“Bach és també un punt final. Res prové d’ell; simplement tot condueix a ell.” Albert Schweitzer

Quan el 1717 Johann Sebastian Bach va arribar a la cort del petit principat de Köthen, contractat com a mestre de capella pel príncep Leopold d’Anhalt-Köthen, es va obrir un període especialment feliç per al compositor, que ja en plena maduresa creativa va poder gaudir de temps i tranquil·litat per interpretar i compondre la seva música. I no necessàriament religiosa. D’aquell període daten les meravelloses Suites per a violoncel sol, les Suites per a orquestra, les Sonates i partites per a violí sol i, per descomptat, aquests Concerts de Brandenburg, amb els quals el geni d’Eisenach va assolir un nivell impressionant de creativitat i que tres-cents anys després continuen marcant un punt culminant en la història de la música.

Com passa sovint amb les grans obres d’art, moltes incògnites envolten encara aquesta col·lecció de sis Concerts, titulats originalment Six concerts à plusieurs instruments, que Bach va oferir, el 1721, a Christian Ludwig, marcgravi de Brandenburg-Schwedt, posseïdor d’una gran biblioteca musical. Bach l’havia conegut un parell d’anys abans i en resposta al desig del noble d’afegir a la seva col·lecció algunes peces de la seva autoria, li va oferir aquest conjunt de partitures. El que no està clar és on i quan van ser escrits els Concerts. Tot sembla indicar que es tracta d’una recopilació de peces més que d’una col·lecció escrita com a tal, i que algunes podrien ser anteriors al període de Köthen; almenys en una primera versió. D’altra banda, el marcgravi tampoc posseïa efectius capaços d’executar les exigents partitures, que van restar oblidades fins a la seva descoberta, el 1849.

Fos com fos, els Concerts constitueixen una mostra indubtable del domini que tenia el compositor de la tècnica del concerto grosso i de l’escriptura per a diferents formacions, i al mateix temps tot un avançament del que hauria de ser el concert instrumental del Classicisme. La formació dels sis Concerts inclou el tradicional grup de cordes i diferents solistes, als quals es demana un gran virtuosisme. Cada partitura és, en si mateixa, un prodigi de musicalitat, i en el seu conjunt, un monument a la creació instrumental.

L’audició d’avui arrenca amb el lluminós Concert núm. 4, amb les seves dues flautes i un violí de gran virtuosisme com a solistes. El segueix el concloent Número 6, que amb la seva instrumentació inusual, sense violins i atorgant la veu solista a les violes i el violoncel, marca el final de la col·lecció. En tercer lloc sentirem la partitura inicial, el triomfal Concert núm. 1, l’únic integrat per quatre moviments, el darrer un “Minuetto” de sabor francès, i a continuació el prodigiós Número 5, en què el clavicèmbal deixa de ser instrument d’acompanyament per assolir-hi tot el protagonisme, i anticipant així el que seran els futurs concerts per a teclat. A punt d’arribar al final escoltem el Concert núm. 3, el més popular de la sèrie, i en el qual Bach ens sorprèn amb una altra absència, la dels instruments de vent, tot confiant el protagonisme a tres grups de cordes: tres violins, tres violes i tres violoncels. Tanca el programa el Concert núm. 2, que amb la seva exigent trompeta solista ens marca aquell camí de perfecció que ningú més, fins en aquell moment, havia aconseguit assolir.

Ana María Dávila, periodista musical