• Programa de mà

    David Alegret & Maria Canyigueral

    –Els bells camins

    Petit Palau Cambra

    Dijous, 26 de març de 2026 – 19.30 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Compromís amb el medi ambient:

    • Logo EMAS - ES-CAT-000323
    • Logo AENOR - ISO 14001
    • Logo Biosphere

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    David Alegret, tenor
    Maria Canyigueral, piano


    I part

    Alberto García Demestres (1960)
    El caminant i el mur, sobre dos poemes de Salvador Espriu (1913-1985)

    I. Cançó d’albada
    II. Cançó del pas de la tarda

    Joan Magrané (1988)
    Coronació de llamps, sobre tres poemes de Ventura Ametller (1933-2008) (estrena absoluta)

    I. Els han tallat les branques
    II. La nit
    III. I venen del futur

    Alberto García Demestres 
    Cap al comiat, sobre dos poemes de Mireia Calafell (1980) (estrena absoluta)

    Pancratium maritimum
    Comiat

    Salvador Brotons (1959)
    Els bells camins, sobre quatre poemes de Miquel Martí i Pol

    I. Sé que em faig vell
    II. Neu
    III. Sempre és incert
    IV. Creixences

    II part

    Eduard Toldrà (1895-1962)
    Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner (1884-1970)

    Els obercocs i les petites collidores
    El rei Lear
    Menta i farigola
    A muntanya
    Recança

    Antoni Ros Marbà (1937)
    Tres cançons de Carner

    I. Retorn a Catalunya
    II. Enyor
    III. 1714

    Eduard Toldrà
    Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner

    Cançó incerta
    Divendres Sant
    El gessamí i la rosa
    Canticel
    Cocorococ!

    Concert dedicat a la memòria d’Assumpta Terrés, sòcia d’honor de l’Orfeó Català, cantaire durant 26 anys, membre de la Junta Directiva i mare de David Alegret.

    Durada del concert:
    Primera part, 45 minuts | Pausa de 10 minuts | Segona part, 45 minuts.
    La durada del concert és aproximada

    #estrenes#contemporània#patrimonicatalà

  • Anunci programa de mà digital - Palau Digital - Desktop 1300x1854
  • Poema

    Fe 

    per deslliurar-nos d’incendis 
    calia fer fogueres cremar del tot el sotabosc 
    és per això que ho sé: 

    aquestes flames d’ara que ens rodegen 
    que ens ofeguen que ens asfixien 
    també ens salven 

    Mireia Calafell  
    Si una emergència (Proa Edicions, 2024) 

  • Anunci programa de mà digital - Mirades del Palau Essència Palau visites temàtiques- Desktop 1300x1854
  • Et cal saber...

    Qui en són els protagonistes?

    El lied català, que neix a final del segle XIX i principi del XX íntimament lligat al moviment de la Renaixença seguint els cànons europeus. Autors com ara Eduard Toldrà o Frederic Mompou, entre d’altres, s’adapten a la sensibilitat local posant música a poemes catalans i creant cicles bellíssims i evocadors.

    Sobre els intèrprets:
    El tenor barceloní David Alegret és un dels intèrprets que més ha defensat el patrimoni musical català. Gràcies a la recerca, els enregistraments i els recitals que ha ofert per tot l’Estat, l’ha recuperat i donat a conèixer. El seu art, juntament amb l’exquisida sensibilitat pianística de Maria Canyigueral garanteixen una vetllada en què música i paraula es fondran en un programa de gran intensitat emocional.

    Quines són les claus del concert?

    Aquest és un homenatge a l’alquímia entre poeta i compositor seguint-ne el rastre des del Noucentisme fins a l’actualitat, amb estrenes importants. A la primera part, hi trobem l’estrena del díptic Cap al comiat d’Alberto García Demestres, sobre dos poemes de Mireia Calafell, poeta convidada de la temporada del Palau, abans sentirem El caminant i el mur sobre poemes de Salvador Espriu i música també de García Demestres. Igualment, s’escoltarà per primera vegada el cicle Coronació de llamps de Joan Magrané, sobre poemes de Ventura Ametller, i el cicle Els bells camins de Salvador Brotons, sobre quatre poemes de Miquel Martí i Pol, un viatge emocional que reflexiona sobre el pas del temps. A la segona part s’escoltaran les deu cançons que Toldrà va compondre sobre poemes de Josep Carner; la col·laboració entre ells és una de les més rellevants del repertori de la cançó catalana. El deixeble més important de Toldrà és el compositor i director d’orquestra Antoni Ros Marbà, de qui s’interpretarà Tres cançons de Carner, escrites per a David Alegret i enregistrades al guardonat àlbum Carneriana (2022).

    A què he de parar atenció?

    La interpretació del lied català comparteix l’essència de la tradició europea –del lied alemany, de la mélodie francesa o de la canción espanyola–: la paraula és música i la música és paraula. La missió de l’intèrpret és donar vida al poema amb el cant, amb una dicció cristal·lina i una dramatització subtil que eviti l’exageració. Es tracta de suggerir més que d’explicar. El piano no és un simple acompanyant: és el soci que crea l’atmosfera i pinta les imatges del poema. L’art resideix en el diàleg perfecte entre veu i piano.

    Sabies que...

    El 2022 David Alegret va enregistrar Carneriana (IBS Classical), àlbum on el tenor català i el pianista Rubén Fernández Aguirre interpreten cinquanta cançons sobre poemes de Josep Carner, un dels pares del Noucentisme. El CD inclou vint compositors diferents, com els històrics Montsalvatge o Mompou, i creadors contemporanis, com Magrané o Guinovart; vint-i-dues cançons són estrenes o primers enregistraments.

  • 20260211 Generic DESKTOP
  • Comentari

    David Alegret, veu de la cançó catalana, entre el passat i el present

    Per a David Alegret, la cançó catalana, més que un gènere estimat és un compromís vital i artístic que defensa com un patrimoni que reflecteix profunditat, refinament i identitat cultural, on s’amaren poesia i música connectant amb la sensibilitat de l’oient. Aquesta tasca de difusió l’ha convertit en un intèrpret de referència, capaç de projectar aquest repertori més enllà del seu àmbit natural, tot abanderant-lo amb la mateixa exigència i dedicació que el seu equivalent internacional. Perquè la cançó catalana té una musicalitat equiparable a la de la cançó castellana o italiana: són mediterrànies, llatines, i tenen una idiosincràsia com també la música francesa. Ara bé, cantar en català no sempre és fàcil i tant la seva fisonomia d’entonació i d’articulació com la diversitat com a llengua viva ofereixen viaranys inspiradors, de la mateixa manera que hi influeix la personalitat lírica dels seus poetes: des de l’elegància i frescor de Carner fins a la delicadesa de Garcés, passant per la riquesa lèxica i la musicalitat esquerpa d’uns versos clarament pensats per ser dits més que cantats, com s’esdevé en el cas d’Espriu.

    La primera part reuneix diverses estrenes que configuren una constel·lació de mirades musicals contemporànies al voltant de la cançó. D’una banda,  s’hi presenten dues peces de García Demestres que ha compost els darrers anys, amb el títol de Cap al comiat, basades en poemes de Mireia Calafell. A “Comiat” el piano presenta el material amb arpegiats abundants i amplis i una figura rítmica amb tresets i un impuls rítmic i joc tímbric al registre agut que en alguns compassos evocarà el cremar dels arbres i l’angoixa del comiat (“ser jo tots els arbres”), amb una línia melòdica de dinàmiques contingudes que cedirà a una coda on el piano recull l’evocació silent de la pluja que ha començat a caure com diuen els dos darrers versos. Uns paràmetres semblants però internament més accentuats i contrastants, així com una vocalitat rítmicament més heterogènia (glissandi, tresets, algun salt intervàl·lic de cinquena o més) trobem en el símil marítim de la vida que proposa “Pancratium maritimum”.

    D’altra banda, el mateix compositor s’afegeix al nombrós llinatge de músics –incloent-hi no catalans i no pertanyents al món de la clàssica i/o música acadèmica– que han musicat Espriu i, en concret, El caminant i el mur, que ens parla del record com a símbol de salvació i en què la presència constant de la mort i el pas del temps prenen una dimensió de meditació lírica d’intensa concentració, mai dramàtica, on les paraules, essencials, freguen el silenci. Ho fa confegint-hi un llenguatge transparent i de fisonomia recognoscible com a la “Cançó d’albada”, articulada en diverses seccions contrastants (dues en La♭ major) per la línia vocal fluida i sil·làbica que avança fins a un final evanescent, mentre el piano, amb el seu murmuri rítmic, alterna entre el doble gest de les mans i el diàleg íntim amb la veu. 

    La seguirà la plàstica intensitat de Coronació de llamps de Joan Magrané, sobre un text de Ventura Ametller. Aquest breu tríptic de lieder situa la peça central –“La nit”– com un intermezzo oníric, de perfil melòdic més definit, flanquejat per dues cançons més extenses. La tercera, “I venen del futur”, s’ataca directament amb una llarga introducció en trèmolos i arpegis nus que suggereixen una remor expectant abans de l’entrada de la veu. El compositor retorna a fórmules del seu primer cicle, Tres poesies de Rosselló-Pòrcel, amb una harmonia més densa i formes vaporoses, ús freqüent del pedal –sobretot a les dues primeres peces– i una escriptura que, malgrat la tessitura central, desplega una gran varietat de matisos: inflexions quasi parlando, passatges cantabile i moments d’energia rítmica. El piano articula figures motíviques –arpegis, exploracions de l’octava aguda i sobreaguda, esquitxos puntillistes– concebudes com a gestos musicals dins un llenguatge concentrat i de dinàmiques moderades. 

    El cicle Els bells camins (2019) de Salvador Brotons, sobre poemes de Miquel Martí i Pol, es planteja com una meditació musical sobre el pas del temps servit per una intensitat lírica que s’emmiralla en la lucidesa del poeta. La primera cançó, “Sé que em faig vell”, dibuixa un arc simètric: del registre greu inicial fins a un clímax expansiu en fortíssim, abans de retornar a un to més contingut i reflexiu. “Neu”, en canvi, inverteix aquest procés: s’obre en el registre agut amb un clima fred i evocador, transita per una secció central greu amb ressonàncies de marxa fúnebre i culmina en un episodi més agitat que es fon de nou en la llum inicial. “Sempre és incert” contraposa un inici reactiu i virtuós, de fort caràcter combatiu, amb una dissolució final que acompanya l’enfonsament del text en la incertesa. Finalment, “Creixences” –que també clou el llibre homònim de Martí i Pol– esdevé un cant d’amor a la vida, on la varietat de textures i moviments desemboca en una dissolució etèria al registre agut, com un viatge cap a una transcendència lluminosa. 

    La segona part, i amb el gust precoç per la poesia del seu temps, Toldrà va elaborar un dels corpus més representatius de la cançó catalana sota la influència de la mélodie francesa i el lied alemany, sempre enriquit per la naturalitat de la terra catalana. Les peces, majoritàriament de la dècada dels vint –amb l’excepció de Menta i farigola, Els obercocs (albercocs) i les petites collites i El rei Lear (1915)–, es caracteritzen per melodies rodones i fluents, amb predomini del moviment per graus conjunts i salts puntuals, i per acompanyaments clars i austers de referents tonals evidents. L’atenció se centra en la línia vocal, sense grans exigències de tessitura, però amb una gran riquesa expressiva. La seva preferència per motllos cantables i regulars, de mètrica i estròfica definida, es tradueix en formes equilibrades i clares dotades de pulcritud tècnica i en què s’avenen la musicalitat i el lirisme intrínsec del text.

    Després les Tres cançons de Carner (2019) d’Antoni Ros Marbà resignifica la tradició de la cançó catalana inserint-se en una línia més experimental i dramàtica. Les tres peces es despleguen entorn d’una imatgeria de desarrelament, guerra, mort i pèrdua identitària que obre “Retorn a Catalunya” amb un caràcter inquietant, marcat per alteracions harmòniques i fluctuacions rítmiques i dinàmiques que generen interrupcions constants fins a un final on la veu, tractada en estil de Sprechgesang, emmudeix davant un acord obsessiu i dissonant que evoca el cant d’un grill. “Enyor”, dedicada a Narcisa Toldrà, se centra en la solitud i la meditació, amb una línia vocal més introspectiva i un epíleg pianístic que expressa la inefabilitat de la pèrdua. El cicle culmina amb “1714”, la més expressionista, estructurada en blocs clarament diferenciats (acords, arpegis, obstinats rítmics) que construeixen un veritable abisme interior en què els jocs de textura, tant al piano com en la relació amb la veu –declamada o a cappella– remeten clarament a l’univers psicològic del Wozzeck de Berg. 

    En definitiva, el programa dibuixa un itinerari en què Alegret –juntament amb Canyigueral– assumeix el paper d’intèrpret que entén la tradició i la reformula des del present. El resultat és una sessió concebuda com un espai de confluència entre música, poesia i identitat, eixos fonamentals de la trajectòria artística de David Alegret, consolidada en l’escena i en l’enregistrament. 

    Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art 

  • Biografies

    David Alegret, tenor

    David Alegret

    ©May Zircus

    Nascut a Barcelona, va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i música al Conservatori Superior de Música d’aquesta ciutat amb el contratenor Xavier Torra. Després, i ja exclusivament dedicat a la seva carrera de cant, finalitzà els seus estudis a la Musik Akademie de Basilea amb el baríton Kurt Widmer.

    Reconegut com a gran especialista en el repertori rossinià i mozartià, on brillen la puresa natural de les seves veu, tècnica i emotiva musicalitat, David Alegret ha cantat extensament títols com Così fan tutte, Don Giovanni, Entführung aus dem Serail, La Cenerentola (al costat de Cecilia Bartoli), Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, L’italiana in Algeri i Semiramide, que l’han dut a voltar pels principals escenaris nacionals i internacionals: Viena (Staatsoper i Volksoper), Zúric, Hamburg, Múnic, Brussel·les, Welsh National Opera, Hèlsinki, París, Metz, Luxemburg, Roma, Palerm, Torí, Lisboa, Teatro Real de Madrid i Gran Teatre del Liceu, en són uns exemples. També ha actuat als festivals de Garsington, Pesaro (ROF) i Pergolesi-Spontini de Jesi, entre d’altres. Només del rol de Narciso d’Il turco suma més d’un centenar de representacions.

    Completa el seu repertori operístic amb la interpretació dels personatges de Nemorino, Ernesto i Tonio de les obres de Donizetti, de Jaquino de Fidelio i Beppe de Pagliacci, així com també exercint nombrosos rols d’òperes de Monteverdi i Händel. Amb aquest extens repertori ha cantat al Salzburger Festspiele Pfingsten, Festival Castell de Peralada i als teatres San Carlo de Nàpols, Opéra National de Montpeller, Teatro Real de Madrid, Gran Teatre del Liceu, La Maestranza de Sevilla, Teatro Campoamor d’Oviedo i Arriaga de Bilbao.

    S’ha mostrat sempre molt actiu i interessat per les obres contemporànies, com ho demostra la participació a les estrenes de les òperes Les bienveillantes d’Hèctor Parra a l’Opera Vlaanderen, en coproducció amb Staatstheater de Nuremberg i Teatro Real Madrid, i a L’enigma di Lea de Benet Casablancas al Gran Teatre del Liceu. En ambdós casos, els compositors han escrit el rol per a ell.

    Ha estat dirigit per batutes tan importants com Biondi, Bolton, Campanella, Capuano, Carella, Heras-Casado, López Cobos, Luisi, Minkowski, Muti, Parry, Pons, Rizzi, Savall, Weigle i Zedda, i ha treballat amb els directors d’escena Bieito, Brook, Carsen, Cavani, Espert, Loy, Michieletto, Sagi i Vick.

    En el terreny de l’oratori, ha interpretat des de Monteverdi fins a música dels nostres dies, passant especialment per Bach, Händel, Mozart, Haydn, Beethoven i Rossini. En aquest àmbit ha actuat en alguns dels auditoris i teatres més prestigiosos del món, com el Queen Elizabeth Hall de Londres, Musikverein i Konzerthaus de Viena i Opera Vlaanderen d’Anvers, així com a les ciutats de Gant, Lucerna, Basilea, Hamburg, Salzburg, Praga, Madrid i Barcelona, entre d’altres.

    David Alegret és també un reconegut intèrpret de recital, amb un repertori on destaquen el lied alemany i la cançó d’autor català dels segles XIX-XX (Toldrà, Serra, Morera, Lamote de Grignon...) i de compositors contemporanis actuals (Ros Marbà, Guinovart, Demestres, Ortega, Pagès-Corella, Magrané, Casablancas, Brotons, Iniesta, Parra...). El seu darrer disc, Carneriana, ha rebut crítiques excel·lents i el Premi de Música Clàssica de la segona edició (2022) dels Premis El Temps de les Arts.

    En la seva discografia destaquen, entre d’altres, El giravolt de maig de Toldrà amb Antoni Ros Marbà i l’OBC per al segell Harmonia Mundi, La Clementina de Boccherini amb Pablo Heras per a Música Antigua Aranjuez i Lo frate ‘nnamorato de Pergolesi amb Europa Galante i Fabio Biondi per a Unitel Classic.

  • Maria Canyigueral, piano

    Maria Canyigueral, piano

    Invertint els anys de formació entre Espanya i el Regne Unit, Maria completà els seus estudis de grau superior a Barcelona, al Conservatori del Liceu, amb Michel Wagemans; després cursà un Màster en Interpretació a la Royal Academy of Music de Londres estudiant amb Sulamita Aronovsky. Ha rebut també consells musicals de Nino Kereselidze al centre Katarina Gurska de Madrid i André de Groote a Brussel·les.

    Ha estat descrita per «La Vanguardia» com una “pianista de gran personalitat”. Les darreres temporades s’ha presentat en recital a Tòquio, Nagoya, Wigmore Hall de Londres i St. John Smith Square, al Festival de Ljubljana (Eslovènia), Lozer Cultureel (Bèlgica), Palau de la Música Catalana, Auditori de Girona, Auditori de Barcelona, Auditori de Caputxins de Figueres –dins la Schubertíada–, al festival Noches Clásicas de Cadis, Festival de la Porta Ferrada, Festival de Cervià de Ter organitzat per Ibercamera, i a diverses ciutats catalanes del circuit Xarxa de Músiques de Joventuts Musicals de Catalunya. La temporada passada va interpretar la Fantasia coral, op. 80 de Beethoven al Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de Manel Valdivieso i amb l'Orquestra del Liceu.

    El juny del 2018 va estrenar al Conway Hall de Londres el seu projecte Avant-guarding Mompou, amb un cicle inèdit de nou compositors europeus escrit especialment per retre homenatge al cicle de Cançons i danses de Frederic Mompou, interpretrat intercalat amb el cicle original de Mompou. El 2019 el va presentar al Palau de la Música Catalana i a la Fundación Juan March de Madrid. L’abril del 2020 va ser publicat pel segell discogràfic alemany Audite, elogiat per revistes de prestigi internacional, com «International Piano Magazine», «Pizzicato Magazine», «Melómano» i «Revista Musical Catalana».

    El seu primer àlbum amb la violinista Lana Trotovsek va ser mereixedor de la medalla d’or als Global Music Awards, amb obres de C. Franck, Granados, Skerjanc i Finzi (Hedone Records, 2016).

    Canyigueral ha gravat dos àlbums més amb Hedone Records (2017, 2021), l’un amb obres per a flauta i piano de Martinů, Böhm, Fauré i Poulenc amb el flautista Boris Bizjak, i una recent gravació en directe d’un recital en soliari al Palau de la Música Caalana interpretant Bach, Beethoven, Haydn i Montsalvatge.

    Les seves actuacions en directe amb la violinista Lana Trotovsek al Festival de Ljubljana 2020 amb la integral de les Sonates per a violí i piano de Beethoven han estat publicades en quatre CDs, gràcies a ZKP RTV Eslovènia i al Festival de Ljubljana, i han estat aclamats per la crítica internacional i mereixedors del Melómano de Oro de la revista «Melómano» i el Prešeren Award, atorgat pel govern d’Eslovènia.

    “La seva inoblidable interpretació ens deixa sense alè. El Beethoven que ofereixen és un directe aristocràticament elegant, astut, però sempre tormentós”, «Delo»; “Sensació extraordinària i verdadera d’una actuació intuïtiva en directe”, «The Strad». Canyigueral ha publicat recentment amb el violoncel·lista Ramon Bassal l’obra completa de Beethoven per a violoncel i piano (segell Da Vinci Classics, 2023), enregistrament efectuat i produït al Teldex Berlin Studio.També ha publicat un CD amb obres de cambra de S. Prokófiev per al segell britànic Somm Recordings (2024), juntament amb la violinista LanaTrotovsek i el flautista Boris Bizjak.

    Actualment és també la directora artística del Cicle de Música de Cambra al Teatre de Sarrià, a Barcelona.

  • Textos

    Alberto García Demestres (1960) 
    “El caminant i el mur” 
    Text de Salvador Espriu (1913-1985) 

    Cançó d’albada 

    Desperta, és un nou dia, 
    la llum 
    del sol llevant, vell guia 
    pels quiets camins del fum. 
    No deixis res 
    per caminar i mirar fins al ponent. 
    Car tot, en un moment,  
    et serà pres. 

    Cançó del pas de la tarda 

    Entra la tranquil·la tarda 
    pel fosc camí de la mirada. 

    Enllà del mar ben treballat 
    pels bous del sol, endins del blat, 
    quan més perfecte mor la flor 
    a l'aire lleu, pleñ gran dolor 
    d'aquest camí de la mirada 
    se'n va la tranquil·la tarda. 

    Joan Magrané (1988) 
    “Coronació de llamps” 
    Textos de Ventura Ametller(1933-2008) 

    Els han tallat les branques 

    Els han tallat les branques 
    i els braços, i el clamor és impossible. 
    Ocells passen de llarg 
    i roselles, per soques, regalimem. 
    On arrelaven mans 
    ara creixen les herbes maleïdes, 
    i van poltres-infants 
    en foll galop arrossegant les tripes. 
    Romandran en silenci 
    d’hivern inacabable, en un possible 
    somni de noves branques 
    i nous braços, que imploraran la vida. 

    I són dolors de part 
    els silencis mortals que els llavis diuen! 

    La nit 

    La nit. La soledat. 
    Aquest immens desert 
    on tot discorre en somnis, 
    on l’oblidat real 
    traspassa l’Inconcret 
    i deixa l’Il·lusori. 

    Ja l’Ombra Acolorida 
    té gràcia de vida 
    en mig de la foscor. 

    I és la vivent Amor 
    que ve de Res vestida. 

    I venen del futur 

    ... i venen del futur 
    onades de cabells batuts pel vent, 
    d’espatlles ben fornides, 
    de cuixes delicades 
    de tots els continents! 

    ... i venen, sempre venen, ardents de poesia 
    balmats per una angoixa, 
    brandant una esperança, sempre nova 
    i sempre diferent. 

    No hi ha cap porta closa 
    ni mot en negra llinda. 
    El clam de tantes branques 
    els gests de tants de braços 
    han vençut el misteri 
    de l’espai i del temps. 

    Alberto García Demestres 
    “Cap al comiat”  
    Textos de Mireia Calafell (1980)  

    Pancratium maritimun 

    com quan en una nit de juliol 
    emergeix a la sorra un lliri de mar 
    en silenci discretament 
    signant el miracle del bulb que floreix a la platja 
    amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida 
    només per viure un dia aquesta vida 

    així voldria jo una biografia.

    Comiat 

    Dir-te adeu era això: 
    veure com cremen boscos 
    i ser jo tots els arbres. 

    També la pluja ferma 
    que ha començat a caure 

    Salvador Brotons (1959) 
    “Els bells camins”  
    Textos de Miquel Martí i Pol   

    Sé que em faig vell 

    Sé que em faig vell, ho dic sense temences, 
    que és bo saber que el temps s'escapoleix 
    i no podem fer res per deturar-lo. 
    Aposentat al cim dels anys, contemplo 
    el mar de mi mateix, amb moltes veles 
    que s'olquen l'horitzó, i veig el vol 
    segur i agosarat de les gavines. 

    Què sé de mi? Pel cert, ben poca cosa. 
    Potser només que estimo amb tanta força 
    com sempre i que em faig vell. 
    Al capdavall 
    tot el que em cal per viure els anys que em resten 
    equilibradament, sense el temor 
    d'un bufarut que tot ho desgavelli. 

    Neu 

    També la neu passarà, i tornarem 
    als dies clars i oberts. 
    Fonda, la vida 
    farà el seu curs immutable, i el temps 
    transcorrerà sense fer gens de cas 
    dels desficis que ens xuclen i ens exalten. 

    I també passaran els dies clars 
    i tornarà la neu, tancant un cicle, 
    o obrint-lo, tant se val! 
    Només nosaltres 
    desapareixerem, i potser tot  
    per uns instants serà quasi perfecte. 

    Sempre és incert 

    Sempre és incert l'espai de tu mateix 
    en què pots lentament edificar-te, 
    sempre és incert i sotmès a l'imperi 
    dels cops de vent sobtats i les marees 
    que n'esborren els límits. 

    Giravolten 
    immutables els astres per l'espai, 
    i transcorren els anys, indiferents 
    a les teves foteses. 

    Pren-ne exemple 
    només essent qui ets podràs salvar-te 
    I aprenen-te en les coses 
    tan humilment que en totes se't reveli 
    la inalterable i fonda placidesa 
    de viure i perdurar que tant desitges. 

    Sempre és incert.

    Creixences  

    Més enllà del silenci 
    hi ha la tarda que s’allargassa rera les cortines 
    i és un passeig il·limitat pel somni. 

    Ara pels ulls se t’envà tanta vida 
    com et tornen els mots que escrius. 

    De totes les creixences, aquesta és la més clara: 
    seràs més ric, com més els mots se t’omplin 
    de l’amor que despens amb la mirada. 

    Eduard Toldrà (1895-1962) 
    Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner (1884 – 1970) 

    Els obercocs i les petites collidores 

    Diu Iris a Myrtila: 
    –Oh, amiga, jo no sé…! 
    ¿Tants aubercocs hi deixes 
    damunt l’aubercoquê? 
    –Oh, Iris, prou m’agrada 
    menjar-ne a torbellins 
    i sentî l’or alegre 
    com raja boca endins. 
    Mes el mal temps arriva 
    i aprop d’un flam furient, 
    jo sento en la teulada 
    dançar teules i vent 
    i em plau que nostra mare 
    veient-nos entristits 
    i com freguèm els nassos 
    i com bufèm els dits 
    ens dugui riolera, 
    quan cau la neu a flocs, 
    un pot amb confitures 
    de préssecs ò aubercòcs.

    El rei Lear

    Era un Rey molt vell
    amb la barba blanca
    y amb els cabells blanchs,
    y anava pel món
    dient mots extranys.
    Passava la vida
    plorant y rient,
    y quan el trobavan
    els aucells guaytavan
    amb el bech obert.
    Els trons y la pluja,
    la pedra y’l llamp
    queyan demunt d’ell
    y’l feyan més bell
    y’l feyan més blanch.
    Y ell deya: –Oh ma estrella!
    Oh ma blanca estrella
    de dolors feixuchs!
    ¿Què hi faig a la terra
    si soch blanch com tu?

    Menta i farigola 

    Menta, farigola,
    ruda y romaní.
    Una vella, vella,
    com un pergamí.
    Al nas les ulleres,
    a la má’l mitjó,
    surt a la finestra,
    guayta l’horitzó.
    Y com cada día,
    en instant parell,
    la vella gemega,
    pregant pel donzell
    qu‘a tretz‘anys l’aymava.
    Tretz‘anys! si era ahí!
    Menta, farigola,
    ruda y romaní.

    A muntanya

    Allí dalt de la muntanya
    tot el bé de Déu hi tinc:
    les roses de quatre en quatre
    i els clavells de cinc en cinc,
    l’estimada a la finestra,
    l’ovella amb l’esquellerinc;
    per rellotge, el sol que toca
    a cada hora un greny d’afrau;
    el pollancre per la fressa,
    i l’alzina per la pau;
    i per gaudi, cada núvol
    ala-estès com una nau;
    per jaç d’or una pallissa,
    per llumenera un estel;
    per finestra que no es tanca
    un retall tot blau de cel;
    i per criats que em despertin
    un quiquiriquic i un bel.
    Allí dalt de la muntanya
    tant en l’aire, tot hi és:
    la riquesa ben colgada
    perquè l’home la fangués;
    l’alegria entre fretures
    com rosada entre esbarzers;
    la salut, entre l’orenga
    i les flors de penical;
    aterrat amb creus de palma
    el dimoni en un fondal;
    i Nostre Senyor de vora,
    estadant del pis de dalt.

    Recança

    Qui sentís, renovellat
    per la bruixa entesa,
    aquell gust precipitat
    de la jovenesa,
    pluja i vent arremorat,
    i l’acàcia en tot esclat
    i deixant per l’empedrat
    floridesa estesa!
    Ah, l’anar sota l’aiguat
    com fent-li escomesa,
    d’un sonet mig començat
    en l’embriaguesa,
    i amb paraigua foradat,
    i la lluna pel forat,
    i rient a mon costat
    una noia encesa!
    Qui sentís, renovellat
    per la bruixa entesa,
    aquell gust precipitat
    de la jovenesa!…

    [els vv 17-20, de 1927, no apareixen a cap
    altre llibre]

    Antoni Ros Marbà (1937) 
    Tres cançons de Carner sobre poemes de Josep Carner 

    Retorn a Catalunya 

    Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi. 
    Oh gent, que per les feixes daurades feu camí! 
    em sobta com un vi 
    la força tota vella i humil que ens agermana. 
    (És viu com la ginesta i com el blau marí 
    el teu escarafall, oh noia catalana.) 
    Com somrieu en hores del vespre, masos blancs, 
    entre pallers de bona companyia, 
    i cada mas ateny en curta rodalia 
    bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. 
    Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades, 
    dir tes llaors, oh terra de salut! 
    enmig de coses fosques i vides oblidades 
    com aquest grill que canta dins un camí perdut. 

    Enyor 

    Quan es perden els ulls en el brancatge 
    d’un arbre espès, tot verd, on gairebé 
    no entra l’or pacífic del capvespre, 
    oh, quin enyor ens ve! 
    Hi ha dies que les ànimes s’escapen 
    al floc de núvol, en el cel perdut; 
    hi ha dies que el camí de cada dia 
    ens sembla inconegut.
    El nostre enyor ens ve de quan no érem. 
    Quina incertesa al caminal on som! 
    Oh bla sojorn, oh quietud bressda 
    que la vida interromp!

    1714 

    Oh valentia funeral del setge, 
    bandera que esparraca el foraster! 
    En terra jau nafrat el banderer; 
    la mort arriba que el seu mal li metja. 
    Cau la ciutat. El fratricidi petja 
    un vell destí mentre que el nou ja ve. 

    La boira fuig pel foradat carrer 
    com una glassa dolorosa i lletja. 
    Sinistre sona, travessant les places, 
    el martelleig d’unes feixugues passes. 
    El vent se’n du la cendra de les lleis.– Homes callats, coberts de sang i sutge, 
    alcen l’esguard impenitent, que jutja: 
    poble vençut que sobreviu als reis.

    Eduard Toldrà  
    Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner 

    Cançó incerta 

    Aquest camí tan fi, tan fi, 
    qui sap on mena! 
    ¿És a la vila o és al pi 
    de la carena? 
    Un lliri blau color de cel, 
    diu: –Vina, vina!– 
    Però: –No passis! –diu un vel 
    de teranyina. 
    ¿Serà drecera del gosat, 
    rossola ingrata, 
    o bé un camí d’enamorat, 
    colgat de mata? 
    ¿És un recer per adormir 
    qui passi pena? 
    Aquest camí tan fi, tan fi, 
    ¿qui sap on mena? 
    ¿Qui sap si trist o somrient 
    acull a l’hoste? 
    ¿qui sap si mor sobtadament 
    sota la brosta? 
    Qui sabrà mai aquest camí 
    a què em convida! 
    I és camí incert cada matí, 
    n’és cada vida! 

    Divendres Sant 

    L’oratge s’adormissa 
    i el cel és apagat.– 
    Ocells de la bardissa, 
    no desvetlleu l’Amat. 
    Els pobres ulls són lassos 
    quan l’horabaixa es fon, 
    i han fatigat sos braços 
    tots els pecats del món. 
    La llum se n’és anada 
    del rostre sangonent: 
    sa joventut passada 
    com una rosa al vent. 
    Cloïa les parpelles 
    al capdamunt d’un rost, 
    de cara a les estrelles, 
    clavat en una post. 
    L’oratge s’adormissa 
    i el cel és apagat.– 
    Ocells de la bardissa, 
    no desvetlleu l’Amat. 

    El gessamí i la rosa 

    Colliu la rosa de dia 
    i de nit el gessamí: 
    el gessamí en una tanca, 
    la rosa al mig del jardí. 
    Lleument, dolçament gronxada, 
    la rosa mor en un si; 
    el gessamí, quan l’amada 
    s’ajeu, pàl·lida a dormir, 
    el té viu sense saber-ho, 
    dins els seu cabell diví. 
    La rosa fa enamorar-se, 
    i el gessamí defallir.

    Canticel 

    Per una vela en el mar blau 
    daria un ceptre; 
    per una vela en el mar blau, 
    ceptre i palau. 
    Per l’ala lleu d’una virtut 
    mon goig daria, 
    i el tros que em resta, mig romput, 
    de joventut. 
    Per una flor de romaní 
    l’amor daria; 
    per una flor de romaní 
    l’amor doní.

    Cocorococ! 

    Eulària, noble dama, 
    és reposant al llit; 
    hi ha vora seu la fosca, 
    la pau i un feble crit. 
    Les coses de la casa 
    amb un llenguatge mut 
    es parlen del misteri 
    i la dolçor que ha dut. 
    –Un altre –diu el sostre– 
    que no em serà constant. 
    –Un altre –diu la llinda– 
    que em deixarà cantant. 
    –Ell, que m’ignora encara 
    –diu el roser flairós– 
    escamparà mes roses 
    sobre un cabell tot ros. 
    Dins ses humides nines 
    medita el gos content: 
    –No tindrà por de l’ombra, 
    farà fugî el dolent! 
    I en l’alta nit profunda 
    hom sent el gall cofoi 
    que diu a les estrelles: 
    –Cocorococ, és noi!

  • També et pot interessar...

    Palau Grans Veus - Schubertiada Barcelona
    Dilluns, 01.06.26 - 20 h 
    Sala de Concerts

    —Lieder de Schumann, Liszt, Korngold i Wagner

    Julia Kleiter, soprano
    Julius Drake, piano

    R. Schumann: Liederkreis, op. 39
    F. Liszt: Enfant, si j’étais roi, S.283/2; Comment, disaient-ils, S. 276; S’il est un charmant gazon, S. 284/2; Oh! quand je dors, S. 282
    E. W. Korngold: Unvergänglichkeit, op. 27
    R. Wagner: Wesendonck-Lieder, WWV 91

    Preus: 30 i 45 €
  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mecenes col·laboradors

    Mitjans Col·laboradors

    Benefactors d'Honor

    Benefactors Principals

    Benefactors

Índex