David Alegret, veu de la cançó catalana, entre el passat i el present

Per a David Alegret, la cançó catalana, més que un gènere estimat és un compromís vital i artístic que defensa com un patrimoni que reflecteix profunditat, refinament i identitat cultural, on s’amaren poesia i música connectant amb la sensibilitat de l’oient. Aquesta tasca de difusió l’ha convertit en un intèrpret de referència, capaç de projectar aquest repertori més enllà del seu àmbit natural, tot abanderant-lo amb la mateixa exigència i dedicació que el seu equivalent internacional. Perquè la cançó catalana té una musicalitat equiparable a la de la cançó castellana o italiana: són mediterrànies, llatines, i tenen una idiosincràsia com també la música francesa. Ara bé, cantar en català no sempre és fàcil i tant la seva fisonomia d’entonació i d’articulació com la diversitat com a llengua viva ofereixen viaranys inspiradors, de la mateixa manera que hi influeix la personalitat lírica dels seus poetes: des de l’elegància i frescor de Carner fins a la delicadesa de Garcés, passant per la riquesa lèxica i la musicalitat esquerpa d’uns versos clarament pensats per ser dits més que cantats, com s’esdevé en el cas d’Espriu.

La primera part reuneix diverses estrenes que configuren una constel·lació de mirades musicals contemporànies al voltant de la cançó. D’una banda,  s’hi presenten dues peces de García Demestres que ha compost els darrers anys, amb el títol de Cap al comiat, basades en poemes de Mireia Calafell. A “Comiat” el piano presenta el material amb arpegiats abundants i amplis i una figura rítmica amb tresets i un impuls rítmic i joc tímbric al registre agut que en alguns compassos evocarà el cremar dels arbres i l’angoixa del comiat (“ser jo tots els arbres”), amb una línia melòdica de dinàmiques contingudes que cedirà a una coda on el piano recull l’evocació silent de la pluja que ha començat a caure com diuen els dos darrers versos. Uns paràmetres semblants però internament més accentuats i contrastants, així com una vocalitat rítmicament més heterogènia (glissandi, tresets, algun salt intervàl·lic de cinquena o més) trobem en el símil marítim de la vida que proposa “Pancratium maritimum”.

D’altra banda, el mateix compositor s’afegeix al nombrós llinatge de músics –incloent-hi no catalans i no pertanyents al món de la clàssica i/o música acadèmica– que han musicat Espriu i, en concret, El caminant i el mur, que ens parla del record com a símbol de salvació i en què la presència constant de la mort i el pas del temps prenen una dimensió de meditació lírica d’intensa concentració, mai dramàtica, on les paraules, essencials, freguen el silenci. Ho fa confegint-hi un llenguatge transparent i de fisonomia recognoscible com a la “Cançó d’albada”, articulada en diverses seccions contrastants (dues en La♭ major) per la línia vocal fluida i sil·làbica que avança fins a un final evanescent, mentre el piano, amb el seu murmuri rítmic, alterna entre el doble gest de les mans i el diàleg íntim amb la veu. 

La seguirà la plàstica intensitat de Coronació de llamps de Joan Magrané, sobre un text de Ventura Ametller. Aquest breu tríptic de lieder situa la peça central –“La nit”– com un intermezzo oníric, de perfil melòdic més definit, flanquejat per dues cançons més extenses. La tercera, “I venen del futur”, s’ataca directament amb una llarga introducció en trèmolos i arpegis nucs que suggereixen una remor expectant abans de l’entrada de la veu. El compositor retorna a fórmules del seu primer cicle, Tres poesies de Rosselló-Pòrcel, amb una harmonia més densa i formes vaporoses, ús freqüent del pedal –sobretot a les dues primeres peces– i una escriptura que, malgrat la tessitura central, desplega una gran varietat de matisos: inflexions quasi parlando, passatges cantabile i moments d’energia rítmica. El piano articula figures motíviques –arpegis, exploracions de l’octava aguda i sobreaguda, esquitxos puntillistes– concebudes com a gestos musicals dins un llenguatge concentrat i de dinàmiques moderades. 

El cicle Els bells camins (2019) de Salvador Brotons, sobre poemes de Miquel Martí i Pol, es planteja com una meditació musical sobre el pas del temps servit per una intensitat lírica que s’emmiralla en la lucidesa del poeta. La primera cançó, “Sé que em faig vell”, dibuixa un arc simètric: del registre greu inicial fins a un clímax expansiu en fortíssim, abans de retornar a un to més contingut i reflexiu. “Neu”, en canvi, inverteix aquest procés: s’obre en el registre agut amb un clima fred i evocador, transita per una secció central greu amb ressonàncies de marxa fúnebre i culmina en un episodi més agitat que es fon de nou en la llum inicial. “Sempre és incert” contraposa un inici reactiu i virtuós, de fort caràcter combatiu, amb una dissolució final que acompanya l’enfonsament del text en la incertesa. Finalment, “Creixences” –que també clou el llibre homònim de Martí i Pol– esdevé un cant d’amor a la vida, on la varietat de textures i moviments desemboca en una dissolució etèria al registre agut, com un viatge cap a una transcendència lluminosa. 

La segona part, i amb el gust precoç per la poesia del seu temps, Toldrà va elaborar un dels corpus més representatius de la cançó catalana sota la influència de la mélodie francesa i el lied alemany, sempre enriquit per la naturalitat de la terra catalana. Les peces, majoritàriament de la dècada dels vint –amb l’excepció de Menta i farigola, Els obercocs (albercocs) i les petites collites i El rei Lear (1915)–, es caracteritzen per melodies rodones i fluents, amb predomini del moviment per graus conjunts i salts puntuals, i per acompanyaments clars i austers de referents tonals evidents. L’atenció se centra en la línia vocal, sense grans exigències de tessitura, però amb una gran riquesa expressiva. La seva preferència per motllos cantables i regulars, de mètrica i estròfica definida, es tradueix en formes equilibrades i clares dotades de pulcritud tècnica i en què s’avenen la musicalitat i el lirisme intrínsec del text.

Després les Tres cançons de Carner (2019) d’Antoni Ros Marbà resignifica la tradició de la cançó catalana inserint-se en una línia més experimental i dramàtica. Les tres peces es despleguen entorn d’una imatgeria de desarrelament, guerra, mort i pèrdua identitària que obre “Retorn a Catalunya” amb un caràcter inquietant, marcat per alteracions harmòniques i fluctuacions rítmiques i dinàmiques que generen interrupcions constants fins a un final on la veu, tractada en estil de Sprechgesang, emmudeix davant un acord obsessiu i dissonant que evoca el cant d’un grill. “Enyor”, dedicada a Narcisa Toldrà, se centra en la solitud i la meditació, amb una línia vocal més introspectiva i un epíleg pianístic que expressa la inefabilitat de la pèrdua. El cicle culmina amb “1714”, la més expressionista, estructurada en blocs clarament diferenciats (acords, arpegis, obstinats rítmics) que construeixen un veritable abisme interior en què els jocs de textura, tant al piano com en la relació amb la veu –declamada o a cappella– remeten clarament a l’univers psicològic del Wozzeck de Berg. 

En definitiva, el programa dibuixa un itinerari en què Alegret –juntament amb Canyigueral– assumeix el paper d’intèrpret que entén la tradició i la reformula des del present. El resultat és una sessió concebuda com un espai de confluència entre música, poesia i identitat, eixos fonamentals de la trajectòria artística de David Alegret, consolidada en l’escena i en l’enregistrament. 

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art 

Alberto García Demestres (1960) 
“El caminant i el mur” 
Text de Salvador Espriu (1913-1985)