La gran Maria João Pires torna al Palau de la Música Catalana i ho fa de bracet d’un compositor amb el qual ha assolit cotes d’expressivitat exquisides i refinades, i en el marc d’un programa que ens convida a gaudir d’un univers d’emocions a través de tres estètiques ben diferents; tres llenguatges que recorren gairebé dos segles d’història de la música, des de l’inspirat romanticisme de Frédéric Chopin a la imprescindible contemporaneïtat del portuguès Pedro Amaral, tot passant pel lluminós impressionisme de Claude Debussy. Estètiques diferents, sí, però que plasmen el mateix afany de transmetre a l’oient el batec íntim dels paisatges emocionals que van inspirar els seus autors.

Chopin tenia només dinou anys quan va escriure el primer dels seus dos Concerts per a piano, posteriorment catalogat com a número 2 pel fet d’haver-se publicat a posteriori del que va compondre uns mesos després. Sovint s’ha parlat de la feblesa de l’escriptura orquestral d’aquestes peces, fet que es pot atribuir a la inexperiència de l’autor o al seu desinterès per la creació simfònica, però també a una voluntat certa d’atorgar tot el protagonisme a l’instrument solista, i deixant a l’orquestra un rol d’acompanyament i suport. I és en aquest piano, de brillantor i expressivitat extraordinàries, on Chopin mostrarà la seva veritable originalitat i audàcia creativa, en particular en el bellíssim segon moviment d’aquest Concert inicial, possiblement el més inspirat de tot el conjunt. Franz Liszt el definí com “d’una perfecció gairebé ideal, amb la seva expressió ara radiant de llum, ara plena de tendre patetisme”.

Més breu i més ric en contrastos que el que vindria a continuació, el Concert núm. 2 per a piano i orquestra en Fa menor es va estrenar a Varsòvia el 17 de març de 1830, amb el mateix compositor com a solista. Dividit en tres moviments –“Maestoso”, “Larghetto” i “Allegro vivace”–, arrenca amb l’exposició orquestral d’un primer tema que dos minuts després reprèn el solista. El piano irromp majestuós i ardent, bo i conferint veritable vida a la música, i tot el moviment es desenvolupa en un clima de romanticisme apassionat. A continuació, el moviment lent esdevé una mena de nocturn ple de nostàlgia, inspirat per la juvenil passió de l’autor per una estudiant de cant del Conservatori de Varsòvia, Constanza Gladkowska. “Somnio en ella, i sota la seva inspiració ha nascut l’«Adagio» del meu Concert en Fa menor...”, va escriure el músic al seu amic Titus Woyciechowski. Però Chopin mai no es va decidir a parlar amb la jove i quan l’obra es va publicar la va dedicar a la comtessa Delfina Potocka. Ja des dels primers compassos ens situem en un clima d’intimitat i confidència amorosa, que ens portarà al magnífic episodi central, amb el piano interpretant una melodia apassionada sobre el trèmolo precipitat de les cordes.  El darrer moviment recupera la brillantor sonora adoptant el ritme característic d’una alegre masurca i suggerint una explosió de sentiments amb un piano que manté la seva passió impetuosa fins al darrer compàs.

Setanta anys després, l’agost del 1903, Claude Debussy va començar a esbossar La mer molt lluny del mar, a la Borgonya, al bell mig de França. “Els meus records valen més que la realitat”, va dir el compositor. Inspirada en records d’infantesa i recreacions pictòriques i literàries, La mer, trois esquises symphoniques va ser concebuda com a tríptic i no pas com una veritable simfonia. L’estrena va tenir lloc el 15 d’agost de 1905 a París, en una decebedora versió de l’Orchestra Lamoreux, dirigida per Camille Chevillard. “El públic esperava l’oceà [...], però se’ls va servir una mica d’aigua agitada en un plat”, va escriure un crític de l’època. No va ser fins a la seva segona presentació a París, el 19 de gener de 1908, sota la direcció del mateix Debussy, que l’obra no va assolir l’èxit que l’ha acompanyada des d’aleshores.

Igual que els pintors impressionistes, que busquen capturar un instant fugisser mitjançant taques de llum, Debussy evita els recursos habituals per descriure el mar, el vent i les onades. El seu mar és, més aviat, un suggeriment, l’evocació d’un sentiment expressat amb plena llibertat formal i una rica paleta tímbrica. El primer esbós, “De l’aube à midi sur la mer”, ens porta des de la foscor de la nit que fuig fins a l’esclat lluminós del sol que puja per l’horitzó. A partir d’un inici de caire misteriós, un crescendo ens descriu l’augment del dia i de les onades. A continuació, un tema a càrrec de setze violoncels evoca la brillantor de l’aigua; una flauta dibuixa el vol d’un ocell abans que l’esclat dels platerets tanqui el moviment.  El segon, “Jeux de vagues”, ens mostra un mar centellejant i capritxós, a través d’una multiplicitat de temes que se succeeixen lliurement. Finalment, a “Dialogue du vent et de la mer”, ens assalta una sensació de perill que res no feia preveure. Fosc i tumultuós, aquest passatge esdevé una mena de lluita entre el vent i el mar, la violència entre dues forces antagòniques que conclou amb un cop de timbal poderós.

Un segle més tard, el portuguès Pedro Amaral (Lisboa, 1972) també va concebre els seus  Deux portraits imaginaires com la representació d’una imatge, d’una escena. A partir dels poemes i fragments literaris inacabats i dispersos que el poeta Fernando Pessoa va deixar al voltant del mite de Faust, Amaral ha imaginat un diàleg entre aquest personatge, un home incapaç de viure i d’estimar i en el qual descobrim aspectes de la mateixa personalitat del poeta, i Maria, síntesi de diferents personatges femenins de l’obra de Pessoa. No hi ha paraules en la partitura –aquestes es troben implícites en les línies solistes de determinats instruments–, i la música, purament instrumental i d’un gran sentit dramàtic, pretén fer un retrat psicològic en profunditat d’ambdós personatges en el moment de la seva trobada.

Fruit d’un encàrrec de la Casa da Música de Porto, l’obra va ser estrenada a Zuric pel  Remix Ensemble el 9 de març de 2013. Tres anys després la mateixa formació que la interpreta avui, l’Orquestra Gulbenkian, va presentar-ne a Lisboa la versió orquestral sota la batuta de l’extitular de l’OBC, Lawrence Foster.

Ana María Dávila, periodista musical