Petrus de Brockes Passion (versión escenificada) a l’Opera de Halle, Tempo d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno amb el Bach Consort de Viena. També va debutar a La Fenice de Venècia com a Gualterio de Griselda de Vivaldi, sota la batuta de Diego Fasolis, i va participar al Festival Händel de Londres amb el recital d’àries barroques Arias for Ballino amb l’orquestra Opera Settecento.
Entre les seves representacions en temporades anteriors cal destacar Eliates de Cresus de Keiser amb l’Ensemble Diderot a París, el paper titular d’El retablo de Maese Pedro de Falla amb la BBC National Orchestra of Wales i el director Ryan Bancfroft, Berengario de Lotario i Giuliano de Rodrigo, ambdues de Händel al Festival Händel de Göttingen, sota la batuta de Laurence Cummings, el paper titular de Jonas de Carissimi amb l’English Touring Opera, Damon d’Acis and Galatea al Festival Händel de Londres, Emilio de Partenope de Händel a l’Iford Opera, Apollo de L’Orfeo de Monteverdi a Göteborg, Don Ottavio de Don Giovanni de Mozart a Londres, Settimio d’Agrippina de Porpora amb la Barber Opera a Birmingham i Gualtiero de Griselda de Vivaldi amb l’Irish National Opera, sota la batuta de Peter Whelan.
També destaca la seva activitat concertística, majoritàriament centrada en música sacra del Barroc i el Classicisme, amb formacions com ara Göteborg Baroque, Israel Camerata, Bach Collegium de Barcelona, Vespres d’Arnadí, New London Consort, Israel Chamber Orchestra, Irish Baroque Orchestra, Polski Chór Kamerlany, London Festival Orchestra i City of Birmingham Symphony Orchestra. Igualment, ha ofert recitals de cançó per a veu i piano en prestigiosos festivals, com ara el London Song Festival i el Ciclo de Lied de Santiago.
La seva discografia ara mateix inclou les òperes händelianes Lotario i Rodrigo enregsitrades en directe durant el Festival de Göttingen (Accent) i l’àlbum German cantatas for voice and virtuoso violin amb l’Ensemble Diderot i Johannes Pramsohler (Audax).
Julieth Lozano, soprano
Ha debutat aquesta temporada al seu país, Colòmbia, com a Susanna de Le nozze di Figaro al Teatro Mayor, sota la batuta de Martin Haselböck. Tot seguit va tornar al Regne Unit per debutar a la Scottish Opera en una nova producció d’Ainadamar, en què va fer el paper de Nuria, sota la batuta de Stuart Stratford, abans de passar la resta de la temporada al Grand Théâtre de Ginebra formant part del seu Jeune Ensemble. I hi interpretarà Blumenmädchen de Parsifal, Melanto d’Il ritorno d’Ulisse in patria, la doctora de Voyage vers l’espoir, Aksinia de Lady Macbeth de Mtsenk i Anna de Nabucco.
La temporada 2021-22 va debutar amb la Welsh National Opera en l’ajornada Dubai Expo 2020 en una nova producció d’Al Wasl com a Zayed/Young Mary, sota la direcció de David Pountney i de la batuta de Justin Brown. La mateixa temporada va tornar al Longborough Festival Opera como ocell del bosc de Siegfried.
Els seus compromisos anteriors inclouen guineu (La petita guineu astuta) per al Longborough Festival Opera, Zerlina (Don Giovanni) al Festival de Verbier, Tytania (Somni d’una nit d’estiu) per a l’Opera en el Parque de Colòmbia, Despina (Così fan tutte) al Festival Internacional de Música de Cartagena (Colòmbia), Susanna (Le nozze di Figaro) a RCM i Norina (Don Pasquale) per a la Random Opera.
Finalista del concurs Kathleen Ferrier el 2020 i guardonada el 2018 amb el Premi del President atorgat pel príncep de Gal·les, va aparèixer al documental de la BBC Queen Victoria: my musical britain enregistrat el 2019 als palaus de Buckingham i Kensington. El 2016 va participar a l’Acadèmia de Georg Solti i al Project Opera del Festival de Verbier, en què va ser guardonada amb el Prix Thierry Mermod. Ha actuat al Royal Albert Hall, Museum V&A i molts altres escenaris d’arreu del món.
Va assolir el Màster en Interpretació Vocal i l’Artist Opera Diplom al Royal College of Music, sota el mestratge de Dinah Harris. Becària d’Irene Hanson i de l’Independent Opera at Sadler’s Wells, el 2019-20 va ser Young Artist al National Opera Studio de Londres.
Mark Milhofer, tenor
Nascut a Anglaterra, va estudiar cant al Magdalen College d’Oxford i amplià coneixements a la Guildhall School of Music de Londres. Ha intervingut com a Giannetto de La gazza ladra de Rossini amb la British Youth Opera i va ser convidat a estudiar amb Renata Scotto i Leyla Gencer a Itàlia. Va debutar internacionalment al Teatro Regio de Parma amb La Cenerentola de Rossini. Ha actuat a Il matrimonio segreto de Cimarosa, Don Pasquale de Donizetti, La scala di seta i Il turco in Italia de Rossini, La Rondine de Puccini, i en òperes del segle XX, com Billy Budd, The turn of the screw i en el paper de boja de Curlew River de Britten i com a mag d’El cònsol de Menotti. Ha participat en les estrenes mundials d’El banquet de Marcello Panni, Federico II de Marco Tutino i Leggenda d’Alessandro Solbiati.
Ha interpretat papers pricipals a teatres operístics d’Europa, com Belmonte de Die Entführung aus dem Serail de Mozart al Landestheater de Salzburg i Rennes, Ramiro de La Cenerentola a Berna i Almaviva d’El barber de Sevilla de Rossini a l’Òpera de Graz. També ha interpretat el rol de Ferrando en la posada en escena de Giorgio Strehler de Così fan tutte de Mozart a Pequín i Moscou.
El 2017 va intervenir a L’incoronazione di Poppea de Monteverdi en la reobertura de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, en una posada en escena d’Eva Höckmayr i amb direcció musical de Diego Fasolis. També ha interpretat el rol d’Arnalta, la dida de La incoronazione di Poppea, al costat d’Anna Prohaska com a Poppea i Max Emanuel Cencic en el rol de Nerone. Un crític va qualificar la seva actuació com la sorpresa de la nit, i en va destacar la unitat de veu i personatge en l’acció còmica i tràgica, vestit com una paròdia del majordom Riff Raff a The rocky horror picture show.
En concert, ha cantat la Serenata per a tenor, trompa i cordes de Britten a Roma i Parma, Carmina Burana d’Orff a l’Staatstheater am Gärtnerplatz, a Zagreb, Montecarlo i Roma; la Petite messe solennelle de Rossini al Festival d’Aldeburgh, i Judas Maccabeus de Händel als Proms amb The King’s Consort.
Omar Mancini, tenor
El tenor italià es va graduar en clarinet el 2016 pel Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, sota el mestratge de Luigi Magistrelli. Igualment, va començar a estudiar cant operístic amb Davide Gualtieri, on encara continua sota la direcció de Gianluca Valenti. El 2017 va ser admès al Curs de Música de Cambra Vocal de primer nivell, sota la direcció de Daniela Uccello. El 2021 es graduà en música de cambra vocal amb les màximes distincions.
L’octubre del 2018 va debutar com a solista a la Petite messe solennelle de Rossini en el marc del 150 aniversari de la mort del compositor. El setembre del 2019 va debutar al Festival d’Òpera de Capri en el paper de Rinuccio de Gianni Schicchi de Puccini. El mateix any va guanyar el primer premi del Concurs Antonio Falconio Summer Edition i el Premi Licitra com a millor cantant menor de vint-i-sis anys, durant el concurs de cant líric Salvatore Licitra.
El 2020 va ser finalista del concurs AsLiCo, secció Veus Emergents. El 2021 va ser seleccionat per a la Bottega Donizetti de l’Òpera Donizetti, en què debutar a l’espectacle de l’Òpera amb C’erano una volta due bergamaschi... El desembre del 2021 va debutar al Teatro Sociale di Como en el rol del guàrdia d’Acquaprofonda de Giovanni Sollima.
El gener del 2022 es presentà com a Horacio/La Voix Imaginaire de Lèlio de Lèlio ou le retour à la vie al Teatro Regio de Torí. El tenor, de vint-i-cinc anys, el maig del 2022 va fer el paper de comte Bandiera a La scuola de’ gelosi de Salieri al Teatro Regio de Torí i pel juliol al Festival della Valle d’Itria.
Forma part del conjunto juvenil del Grand Théâtre de Ginebra aquesta temporada 2022-23.
Francesca Billiotti, contralt
La contralt va assolir el seu diploma amb la màxima qualificació al Conservatori G. Cantelli de Novara. Va continuar els estudis especialitzant-se en el repertori barroc i en òperes de Rossini, amb les contralts Sara Mingardo i Bernardette Manca di Nissa.
Va debutar en òpera al Teatro Nuovo de Torí amb L’italiana in Algeri i La Cenerentola de Rossini. Ha interpretat el rol principal d’Orfeo de Gluck al Teatro Olimpico de Vicenza, en el marc de Vicenza in Musica Festival dei Duo Mondi. També ha interpretat el rol principal d’una òpera contemporània i barroca titulada La tragedia di Claudio Monteverdi de Cornelis De Bondt, dedicada a la vida del compositor italià.
El 2017 va participar com a solista en la gira mundial de la trilogia d’òperes de Monteverdi amb motiu del 450 anys del naixement del compositor, sota la direcció de John Eliot Gardiner, tot actuant als teatres més prestigiosos d’Europa i els Estats Units (Philharmonie de París, Teatro La Fenice de Venècia, Philharmonie de Berlín, Festival de Lucerna, Lincoln Center de Nova York). Des d’aleshores ha continuat actuant amb el Monteverdi Choir and Orchestra de J. E. Gardiner, amb un repertori barroc i romàntic. El juny del 2023 actuarà com a solista en una gira per Itàlia amb madrigals de Monteverdi, novament sota la direcció de J. E. Gardiner.
Des de fa anys també col·labora amb la formació barroca Cenacolo Musicale, amb la qual ha participat en nombrosos festivals italians i ha enregistrat un cicle de Cantates de Barsanti.
Ha cantat com a solista a la Cambra de Representants del Parlament italià, el Dixit Dominus de Vivaldi amb els Moscow Virtuosi i el director Yuri Bashmet al Festival de Iaroslavl (Rússia), Petite messe solennelle de Rossini al Festival d’Òpera de Sarzana, Stabat Mater d’Alessandro Scarlatti a Pesaro; en una vetllada Monteverdi al Centro di Musica Antica Pietà dei Turchini de Nàpols, i al Festival dels Palaus de Sant Petersburg.
El 2018 va cantar al Wigmore Hall de Londres amb la contralt Sara Mingardo en un concert de duets de Monteverdi que va ser retransmès en directe per la BBC Radio 3.
Giuseppina Bridelli, mezzosoprano
©Francesco Squeglia
És una de les intèrprets més sol·licitades del repertori barroc i clàssic. Va néixer a Piacenza i després de graduar-se al conservatori de la seva ciutat natal, es va especialitzar a l’escola d’òpera del Teatro Comunale de Bolonya i a l’Accademia Rossiniana de Pesaro. Va debutar als vint-i-un anys cantant el paper de Despina de Così fan tutte, dirigida per Diego Fasolis.
Entre les seves primeres produccions destaquen: Idomeneo (Idamante) a Bolonya, Ravenna i Piacenza; Così fan tutte (Despina) a Bolonya i al Maggio Musicale Fiorentino; Il mondo della luna (Ernesto) de Haydn a Montecarlo; Elena de Cavalli (Ippolita) al Festival d’Ais de Provença, Lilla i Lisboa; L’Orontea de Cesti (paper titular) i L’incoronazione di Poppea (Ottavia/Virtù) al Festival d’Innsbruck; L’Orfeo (Euridice) de Monteverdi a Bremen, amb L’Arpeggiata i Rolando Villazón; Il viaggio a Reims (Corinna) al Festival d’Òpera de Rossini; Orfeo (Aristeo) de Luigi Rossi a Nancy, Versalles, Bordeus i Caen; Le nozze di Figaro (Cherubino) al Festival d’Òpera de Copenhaguen, al San Carlo de Nàpols i a l’Òpera de Malmö (dirigida per Peter Stein).
Les darreres temporades ha cantat: Vespro della beata Vergine de Monteverdi, amb l’Ensemble Pygmalion, en una gira europea; La Doriclea (Lucinda) de Stradella, amb Il Pomo d’Oro i De Carlo a Roma; L’Orfeo (Messaggiera) de Monteverdi en gira mundial amb Cappella Mediterranea i García Alarcón; Il ritorno d’Ulisse in patria (Melanto/Humana fragilità) a Hamburg, amb Europa Galante i Fabio Biondi, i a Cremona (Minerva) amb Ottavio Dantone; Orfeo de Porpora a Martina Franca, amb George Petrou; L’Ercole amante de Cavalli (Dejanira) a l’Opéra Comique de París, amb Raphaël Pichon; La clemenza di Tito (Sesto), amb Federico Maria Sardelli al Teatro del Maggio.
En concert ha interpretat: Saffo de Dallapiccola i Rückert-Lieder de Mahler a Bolonya; Des Knaben Wunderhorn de Mahler i Le Bel indifférent de Tutino al Festival della Valle d’Itria; Mysterium de Rota, amb LaVerdi, a Milà; Le nuits d’été de Berlioz a la Philharmonie de Luxemburg; Requiem de Donizetti al Festival de Saint Denis; Missa en Si menor de Bach a Lausana; Novena Simfonia de Beethoven, amb la Kammerakademie Potsdam i Antonello Manacorda, i amb I Pomeriggi Musicali i Nathalie Stutzmann a Milà; Paukenmesse de Haydn per a Wratislavia Cantans (dirigida per Antonini) a Eisenstadt i Breslau; Petite messe solennelle de Rossini en una gira holandesa amb Ghislieri Choir i Giulio Prandi; Stabat Mater de Pergolesi a Grenoble i Lió, amb Les Musiciens du Louvre i Francesco Corti. Ha actuat en recitals i concerts a París, Lió, Torí, Londres (Wigmore Hall), Mont-real i Nova York (Carnegie Hall).
Ha participat en nombrosos enregistraments: Mysterium de Rota (Decca), L’incoronazione di Dario de Vivaldi (Naïve), Orfeo de Rossi (Harmonia Mundi), Passio secundum Joannem de Scarlatti (Ricercar), Péchés de vieillesse de Rossini (Naxos), Bajazet de Gasparini, Cantatas de Porpora i Scarlatti, Aci, Galatea e Polifemo de Händel (Glossa), Doriclea de Stradella (Arcana). Els seus dos primers àlbums en solitari també van ser publicats per Arcana: Duel: Porpora and Handel in London i Appena chiudo gli occhi (cantates de Scarlatti i Caldara).
Jérôme Varnier, baix
©RspStudio
Va estudiar a l’École d’Art Lyrique de l’Opéra de París. Va debutar com a Sarastro (Die Zauberflöte) a l’Opéra de Lió, on va formar part de l’elenc entre els anys 1995 i 2000.
També ha participat en les produccions d’Orfeo, Carmen, Doktor Faust, Somni d’una nit d’estiu, Il barbiere di Siviglia, Falstaff... Ha cantat el paper d’Arkel (Pelléas et Mélisande) a Leipzig, Londres, París, Lió, Sydney, Kanazawa Festival, Tòquio, Bordeus i Sevilla; com a Fray Laurence (Roméo et Juliette de Berlioz) a Bruselas i París; Colline (La bohème), Commendatore (Don Giovanni) i Seneca (L’incoronazione di Poppea) a Bordeus; Bailli (Werther) a Lisboa; Nourabad (Les pêcheurs de perles) a Moscou; Marcel (Les huguenots) a Brussel·les i Niça; Le Fauteuil/l’Arbre (L’enfant et les sortilèges) a Milà (La Scala); Médecin (Pelléas et Mélisande), Neptú/tercer parc (Hippolyte et Aricie) i Haushofmeister (Capriccio) a l’Opéra de París; Ramfis/el rei d’Egipte (Aida) a Massy; espectre (Hamlet) a Viena, París (Opéra Comique) i Montepeller; Banco (Macbeth) a Dijon; Brogni (La juive) a Estrasburg; Sirocco (L’Étoile) a Amsterdam; Nettuno (Il ritorno d’Ulisse in patria) a Brussel·les, Amsterdam, Colònia i Viena; Méphistophélès (Faust) a Avinyó i Massy; Crespel (Les contes d’Hoffmann) a Bordeus, i Plutó (Hippolyte et Aricie) a Berlín.
Té com a compromisos futurs: Horace Truchet (On purge bébé) i Cramer (Henry VIII) a Brussel·les; Nettuno (Il rittorno d’Ulisse in patria) al Grand Théâtre de Ginebra; fra Laurent (Roméo et Juliette) a Rouen...
Denzil Delaere, tenor
El tenor belga es graduà amb les màximes distincions el 2008 a l’École des Beaux-Art de Gant en piano i cant, sota el mestratge de Philippe Wesemael i Sabine Haenebalcke. El 2013 obtingué un màster al Reial Conservatori de Gant i posteriorment va fer postgraus a la Capella de Música Reina Elisabet i a l’Acadèmia Internacional d’Òpera (IOA) de Gant.
Aquesta temporada ha actuat a La Monnaie com a Wirt de Der Rosenkavalier i Aristide en l’estrena mundial de la darrera òpera de Philippe Boesman, On purge bébé. Al Grand Théâtre Ginebra ha participat en una nova producció d’Il ritorno d’Ulisse in patria i Voyage vers l’espoir (creació de la versió francesa de l’òpera Reise der Hoffnung de Christian Jost). Així mateix, reestrenarà Aristide a l’Opéra de Lió.
La temporada 2021-22 actuà al Grand Théâtre de Ginebra en Guerra i pau de Prokófiev, a La bohème (Rodolfo) de Puccini a la Nederlandse Reisopera i com a Hans de La núvia venuda de Smetana en una nova versió neerlandesa sencera. També va cantar Luigi d’Il tabarro de Puccini i Gonzalve de L’heure espagnole de Ravel a l’Òpera de Flandes.
Els seus darrers papers inclouen Brighella i Tanzmeister (Ariadne auf Naxos), el príncep Arjuna (Satyagraha) de Philip Glass, missatger (Aida), Pedrillo (Entführung aus dem Serail) al Grand Théâtre de Ginebra, i Janek (El cas Makropoulos) al Festival Janáček de Brno.
També destaquen els seus compromisos amb l’Orquestra Filharmònica de Rotterdam, Orquestra Filharmonica de la Ràdio Holandesa i Orquestra Filharmònica dels Països Baixos com a Pietro (Die Gezeichneten) de Franz Schreker al Concertgebouw d’Amsterdam i com tenor solista de Sulamith amb direcció de P. H. van Gilse a Vredenburg, Utrecht.
Nile Senatore, baríton
©Léna Pinon
El tenor italià “llueix una veu plena i suau en el registre agut i té una qualitats interpretatives impressionants, molt superiors a les dels cantants d’òpera actuals” («Connessi all’Opera»). Interpreta un repertori que abasta des de la música barroca fins al Classicisme, en col·laboració amb alguns dels conjunts i directors musicals i escènics més importants del panorama musical actual.
Ha cantat el paper principal de Robinson Crusoe d’Offenbach (direcció: V. Rana i M. Bellocchio) i Arsenico de Coscoletto d’Offenbach (direcció: S. Quatrini-G. Montesano i A. Cirillo) al Festival della Valle d’Itria i Arena Shakespeare del Teatro Due de Parma. Al Festival della Valle d’Itria, también ha participat a Ecuba de Manforce escenificada por P. L. Pizzi (direcció: Sesto Quatrini), enregistrada i retransmesa en directe per la Rai5. També ha debutat com a Ferrando de Così fan tutte de Mozart al Teatro Cilea de Reggio de Calàbria (“El jove tenor Nilo Senatore, Ferrando, té un color de veu i una presència adolescent que s’adapten bé a la part somniadora quan canta «Un’aura amorosa», un moment que li va suposar un aplaudiment generós, i honorablement desinvolt durant tota l’obra, també va superar la difícil ària «Tradito, schernito», que ben sovint és omesa” («Impiccione Viaggiatore»).
Ha cantat Bach a l’Staadttheater de Gießn en la producció Glaube. Liebe. Abschied. Va figurar entre els finalistes 2020 del prestigiós Concurs Cesti, i el 2021 va ser seleccionat en el rol d’Orphée per a La descente d’Orphée aux enfers de Charpentier en la primera residència de William Christie i Les Arts Florissants al Quartier des Artistes de Thiré. Entre els darrers debuts hi ha Ozìa de la Betulia liberata de Mozart al Teatro Olimpico (“El seu fraseig matisat, junt amb una delicada carícia dels mots i la forma amb què va teixir colorature de dolça delicadesa i complexitat van resultar tota una delícia”, «Operawire»); Abele de Cain et Abel de Pasquini i Falsa Mater de Judicium Salomonis de Charpentier a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, dirigit por A. De Marchi (“La seva interpretació va ser magnífica, plena de passió i incisiva, amb un timbre clar i encisador”, «L’Ape Musicale»); la fragilitat humana i Pisandro d’Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi a l’Abbaie de Royaumont (direcció: B. Hartoin i Mariame Cleément); Edoardo Milfort de La cambiale di matrimonio de Rossini al Museo Nacional dos Coches de Lisboa (direcció: J. B. Pommier-T. C. Costa).
Actualment està de gira amb Les Musiciens du Louvre cantant Le bourgeois gentilhomme de Lully, que ja va ser retransmesa en directe per France5 Télévision des de l’Opéra de Bordeus i que es reprèn aquest 2023 a l’Opéra Comique de París i a la Vancouver Opera i a l’Opéra de Vichy, i amb La Petite Bande canta Così fan tutte de Mozart, producció estrenada al Concertgebouw d’Amsterdam, on “El tenor Nilo Senatore va ser un Ferrando excepcionalment líric” («Opera Magazine»).
També canta com a contratenor a La pastorale sur la naissence de N. S. J. C. amb el conjunt Le Parlement de Musique.
Vince Yi, contratenor
Nascut a Corea del Sud, va créixer a Califòrnia i estudià a la Universitat de Boston i a la de Michigan. Essent encara estudiant, el seu notable talent vocal va ser distingit amb diversos premis i actuacions que van ser aclamades per la crítica. El 2007 va obtenir la plaça com a únic contratenor al prestigiós Programa Merola per a joves artistes, tot seguint les passes d’estrelles internacionals, com Anna Netrebko i Thomas Hampson; hi va cantar papers tan diversos com Idamante d’Idomeneo de Mozart i Giulio Cesare del mateix títol de Händel. El 2009 va debutar al Carnegie Hall al cicle The Song Continues, patrocinat per la Fundació Marilyn Horne.
S’ha forjat un prestigi internacional que ràpidament li ha permès pujar als escenaris europeus cantant el rol protagonista masculí de Piramo e Tisbe de Hasse al Musikfestispiele Potsdam Sansouci 2012. I des d’aleshores ha intervingut en la destacada Nit de Gala dels Contratenors (enregistrada per Decca Classics) i ha ofert gires per tot Europa: Megaron d’Atenes, Théâtre des Champs Élysées de París, Cemal Recit Rey d’Istanbul...
Ha interpretat el rol de Hunan a la nova producció de The indian queen de Purcell (Teatro Real de Madrid, Teatre Bolxoi de Moscou), que va ser editada en DVD per Sony Classical. El seu personatge li va suposar la primera nominació a la Màscara d’Or com a millor actor d’òpera el 2014, que és el premi nacional de teatre de Rusia. També ha interpretat el papel principal d’Artaserse de Vinci a l’Opéra Royal de Versalles, Òpera de Colonia i Concertgebouw d’Amsterdam.
Les actuacions posteriors inclouen una sèrie d’operes de Händel començant per Arminio, com a Sigismondo. Ha debutat a l’Òpera de Frakfurt en el paper de Fraarte de Radamisto de Händel. Com a Ruggiero d’Alcina (Teatre de Basilea) i en el rol de Piacere d’Il trionfo del Tempo e del Disinganno (a Moscou), on va ser nominat per segona vegada i va guanyar la Màscara d’Or el 2019. Convidat novament al Theater de Basilea, hi va cantar el rol d’Enea de Didone abbandonata de Jomelli.
A més d’actuar, va ser professor de cant a la Universitat de Michigan, a la Western Michigan University i Belvoit Terrace. És doctor per la Universitat de Michigan.
William Meinert, baix
Lloat pel seu “baix ric i vibrant” («Opera Today»), és membre del Young Ensemble del Grand Théâtre de Ginebra, on ha fet els papers de Titurel de Parsifal, gran sacerdot de Nabucco i Antinoo d’Il ritorno d’Ulisse in patria, que repetirà en concert amb l’Europa Galante també a Madrid, després de Barcelona. Recentment ha debutat a Europa amb el Tiroler Festspiele Erl com a Mordred de Le roi Arthus, es va unir a la Internationale Meistersinger Akademie a Neumarkt i.d.OPf. (Alemanya) i ha tornat als Estats Units per fer de Sarastro de La flauta màgica amb l’Opera Orlando i com a Sodbuster de Proving up de Missy Mazzoli amb Opera Las Vegas.
La temporada 2021-22 va debutar amb la Santa Fe Opera com a Snug d’A midsummer night’s dream i amb la Dallas Opera fent el comissari imperial de Madama Butterfly. También es va incorporar a l’Atlanta Opera com a artista d’estudi, tot debutant en el paper de Curio de Giulio Cesare. En la vessant concertística, ha actuat com a baix solista amb la National Symphony Orchestra de Washington a El Messies de Händel, amb la Filharmònica i Cor Simfònic del NEC en la Simfonia núm. 13, “Babi Yar” de Xostakóvitx, i amb els American Bach Soloists en Pious & Profane, un concert de madrigals i repertori sacre de Monteverdi.
Va guanyar el primer premi del Concurs Mary Jacobs Smith Cantant de l’Any de l’Òpera de Shreveport 2022 i el Concurs Eleanor McCollum de la Grand Opera de Houston 2019, a més de ser finalista del Concurs Vocal Nacional Loren L. Zachary 2022. Recentment s’ha graduat en el programa Cafritz Young Artist de la Washington National Opera i hi ha interpretat Sarastro de La flauta màgica i l’agent secret d’El cònsol. Ha cantat com a Commendatore de Don Giovanni de Mozart (Baltimore Concert Opera), comentarista de Scalia/Ginsburg de Derrick Wang (Opera North), Vodník de Rusalka (Madison Opera), el duc de Roméo et Juliette de Gounod (Pensacola Opera). Com a artista aprenent de la Santa Fe Opera, va fer els personatges de Hjarne i Corbin en l’estrena mundial de The thirteenth child de Poul Ruders el 2019. Ha participat a la Novena Simfonia de Beethoven amb la Baltimore Choral Arts Society, Vespres 1610 de Monteverdi amb l’American Bach Soloists i El Messies de Händel amb el Washington Bach Consort.
Llicenciat en música pel Peabody Institute, també és cofundador de Parea Series, un cicle d’actuacions digitals que combina música, teatre innovador i debats, en el qual no solament és un dels intèrprets principals, sinó també responsable de filmació, edició de vídeo i disseny d’il·luminació.
Tarik Bousselma, tenor
Nascut a Tourcoing (França), va començar els estudis musicals amb el piano i la trompa. I els de cant al Conservatorio de Lilla, a la classe d’Annick My; igualment, va assistir a classes magistrals amb François Leroux i Pierre Hantaï. El 2011 es va incorporar al Conservatori Hanns Eisler de Berlín i hi estudià amb Diane Forlano, Thomas Quasthoff i Julia Varady.
Després dels estudis ha afrontat un ampli repertori amb conjunts barrocs, tot actuant amb Le Poème Harmonique (Vincent Dumestre), Harmonia Sacra (Yannick Lemaire), Pygmalion (Raphaël Pichon), Vox Luminis (Lionel Meunier), BachPlus (Bart Naessens), Marguerite Louise (Gaetan Jarry) i Europa Galante (Fabio Biondi).
La temporada 2018-19 va actuar a l’Opéra Comique amb Orfeo ed Euridice de Gluck, Vespres de Monteverdi i Stravaganza d’amore amb l’Ensemble Pygmalion. També ha actuat a l’Elbphilharmonie d’Hamburg amb Fabio Biondi i el seu conjunt Europa Galante.
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
@ Ricardo Rios
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana és un dels cors professionals més prestigiosos de l’Estat espanyol. Va ser creat per l’Orfeó Català l’any 1990 amb la missió de difondre la música coral universal, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. El Cor ha estat dirigit per Jordi Casas i Bayer, Josep Vila i Casañas i Simon Halsey. Actualment Xavier Puig n’és el director i Jordi Armengol el pianista.
Als seus components se’ls exigeix un alt nivell vocal i artístic, aspectes que aporten al grup un potencial que el converteix en un cor de gran qualitat. Ha estat dirigit per grans mestres, com René Jacobs, Marc Minkowski, Kent Nagano, Simon Rattle, Gustavo Dudamel, Daniel Barenboim, Christophe Rousset, Vladimir Jurowski, Daniele Gatti, Simon Carrington i Fabio Biondi, i ha col·laborat amb els cantants Philippe Jaroussky i Mark Padmore. Des de l’any 2010 la formació és membre de The European Network for Professional Chamber Choirs (TENSO).
A nivell internacional, cal destacar-ne el debut el 2017 als Proms de la BBC de Londres, la gira amb Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus el 2018, i el debut al festival MÜPA de Budapest el 2022 amb un programa d’ensalades i madrigals del Renaixement català. De la temporada passada cal destacar la Passió segons sant Joan de Bach, sota la direcció de Xavier Puig, i les estrenes de Reconnaissance de Kaija Saariaho i Invocation to the earth de Xavier Pagès Corella, sota la direcció de Simon Halsey. Els projectes més destacats d’aquesta temporada 2022-23 inclouen la interpretació d’obres dels compositors convidats del Palau de la Música Catalana Caroline Shaw i Ferran Cruixent (dirigit per Júlia Sesé, preparadora del Cor), el concert commemoratiu del centenari del l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, la segona col·laboració amb Europa Galante i Fabio Biondi, amb Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi, i la nova col·laboració amb Franco Fagioli i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles que inclou dos concerts a l’auditori francès.
Europa Galante
La formació va ser fundada el 1990 pel seu director musical i violinista de fama internacional Fabio Biondi, i ràpidament va esdevenir el principal conjunt instrumental italià que donava nova vida al repertori barroc i clàssic.
El conjunt es va especialitzar inicialment en els compositors italians dels segles XVII i XVIII, i després de publicar el primer disc dedicat als concerts de Vivaldi, va assolir reconeixement mundial, confirmat constantment per la crítica, que li ha valgut el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique. Ara Europa Galante interpreta una varietat de repertori molt conegut i alhora continua descobrint joies amagades des de l’òpera de Händel fins a les Suites orquestrals de Bach, des de l’òpera de Rossini fins a la música de cambra de Boccherini.
Des que va ser fundada fa trenta anys per Fabio Biondi, ha ofert nombroses gires internacionals que l’han portat per moltes de les principales sales de concerts i teatres d’arreu del món, com el Teatro alla Scala de Milà, Théâtre des Champs Élysées, Accademia di Santa Cecilia de Roma, Concertgebouw d’Amsterdam, Wiener Musikverein, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, Suntory Hall de Tòquio i Opera de Sydney.
Aquesta temporada la seva agenda inclou Silla de Händel al Auditorio Nacional de Madrid i actuar a la Xina i el Japó, i també interpretarà l’oratori de Händel Il trionfo del Tempo e del Desenganno.
La temporada vinent presentarà l’estrena mundial de l’òpera Argippo de Vivaldi a Xangai, Seül, Festival de Bremen, Theater an der Wien, Madrid i Sevilla. Europa Galante interpretarà, a més, altres programes a Espanya, Alemanya, Suïssa, Polònia, França i també farà una gira pels Estats Units i l’Amèrica de Sud (Mèxic, Colòmbia i el Brasil). A Itàlia presentará un programa Haydn a Florencia, Roma, Torí i Càller.
L’agost del 2018 va celebrar el desè aniversari de Stanislaw Moniuszko amb la presentació de la seva òpera Halka al Festival Internacional Chopin; enguany torna a oferir l’òpera Hrabina de Moniuszko i Betly de Donizetti, tot mantenint el viatge del conjunt a través de la interpretació històrica de l’òpera del bel canto, després de produccions anteriors, com Norma de Bellini, La Cenerentola de Rossini i Il corsaro de Verdi.
Les darreres aportacions discogràfiques amb Warner Classics, Virgin i Glossa inclouen els Concerts de l’adeu (Diapason d’Or) de Vivaldi i Concerts de Bohèmia (Star Recording of the Trad), I capuleti e i Montecchi de Bellini, i Macbeth de Verdi (Preis der Deutsche Schallplattenkritik), i òperes de Vivaldi, com Bajazet, Oracolo in Messenia i Ercole sul Termodonte, editades per Warner Classics amb Joyce Di Donato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux y Rolando Villazón.
Europa Galante és l’orquestra resident de la Fondazione Teatro Due en Parma.
Violins I: Fabio Ravasi | Elin Gabrielsson | Barbara Altobello
Violins II: Andrea Rognoni | Beatrice Scaldini | Rossella Borsoni
Violes: Stefano Marcocchi | Krishna Nagaraja
Violoncel: Alessandro Andriani
Contrabaix: Riccardo Coelati Rama
Flautes: Petr Zejfart | Marco Scorticati
Sacabutxos: Stefan Legee | Pascal Gonzales | Julien Ribouleau
Sacabutx baix: Jean Noel GametContínuo:
Arpa: Marta Graziolino
Clavicèmbal: Paola Poncet,
Tiorba: Giangiacomo Pinardi
Viola de gamba: Teresa Anais Lion
Llaüt: Mauro Pinciarolli
Orgue: Andrea PerugiFabio Biondi, director
El 1989, després d’una àmplia tasca amb conjunts especialitzats, com Les Musiciens du Louvre i The English Concert, Biondi va fundar Europa Galante, que ben aviat va esdevenir el conjunt italià de música històrica més important. Biondi i la seva orquestra s’han forjat tota una reputació amb “actuacions fresques i vibrants” («New York Times»), i donen nova vida al repertorio barroc, clàssic i del primer Romanticisme, tot actuany als principals festivals i escenaris internacionals, com ara darrerament la Pierre Boulez Saal de Berlín, Elbphilharmonie d’Hamburg, Wiener Konzerthaus, Enescu Festival i Edinburgh International Festival.
Biondi aporta aquest enfocament d’autenticitat i atractiu a les orquestres simfòniques i de música de cambra modernes, que ell dirigeix des del violí. Els projectes més destacats recents i futurs inclouen la New York Philharmonic, Chicago Symphony, Filharmònica de Hong Kong, Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, RAI de Torí, NDR Radiophilharmonie, hr-Sifonieorchester Frankfurt, Simfònica de la Ràdio Finlandesa, Mahler Chamber Orchestra i Mozarteumorchester de Salzburg.
Va ser director artístico de música barroca de l’Orquestra Simfònica de Stavanger entre el 2005 i el 2016. La passió de Biondi per l’òpera el porta a centres importants, com l’Orpenhaus de Zuric, Staatsoper unter den Linden de Berlín i el 2020 al Grand Théâtre de Ginebra amb Die Entführung aus dem Serail de Mozart en una nova producció de Luk Perceval. Va ser director musical en el període 2015-2018 del Palau de les Arts Reina Sofia de València, on va dirigir produccions de Donizetti, Rossini, Haydn i Il corsaro de Verdi. Com a violinista és considerat i respectat com un virtuós “impecable” («The Guardian»), i actua en recital per tot el món: Carnegie Hall, Wigmore Hall, Auditorio Nacional de Música de Madrid i Cité de la Musique.
La seva àmplia discografia per a Warner Classics, Virgin i Glossa li ha reportat nombrosos premis, incloent-hi el Diapason d’Or de l’Année i el Choc de Musique; el seu enregistrament amb l’Europa Galante de Les quatre estacions de Vivaldi va ser Disc de l’Any en més de cinc països, i ha enregistrat en companyia de Joyce DiDonato, Diana Damrau, Philippe Jaroussky, Vivica Genaux i Rolando Villazón. El seu recent àlbum amb Sonates per a violí i guitarra de Paganini va seleccionat com a Editor’s Choice per «Gramophone» i la «BBC Music Magazine».
Biondi és membre de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia des del 2011, i el 2015 va ser nomenat Oficial de l’Ordre National des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès. Així mateix, el 2019 va ser distingit amb la Medalla de Coratge i Veracitat pel Govern de Polònia, com a reconeixement als seus destacats assoliments culturals.
També et pot interessar...
Palau Òpera
Dimarts, 30.05.23 – 19 h
Sala de concertsIl Tamerlano de Vivaldi
Arianna Vendittelli, soprano
Delphine Galou, mezzosoprano
Sophie Rennert, mezzosoprano
Marina de Liso, mezzosoprano
Filippo Mineccia, contratenor
Bruno Taddia, baríton
Accademia Bizantina
Ottavio Dantone, directorA. VIVALDI: Il Tamerlano o Bajazet (versió de concert)
Llibret d’Agostino PiovenePreus: de 25 a 70 €