Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Del Romanticisme simfònic al Romanticisme operístic

El Romanticisme va ser netament i purament alemany. I va tenir en la música un dels eixos definidors. Tant Robert Schumann (1810-1856) com Richard Wagner (1813-1883) en van ser artífexs indiscutibles, el primer des del simfonisme, el concert, el lied i la música de cambra, i el segon des de l’òpera. Però ambdós van deixar, a part de música, textos teòrics: Schumann des de la crítica i Wagner des de l’assaig. Reunir-los en una sola vetllada com la que ens ocupa permetrà establir no pocs nexes de contacte estètic.

Però a més, el concert d’avui també evoca en les dues peces el riu Rin, el ganivet aquàtic que talla Alemanya i que Schumann pren com a motiu inspirador de la seva Tercera (i darrera) Simfonia, mentre que és sota les aigües del Rin on Wagner situarà l’inici de Das Rheingold, el pròleg de la tetralogia Der Ring des Nibelungen que té en Die Walküre la primera jornada.

Schumann diu adeu a la simfonia

La Tercera Simfonia de Robert Schumann és, en realitat, la quarta i darrera del seu catàleg, tot i que en publicar-se més tard l’anomenada Quarta Simfonia (que en realitat és la segona de les quatre escrites pel músic) s’ha imposat una certa confusió sobre quina va darrere de l’altra.

Escrita en la tonalitat de Mi bemoll major i coneguda amb el sobrenom de “Renana” (amb referència al riu Rin), l’última Simfonia del compositor es va estrenar amb èxit el 6 de febrer de 1851 a Düsseldorf, durant el darrer període de Schumann i quan els signes de la seva estabilitat emocional i dels trastorns mentals s’estaven fent més que evidents. La patologia arribaria a extrems com l’intent de suïcidi llançant-se precisament al Rin.

Escrita poc després de l’única òpera de Schumann (Genoveva, plantejada sobre un model estètic molt afí al de Richard Wagner) i contemporània del Concert per a violoncel, la Simfonia en Mi bemoll respira vitalitat i llibertat formal i sembla més propera a la Novena Simfonia de Schubert que a l’esperit beethovenià que planava sobre els compositors romàntics alemanys.

Precisament el Romanticisme havia fet emergir la idea d’una música “programàtica”, és a dir, sobre una base literària o a partir d’unes imatges. En el cas que ens ocupa, Schumann opta per un enfilall narratiu sobre la vida que transcorre a la vora del mític riu alemany. En aquest sentit, el primer moviment seria el de l’aproximació al Rin; el segon, el de la contemplació des de les aigües del turons que l’envolten en temps de la verema; el tercer, el del poeta que mira el riu des de la finestra d’un castell, i el quart, el del retorn a la realitat d’aquell poeta.

En síntesi, la Renana és una pàgina cabdal en el simfonisme romàntic i serveix de frontissa entre l’esperit de Beethoven i Schubert i el de Brahms, que agafarà el relleu amb un catàleg (com el seu amic Schumann) de quatre simfonies.

Wotan diu adeu a la seva filla

Hi ha obres que es gesten durant pràcticament tota una vida. I si Goethe va escriure el poema dramàtic Faust des del 1788 fins l’any de la seva mort (1832), Wagner va compondre Der Ring des Nibelungen des del 1848 (any del primer esbós de parts del llibret del que acabaria sent Götterdämmerung) fins al 1874, quan es va acabar la mateixa òpera. Amb tot, el cicle complet no s’estrenaria com a tal, és a dir, com a “festival escènic”, fins al 1876, any de la inauguració del Festspielhaus de Bayreuth.

La idea primigènia de Wagner era construir un drama musical que prengués com a punt de partida l’heroi mitològic Siegfried i més en concret la seva mort a mans del pèrfid Hagen. Precisament, “La mort de Siegfried” era el títol provisional del llibret escrit el 1848 i que més tard esdevindria Götterdämmerung (la tercera jornada de la Tetralogia). De seguida el compositor alemany es va adonar de la necessitat de remuntar-se a la infància de Siegfried i d’aquí la gestació de la primigènia “El jove Siegfried”, que acabaria sent Siegfried, la segona jornada. Però calia explicar els orígens de l’heroi, la qual cosa va dur Wagner a concebre Die Walküre, la primera jornada. Amb tot, s’imposava un pròleg que dugués l’espectador a la comprensió de l’univers mític i tel·lúric de l’obra. D’aquí va sorgir la idea de Das Rheingold.

Acabats els llibrets, el desembre del 1852 Wagner va escriure’n la música, seguint –ara sí– l’ordre cronològic de les quatre obres, amb elements extrets d’episodis llegendaris germànics i escandinaus.

Al final de Die Walküre, el déu Wotan castiga Brünnhilde, la seva filla valquíria, per haver-lo desobeït. A aquest efecte, la condemna a ser transformada en dona mortal i a ser posseïda pel primer home que la trobi adormida. Brünnhilde implora a Wotan de suavitzar el càstig i finalment Wotan accedeix a encerclar el túmul on dormirà la valquíria amb un anell de foc: tan sols qui no conegui la por podrà arribar a despertar-la.

En aquesta pàgina Wagner desplega un devessall d’idees que palesen la paternitat d’alguna cosa que va més enllà de l’òpera convencional i que és un drama musical amb tot el que això implica. Per això Wagner utilitza en gran mesura el recurs del leitmotiv (motiu conductor), per exemple el de Loge –divinitat del foc quan tan sols ha aparegut a Das Rheingold– quan Wotan l’invoca per encerclar Brünnhilde entre les flames. O el personatge de Siegfried (que encara no ha nascut del ventre de Sieglinde), que serà qui en un futur traspassi precisament aquell foc, perquè és un heroi que no coneix la por.

El cant de Wotan (per a baix-baríton) demana, per una banda, autoritat i rotunditat, però per una altra, tendresa i amor: Wotan és el déu que encapçala la nissaga de divinitats del Walhalla, però també és un pare que estima la seva filla i això es palesa en les primeres frases del passatge conclusiu del fragment, “Leb wohl, du künhes, herrliches Kind!”. És així com Wotan es desprèn momentàniament de la seva divinitat i adquireix trets de corprenedora humanitat en un passatge inenarrablement bell, intens i de gran efecte teatral. Un final apoteòsic per a una òpera que, quan baixa el teló, produeix aquella estranya sensació que la cosa ha de continuar. Com així serà en el cas de Siegfried. És clar que allò ja és, com diu el tòpic, una altra història.

Jaume Radigales, professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical