Parla

Com a l’alzinar,
allí on el caçador
atrapa el llapí
amb la llacera,
així l’encalç del mot
que es desdiu del silenci.
L’alenda del món,
el tímid remoreig,
la lesura de no saber-se
al costat de les coses
quan es trenca el caos
i arriba el balbuceig.

Si algú no se’ns adreça,
en allò que viu i és,
com el coneixerem?

Compartir pa i taula
és estimar els noms,
la conversa, el so
fugaç d’un aleteig
rere el turó feréstec.

Perquè l’amor és una escolta.
I tot ressona i canta.

Som perquè algú
ha parlat.

 

Lluís Calvo
Del llibre Talismà.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2017.

L’esplendor del Barroc

El concert d’avui és una magnífica mostra de l’art sonor del Barroc en el seu punt culminant, les primeres dècades del segle XVIII. Dos concerti grossi instrumentals precediran sengles obres corals, la segona de les quals, la que clourà el concert, és una de les peces més brillants i exuberants del repertori, amb un desplegament tècnic formidable que posa a prova el vigor i el virtuosisme de qualsevol cor que s’hi atreveix.

El concert començarà amb el setè dels dotze Concerti grossi op. 6 que Händel va compondre l’any 1739, i que va ser publicat a Londres l’any següent. L’altre Concerto grosso del repertori d’avui és el primer d’un recull de sis, escrits pel sicilià Alessandro Scarlatti, que havia destacat per la seva immensa producció de música vocal (seixanta òperes, trenta-tres oratoris i més de set-centes cantates), però que amb aquest recull sembla fer un homenatge al llegat del gran Arcangelo Corelli, precursor d’aquest estil concertato que va triomfar arreu d’Europa. Curiosament també van ser publicats a Londres, aquests pòstumament, el mateix any 1740, cosa que demostra l’èxit i la popularitat de la música italiana a Anglaterra.

En canvi, les dues obres corals que sentirem avui van ser escrites amb pocs anys de diferència per dos compositors que, tot i ser cèlebres i prestigiosos, mai no es van arribar a conèixer. L’una, el Dixit Dominus de Händel, és una obra de joventut, escrita als vint-i-dos anys, en què l’autor sembla voler demostrar tot el seu potencial creatiu i complaure els seus mecenes italians; la de Vivaldi, el Magnificat, és una obra de maduresa composta per agrair un reconeixement professional, i escrita a mida de les seves alumnes de l’Ospedale della Pietà. Totes dues obres, però, són una explosió de creativitat i virtuosisme vocal.

Händel, nascut i format a Saxònia, se’n va anar a Itàlia quan tenia vint-i-un anys, la tardor del 1706, i a Florència va ser acollit per Ferran de Mèdici, un generós mecenes de les arts. A final d’any es va traslladar a Roma, i consta que el 14 de gener de 1707 va fer un recital d’orgue a Sant Joan del Laterà. Roma tenia una vida musical molt activa, però només en l’àmbit religiós: l’òpera havia estat prohibida per ordre papal, s’havia derruït el principal teatre d’òpera de la ciutat i ara hi triomfava el gènere de l’oratori. Els primers mesos d’estada a Itàlia, Händel els va dedicar a l’estudi dels compositors de moda, com Benedetto Marcello, Giacomo Carissimi o Andrea i Giovanni Gabrieli, i la grandiositat harmònica i el sentit dramàtic d’aquella música van impactar el jove compositor saxó, i li van provocar una explosió de creativitat: a Itàlia, Händel va compondre desenes d’obres religioses, algunes d’instrumentals, un centenar de cantates, una serenata, dos oratoris i dues òperes. Händel va assimilar de seguida l’estil italià, el melodisme, la fúria, els recursos dramàtics, el virtuosisme instrumental (res d’això es practicava a la seva Saxònia natal), i va anar impregnant la seva música.

Però va ser el cardenal Carlo Colonna qui li va encarregar el salm Dixit Dominus que avui sentirem. L’obra està datada l’abril del 1707 (Händel tenia vint-i-dos anys) i possiblement es va interpretar a la cerimònia de les Vespres de la Mare de Déu del Carme, a l’església de Santa Maria in Montesanto de Roma, el 16 de juliol d’aquell any. Està escrita per a cor a cinc veus, cinc solistes, corda i continu. De fet, és la primera partitura autògrafa i datada que es conserva de Händel, i és també la seva primera obra mestra, on demostra un domini absolut de l’escriptura coral, de la retòrica musical, tot combinant perfectament l’estil italià, virtuosístic, teatral i lluminós que havia descobert aquells darrers mesos, i la densa enginyeria polifònica germànica: el número final de l’obra és una màgica fusió i un compendi dels dos estils.

El Dixit Dominus va ser un èxit rotund i una magnífica carta de presentació, però també una sucosa pedrera de la qual Händel va viure molts anys. De fet, molts passatges d’aquesta obra van ser reutilitzats posteriorment pel mateix Händel, i en trobem en obres de tota mena, com a l’oratori Deborah (el segon oratori que va escriure a Anglaterra), en duos de cambra, a l’Oda per l’aniversari de la reina Anna, a Acis i Galatea, en un Anthem Chandos o en una cantata italiana. A final del febrer del 1710, Händel va marxar d’Itàlia amb un bagatge formidable que nodrirà la seva música la resta de la seva vida.

Vivaldi i Händel s’haurien pogut conèixer a Venècia l’any 1709, durant l’estada que el jove saxó va fer a la Ciutat dels Canals, o en alguna de les vint-i-set funcions que es van fer de la seva òpera Agrippina al teatre San Giovanni Grisostomo, que va tenir una gran acollida. Però Vivaldi, set anys més gran que Händel, vivia absorbit per la frenètica activitat que duia a terme a l’Ospedale della Pietà, on va entrar a treballar com a mestre de violí l’1 de setembre de 1703, poc després de ser ordenat sacerdot.

L’Ospedale della Pietà era una institució benèfica mantinguda amb fons públics de la Sereníssima i aportacions privades de la noblesa veneciana, que acollia nenes òrfenes i abandonades i els procurava allotjament, manutenció i una educació excel·lent. I la música hi tenia un paper fonamental: s’hi estudiaven tota mena d’instruments i una tècnica vocal de primer nivell. Vivaldi hi va treballar més de trenta anys com a professor de violí i com a maestro di concerti, i per a les seves alumnes va escriure centenars d’obres instrumentals i vocals, que sonaven en serveis litúrgics i concerts privats, i gràcies a les quals va adquirir una enorme fama i prestigi. L’estil modern, brillant i virtuosístic que tenia la música de Vivaldi fascinava tot Europa, i l’execució que en feien les seves deixebles era exquisida. Tothom que anava a Venècia volia escoltar-les: noies vestides de blanc i amb vel negre, ocultes rere les gelosies de les tribunes elevades que envoltaven tota la nau, cantant i tocant tota mena d’instruments, i en un ambient de recolliment i silenci (no es permetia aplaudir); era una experiència sublim. A Venècia regnava l’òpera, però els ospedali oferien experiències sonores màgiques.

El 1707 Vivaldi tenia un conjunt de catorze cantants i catorze instrumentistes, però pocs anys després depassava la quarantena. I les veus de tenor i baix de les obres que es cantaven a La Pietà no les feien veus masculines, sinó les noies que tenien les veus més greus, tal com ho ratifiquen els documents de la institució on consten “Anastasia dal Sopran”, “Cecilia dal Contralto”, però també “Vittoria dal Tenor” o “Annetta dal Basso” (recordem que la majoria de les noies no tenien cognom). Sens dubte, les veus greus estaven doblades per instruments que ajudaven les noies que feien aquesta part i en reforçava el so.

Vivaldi va escriure per a les seves alumnes de La Pietà desenes d’obres religioses: diversos oratoris, motets, salms, cantates, i obres de caràcter festiu i solemne, com el Magnificat que sentirem avui, el primer dels tres que va compondre. El 2 de juny de 1715 el consell de govern de La Pietà va acordar donar una gratificació extra de cinquanta ducats a Vivaldi (pràcticament el seu salari anual) com a agraïment “per la dedicació i l’aplicació coneguda de Vivaldi, i els seus fructífers treballs, no només en l’ensenyament dels instruments, els resultats dels quals són universalment aplaudits, sinó també per les composicions musicals excel·lents que ha donat després de la marxa del maestro Gasparini, com una Missa sencera, unes Vespres, un Oratori, més de 30 motets i altres peces”. I entre aquestes peces, hi devia figurar aquest Magnificat, RV 610 per a cor a quatre veus, solistes, corda i baix continu, escrita en un llenguatge tradicional que combina el contrapunt florit amb l’estil concertato, però que ja conté la representació sonora dels mots de joia i humilitat expressats per la Verge en un dels textos icònics de la tradició catòlica. Un Magnificat que va ser interpretat en innombrables ocasions en vida del compositor, i pensat, inspirat i dedicat a aquelles noietes virtuoses i de veu angelical que van fascinar mig Europa.

Xavier Chavarria, musicòleg i crític musical