Al voltant del 1725 Johann Sebastian Bach es trobava al zenit de la seva carrera com a compositor. Dos anys abans s’havia establert a Leipzig, on havia estat nomenat Thomaskantor i director musical de les principals esglésies de la ciutat, càrrec que comportava proveir setmanalment de música sacra els oficis i en funció del qual crearia el seu monumental corpus de Cantates religioses. I va ser en aquest mateix període que Bach també inicià la composició dels seus Clavier-Übung (Exercicis per a teclat), un conjunt d’obres per a clavicèmbal i orgue que es van publicar, dividides en quatre parts, entre el 1731 i el 1742. La primera col·lecció van ser les Sis Partites, BWV 825-830, i la darrera, les cèlebres Variacions Goldberg. Es creu que Bach va concebre aquest Clavier-Übung com un homenatge al seu predecessor com a Kantor de Leipzig, Johann Kunau, autor de dues publicacions semblants.

Escrites entre el 1726 i el 1730, les Sis Partites constitueixen, per altra banda, l’últim grup del conjunt de divuit Suites per a teclat de Bach, després de les sis Suites angleses, BWV 806-811 (1715, possiblement) i les sis Suites franceses, BWV 812-817 (1722-1725). Però a diferència de les seves predecessores, les Partites són molt més exigents des del punt de vista interpretatiu, tot i que també gaudeixen d’una major llibertat estructural.

Cadascuna d’aquestes partitures extraordinàries, absolut cim del gènere, està formada per sis o set moviments que inclouen les quatre danses habituals en una suite –“Allemande”, “Courante”, “Sarabande” i “Gigue”–, entre les quals s’intercalen altres peces addicionals. Cada Partita, a més, està precedida per un elaborat moviment d’obertura: “Praeludium”, “Sinfonia”, “Fantasia”, “Overture”, “Praeambulum” i “Toccata”, respectivament.

Cada Partita constitueix, en si mateixa, un univers sonor de bellesa indescriptible, un microcosmos musical que ens transporta per diferents estats anímics d’una pàgina a l’altra i d’un moviment al següent. La Partita núm. 1 és la més breu i senzilla i l’única a l’abast d’un intèrpret ocasional, com sembla suggerir el títol que les encapçala. A la Segona, imbuïda d’un clima de misteri i passió, Bach afegeix un “Rondeau” i un “Capriccio” elaborat que substitueix la “Gigue” final, mentre que la Tercera, oberta per una “Fantasia” contrapuntística, inclou una “Burlesca” i un “Scherzo”. La Quarta és, juntament amb la Sisena, la més llarga de la col·lecció i s’obre amb una “Overture” fugada de gran dificultat tècnica, i hi sobresurt la bellíssima i etèria “Allemande”. La Partita núm. 5 esdevé la més lluminosa i alegre del conjunt i inclou dues danses d’origen francès, un “Tempo di Menuetto” i un vigorós “Passepied”. La sèrie es tanca amb la peça més complexa i dramàtica. De caràcter ombrívol, la Partita núm. 6 porta al seu límit els recursos tècnics i expressius de l’instrument, en particular en la “Gigue” final, de gran complexitat rítmica.

L’any 1802, Johann Nikolaus Forkel, primer biògraf de Bach, deixà constància que les Partites “van fer molt de soroll en el món musical de la seva època. Mai abans s’havien vist i sentit composicions tan excel·lents per al clavicèmbal”.

Ana María Dávila, periodista musical