Irene Mas & Marc Serra

Programa de mà
Irene Mas & Marc Serra
— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà
Estiu al Palau
Dilluns, 3 d'agost de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Fitxa del concert Comprar
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Irene Mas, soprano
Marc Serra, piano
Edvard Grieg (1843-1907)
Sechs Lieder, op. 48

Gruss
Dereinst, Gedankemein
Lauf der Welt
Die verschwiegene Nachtigall
Zur Rosenzeit
Ein Traum
Felix Mendelssohn (1809-1847)
Nachtlied, op. 71 núm. 6
Die Liebende schreibt, op. 86 núm. 3
Maurice Ravel (1875-1937)
Pavane pour une infante défunte (piano sol)
Reynaldo Hahn (1874-1947)
Offrande
Quand la nuit n’est pas étoilée
L’enamourée
À Chloris
Frederic Mompou (1893-1987)
Cançó i dansa (piano sol)
Marian Márquez (1978)
Cançons i Proverbis (selecció)

Proverbi
Jo et robaria un bes
Proverbi 2
Madrigal
Eduard Toldrà (1895-1962)
A l’Ombra del Lledoner

A l’ombra del lledoner
Cançó de comiat
Cançó de grumet
Cançó de bressol
La vida de la Galera
Aquest concert té una durada de 70 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
#lied #jovestalents
Poema
Requisit
la sang que surt com canonada que rebenta,
la sang que taca els llençols blancs i ho fa amb violència,
la sang que ve amb un crit que esquerda els òrgans,
la sang que no es barreja amb la suor perquè és més densa,
la sang que surt a raig d’entre les cames de qui tot just comença,
la sang de les dones que són ara mateix a l’hospital,
la sang, aquesta sang, als meus poemes.

Mireia Calafell
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)
Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El gènere del lied (la cançó de saló), que es consolida al segle XIX, en ple Romanticisme centreeuropeu. Irene Mas i Marc Serra proposen una vetllada que recupera l’esperit de les Liederabend (tardes de cançons). Aquestes peces posen música a un poema amb acompanyament principalment de piano; en època preromàntica l’instrument era un simple suport, però més tard adquireix un paper expressiu propi evocant el so d’un riu, el galop d’un cavall o els sentiments de qui canta. El text, a més, assoleix una profunditat psicològica fins aleshores inèdita.
Quines són les claus del concert?
La soprano mallorquina Irene Mas, amb una consolidada carrera tant en òpera com en recital, actua al costat del pianista barceloní Marc Serra, que el 2017 va debutar en aquest escenari al cicle El Primer Palau. Tots dos interpretaran obres de referència en l’àmbit del lied del compositor alemany Felix Mendelssohn, però també d’autors d’altres latituds que evidencien l’expansió d’aquest gènere cambrístic més enllà de l’àmbit germànic. És el cas de les Sis cançons amb poemes en alemany del noruec Edvard Grieg i de quatre mélodies (el lied francès) del veneçolà Reynaldo Hahn. El programa inclou igualment dos exemples de lied català: una selecció del cicle Cançons i Proverbis de la compositora tarragonina Marian Márquez, sobre poemes de Salvat-Papasseit (2011), i A l’Ombra del Lledoner, un clàssic recull de cinc peces sobre textos de Tomàs Garcés publicat el 1924. Marc Serra, a més, interpretarà dues peces per a piano sol de Ravel i Mompou.
A què he de parar atenció?
A la interpretació del lied català, que comparteix l’essència de la tradició europea del lied alemany, la mélodie française o la canción española: la paraula és música i la música és paraula. La missió de l’intèrpret és donar vida al poema amb el cant, amb una dicció cristal·lina i una dramatització subtil que permeti al públic entendre el text. El piano no ha de ser un simple acompanyant, perquè és el soci que crea l’atmosfera i pinta les imatges del poema.
Sabies que...
Al final del segle XIX, en ple context de la Renaixença cultural catalana, un grup de compositors va començar a posar música a poemes en català inspirant-se en la tradició del lied. El veritable esclat del gènere a Catalunya va arribar amb el moviment noucentista, ja entrat el segle XX. La poesia de grans autors com Carner, Sagarra, Garcés o Salvat-Papasseit va ser musicada per autors com ara Toldrà, Mompou, els Lamote de Grignon (pare i fill), Pahissa o Blancafort, entre d’altres. El cicle A l’Ombra del Lledoner d’Eduard Toldrà, el va estrenar al Palau de la Música Catalana el mateix compositor al piano acompanyant el tenor Emili Vendrell.
Comentari
Poemes convertits en cançons i melodies capaces d’anar més enllà de les paraules. Així és l’univers del lied, un espai íntim fet de sentiments, confidències i emocions que troben en la música l’expressió més profunda. La soprano Irene Mas i el pianista Marc Serra ens conviden avui a endinsar-nos al món suggeridor de la cançó europea a través d’un recorregut que s’estén des del segle XIX fins a la creació contemporània.

El viatge comença amb el romàntic alemany Felix Mendelssohn, de qui escoltarem dues pàgines carregades de sensibilitat i bellesa melòdica: la nocturnal Nachtlied, d’atmosfera reflexiva, i Die Liebende schreibt, que, amb paraules de Goethe i una delicada línia vocal, transmet l’anhel d’una dona que escriu una carta mentre evoca el seu estimat. Goethe també és present, juntament amb altres poetes alemanys, als Sechs Lieder del noruec Edvard Grieg, una col·lecció en què el compositor explora les múltiples cares de l’amor a través d’una gran varietat d’atmosferes, des de miniatures delicades fins a passatges d’intensa força expressiva.

La música del francoveneçolà Reynaldo Hahn ens trasllada a la França de la Belle Époque mitjançant quatre pàgines emblemàtiques del seu repertori. Totes esdevenen veritable paradigma de refinament i sensibilitat, especialment À Chloris, concebuda com un homenatge a J. S. Bach i inspirada en un poema de Théophile de Viau. La melodia elegant i el subtil perfum arcaïtzant evoquen el Barroc francès a través d’una mirada dolça i nostàlgica de principis del segle XX.

Inspirant-se en versos de Tomàs Garcés, Eduard Toldrà va donar al repertori vocal català una de les joies més preuades. A l’Ombra del Lledoner desplega un llenguatge musical d’una extraordinària naturalitat que tradueix, amb sensibilitat exquisida, els paisatges, les emocions i la llum mediterrània evocats pels versos. Un segle després, la tarragonina Marian Márquez reprèn el diàleg entre música i poesia a Cançons i Proverbis, una obra que captura tota la força lírica i l’esperit renovador de Joan Salvat-Papasseit des d’una sensibilitat plenament contemporània.

Entre aquestes pàgines vocals, el piano assumeix momentàniament el protagonisme amb dues obres singulars. La cèlebre Pavane pour une infante défunte de Maurice Ravel recrea una dansa antiga evocada amb nostàlgia i elegància, mentre que Frederic Mompou aconsegueix, en les seves celebrades Cançons i danses, el miracle d’una profunda capacitat de suggeriment rere una aparent simplicitat.

Ana María Dávila, periodista musical
Biografies
Irene Mas, soprano
Marc Serra, piano
Biografies
Irene Mas, soprano
Nascuda a Palma, inicià la seva formació musical i escènica al Teatre Principal d’aquesta ciutat i, posteriorment, obtingué el grau superior de violí (Conservatori Superior de les Illes Balears), amb A. León Ara i J. Manuel Álvarez, i el grau superior de cant (Conservatori Superior del Liceu), amb Dolors Aldea, i rebent diverses mencions d’honor.

Ha estat guardonada en diversos concursos nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el Premi Manuel Ausensi al Concurs Internacional de Música de les Corts, el Premi Mirna Lacambra-Escola d’Òpera de Sabadell, el segon premi ex aequo i el Premi Joventuts Musicals d’Espanya al concurs El Primer Palau, fet que li va permetre debutar amb un recital en solitari al Palau de la Música Catalana, així com el premi extraordinari de la Fundació de Música Ferrer-Salat al Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas.

També ha estat distingida per diverses institucions: Beca Joves Promeses de la Fundació Ferrer-Salat, Beca d’Alta Especialització de la Fundació AIE, Acadèmia de Formació Professional de Jordi Savall, així com pel programa LIFE New Artists del LIFE Victoria i l’Acadèmia de la Schubertíada de Vilabertran.

Entre les seves aparicions operístiques destaquen els papers de Sophie (Werther, J. Massenet), i els personatges mozartians de Susanna (Le nozze di Figaro), Zerlina (Don Giovanni) i Despina (Così fan tutte), i els de Rossini: Giulia (La scala di seta) i Sofia (Il signor Bruschino), a més de Belinda (Dido and Aeneas, H. Purcell), la Música (L’Orfeo, C. Monteverdi) i Nella (Gianni Schicchi, Puccini). Paral·lelament, desenvolupa una intensa activitat en l’àmbit del lied, en què actua al costat de Malcolm Martineau, Valentina Pfister i Marc Serra.

La seva musicalitat i versatilitat vocal li han permès construir una trajectòria que abraça un repertori que va des de la música medieval fins a la música contemporània. Ha desenvolupat la seva activitat artística a Espanya, Alemanya, França, els Països Baixos, Croàcia, la República Txeca, Bulgària, Suïssa, Finlàndia, Irlanda, Anglaterra, Itàlia, Mèxic, Colòmbia, l’Índia i Corea. Entre els seus enregistraments discogràfics destaca Missa criolla d’Ariel Ramírez, al costat de la Kammerorchester de Zúric per a Deutsche Grammophon, així com un gran nombre d’enregistraments per a Lauda Musica i Alia Vox.

Ha estat artista resident del LIFE Victoria i cal destacar també el seu debut a l’Oxford Lieder Festival i al Gran Teatre del Liceu amb L’incoronazione di Poppea de C. Monteverdi. La temporada passada també va debutar al Teatro Mayor de Bogotà amb La Grande Chapelle, al Croatian National Theatre amb La serva padrona, a l’Auditorio Nacional de Madrid amb El Messies de Händel i al Teatro Arriaga de Bilbao al costat de Malcolm Martineau.
Següent biografia
Biografies
Marc Serra, piano
Nascut a Barcelona, combina la seva carrera com a solista amb una intensa activitat al món del lied. Descrit com un músic que “sembla tenir una relació primària, respectuosa i íntima amb la música, com si l’entengués des del còrtex i li insuflés vida” («Núvol»), ha estat elogiat per la seva atenció absoluta al timbre i la sensibilitat per evocar matisos sonors, com apunta la «Revista Musical Catalana», que el qualifica de “subtil, dolç i tendre”.

Va debutar com a solista als setze anys a l’Auditori Palau de Congressos de Girona amb l’Orquestra del Conservatori Isaac Albéniz, sota la batuta de Lluís Caballeria. Al llarg de la seva carrera ha estat guardonat en nombrosos concursos nacionals i internacionals. El 2017 va debutar al Palau de la Música gràcies a El Primer Palau i ha realitzat concerts per Espanya i Suïssa en sales destacades, com l’Auditori de Barcelona i Grosser Saal de la Hochschule für Musik de Basilea, i als festivals Nits de Clàssica i Jalgi! Voz Festival de Vitòria.

Com a pianista de lied, ha tingut l’oportunitat de debutar en festivals de renom, com la Schubertíada de Vilabertran, Oxford Lieder Festival i LIFE Victoria de Barcelona, i ha tocat a l’Auditori de Barcelona i al Palau de la Música.

Va fer els seus estudis de piano a Barcelona amb Maria Jesús Crespo i a Basilea amb Claudio Martínez Mehner. A més, ha aprofundit en el món del lied amb Francisco Poyato i Anton Kernjak, i ha rebut consell de mestres com ara Luiz de Moura Castro, Ferenc Rados, Hartmut Höll o Wolfram Rieger.

Marc Serra ha estat becat per la Fundació Güell (2015) i la Fundació Victoria de los Ángeles, amb la qual ha col·laborat en la gravació del CD Pau i Victòria. Els últims anys ha estat pianista col·laborador del Màster de Lied Victoria de los Ángeles a l’ESMUC i actualment exerceix com a corepetidor de cant al Conservatori de Badalona.

El gener del 2025 va debutar al Carnegie Hall de Nova York, al programa Song Studio de Renée Fleming.
Textos
Textos
Edvard Grieg (1843-1907)
Sechs Lieder, op. 48* – Sis cançons
Gruß
Text de Heinrich Heine (1797-1856)
Salutació
Leise zieht durch mein Gemüt
Liebliches Geläute,
Klinge, kleines Frühlingslied,
Kling hinaus ins Weite.
Mou-te dolçament per la meva ànima,
repic gentil,
sona, petita cançó de primavera,
sona cap a la llunyania.
Zieh hinaus bis an das Haus,
Wo die Veilchen sprießen,
Wenn du eine Rose schaust,
Sag, ich laß sie grüßen.
Arriba’t fins a la casa
on creixen les violetes,
i quan vegis una rosa
digues-li que la saludo.
Dereinst, Gedankemein
Text de Cristóbal de Castillejos, traducció a l’alemany d’Emanuel Geibel (1815-1884)
Algun dia, pensaments meus
Dereinst, dereinst,
Gedenke mein,
Wirst ruhig sein.
Algun dia, algun dia,
pensaments meus,
us haureu calmat.
Läßt Liebesglut
Dich still nicht werden:
In kühler Erden,
Da schläfst du gut;
Dort ohne Liebe
Und ohne Pein
Wirst ruhig sein.

Si l’ardor amorosa
encara no s’ha encalmat,
en la terra freda
hi dormiràs bé;
allà sense amor
i sense penes
descansaràs tranquil.
Was du im Leben
Nicht hast gefunden,
Wenn es entschwunden,
Wird dir's gegeben.
Dann ohne Wunden
Und ohne Pein
Wirst ruhig sein.
El que en la vida
no has trobat,
quan s’hagi esvaït,
et serà donat.
Sense ferides,
i sense penes
descansaràs tranquil.
Lauf der Welt
Text de Kudwig Uhland (1787-1862)
Decurs del món
An jedem Abend geh' ich aus
Hinauf den Wiesensteg.
Sie schaut aus ihrem Gartenhaus,
Es steht hart am Weg.
Wir haben uns noch nie bestellt,
Es ist nur so der Lauf der Welt.
Cada vespre surto enfora
i pujo fins a la prada.
Ella mira des del seu pavelló,
que s’aixeca ferm en el camí.
Encara no ens hem mai citat,
només és així el decurs del món.
Ich weiß nicht, wie es so geschah,
Seit lange küss' ich sie,
Ich bitte nicht, sie sagt nicht: ja!
Doch sagt sie: nein! auch nie.
Wenn Lippe gern auf Lippe ruht,
Wir hindern's nicht, uns dünkt es gut.
No sé com succeí,
fa temps que la beso,
ni ho demano ni em diu: sí!,
però tampoc mai em diu no!
Quan els llavis reposen contents en els llavis,
no ho amaguem, ens agrada.
Das Lüftchen mit der Rose spielt,
Es fragt nicht: hast mich lieb?
Das Röschen sich am Taue kühlt,
Es sagt nicht lange: gib!
Ich liebe sie, sie liebet mich,
Doch keines sagt: ich liebe dich!
Les brises juguen amb la rosa,
no es pregunta: m’estimes?
La roseta es refreda amb la rosada,
ja no es diu més: entrega’t!
Jo l’estimo, ella m’estima,
però ningú no diu: t’estimo!
Die verschwiegene Nachtigall
Text de Walter von der Vogelweide (1170-1230)
El rossinyol discret
Unter den Linden,
An der Haide,
Wo ich mit meinem Trauten saß,
Da mögt ihr finden,
Wie wir beide
Die Blumen brachen und das Gras.
Vor dem Wald mit süßem Schall,
Tandaradei!
Sang im Tal die Nachtigall.
Sota el til·ler,
a la prada,
on seia amb el meu estimat,
podreu veure
on nosaltres dos
collírem flors i herba.
Davant del bosc amb un cant dolç,
Tandaradai!
cantava el rossinyol a la vall.
Ich kam gegangen
Zu der Aue,
Mein Liebster kam vor mir dahin.
Ich ward empfangen
Als hehre Fraue,
Daß ich noch immer selig bin.
Ob er mir auch Küsse bot?
Tandaradei!
Seht, wie ist mein Mund so rot!
Vaig arribar
a la prada,
l’estimat ja havia arribat.
Vaig ésser rebuda
com una dona excelsa,
que encara soc sempre feliç.
Si m’oferí també un bes?
Tandaradai!
Mireu, que vermella està la meva boca!
Wie ich da ruhte,
Wüßt' es einer,
Behüte Gott, ich schämte mich.
Wie mich der Gute
Herzte, keiner
Erfahre das als er und ich –
Und ein kleines Vögelein,
Tandaradei!
Das wird wohl verschwiegen sein.
Com vaig reposar allà,
si algú ho sabés,
valgui’m Déu, m’avergonyiria.
Com m’abraçà
el bé, ningú
no ho sap més que ell i jo...
i un petit ocellet,
Tandaradai!
que serà molt discret.
Zur Rosenzeit
Text de Johann Wolfgang von Goethe
A l’època de les roses
Ihr verblühet, süße Rosen,
Meine Liebe trug euch nicht;
Blühtet, ach! dem Hoffnungslosen,
Dem der Gram die Seele bricht!
Floriu, dolces roses,
i no us porta el meu amor;
floriu, ai!, per al desesperat,
amb l’ànima trencada per l’aflicció!
Jener Tage denk' ich trauernd,
Als ich, Engel, an dir hing,
Auf das erste Knöspchen lauernd
Früh zu meinem Gartenging.
Penso entristit en aquells dies
quan jo, àngel, estava aferrat a tu,
i esperàvem que la primera poncella
arribés de matinada al meu jardí.
Alle Blüten, alle Früchte
Noch zu deinen Füßen trug
Und vor deinem Angesichte
Hoffnung in dem Herzen schlug.
Totes les flors, totes les fruites
les dipositava jo als teus peus,
i en veure la teva cara
l’esperança envaïa el meu cor.
Ein Traum
Text de Friedrich von Bodenstedt (1819-1892)
Un somni
Mir träumte einst ein schöner Traum:
Mich liebte eine blonde Maid;
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
Vaig somniar una vegada un bell somni:
una noia rossa m’estimava;
era en la volta verda del bosc,
era en el càlid temps primaveral:
Die Knospe sprang, der Waldbach schwoll,
Fern aus dem Dorfe scholl Geläut –
Wir waren ganzer Wonne voll,
Versunken ganz in Seligkeit.
les poncelles brotaven, el rierol s’inflava,
arribaven repics llunyans des del poble...
estàvem plens de felicitat,
submergits del tot en la beatitud.
Und schöner noch als einst der Traum
Begab es sich in Wirklichkeit –
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
I encara més bell que aquell somni
succeí en la realitat...
fou en la volta verda del bosc,
fou en el càlid temps primaveral.
Der Waldbach schwoll, die Knospe sprang,
Geläute scholl vom Dorfe her –
Ich hielt dich fest, ich hielt dich lang
Und lasse dich nun nimmermehr!
El rierol s’inflà, les poncelles brotaren,
arribaren repics des del poble...
et vaig abraçar fermament, molta estona,
i mai més no et vaig deixar!
O frühlingsgrüner Waldesraum!
Du lebst in mir durch alle Zeit –
Dort ward die Wirklichkeit zum Traum,
Dort ward der Traum zur Wirklichkeit!
Oh, volta del bosc de verd primaveral!
Vius en mi en tot moment...
Allà la realitat fou un somni,
allà el somni es féu realitat!

* Traduccions de Manuel Capdevila i Font
Felix Mendelssohn (1809-1847)
Nachtlied, op.71 núm. 6 – Cançó nocturna
Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)
Vergangen ist der lichte Tag;
Von ferne kommt der Glocken Schlag.
So reist die Zeit die ganze Nacht,
Nimmt manchen mit, der's nicht gedacht.
Ja ha fugit la llum del dia;
les campanes repiquen en la llunyania.
El temps viatja durant tota la nit
emportant-se ànimes inconscients.
Wo ist nun hin die bunte Lust,
Des Freundes Trost und treue Brust,
Der Liebsten süßer Augenschein?
Will keiner mit mir munter sein?
On és ara la rauxa i la joia,
l’abraçada reconfortant d’un bon amic,
la dolça mirada dels ulls estimats?
Ningú es quedarà despert amb mi?
Frisch auf denn, liebe Nachtigall,
Du Wasserfall mit hellem Schall!
Gott loben wollen wir vereint,
Bis daß der lichte Morgen scheint!
Torna a començar, estimat rossinyol,
la teva cascada de so brillant!
Junts resarem a Déu
fins que la llum del matí torni a venir!
Die Liebende schreibt, op. 86 núm. 3 - L'estimada escriu
Text de Rainer Maria Rilke
Ein Blick von deinen Augen in die meinen,
Ein Kuß von deinem Mund auf meinem Munde,
Wer davon hat, wie ich, gewisse Kunde,
Mag dem was anders wohler freulich scheinen?
Una mirada dels teus ulls dins dels meus,
un petó de la teva boca sobre la meva;
qui n’ha tingut, com jo, la certesa,
difícilment podrà trobar plaer en cap altra cosa.
Entfernt von dir, entfremdet von den Meinen,
Führ' ich stets die Gedanken in die Runde,
Und immer treffen sie auf jene Stunde,
Die einzige: da fang' ich an zu weinen.
Lluny de tu, allunyada també dels meus,
faig voltar incessantment els meus pensaments,
i sempre tornen a aquella hora,
l’única, i aleshores començo a plorar.
Die Thräne trocknet wieder unversehens:
Er liebt ja, denk' ich, her in diese Stille,
Und solltest du nicht in die Ferne reichen?
Però les llàgrimes s’eixuguen tot seguit:
“Ell m’estima”, penso en aquest silenci;
i no hauria el teu amor d’arribar fins a la llunyania?
Vernimm das Lispeln dieses Liebewehens;
Mein einzig Glück auf Erden ist dein Wille,
Dein freundlicher zu mir; gib mir ein Zeichen!
Escolta el murmuri d’aquest dolor d’amor;
l’única felicitat que tinc en aquest món és la teva voluntat,
la teva bondat envers mi. Dona’m un senyal!
Reynaldo Hahn (1874-1947)
Offrande – Ofrena
Text de Paul Verlaine (1844-1896)
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon cœur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble présent soit doux.
Aquí teniu fruits, flors, fulles i branques,
i també el meu cor, que només batega per vós.
No l’esquinceu amb les vostres mans blanques,
i que aquest humil present sigui dolç als vostres bells ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue, à vos pieds reposée,
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo encara cobert de rosada,
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Permeteu que el meu cansament, reposat als vostres peus,
somiï d’instants estimats que li retornaran el descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encore de vos derniers baisers ;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Deixeu que el meu cap reposi sobre el vostre jove pit,
encara ressonant dels vostres darrers petons;
deixeu que s’assereni després de la dolça tempesta,
i que dormi una estona, ja que vós reposeu.
Quand la nuit n’est pas étoilée – Quan la nit no és estrellada
Text de Victor Hugo (1802-1885)
Quand la nuit n’est pas étoilée
Viens te bercer aux flots des mers;
Comme la mort, elle est voilée,
Comme la vie, ils sont amers.
Quan la nit no és estrellada,
vine a gronxar-te sobre les ones del mar;
com la mort, la nit és velada;
com la vida, les ones són amargues.
L’ombre et l’abîme ont un mystère
Que nul mortel ne pénétra;
C’est Dieu qui leur dit de se taire
Jusqu’au jour où tout parlera!
L’ombra i l’abisme amaguen un misteri
que cap mortal no ha penetrat mai.
És Déu qui els ha manat callar
fins al dia que tot parlarà.
D’autres yeux de ces flots sans nombre
Ont vainement cherché le fond!
D’autres yeux se sont emplis d’ombre
À contempler ce ciel profond!
Altres ulls d’aquestes ones innombrables
n’han cercat vanament el fons:
i d’altres s’han omplert d’ombra
per contemplar aquest cel profund.
Toi, demande au monde nocturne
De la paix pour ton cœur désert!
Demande une goutte à cette urne!
Demande un chant à ce concert!
Tu, demana al món nocturn
pau per al teu cor desert!
Demana una gota a aquesta urna!
Demana un cant a aquest concert!
Plane au-dessus des autres femmes,
Et laisse errer tes yeux si beaux
Entre le ciel où sont les âmes
Et la terre où sont des tombeaux!
Eleva’t per damunt de les altres dones
i deixa errar els teus ulls tan bells
entre el cel on hi ha les ànimes
i la terra on hi ha les tombes!
L’enamourée - L'enamorada
Text de Théodore Faullin de Banville (1823-1891)
Ils se disent, ma colombe,
Que tu rêves, morte encore,
Sous la pierre d’une tombe :
Mais pour l’âme qui t’adore,
Tu t’éveilles ranimée,
Ô pensive bien-aimée !
Diuen, coloma meva,
que encara somies, morta,
sota la llosa d’una tomba;
però, per a l’ànima que t’adora,
et despertes, retornada a la vida,
oh estimada pensívola!
Par les blanches nuits d’étoiles,
Dans la brise qui murmure,
Je caresse tes longs voiles,
Ta mouvante chevelure,
Et tes ailes demi-closes
Qui voltigent sur les roses !
En les blanques nits estelades,
dins la brisa que mormola,
acarono els teus llargs vels,
la teva cabellera ondulant,
i les teves ales mig closes,
que voleien damunt les roses.
Ô délices ! je respire
Tes divines tresses blondes !
Ta voix pure, cette lyre,
Suit la vague sur les ondes,
Et, suave, les effleure,
Comme un cygne qui se pleure !
Oh, quina delícia! Respiro
les teves divines trenes rosses!
La teva veu pura, aquesta lira,
acompanya l’onada damunt les aigües,
i suaument les frega,
com un cigne que plora la seva pena.
À Chloris
Text de Théophile de Viau (1590-1626)
S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Si és cert, Cloris, que m’estimes,
–i penso que m’estimes de debò–,
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.
Tot el que s’explica de l’ambrosia
no em captiva gens
comparat amb la gràcia dels teus ulls.
Marian Márquez (1978)
Cançons i Proverbis (selecció)
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Proverbi
(fragment del poema «Proverbi», forma part del llibre pòstum Óssa Menor)

Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d’occiure
però el bo és com el somrís de l’aigua a la canal.

Jo et robaria un bes
(fragment del poema «Per Sant Joan», inclòs al llibre La gesta dels estels)

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.

Cada noia fadrina demanarà un promès,
l’algàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s’esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d’artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se’n els precs
-i el teu
si t’atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.

Proverbi II
(poema del llibre pòstum Óssa Menor)

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.

Madrigal
(fragment del poema «Plovia a la vinya», inclòs al llibre El poema de la rosa als llavis)

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls
Eduard Toldrà (1895-1962)
A l’Ombra del Lledoner
Text de Tomàs Garcés (1901-1993)
A l’ombra del lledoner

A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l’esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor és lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dona repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
–Cavaller, l’amor és lluny;
amb l’ombra i el cant fugia.
–Fadrina, l’amor és lluny;
per l’ampla plana camina.

La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n’han fugit,
però hi crema l’estelada.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
–Fadrina, l’amor és lluny;
demana’l a punta d’alba,
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.

Cançó de comiat

Adeu, galant terra, adeu!
Adeu-siau, vinya verda,
flor seca del caminal
lledoner de bona ombreta.
Ja no m’assec al pedrís
ni me bressa la riera.
Adeu, galant terra, adeu.

Les lloses d’aquell bancal
són ombrejades i fresques.
Els lledoners de la font
han tret una fulla tendra
i els ceps faran bon raïm
quan els oregi el setembre.
Adeu, galant terra, adeu.

Els ceps faran bon raïm
i llum viva les estrelles.
Vindran les nits de l’estiu,
la mar quieta i estesa
llambrant sota el cop dels rems,
tallada per la carena.
Adeu, galant terra, adeu.

Vindran les nits de l’estiu,
la tardô i la primavera,
les boires que baixa el cim,
el crit de les orenetes.
I sempre el respir del mar
i el batec de les estrelles.
Adeu, galant terra, adeu.

Adeu, muntanya, pedrís,
paret blanca de l’església,
aigua clara de la font,
plata de les oliveres,
olor mullada dels horts,
estrella, riera, vela.
Adeu, galant terra, adeu.

Cançó de grumet

Adeu, turons de Marsella,
ja se’n van els mariners.
Tot just hem hissat la vela
es gira un oratge fresc.
Aquell pinar de la costa
deu ser ple de cants d’ocell;
si no sentim l’ocellada
ens du romaní l’oreig.
Quin goig, de bon dematí,
seguir la darrera estrella:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Infla’t, vela; llisca, vela!
Com s’allunya la ciutat!
Guaita l’or clar de la platja
i a dalt de tot el cel clar.
Timoner, potser sospires?
L’enyorança t’ha punxat?
El gallaret llengotej
i enjoia tota la nau.
Quin goig, cremant sobre els pals,
el gallaret de la festa:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Adeu, turons de Marsella!
Adeu, la noia i el pi!
No ens espanten les ventades
ni la boira de la nit.
Si el vent xiula entre les cordes,
demà el mar serà ben llis.
A cada port ens espera,
amorós, un llavi fi.
Quin goig, tornant de la mar,
el petó d’una donzella:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Cançó de bressol

De bon matí se n’ha anat;
tot just despuntava el dia
i l’estrella de l’amor
era un brot de tarongina.
La rosada del matí
era un plor de pedres fines.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
Apartarà els esbarzers
quan el punxin les espines.
Espines, feu-vos enllà;
vine, la menta florida.
Quan passa el seu cavall blanc
l’ocell tremola i refila.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
La selva s’aclarirà,
que la lluna la il·lumina.
Sota la llum de la nit
l’herba florida fugia,
però els ulls del cavall blanc
en la fosca l’endevinen.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
Dorm, infant, que el son és dolç
i l’oratjol hi convida.
Demà, de bon dematí,
ton pare serà a la llinda.
Que et trobi dintre el bressol
com una estrella adormida.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.

La vida de la galera

La vida de la galera
és molt llarga de contar.
Els rems empenyen la barca
i el meu cor va sospirant.
Els sospirs que el meu cor feia
se me’ls enduia el mestral.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Ai, mestral, tu que tens ales,
porta-li el meu sospirar,
posa’l damunt els seus llavis
cansats de tant d’esperar.
El meu braç no es cansa encara,
el rem no s’atura mai.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

El meu braç no el cansa l’ona
traïdora, ni el vent brau.
El rem talla l’aigua clara
com una espasa tallant
i de nit degota perles,
estrelles i diamants.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Les perles i les estrelles,
amor, per a vós seran.
Guardo les meves besades
pels vostres llavis cremants
i us enyora l’abraçada
ampla i forta del meu braç.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Amor, bé m’esperaríeu...
Digue-li ben baix, mestral.
Si duc al cor l’esperança
el mar es torna manyac;
els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
La vela sembla de plata,
em sento més lliure el braç.
La vida de la galera
ara és dolça de contar.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.
També et pot interessar...
Estiu al Palau
Dilluns, 10.08.26 – 20 h
Sala de Concerts
Emma Stratton, piano
R. Schumann: Fantasia en Do major, op. 17
S. Prokófiev: Sonata núm. 2, en Re menor, op. 14
F. Liszt: Rhapsodie espagnole, S. 254
Preu: 25 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –
Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Víctor Font – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Karin Zimmermann –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – M. Victòria Moncunill i Cirera – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Manel Sarasa Serra – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
El Palau de la Música Catalana agraeix també les donacions dels benefactors que volen restar en l'anonimat.
Fitxa del concert Comprar

Programa de mà
Irene Mas & Marc Serra
— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà
Estiu al Palau
Dilluns, 3 d'agost de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Irene Mas, soprano
Marc Serra, piano
Edvard Grieg (1843-1907)
Sechs Lieder, op. 48

Gruss
Dereinst, Gedankemein
Lauf der Welt
Die verschwiegene Nachtigall
Zur Rosenzeit
Ein Traum
Felix Mendelssohn (1809-1847)
Nachtlied, op. 71 núm. 6
Die Liebende schreibt, op. 86 núm. 3
Maurice Ravel (1875-1937)
Pavane pour une infante défunte (piano sol)
Reynaldo Hahn (1874-1947)
Offrande
Quand la nuit n’est pas étoilée
L’enamourée
À Chloris
Frederic Mompou (1893-1987)
Cançó i dansa (piano sol)
Marian Márquez (1978)
Cançons i Proverbis (selecció)

Proverbi
Jo et robaria un bes
Proverbi 2
Madrigal
Eduard Toldrà (1895-1962)
A l’Ombra del Lledoner

A l’ombra del lledoner
Cançó de comiat
Cançó de grumet
Cançó de bressol
La vida de la Galera
Aquest concert té una durada de 70 minuts, sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
#lied #jovestalents
Poema
Requisit
la sang que surt com canonada que rebenta,
la sang que taca els llençols blancs i ho fa amb violència,
la sang que ve amb un crit que esquerda els òrgans,
la sang que no es barreja amb la suor perquè és més densa,
la sang que surt a raig d’entre les cames de qui tot just comença,
la sang de les dones que són ara mateix a l’hospital,
la sang, aquesta sang, als meus poemes.

Mireia Calafell
Nosaltres, qui (LaBreu, 2020)
Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El gènere del lied (la cançó de saló), que es consolida al segle XIX, en ple Romanticisme centreeuropeu. Irene Mas i Marc Serra proposen una vetllada que recupera l’esperit de les Liederabend (tardes de cançons). Aquestes peces posen música a un poema amb acompanyament principalment de piano; en època preromàntica l’instrument era un simple suport, però més tard adquireix un paper expressiu propi evocant el so d’un riu, el galop d’un cavall o els sentiments de qui canta. El text, a més, assoleix una profunditat psicològica fins aleshores inèdita.
Quines són les claus del concert?
La soprano mallorquina Irene Mas, amb una consolidada carrera tant en òpera com en recital, actua al costat del pianista barceloní Marc Serra, que el 2017 va debutar en aquest escenari al cicle El Primer Palau. Tots dos interpretaran obres de referència en l’àmbit del lied del compositor alemany Felix Mendelssohn, però també d’autors d’altres latituds que evidencien l’expansió d’aquest gènere cambrístic més enllà de l’àmbit germànic. És el cas de les Sis cançons amb poemes en alemany del noruec Edvard Grieg i de quatre mélodies (el lied francès) del veneçolà Reynaldo Hahn. El programa inclou igualment dos exemples de lied català: una selecció del cicle Cançons i Proverbis de la compositora tarragonina Marian Márquez, sobre poemes de Salvat-Papasseit (2011), i A l’Ombra del Lledoner, un clàssic recull de cinc peces sobre textos de Tomàs Garcés publicat el 1924. Marc Serra, a més, interpretarà dues peces per a piano sol de Ravel i Mompou.
A què he de parar atenció?
A la interpretació del lied català, que comparteix l’essència de la tradició europea del lied alemany, la mélodie française o la canción española: la paraula és música i la música és paraula. La missió de l’intèrpret és donar vida al poema amb el cant, amb una dicció cristal·lina i una dramatització subtil que permeti al públic entendre el text. El piano no ha de ser un simple acompanyant, perquè és el soci que crea l’atmosfera i pinta les imatges del poema.
Sabies que...
Al final del segle XIX, en ple context de la Renaixença cultural catalana, un grup de compositors va començar a posar música a poemes en català inspirant-se en la tradició del lied. El veritable esclat del gènere a Catalunya va arribar amb el moviment noucentista, ja entrat el segle XX. La poesia de grans autors com Carner, Sagarra, Garcés o Salvat-Papasseit va ser musicada per autors com ara Toldrà, Mompou, els Lamote de Grignon (pare i fill), Pahissa o Blancafort, entre d’altres. El cicle A l’Ombra del Lledoner d’Eduard Toldrà, el va estrenar al Palau de la Música Catalana el mateix compositor al piano acompanyant el tenor Emili Vendrell.
Comentari
Poemes convertits en cançons i melodies capaces d’anar més enllà de les paraules. Així és l’univers del lied, un espai íntim fet de sentiments, confidències i emocions que troben en la música l’expressió més profunda. La soprano Irene Mas i el pianista Marc Serra ens conviden avui a endinsar-nos al món suggeridor de la cançó europea a través d’un recorregut que s’estén des del segle XIX fins a la creació contemporània.

El viatge comença amb el romàntic alemany Felix Mendelssohn, de qui escoltarem dues pàgines carregades de sensibilitat i bellesa melòdica: la nocturnal Nachtlied, d’atmosfera reflexiva, i Die Liebende schreibt, que, amb paraules de Goethe i una delicada línia vocal, transmet l’anhel d’una dona que escriu una carta mentre evoca el seu estimat. Goethe també és present, juntament amb altres poetes alemanys, als Sechs Lieder del noruec Edvard Grieg, una col·lecció en què el compositor explora les múltiples cares de l’amor a través d’una gran varietat d’atmosferes, des de miniatures delicades fins a passatges d’intensa força expressiva.

La música del francoveneçolà Reynaldo Hahn ens trasllada a la França de la Belle Époque mitjançant quatre pàgines emblemàtiques del seu repertori. Totes esdevenen veritable paradigma de refinament i sensibilitat, especialment À Chloris, concebuda com un homenatge a J. S. Bach i inspirada en un poema de Théophile de Viau. La melodia elegant i el subtil perfum arcaïtzant evoquen el Barroc francès a través d’una mirada dolça i nostàlgica de principis del segle XX.

Inspirant-se en versos de Tomàs Garcés, Eduard Toldrà va donar al repertori vocal català una de les joies més preuades. A l’Ombra del Lledoner desplega un llenguatge musical d’una extraordinària naturalitat que tradueix, amb sensibilitat exquisida, els paisatges, les emocions i la llum mediterrània evocats pels versos. Un segle després, la tarragonina Marian Márquez reprèn el diàleg entre música i poesia a Cançons i Proverbis, una obra que captura tota la força lírica i l’esperit renovador de Joan Salvat-Papasseit des d’una sensibilitat plenament contemporània.

Entre aquestes pàgines vocals, el piano assumeix momentàniament el protagonisme amb dues obres singulars. La cèlebre Pavane pour une infante défunte de Maurice Ravel recrea una dansa antiga evocada amb nostàlgia i elegància, mentre que Frederic Mompou aconsegueix, en les seves celebrades Cançons i danses, el miracle d’una profunda capacitat de suggeriment rere una aparent simplicitat.

Ana María Dávila, periodista musical
Biografies
Irene Mas, soprano
Nascuda a Palma, inicià la seva formació musical i escènica al Teatre Principal d’aquesta ciutat i, posteriorment, obtingué el grau superior de violí (Conservatori Superior de les Illes Balears), amb A. León Ara i J. Manuel Álvarez, i el grau superior de cant (Conservatori Superior del Liceu), amb Dolors Aldea, i rebent diverses mencions d’honor.

Ha estat guardonada en diversos concursos nacionals i internacionals, entre els quals destaquen el Premi Manuel Ausensi al Concurs Internacional de Música de les Corts, el Premi Mirna Lacambra-Escola d’Òpera de Sabadell, el segon premi ex aequo i el Premi Joventuts Musicals d’Espanya al concurs El Primer Palau, fet que li va permetre debutar amb un recital en solitari al Palau de la Música Catalana, així com el premi extraordinari de la Fundació de Música Ferrer-Salat al Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas.

També ha estat distingida per diverses institucions: Beca Joves Promeses de la Fundació Ferrer-Salat, Beca d’Alta Especialització de la Fundació AIE, Acadèmia de Formació Professional de Jordi Savall, així com pel programa LIFE New Artists del LIFE Victoria i l’Acadèmia de la Schubertíada de Vilabertran.

Entre les seves aparicions operístiques destaquen els papers de Sophie (Werther, J. Massenet), i els personatges mozartians de Susanna (Le nozze di Figaro), Zerlina (Don Giovanni) i Despina (Così fan tutte), i els de Rossini: Giulia (La scala di seta) i Sofia (Il signor Bruschino), a més de Belinda (Dido and Aeneas, H. Purcell), la Música (L’Orfeo, C. Monteverdi) i Nella (Gianni Schicchi, Puccini). Paral·lelament, desenvolupa una intensa activitat en l’àmbit del lied, en què actua al costat de Malcolm Martineau, Valentina Pfister i Marc Serra.

La seva musicalitat i versatilitat vocal li han permès construir una trajectòria que abraça un repertori que va des de la música medieval fins a la música contemporània. Ha desenvolupat la seva activitat artística a Espanya, Alemanya, França, els Països Baixos, Croàcia, la República Txeca, Bulgària, Suïssa, Finlàndia, Irlanda, Anglaterra, Itàlia, Mèxic, Colòmbia, l’Índia i Corea. Entre els seus enregistraments discogràfics destaca Missa criolla d’Ariel Ramírez, al costat de la Kammerorchester de Zúric per a Deutsche Grammophon, així com un gran nombre d’enregistraments per a Lauda Musica i Alia Vox.

Ha estat artista resident del LIFE Victoria i cal destacar també el seu debut a l’Oxford Lieder Festival i al Gran Teatre del Liceu amb L’incoronazione di Poppea de C. Monteverdi. La temporada passada també va debutar al Teatro Mayor de Bogotà amb La Grande Chapelle, al Croatian National Theatre amb La serva padrona, a l’Auditorio Nacional de Madrid amb El Messies de Händel i al Teatro Arriaga de Bilbao al costat de Malcolm Martineau.
Marc Serra, piano
Nascut a Barcelona, combina la seva carrera com a solista amb una intensa activitat al món del lied. Descrit com un músic que “sembla tenir una relació primària, respectuosa i íntima amb la música, com si l’entengués des del còrtex i li insuflés vida” («Núvol»), ha estat elogiat per la seva atenció absoluta al timbre i la sensibilitat per evocar matisos sonors, com apunta la «Revista Musical Catalana», que el qualifica de “subtil, dolç i tendre”.

Va debutar com a solista als setze anys a l’Auditori Palau de Congressos de Girona amb l’Orquestra del Conservatori Isaac Albéniz, sota la batuta de Lluís Caballeria. Al llarg de la seva carrera ha estat guardonat en nombrosos concursos nacionals i internacionals. El 2017 va debutar al Palau de la Música gràcies a El Primer Palau i ha realitzat concerts per Espanya i Suïssa en sales destacades, com l’Auditori de Barcelona i Grosser Saal de la Hochschule für Musik de Basilea, i als festivals Nits de Clàssica i Jalgi! Voz Festival de Vitòria.

Com a pianista de lied, ha tingut l’oportunitat de debutar en festivals de renom, com la Schubertíada de Vilabertran, Oxford Lieder Festival i LIFE Victoria de Barcelona, i ha tocat a l’Auditori de Barcelona i al Palau de la Música.

Va fer els seus estudis de piano a Barcelona amb Maria Jesús Crespo i a Basilea amb Claudio Martínez Mehner. A més, ha aprofundit en el món del lied amb Francisco Poyato i Anton Kernjak, i ha rebut consell de mestres com ara Luiz de Moura Castro, Ferenc Rados, Hartmut Höll o Wolfram Rieger.

Marc Serra ha estat becat per la Fundació Güell (2015) i la Fundació Victoria de los Ángeles, amb la qual ha col·laborat en la gravació del CD Pau i Victòria. Els últims anys ha estat pianista col·laborador del Màster de Lied Victoria de los Ángeles a l’ESMUC i actualment exerceix com a corepetidor de cant al Conservatori de Badalona.

El gener del 2025 va debutar al Carnegie Hall de Nova York, al programa Song Studio de Renée Fleming.
Textos
Edvard Grieg (1843-1907)
Sechs Lieder, op. 48* – Sis cançons
Gruß
Text de Heinrich Heine (1797-1856)
Salutació
Leise zieht durch mein Gemüt
Liebliches Geläute,
Klinge, kleines Frühlingslied,
Kling hinaus ins Weite.
Mou-te dolçament per la meva ànima,
repic gentil,
sona, petita cançó de primavera,
sona cap a la llunyania.
Zieh hinaus bis an das Haus,
Wo die Veilchen sprießen,
Wenn du eine Rose schaust,
Sag, ich laß sie grüßen.
Arriba’t fins a la casa
on creixen les violetes,
i quan vegis una rosa
digues-li que la saludo.
Dereinst, Gedankemein
Text de Cristóbal de Castillejos, traducció a l’alemany d’Emanuel Geibel (1815-1884)
Algun dia, pensaments meus
Dereinst, dereinst,
Gedenke mein,
Wirst ruhig sein.
Algun dia, algun dia,
pensaments meus,
us haureu calmat.
Läßt Liebesglut
Dich still nicht werden:
In kühler Erden,
Da schläfst du gut;
Dort ohne Liebe
Und ohne Pein
Wirst ruhig sein.

Si l’ardor amorosa
encara no s’ha encalmat,
en la terra freda
hi dormiràs bé;
allà sense amor
i sense penes
descansaràs tranquil.
Was du im Leben
Nicht hast gefunden,
Wenn es entschwunden,
Wird dir's gegeben.
Dann ohne Wunden
Und ohne Pein
Wirst ruhig sein.
El que en la vida
no has trobat,
quan s’hagi esvaït,
et serà donat.
Sense ferides,
i sense penes
descansaràs tranquil.
Lauf der Welt
Text de Kudwig Uhland (1787-1862)
Decurs del món
An jedem Abend geh' ich aus
Hinauf den Wiesensteg.
Sie schaut aus ihrem Gartenhaus,
Es steht hart am Weg.
Wir haben uns noch nie bestellt,
Es ist nur so der Lauf der Welt.
Cada vespre surto enfora
i pujo fins a la prada.
Ella mira des del seu pavelló,
que s’aixeca ferm en el camí.
Encara no ens hem mai citat,
només és així el decurs del món.
Ich weiß nicht, wie es so geschah,
Seit lange küss' ich sie,
Ich bitte nicht, sie sagt nicht: ja!
Doch sagt sie: nein! auch nie.
Wenn Lippe gern auf Lippe ruht,
Wir hindern's nicht, uns dünkt es gut.
No sé com succeí,
fa temps que la beso,
ni ho demano ni em diu: sí!,
però tampoc mai em diu no!
Quan els llavis reposen contents en els llavis,
no ho amaguem, ens agrada.
Das Lüftchen mit der Rose spielt,
Es fragt nicht: hast mich lieb?
Das Röschen sich am Taue kühlt,
Es sagt nicht lange: gib!
Ich liebe sie, sie liebet mich,
Doch keines sagt: ich liebe dich!
Les brises juguen amb la rosa,
no es pregunta: m’estimes?
La roseta es refreda amb la rosada,
ja no es diu més: entrega’t!
Jo l’estimo, ella m’estima,
però ningú no diu: t’estimo!
Die verschwiegene Nachtigall
Text de Walter von der Vogelweide (1170-1230)
El rossinyol discret
Unter den Linden,
An der Haide,
Wo ich mit meinem Trauten saß,
Da mögt ihr finden,
Wie wir beide
Die Blumen brachen und das Gras.
Vor dem Wald mit süßem Schall,
Tandaradei!
Sang im Tal die Nachtigall.
Sota el til·ler,
a la prada,
on seia amb el meu estimat,
podreu veure
on nosaltres dos
collírem flors i herba.
Davant del bosc amb un cant dolç,
Tandaradai!
cantava el rossinyol a la vall.
Ich kam gegangen
Zu der Aue,
Mein Liebster kam vor mir dahin.
Ich ward empfangen
Als hehre Fraue,
Daß ich noch immer selig bin.
Ob er mir auch Küsse bot?
Tandaradei!
Seht, wie ist mein Mund so rot!
Vaig arribar
a la prada,
l’estimat ja havia arribat.
Vaig ésser rebuda
com una dona excelsa,
que encara soc sempre feliç.
Si m’oferí també un bes?
Tandaradai!
Mireu, que vermella està la meva boca!
Wie ich da ruhte,
Wüßt' es einer,
Behüte Gott, ich schämte mich.
Wie mich der Gute
Herzte, keiner
Erfahre das als er und ich –
Und ein kleines Vögelein,
Tandaradei!
Das wird wohl verschwiegen sein.
Com vaig reposar allà,
si algú ho sabés,
valgui’m Déu, m’avergonyiria.
Com m’abraçà
el bé, ningú
no ho sap més que ell i jo...
i un petit ocellet,
Tandaradai!
que serà molt discret.
Zur Rosenzeit
Text de Johann Wolfgang von Goethe
A l’època de les roses
Ihr verblühet, süße Rosen,
Meine Liebe trug euch nicht;
Blühtet, ach! dem Hoffnungslosen,
Dem der Gram die Seele bricht!
Floriu, dolces roses,
i no us porta el meu amor;
floriu, ai!, per al desesperat,
amb l’ànima trencada per l’aflicció!
Jener Tage denk' ich trauernd,
Als ich, Engel, an dir hing,
Auf das erste Knöspchen lauernd
Früh zu meinem Gartenging.
Penso entristit en aquells dies
quan jo, àngel, estava aferrat a tu,
i esperàvem que la primera poncella
arribés de matinada al meu jardí.
Alle Blüten, alle Früchte
Noch zu deinen Füßen trug
Und vor deinem Angesichte
Hoffnung in dem Herzen schlug.
Totes les flors, totes les fruites
les dipositava jo als teus peus,
i en veure la teva cara
l’esperança envaïa el meu cor.
Ein Traum
Text de Friedrich von Bodenstedt (1819-1892)
Un somni
Mir träumte einst ein schöner Traum:
Mich liebte eine blonde Maid;
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
Vaig somniar una vegada un bell somni:
una noia rossa m’estimava;
era en la volta verda del bosc,
era en el càlid temps primaveral:
Die Knospe sprang, der Waldbach schwoll,
Fern aus dem Dorfe scholl Geläut –
Wir waren ganzer Wonne voll,
Versunken ganz in Seligkeit.
les poncelles brotaven, el rierol s’inflava,
arribaven repics llunyans des del poble...
estàvem plens de felicitat,
submergits del tot en la beatitud.
Und schöner noch als einst der Traum
Begab es sich in Wirklichkeit –
Es war am grünen Waldesraum,
Es war zur warmen Frühlingszeit:
I encara més bell que aquell somni
succeí en la realitat...
fou en la volta verda del bosc,
fou en el càlid temps primaveral.
Der Waldbach schwoll, die Knospe sprang,
Geläute scholl vom Dorfe her –
Ich hielt dich fest, ich hielt dich lang
Und lasse dich nun nimmermehr!
El rierol s’inflà, les poncelles brotaren,
arribaren repics des del poble...
et vaig abraçar fermament, molta estona,
i mai més no et vaig deixar!
O frühlingsgrüner Waldesraum!
Du lebst in mir durch alle Zeit –
Dort ward die Wirklichkeit zum Traum,
Dort ward der Traum zur Wirklichkeit!
Oh, volta del bosc de verd primaveral!
Vius en mi en tot moment...
Allà la realitat fou un somni,
allà el somni es féu realitat!

* Traduccions de Manuel Capdevila i Font
Felix Mendelssohn (1809-1847)
Nachtlied, op.71 núm. 6 – Cançó nocturna
Text de Joseph von Eichendorff (1788-1857)
Vergangen ist der lichte Tag;
Von ferne kommt der Glocken Schlag.
So reist die Zeit die ganze Nacht,
Nimmt manchen mit, der's nicht gedacht.
Ja ha fugit la llum del dia;
les campanes repiquen en la llunyania.
El temps viatja durant tota la nit
emportant-se ànimes inconscients.
Wo ist nun hin die bunte Lust,
Des Freundes Trost und treue Brust,
Der Liebsten süßer Augenschein?
Will keiner mit mir munter sein?
On és ara la rauxa i la joia,
l’abraçada reconfortant d’un bon amic,
la dolça mirada dels ulls estimats?
Ningú es quedarà despert amb mi?
Frisch auf denn, liebe Nachtigall,
Du Wasserfall mit hellem Schall!
Gott loben wollen wir vereint,
Bis daß der lichte Morgen scheint!
Torna a començar, estimat rossinyol,
la teva cascada de so brillant!
Junts resarem a Déu
fins que la llum del matí torni a venir!
Die Liebende schreibt, op. 86 núm. 3 - L'estimada escriu
Text de Rainer Maria Rilke
Ein Blick von deinen Augen in die meinen,
Ein Kuß von deinem Mund auf meinem Munde,
Wer davon hat, wie ich, gewisse Kunde,
Mag dem was anders wohler freulich scheinen?
Una mirada dels teus ulls dins dels meus,
un petó de la teva boca sobre la meva;
qui n’ha tingut, com jo, la certesa,
difícilment podrà trobar plaer en cap altra cosa.
Entfernt von dir, entfremdet von den Meinen,
Führ' ich stets die Gedanken in die Runde,
Und immer treffen sie auf jene Stunde,
Die einzige: da fang' ich an zu weinen.
Lluny de tu, allunyada també dels meus,
faig voltar incessantment els meus pensaments,
i sempre tornen a aquella hora,
l’única, i aleshores començo a plorar.
Die Thräne trocknet wieder unversehens:
Er liebt ja, denk' ich, her in diese Stille,
Und solltest du nicht in die Ferne reichen?
Però les llàgrimes s’eixuguen tot seguit:
“Ell m’estima”, penso en aquest silenci;
i no hauria el teu amor d’arribar fins a la llunyania?
Vernimm das Lispeln dieses Liebewehens;
Mein einzig Glück auf Erden ist dein Wille,
Dein freundlicher zu mir; gib mir ein Zeichen!
Escolta el murmuri d’aquest dolor d’amor;
l’única felicitat que tinc en aquest món és la teva voluntat,
la teva bondat envers mi. Dona’m un senyal!
Reynaldo Hahn (1874-1947)
Offrande – Ofrena
Text de Paul Verlaine (1844-1896)
Voici des fruits, des fleurs, des feuilles et des branches
Et puis voici mon cœur qui ne bat que pour vous.
Ne le déchirez pas avec vos deux mains blanches
Et qu’à vos yeux si beaux l’humble présent soit doux.
Aquí teniu fruits, flors, fulles i branques,
i també el meu cor, que només batega per vós.
No l’esquinceu amb les vostres mans blanques,
i que aquest humil present sigui dolç als vostres bells ulls.
J’arrive tout couvert encore de rosée
Que le vent du matin vient glacer à mon front.
Souffrez que ma fatigue, à vos pieds reposée,
Rêve des chers instants qui la délasseront.
Arribo encara cobert de rosada,
que el vent del matí ha glaçat al meu front.
Permeteu que el meu cansament, reposat als vostres peus,
somiï d’instants estimats que li retornaran el descans.
Sur votre jeune sein laissez rouler ma tête
Toute sonore encore de vos derniers baisers ;
Laissez-la s’apaiser de la bonne tempête,
Et que je dorme un peu puisque vous reposez.
Deixeu que el meu cap reposi sobre el vostre jove pit,
encara ressonant dels vostres darrers petons;
deixeu que s’assereni després de la dolça tempesta,
i que dormi una estona, ja que vós reposeu.
Quand la nuit n’est pas étoilée – Quan la nit no és estrellada
Text de Victor Hugo (1802-1885)
Quand la nuit n’est pas étoilée
Viens te bercer aux flots des mers;
Comme la mort, elle est voilée,
Comme la vie, ils sont amers.
Quan la nit no és estrellada,
vine a gronxar-te sobre les ones del mar;
com la mort, la nit és velada;
com la vida, les ones són amargues.
L’ombre et l’abîme ont un mystère
Que nul mortel ne pénétra;
C’est Dieu qui leur dit de se taire
Jusqu’au jour où tout parlera!
L’ombra i l’abisme amaguen un misteri
que cap mortal no ha penetrat mai.
És Déu qui els ha manat callar
fins al dia que tot parlarà.
D’autres yeux de ces flots sans nombre
Ont vainement cherché le fond!
D’autres yeux se sont emplis d’ombre
À contempler ce ciel profond!
Altres ulls d’aquestes ones innombrables
n’han cercat vanament el fons:
i d’altres s’han omplert d’ombra
per contemplar aquest cel profund.
Toi, demande au monde nocturne
De la paix pour ton cœur désert!
Demande une goutte à cette urne!
Demande un chant à ce concert!
Tu, demana al món nocturn
pau per al teu cor desert!
Demana una gota a aquesta urna!
Demana un cant a aquest concert!
Plane au-dessus des autres femmes,
Et laisse errer tes yeux si beaux
Entre le ciel où sont les âmes
Et la terre où sont des tombeaux!
Eleva’t per damunt de les altres dones
i deixa errar els teus ulls tan bells
entre el cel on hi ha les ànimes
i la terra on hi ha les tombes!
L’enamourée - L'enamorada
Text de Théodore Faullin de Banville (1823-1891)
Ils se disent, ma colombe,
Que tu rêves, morte encore,
Sous la pierre d’une tombe :
Mais pour l’âme qui t’adore,
Tu t’éveilles ranimée,
Ô pensive bien-aimée !
Diuen, coloma meva,
que encara somies, morta,
sota la llosa d’una tomba;
però, per a l’ànima que t’adora,
et despertes, retornada a la vida,
oh estimada pensívola!
Par les blanches nuits d’étoiles,
Dans la brise qui murmure,
Je caresse tes longs voiles,
Ta mouvante chevelure,
Et tes ailes demi-closes
Qui voltigent sur les roses !
En les blanques nits estelades,
dins la brisa que mormola,
acarono els teus llargs vels,
la teva cabellera ondulant,
i les teves ales mig closes,
que voleien damunt les roses.
Ô délices ! je respire
Tes divines tresses blondes !
Ta voix pure, cette lyre,
Suit la vague sur les ondes,
Et, suave, les effleure,
Comme un cygne qui se pleure !
Oh, quina delícia! Respiro
les teves divines trenes rosses!
La teva veu pura, aquesta lira,
acompanya l’onada damunt les aigües,
i suaument les frega,
com un cigne que plora la seva pena.
À Chloris
Text de Théophile de Viau (1590-1626)
S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois point que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Si és cert, Cloris, que m’estimes,
–i penso que m’estimes de debò–,
no crec que ni els propis reis
tinguin una felicitat com la meva.
Que la mort serait importune
À venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Que inoportuna seria la mort
si vingués a canviar la meva fortuna
per la felicitat del cel!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.
Tot el que s’explica de l’ambrosia
no em captiva gens
comparat amb la gràcia dels teus ulls.
Marian Márquez (1978)
Cançons i Proverbis (selecció)
Text de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Proverbi
(fragment del poema «Proverbi», forma part del llibre pòstum Óssa Menor)

Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d’occiure
però el bo és com el somrís de l’aigua a la canal.

Jo et robaria un bes
(fragment del poema «Per Sant Joan», inclòs al llibre La gesta dels estels)

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.

Cada noia fadrina demanarà un promès,
l’algàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s’esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d’artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se’n els precs
-i el teu
si t’atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.

Proverbi II
(poema del llibre pòstum Óssa Menor)

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.

Madrigal
(fragment del poema «Plovia a la vinya», inclòs al llibre El poema de la rosa als llavis)

Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls
Eduard Toldrà (1895-1962)
A l’Ombra del Lledoner
Text de Tomàs Garcés (1901-1993)
A l’ombra del lledoner

A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l’esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor és lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dona repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
–Cavaller, l’amor és lluny;
amb l’ombra i el cant fugia.
–Fadrina, l’amor és lluny;
per l’ampla plana camina.

La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n’han fugit,
però hi crema l’estelada.

Les branques del lledoner
són fines i despullades;
–Fadrina, l’amor és lluny;
demana’l a punta d’alba,
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.

Cançó de comiat

Adeu, galant terra, adeu!
Adeu-siau, vinya verda,
flor seca del caminal
lledoner de bona ombreta.
Ja no m’assec al pedrís
ni me bressa la riera.
Adeu, galant terra, adeu.

Les lloses d’aquell bancal
són ombrejades i fresques.
Els lledoners de la font
han tret una fulla tendra
i els ceps faran bon raïm
quan els oregi el setembre.
Adeu, galant terra, adeu.

Els ceps faran bon raïm
i llum viva les estrelles.
Vindran les nits de l’estiu,
la mar quieta i estesa
llambrant sota el cop dels rems,
tallada per la carena.
Adeu, galant terra, adeu.

Vindran les nits de l’estiu,
la tardô i la primavera,
les boires que baixa el cim,
el crit de les orenetes.
I sempre el respir del mar
i el batec de les estrelles.
Adeu, galant terra, adeu.

Adeu, muntanya, pedrís,
paret blanca de l’església,
aigua clara de la font,
plata de les oliveres,
olor mullada dels horts,
estrella, riera, vela.
Adeu, galant terra, adeu.

Cançó de grumet

Adeu, turons de Marsella,
ja se’n van els mariners.
Tot just hem hissat la vela
es gira un oratge fresc.
Aquell pinar de la costa
deu ser ple de cants d’ocell;
si no sentim l’ocellada
ens du romaní l’oreig.
Quin goig, de bon dematí,
seguir la darrera estrella:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Infla’t, vela; llisca, vela!
Com s’allunya la ciutat!
Guaita l’or clar de la platja
i a dalt de tot el cel clar.
Timoner, potser sospires?
L’enyorança t’ha punxat?
El gallaret llengotej
i enjoia tota la nau.
Quin goig, cremant sobre els pals,
el gallaret de la festa:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Adeu, turons de Marsella!
Adeu, la noia i el pi!
No ens espanten les ventades
ni la boira de la nit.
Si el vent xiula entre les cordes,
demà el mar serà ben llis.
A cada port ens espera,
amorós, un llavi fi.
Quin goig, tornant de la mar,
el petó d’una donzella:
“no hi ha lliri sense flor,
ni barco sense bandera”.

Cançó de bressol

De bon matí se n’ha anat;
tot just despuntava el dia
i l’estrella de l’amor
era un brot de tarongina.
La rosada del matí
era un plor de pedres fines.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
Apartarà els esbarzers
quan el punxin les espines.
Espines, feu-vos enllà;
vine, la menta florida.
Quan passa el seu cavall blanc
l’ocell tremola i refila.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
La selva s’aclarirà,
que la lluna la il·lumina.
Sota la llum de la nit
l’herba florida fugia,
però els ulls del cavall blanc
en la fosca l’endevinen.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.
Dorm, infant, que el son és dolç
i l’oratjol hi convida.
Demà, de bon dematí,
ton pare serà a la llinda.
Que et trobi dintre el bressol
com una estrella adormida.
Dorm, infant,
que ton pare n’és al camp
a collir menta florida.

La vida de la galera

La vida de la galera
és molt llarga de contar.
Els rems empenyen la barca
i el meu cor va sospirant.
Els sospirs que el meu cor feia
se me’ls enduia el mestral.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Ai, mestral, tu que tens ales,
porta-li el meu sospirar,
posa’l damunt els seus llavis
cansats de tant d’esperar.
El meu braç no es cansa encara,
el rem no s’atura mai.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

El meu braç no el cansa l’ona
traïdora, ni el vent brau.
El rem talla l’aigua clara
com una espasa tallant
i de nit degota perles,
estrelles i diamants.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Les perles i les estrelles,
amor, per a vós seran.
Guardo les meves besades
pels vostres llavis cremants
i us enyora l’abraçada
ampla i forta del meu braç.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Amor, bé m’esperaríeu...
Digue-li ben baix, mestral.
Si duc al cor l’esperança
el mar es torna manyac;
els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.

Els delfins salten i riuen
i hi ha una gavina al pal.
La vela sembla de plata,
em sento més lliure el braç.
La vida de la galera
ara és dolça de contar.
Amor, bé m’esperaríeu,
amor.
També et pot interessar...
Estiu al Palau
Dilluns, 10.08.26 – 20 h
Sala de Concerts
Emma Stratton, piano
R. Schumann: Fantasia en Do major, op. 17
S. Prokófiev: Sonata núm. 2, en Re menor, op. 14
F. Liszt: Rhapsodie espagnole, S. 254
Preu: 25 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –
Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Víctor Font – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Karin Zimmermann –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – M. Victòria Moncunill i Cirera – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Manel Sarasa Serra – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
El Palau de la Música Catalana agraeix també les donacions dels benefactors que volen restar en l'anonimat.

Irene Mas & Marc Serra— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà

Programa

Poema

Et cal saber...

Comentari

Biografies

Biografies

Irene Mas, soprano

Biografies

Marc Serra, piano

Textos

També et pot interessar...

Mecenes d'Honor

Mecenes Protectors

Mecenes col·laboradors

Mitjans Col·laboradors

Col·laboradors

Benefactors d'Honor

Benefactors Principals

Benefactors

Irene Mas & Marc Serra— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà

Programa

Poema

Et cal saber...

Comentari

Biografies

Irene Mas, soprano

Marc Serra, piano

Textos

També et pot interessar...

Mecenes d'Honor

Mecenes Protectors

Mecenes col·laboradors

Mitjans Col·laboradors

Col·laboradors

Benefactors d'Honor

Benefactors Principals

Benefactors

Irene Mas & Marc Serra
— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà

Irene Mas & Marc Serra
— Grieg, Mendelssohn, Ravel, Hahn, Mompou, Márquez i Toldrà