Territori i repertori en xarxa

Una de les coses més fantàstiques de dir-ne, del Palau de la Música, “la Casa dels Cants” és que, més enllà de ser una etiqueta comunicativa, també és, simplement, una descripció de la realitat. Projectes com el de Xarxa Coral ens demostren cada any que l’Orfeó Català s’ho creu de debò i que comparteix la seva seu amb totes les persones que assumeixen els valors artístics, socials i de creixement humà inherents a les experiències que comporta formar part d’un cor.

Un any més, i després d’haver-los visitat a les seves localitats respectives, l’Orfeó ofereix l’escenari del Palau de la Música a dos cors del nostre territori.

La part del programa que interpretarà la Coral Renaixença de Sant Boi de Llobregat ens presenta tres peces internacionals i dues de catalanes. La simplicitat de la melodia popular americana Shenandoah li confereix un caràcter de recolliment íntim i profund, quasi de comunió espiritual, però també obre un ampli de ventall de possibilitats artístiques per als arranjadors. Aquests dos aspectes han fet que sigui una de les peces més estimades pels cantaires de cor, sobretot els més joves, i que n’hagin proliferat infinitat de versions i arranjaments per a tota mena de formacions. Avui, n’escoltarem el de Jay Althouse.

Aquesta estètica accessible, recollida i plaent (i, per què no dir-ho, tan americana), que reivindica la bellesa inherent a la simplicitat, també la trobem en potser el compositor coral viu més interpretat avui, Eric Whitacre, i en una de les peces més cantades de l’eclèctic John Tavener, que el 1985 dedicà aquest himne, Mother of God, here I stand, a la seva mare.

D’aquí, passarem al nostre repertori, però no abandonarem encara el to d’evocació sentimental. El gran mèrit de Jordi Domènech ha estat donar una nova vida a les cançons per a piano i solista d’Eduard Toldrà sense que semblés un exercici d’arranjament esporàdic i forçat. Contràriament, adquireixen d’una manera plena de naturalitat l’aparença d’haver-se concebut amb una ànima intrínsecament coral; i, tant és així, que peces que ja eren un tresor del nostre patrimoni musical han esdevingut també repertori habitual de tots els cors del país.

El cor del Baix Llobregat tancarà d’una manera ben escaient la participació amb Els fadrins de Sant Boi, procedent de la suite Sis cançons populars catalanes, que arranjà Albert Guinovart el 2011.

La intervenció del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, per una altra banda, constituirà un microcosmos en si mateix. Com bé explica amb entusiasme pedagògic el seu director, Marcel Ortega, han articulat un programa que pretén transcendir la mera capacitat evocadora d’emocions, per tal de reivindicar el reconeixement del cor com a instrument de primer ordre per explicar-nos històries i, amb aquest objectiu, ens endinsaran en cinc peces caracteritzades per la seva força i vocació absolutament narratives.

No en va, sobre tota la seva proposta plana la forma musical del poema coral, tan conreada pels grans mestres corals de la nostra tradició. Aquest format, segurament el més ambiciós pel que fa a temàtica, durada i complexitat d’escriptura abans de desembocar en el repertori pròpiament simfònic, floreix en obres sovint oblidades, però que directors com Ortega s’esforcen a recuperar, com ara La cançó del vell Cabrés. Aquest poema coral a sis veus i solista, compost per Vicenç Casajús i guanyador del Premi Eusebi Patxot l’any 1922 (certamen que gaudí de vuit edicions i que impulsà Rafael Patxot amb la gestió administrativa del mateix Orfeó Català), dona vida a les paraules de la peça teatral homònima de Ventura Gassol estrenada un any abans. La història és d’aquelles que criden l’atenció: cada dia de Tots Sants, el pou de Mascabrers (llogaret avui deshabitat a l’Aleixar, Baix Camp) sobreeixia amb la sang de les víctimes del vell Cabrés, que, juntament amb el vell del mas dels Frares assaltaven de nit els viatgers desprevinguts que anaven cap a les muntanyes de Prades. La pubilla, rebesneta del vell, i el seu marit retornen al mas per vèncer aquesta tètrica maledicció, no sense passar abans grans dificultats.

Aquesta fascinació que ens produeix l’extraordinari –que apel·la al nostre infant interior que s’embadalia quan li explicaven contes i llegendes– continua viva en el poema de Martí i Pol Cançó del mariner, al qual posa música el mateix Ortega amb una partitura plena de matisos i delicadesa. Tanmateix, no necessàriament hem d’arribar als llindars foscos del que és possible: sovint les històries extraordinàries s’esdevenen en l’absurditat d’allò més quotidià. Així, la compositora Mariona Vila desplega un ventall aclaparador de recursos melòdics, rítmics i harmònics al servei d’una història ben peculiar i plena d’ironia de Vicent Andrés Estellés, aquella que narra la història d’un “home parat” que, després de passar la vida quiet, tot contemplant la felicitat dels altres, finalment és retirat per la grua municipal a petició de les autoritats locals.

Tot sovint el que engrandeix una cultura és precisament no avergonyir-se de mirar les coses petites. La fixació quotidiana, o envers la cosa popular, ha estat una constant dels nostres compositors d’ahir i d’avui, que han posat el llenguatge musical de primer nivell al servei d’una tradició que volien ennoblir. Així ho veiem a l’exuberant versió d’Els tres tambors, del mateix autor que tancarà la participació de l’Orfeó Català en aquest concert, Carles Prat, però en aquest cas amb una peça que mostra el seu profund coneixement del repertori litúrgic.

La mixtura entre l’alta cultura i la pervivència del folklore també marca el repertori que avui defensaran al Palau els seus amfitrions. De fet, una de les línies mestres del projecte de Xavier Puig per a la formació és que aquesta mixtura no parteix de forçar una contradicció, sinó de reivindicar una simbiosi d’origen. El programa de l’Orfeó, íntegrament format per repertori català, ens deixa clar que la nostra música ni és menor ni senzilla, i que, lluitant contra tots els tòpics i estereotips, també pot ser divertida. Així, hi trobarem un corprenedor exercici de tractament de l’harmonia amb la Cançó nocturna. L’Orfeó reivindica així un dels seus mestres directors potser menys recordats (morí poc després de ser nomenat), però que exercí durant una llarga etapa com a mà esquerra de Lluís Millet, tal com Xavier Puig recorda sovint: “al Palau hi va fer tots els papers de l’auca”. Però, al costat de la reposada i introspectiva paleta cromàtica de Francesc Pujol també trobarem l’espurna arrauxada d’un altre dels fundadors de l’entitat, Amadeu Vives. A la plaça hi ha ballades és un gran fresc festiu d’una possibilitat quasi teatral i molt deutora de l’experiència de l’autor en la música escènica. Així mateix, no deixarem els festejos i els amors de joventut amb Guzmán-Antich i el seu arranjament d’una cançó popular de la Segarra d’aire sardanístic, Un cant per a Ariadna.

El concert acabarà amb el que segurament és un dels moments més esperats del Xarxa Coral, els cants comuns amb els tres cors dalt l’escenari de la Casa dels Cants.

Martí Marimon Aguadé, filòsof i músic