Tercera escena

Brünnhilde
Tan ignominiós fou el que vaig perpetrar,
que an ignominiosament castigues el meu delicte?
Tan baix fou el que vaig fer,
que m’apartes humiliant-me tan profundament?
Tan deshonrós fou el que vaig iniciar,
que la meva falta em roba ara l’honor?                               
Oh, digues, pare! Mira’m als ulls:
calma la còlera, modera el furor,
i explica’m clarament la fosca culpa
que et força amb una obstinació inflexible
a rebutjar la teva filla més estimada!

Wotan
Estudia la teva acció,
ella t’explicarà la teva falta!

Brünnhilde
Vaig complir la teva ordre!

Wotan
Et vaig manar
que lluitessis per al Wälsung?

Brünnhilde
Això em vares manar
com a déu de les batalles!

Wotan
Però després vaig retirar la meva ordre!

Brünnhilde
Quan Fricka et va alienar el pensament;
en sotmetre’t al seu pensament,
et convertires en el teu propi enemic.

Wotan
Em pensava que m’havies entès,
i vaig castigar la provocació conscient;
però tu em prengueres per un covard i un neci!
No havia de venjar la traïció?,
tan insignificant eres per a la meva còlera?

Brünnhilde
Jo no soc sàvia,
però sabia una cosa:
que tu estimaves el Wälsung.
Coneixia el dilema que t’obligava,
a oblidar-lo completament.
Havies de contemplar només a l’altre,
cosa que afligia molt cruelment el teu cor;
haver de negar la teva protecció a Siegmund.

Wotan
Sabies això,
i malgrat tot, vares gosar protegir-lo?

Brünnhilde
Perquè jo només tenia davant dels ulls
la coacció per a l’altre
de qui dolorosament te n’allunyava,
i al qui tombaves l’esquena desconcertat.
La que en el combat protegeix l’esquena de Wotan
només veié el que tu no veies:
m’havia de presentar a Siegmund.
Vaig aparèixer davant seu per anunciar-li la mort,
vaig veure els seus ulls, vaig sentir les seves paraules;
vaig captar el sacre destret de l’heroi;
vaig percebre la contrarietat més coratjosa;
la pena espantosa del més lliure dels enamorats,
la forta revolta del més trist dels desgraciats!                      
Ressonà en les meves orelles, els meus ulls veieren,
el que em feu tremolar santament
en el fons del meu cor.
Estava allà tímida, meravellada i avergonyida,
tot i que només pensava a servir-te:
Compartir amb Siegmund la victòria o la mort,
només això li podia triar com a destí!...
El que m’havia insuflat aquest amor en el cor,
el voler que em va ajuntar al Wälsung,
sent-te íntimament fidel, em va fer contradir la teva ordre!

Wotan
Així feres
el que jo hauria fet amb tant de goig,
i que la necessitat m’obligà a no fer?
Tan fàcils de guanyar creies tu les delícies de l’amor
en tant que un amor ardent em trencava el cor,
i una necessitat atroç em feia, rabiós,
per a bé d’un món, aturar
la font de l’amor en el meu cor torturat?
Quan em vaig girar contra mi mateix
consumint-me rabiós per la meva impotència,
el foc ardent que em despertà
la voluntat terrible d’enterrar
entre les runes del meu propi món
la meva eterna tristesa;...
Tu gaudies feliç d’un consol celestial;
embriagada d’alta emoció,
bevies somrient el vas de l’amor,
mentre la meva necessitat divina em rosegava la bilis?
Deixa’t guiar, doncs, pel teu enteniment despreocupat:
et declarares separada de mi.
T’haig d’evitar,
no puc deliberar més amb tu des d’ara;                              
separats, no podrem fer res més de comú acord.
Mentre tinguis vida i aire
el déu no podrà trobar-se més amb tu!

Brünnhilde
No et va servir, doncs, la noia rebel,
que, embadalida, no entengué el teu consell,
la meva intel·ligència només m’aconsellà una cosa:
estimar el que tu estimaves...
Si m’haig de separar de tu, doncs, i, evitar-te espantada,
si has de rompre el que abans era irrompible,
mantenir lluny de tu la teva pròpia meitat,
que a més et pertanyia del tot,
oh déu, no m’oblidis!
No deshonoris la teva part eterna,
no vulguis que la vergonya la ultratgi!
Tu mateix t’enfonsaries,                       
veient-te objecte del meu escarni!

Wotan
Et vas sotmetre feliç al poder de l’amor:
doncs segueix ara el que hauràs d’estimar!

Brünnhilde
Si haig d’abandonar el Walhalla,
no actuar i dominar més amb tu,
i obeir des d’ara un home autoritari:
no em donis com a premi un covard fanfarró!
Que no sigui indigne el qui em guanyi.

Wotan
T’has separat del Pare dels Combats... 
ell no pot elegir per tu.

Brünnhilde
Tu engendrares un noble llinatge;
mai un covard podrà néixer d’ell:                                                      
l’heroi més sagrat –ho sé–
florirà del tronc dels Wälsungs!

Wotan
No parlis del llinatge dels Wälsungs!
Al separar-me de tu, em vaig separar d’ell;
l’enveja exigeix aniquilar-lo!

Brünnhilde
Al separar-me de tu, l’he salvat.                                         
Sieglinde duu el fruit més sagrat;
entre dolors i penes,
com cap dona ha mai sofert,                
donarà a llum el que salvà temorosa.

Wotan
No busquis mai en mi protecció per la dona,        
ni per al fruit del seu ventre!

Brünnhilde
Ella conserva l’espasa
que vares fer per a Siegmund.

Wotan
I que vaig trencar a trossos!                                              
No pretenguis, oh donzella, pertorbar el meu ànim.
Espera el teu destí, tal com et vingui;                                 
no te’l puc escollir!

Però ara he de marxar, lluny, a esbargir-me;
ja he dubtat massa aquí;
m’aparto de l’esgarriada;
no haig de saber el que desitja:
ara només vull veure complert el seu càstig!

Brünnhilde
Quin càstig has decidit                                                      
que pateixi?

Wotan
Et reclouré en un son profund:
qui et desperti indefensa,
et farà, al despertar-te, la seva muller!

Brünnhilde
Si m’has d’entregar al son,
víctima fàcil del més covard dels homes,
una cosa m’has de concedir,
i t’ho demano solemnement!
Protegeix la dorment
amb horrors espantosos,
que només un heroi, lliure i sense cap por,
em trobi un dia aquí, a la roca!

Wotan
Demanes massa,
és massa honor!

Brünnhilde
Almenys m’has de concedir això!
Aixafa la teva filla, que s’abraça als teus genolls;
trepitja la fidel, destrueix la donzella,
que la teva llança esborri qualsevol rastre del seu cos.
Però no li facis, cruel,
l’oprobi més ultratjant com a premi!

Ordena que s’encengui un foc;
que una flamarada ardent envolti la roca;
que llepi la seva llengua, i mosseguin les seves dents
al covard que gosi, insolent,
acostar-se a l’horrorós penyal!

Wotan
Adeu-siau, valenta, magnífica filla!                                     
Tu, l’orgull més sagrat del meu cor!                                    
Adeu-siau! Adeu-siau! Adeu-siau!
T’haig d’evitar,
i no tornar-te a veure
ni saludar-te mai més;
mai més has de cavalcar al meu costat,
ni presentar-me l’hidromel en els banquets;
si t’he de perdre a tu, la que estimo,
la riallera llum dels meus ulls,
que cremi ara un foc nupcial per a tu,
com mai no ha cremat per a cap núvia!
que una flama ardent envolti la roca!
que uns horrors paorosos allunyin els pusil·lànimes,
que els covards fugin de la roca de Brünnhilde!

Que només un alliberi la núvia,
un més lliure que jo, el déu!

Els teus ulls rutilants, 
que he besat sovint somrient,
premiant amb un bes les ànsies de batalla,
quan dels teus llavis d’infant fluïa
la lloança dels herois;
aquests dos ulls radiants
que m’il·luminares sovint en els combats,
quan l’esperança em cremava el cor,
quan els meus anhels aspiraven les delícies del món
ple d’aspres angoixes:
que per última vegada gaudeixin avui
de l’últim bes de comiat!
Mentre que per a l’home afortunat brilla la seva estrella,
l’etern desventurat
se n’acomiada cloent-los.

Així es separa el déu de tu,
així et treu la divinitat!

Escolta, Loge! Vine al meu crit!
Així com et vaig trobar per primer cop, en forma de foc,
com després una dia et vas escapar
com a flama errabunda,
igual que llavors et vaig lligar, et lligo avui!
Amunt, flama oscil·lant,
envolta la roca amb foc!

Loge! Loge! Aquí!

El qui temi
la meva espasa,
no travessi mai el foc!